Una vacuna contra el Tripartit

Mentre els diaris van plens de notícies sobre els estralls causats pel virus H1N1, s’ha produït una epidèmia molt més preocupant en terres catalanes. No obstant, aquest brot de “mitomania” –una psicopatologia consistent en inventar històries fantàstiques– sembla restringit, de moment, a persones ostentadores de poder mitjançant la fórmula tripartida.

El primer símptoma d’aquesta angoixant malaltia es produí quan, de forma sorprenent, Joan Puigcercós va anunciar que el nou acord de finançament permetria “eixugar un terç el dèficit fiscal de Catalunya”. Segons l’enfocament monetari per al càlcul de les balances fiscals, emprat en estadístiques de prestigi com l’Eurostat, Catalunya patirà enguany un espoli d’uns 20.000 milions d’euros, entre un 9 i un 10% del seu Producte Interior Brut (PIB). Tenint en compte que el nou model de finançament, segons les previsions de creixement (o decreixement hauríem de dir) de l’economia catalana, i un cop excloses les partides per competències exclusives catalanes com els Mossos d’Esquadra o les presons, arribarà a uns 3.000 milions d’euros l’any 2012, sembla evident la fal•làcia d’aquest ripollès; Catalunya, en el millor dels casos, veurà minvar el seu espoli fiscal en una sisena part del total, no pas un terç. Perquè ens entenguem, l’espoli romandrà inalterat en un 83% del seu volum present.

Un altre il•lustre tripartit, el properament defenestrat Joan Saura, també féu mostra de la seva tendència a la mentida tot afirmant que els nous recursos aportats per l’Estatut s’haurien de dedicar a la “despesa social”. Saura, potser tocat per la tramuntana en la seva burgesa residència d’estiu a Port de la Selva, deu haver oblidat les matemàtiques més bàsiques; amb el nou model de finançament, enguany aportador d’uns 2.000 milions d’euros, la Generalitat no podrà ni cobrir la meitat del seu dèficit, estimat en uns 4.500 milions d’euros pel 2009. Per tant, Saura i la resta del tripartit haurien de començar a parlar de les indispensables i doloroses retallades de la despesa pública a Catalunya. L’alternativa, òbviament, és continuar disparant el deute de la Generalitat fins a nivells insostenibles. No obstant, en contrast amb aquesta bòfia, cal agrair la sinceritat de Saura quan anuncià la futura reedició del tripartit en cas que sumessin al Parlament el 2010.

Finalment, el líder de la troupe tripartida, José Montilla, va aconseguir arribar als nivells més elevats del cinisme afirmant, de forma categòrica, que l’acord de finançament complia amb l’Estatutet de 2006 “plenamente” i “sin lugar a dudas”. Deu ser que l’incompliment del calendari d’aplicació, la bilateralitat i criteris com la població, no tenien cap importància per al, suposadament, “Molt Honorable”.

L’operació de màrketing de l’acord empresa pel tripartit només pretén amagar un dels episodis més lamentables de la història contemporània de Catalunya: malgrat tenir la força de la llei, el tripartit acceptà ser humiliat per Madrid. Dotze mesos addicionals de tripartit ens han costat l’eternització de l’espoli i l’aprovació incondicional dels pressupostos de Zapatero; esperem que l’electorat català no oblidi aquesta traïció i es vacuni, definitivament, contra el virus tripartit.

Agustí Bordas i Cuscó. Conseller de Polítiques del Govern Federal Canadenc