dimarts, 23 de juny del 2009

La desesperació de Puigcercós. Víctor Alexandre

La desesperació de Joan Puigcercós és comprensible. Encara que no ho digui, ja fa temps que sap que el segon tripartit va néixer clínicament mort i que tant ell com la resta de la direcció han perdut la credibilitat de la immensa majoria de la gent que els va votar. És una situació greu, aquesta, ja que l’arrogància els ha dut a un camí de no retorn que els apartarà per sempre de la primera línia política. Llevat que ingressin al PSOE de Catalunya, és clar. Passa el mateix en altres àmbits de la vida: quan algú abusa de la nostra confiança, difícilment la recupera. La relació es pot mantenir, sí, però ja només des d’una insalvable distància preventiva. Hi ha hagut massa supèrbia, massa insolència, massa menyspreu per part de la direcció d’Esquerra contra les veus crítiques; unes veus, per cert, que primer han estat insultades, després estigmatitzades, tot seguit expedientades i finalment foragitades. En la seva protèrvia, la direcció republicana creu que la minva de militants serà compensada per una tranquil•litat interna que li permetrà canviar el lema de ‘mans netes’ pel de ‘mans lliures’, però s’equivoca de mig a mig perquè la major part de la gent que els va votar ha vist en ells més ànsia de poder que no pas horitzó nacional i els ho farà pagar en les properes eleccions.

El pitjor d’aquests dirigents és que no s’adonen que el problema d’Esquerra no és el partit sinó ells i que si de debò n’estimen les sigles –perdó, la sigla- estan obligats a marxar. El tren de la seva carrera política ha arribat al final i no hi ha més via. Podran ocupar llocs secundaris o honorífics –feina no els en faltarà-, però Esquerra no té cap futur liderada per ells. Cap ni un. I el pitjor és que han estat ells mateixos els qui l’han dinamitat. Només cal recordar els banys de multitud que rebia Carod, ara fa quatre anys, o l’empatia independentista que generava Puigcercós, en aquell mateix moment, i veure la imatge que en tenen ara els seus més enfervorits votants d’aleshores. I és que a la decepció que suposa descobrir-se víctima d’un engany, cal sumar-hi el fet de sentir-se víctima d’una traïció. La traïció que ha experimentat tot independentista conseqüent quan ha vist que el partit dels seus amors s’ha convertit en la delegació d’un partit nacionalista espanyol que pacte amb el PP a Catalunya, a Espanya i al País Basc. Molt lamentable, tot plegat.

Molt lamentable que Esquerra hagi esdevingut un partit profundament conservador capaç d’acusar els catalans amb sentit d’Estat de voler un independentisme “exprés o digital” i també molt lamentable veure com el partit que fins no fa gaire atreia milers de joves ara es dedica a fer el discurs de la iaia poruga: “Sobretot tranquil•litat i bons aliments, fillets meus”. Ves per on, del pacte exprés amb nocturnitat i traïdoria que va originar el segon tripartit, no en diu res. I d’aquí ve la desesperació de Puigcercós. Com que el problema és ell, no pas el partit, sap que es troba en un atzucac. Està obligat a defensar el PSOE de Catalunya per defensar l’estratègia d’Esquerra i com més defensa l’estratègia d’Esquerra més el desacredita la realitat.

dissabte, 20 de juny del 2009

dijous, 18 de juny del 2009

“Hau, catalán!; yo, gran jefe”. Pilar Rahola

Un dels problemes del món actual, especialment per als falsos profetes polítics, és l’existència de les hemeroteques. Si, a més, el periodista que fa la recerca té una memòria prodigiosa, com és el cas del company Xavier Durán, de la redacció dels Matins, i sap on cercar, aleshores el mentider queda ben enxampat. Això és el que va passar ahir mateix al programa dels Matins de TV3, quan vàrem passar la resposta que Zapatero va donar a Joan Puigcercós, l’any 2006, sobre la qüestió aeroportuària.

En aquell moment va dir que, sobre el model aeroporturari, “pasaremos de las palabras a los hechos, como estamos haciendo con el Estatut”. Tres anys després, continua ballant la samba damunt las paraules, mentre “los hechos” brillen per la seva insolent absència. S’acaba d’inaugurar la terminal 1, amb profusió de polítics tallant cinteta, i encara no sabem quin model aeroportuari tindrem. Anys i panys després de demandes reiterades, promeses grandiloqüents i negociacions fallides, estrenem una rutilant terminal que no té garantides les connexions transcontinentals, que no té definit políticament el model de gestió (més enllà de perpetuar el model centralista de sempre) i que no té connexió ni de tren ni de metro. “Los hechos”, doncs, són una terminal que arriba tard, pagada a bastament amb els recursos catalans prèviament espoliats, aïllada de les connexions modernes i amb una incògnita com a perspectiva de futur. Evidentment, la inauguració ha estat el Ball de la Rosa monegasc, somriures, colls encorbats, promeses inflades i un Zapatero que ha tornat a protagonitzar el seu millor paper: el del “morós professional”, en feliç expressió de Josep Cuní.

Escoltant-lo resultaria que ens ha regalat la terminal, amb diners seus, perquè és un tipus així de generós i ens estima amb bogeria. La realitat és molt més dura. La terminal es va pactar en el famós –i demonitzat, per més que útil– Pacte del Majestic. Va començar a caminar de la mà de CIU i el PP, malgrat els intents actuals de reescriure la història. Ha arribat molt més tard del que estava acordat, i infinitament més tard del que era necessari per al nostre desenvolupament econòmic. L’hem pagat dotzenes de vegades, si tenim en compte l’espoli que patim. I ha arribat mancat de peus i mans, amb uns projectes de metro i ferrocarril que suaran tinta per fer-se, com gairebé tot en aquest país. A més, ha arribat sense que la Generalitat participi en la gestió aeroportuària, i sense cap garantia de vols directes als principals punts del món. És a dir, una terminal fruit d’un autèntic pacte d’Estat, entre dos partits confrontats i obertament rivals, arriba anys després, tard i malament, de la mà d’un partit que governa a ambdues bandes del Pont Aeri. I aital exercici de generositat el protagonitza un president que ho és, gràcies als vots dels catalans. I tots en fila, amb la bava caient-nos, feliços pel bombonet.

No puc evitar pensar que ens mereixem el que ens passa. Aquest país fa molt de temps que ha perdut el sentit de l’excel·lència i, pel camí de la mediocritat, ha desenvolupat un sentiment de covardia manifesta i de més manifesta incapacitat de reacció. Potser, com deia un mestre fa molts anys, som un país de serfs. Només així s’entén que ens tractin com si fóssim els indis d’Amèrica, bo i bescanviant or per mirallets, i a sobre parem nosaltres la taula. La presa de pèl és còsmica, pública i, per a més impudícia, obertament desacomplexada. I, a sobre, ens la foten amb els nostres diners i, ai las!, amb els nostres vots. És difícil ser més babaus. Recordo una famosa frase de Golda Meir que, tot i referir-se al seu dolorós conflicte, resulta clarificadora per a qualsevol situació. Li va dir la Golda a Arafat, en una ocasió: “Entenem que ens vulguin destruir. Però no ens demanin que col·laborem en l’intent”. Nosaltres, en canvi, estem encantats de col·laborar. Hi posem la pasta, hi posem la paciència, hi posem els líders polítics, hi posem els vots, hi posem el somriure, i acceptem que ens estafin reiteradament.

Res. Tots a aplaudir la nova terminal. No manem, no podrem volar directament als llocs més importants, no hi podem arribar amb metro ni tren, però tots feliços. El disseny és impecable.

dissabte, 13 de juny del 2009

El terç que els vota. Salvador Cot


Fa uns anys, el conseller de Participació d’aquest país
encara es podia permetre el luxe d’encarregar un estudi per esbrinar qui eren els abstencionistes i per què prenien aquesta opció. Ara –i ho dic seriosament– el més pràctic seria fer un estudi sobre les característiques i motivacions del terç de la població que encara va a votar els partits tradicionals.


Sumats, els catalans que van dipositar la papereta
del PSC, CiU, PP, ERC o ICV només arriben al 33,1 per cent del cens, és a dir 1,8 milions. La resta, uns 3,6 milions de catalans amb dret de vot, no van voler acostar-se a les urnes, van votar en blanc o van optar per partits extraparlamentaris.

Les xifres són indiscutibles. A Catalunya, la participació política dels ciutadans s’està reduint de forma vertiginosa, fins al punt que els candidats que van ser elegits sorgeixen, en conjunt, de la voluntat d’una part substancial, però clarament minoritària de la població.

Però és que, per ser fiable, aquest estudi hauria d’incloure una enquesta per mesurar el grau d’entusiasme i convicció dels que han votat els cinc partits oficials. Sospito que, fora dels que en viuen, ben poca gent aniria gaire més enllà de l’“i si no, què?” que encara porta gent als col·legis electorals.

divendres, 12 de juny del 2009

Dia del partit (fotos i crònica, aquí)



Aplec de la Unitat. Dia del Partit. Montgrony. 5 de juliol del 2009.

Aquest any celebrem el tercer Dia del Partit, l'Aplec de la Unitat; ens trobarem al santuari del Montgrony per celebrar una trobada de germanor entre els militants i simpatitzants d'Unitat Nacional Catalana. Aquest any és especialment significatiu.

Els actes començaran a les 12 del matí.


Parlaran en Roger Lluís i en Xavier Andreu, membres del Secretariat d'Unitat Nacional Catalana, i un representant de les Joventuts d'Unitat Nacional Catalana Nosaltres Sols! Després volem obrir una roda d'intervencions per parlar sobre el futur d'UNCat; hem apostat per demanar l'afiliació a Reagrupament dels nostres militants i simpatitzants i volem estudiar com poder donar continuïtat al nostre projecte.


Ha confirmat la seva participació el President del Partit Republicà Català, el senyor Agustí Soler.


També hi haurà lectura de poesia patriòtica i música del país.


Acabarem amb un dinar; esperem que escriviu a correu@unitat.org si voleu assistir-hi per reservar-vos taula.

Som-hi!

dijous, 11 de juny del 2009

Cartografia de l’impossible. Patricia Gabancho

El dia de les eleccions europees José Luis Rodríguez Zapatero va fer unes declaracions que havien de ser convencionals: festa de la democràcia i anem tots a votar, per entendre’ns, però hi va afegir un matís. Va dir que esperava que s’hi votés molt, a Espanya, per demostrar que “a Europa, som els millors”. És ben sabut que ZP té una tirada notable cap a la frivolitat, però en aquest cas està expressant amb precisió el seu pensament, el pensament espanyol. Espanya està contentíssima amb ella mateixa: és la millor. Aquest llarg procés de trenta anys de democràcia ha aconseguit que Espanya tirés endavant una certa modernitat i que ara se sentin on sempre han volgut ser: al cim del món. Que aquesta percepció sigui discutida per la realitat real o que funcioni en el terreny de l’esport i poca cosa més, no desdiu que l’orgull espanyol ha fet el cim.

Per això Espanya es gira cap a Catalunya i li diu: “Som poderosos, moderns i rics, ¿com és que encara no voleu ser espanyols?”. I si Catalunya, un xic desconcertada, contesta: “És que no som espanyols, o no som ben bé espanyols”, aleshores es produeix la topada. Espanya té pressa per tancar el debat interior, perquè a còpia de no entendre de què va el tema, el tema li fa nosa. La distreu. Espanya s’està construint a velocitat de creuer, només faltaria que hagués de dedicar esforços a tenir contents els catalans. Després passa que els catalans voten menys que ningú i consagren a les estadístiques una desafecció política més alta i més intensa que mai en cap moment anterior de la democràcia (87% dels ciutadans estan descontent amb la política a Catalunya). Estan passant, doncs, coses interessants. Fa l’efecte que les coses, determinades coses, s’acceleren.

Constato aquesta realitat a través de diferents signes,
tenint al cap la recent lectura del llibre d’Enric Juliana La deriva de España, encara fresc al taulell de les llibreries. Juliana és un afinadíssim observador de la realitat espanyola des de la tasca de corresponsal de La Vanguardia a Madrid, però també des de la pròpia curiositat, crec endevinar que moguda per una voluntat de comprensió. Per què, sembla preguntar-se, és tan difícil que Catalunya i Espanya s’entenguin? I ell mateix, al llarg de dos centenars de pàgines molt ben escrites i més que res molt carregades d’informació interessantíssima, demostra que Catalunya i Espanya són dos projectes de diferent intensitat però bàsicament incompatibles. Juliana posa tota la seva intel·ligència al servei d’aquesta cartografia espanyola, que va repassant comunitat per comunitat, sense amagar un cert dolor català davant la prepotència espanyola.

El que queda clar en el llibre és que les prioritats espanyoles mai passen
per Catalunya; els eixos de desenvolupament, que són les claus del futur econòmic i per tant social i cultural, sempre estan en una altra banda. Que existeix un poderós eix vertical, com una espinada política, que uneix Sevilla amb Madrid i que, si s’ha de perllongar, anirà a buscar Europa a través del País Basc. I que s’entrelluca un altre eix horitzontal que va de Madrid a València, una València que, i això ho dic jo, ha acceptat de bon grat ser el pati d’esbarjo de la capital a canvi de veure potenciat el seu port, que aviat connectarà amb l’enorme pol logístic de Saragossa, destinat a fer-li el by-pass al port de Barcelona. La paradoxa espanyola és que si contribueix a desenvolupar Catalunya, Catalunya s’infla d’orgull i es distancia; si no ho fa, Catalunya s’emprenya. Fins ara s’emprenyava des de la depressió i el desconcert, ara ja no.

La construcció del mapa espanyol, adverteix Juliana, juga en contra de Catalunya, perquè Catalunya no mereix prou confiança, vista des de Madrid i potser també des de la plaça de Sant Jaume, per abocar-hi generosament recursos i estímuls. Jo no sé si Enric Juliana pretenia dir exactament això però és el que es desprèn de les seves pàgines, insisteixo, documentades i que fins i tot inclouen xafarderies. En voleu una? El peculiar Miguel Sebastián, que mai se sap si de debò li falta un bull, li diu a ZP que no freni la immigració, que amb 60 milions d’habitants Espanya serà imparable a Europa. ¿Cal recordar que el 25% de la immigració s’instal·la a Catalunya? Jo no crec gens que Espanya estigui tot el dia conspirant contra Catalunya, no. Espanya es construeix a ella mateixa i, com que els projectes són antagònics, en la mesura que Espanya creix i se somia, Catalunya rep bufetades a dojo. Cosa que a Espanya no li sap greu. El món camina cap al respecte impecable de la diferència mentre Espanya avança en direcció contrària: buscant a tota ultrança l’homogeneïtat perquè aquest cos estrany enclavat en la seva estructura simplement desaparegui.

De moment hi fem nosa i ara amb ganes de fer-n’hi més en el futur. Resulta que el món polític català, tant de toll estancat on xipollegen les paraules però no suren els fets, està sent sacsejat per un vent imprevisible. Aculada Catalunya contra la paret, una part cada cop més substancial del catalanisme s’està girant cap a la independència. Vull dir política i també societat. No pas per raons identitàries –no se’n parla gens, en aquests termes!– sinó per pura racionalitat. Una argumentació ponderada demostra la impossibilitat d’encaixar un país viable dins la carcassa espanyola: només cal esmentar el Tribunal Constitucional o el model de finançament. O el fet que, per tal de tenir un aeroport com cal, els empresaris catalans hagin hagut de comprar-se una línia aèria sencera! Això, disculpeu, no passa enlloc del món.

Els opositors contesten amb vaguetats del tipus “la societat no ho vol”, però ningú argumenta amb els beneficis que comporta ser una part d’Espanya: ningú. Objectivament, aquests beneficis no existeixen. Aquesta és la feblesa dels qui defensen el projecte espanyol, és a dir, cent anys més de defensa i pidolància. No hi ha benefici tangible. Diumenge passat, a les pàgines de l’AVUI, Josep Ramoneda, que és un analista brillant i gens exaltat, definia molt bé la situació. El catalanisme convencional, venia a dir, és un camí derrotat per la circumstància espanyola. Només hi haurà, deia literalment Ramoneda, o conllevancia o independència. Només cal afegir-hi que Espanya no està per la conllevancia, sinó per l’asfíxia amb més o menys anestèsia, que això són les inversions tan trompetejades del ministre Blanco. És bo constatar que la classe intel·lectual catalana ja ha canviat el xip.

dimecres, 10 de juny del 2009

Sense diners per a la teleassistència dels avis

La teleassistència, un aparell electrònic que permet comunicar-se amb el servei d’emergències d’una manera molt senzilla a qualsevol hora del dia i que facilita l’autonomia de les persones grans que viuen soles, és una de les apostes bàsiques dels serveis socials a Barcelona, però el ritme d’instal·lacions noves s’ha hagut de reduir per qüestions pressupostàries. El fet és que l’Ajuntament està a l’espera que arribi el milió d’euros que ha de traspassar el govern espanyol i que ara fa el ronsa.

“No aturem la instal·lació d’aparells de teleassistència, però sí que hem d’aplicar una jerarquia molt estricta de prioritats mentre l’Estat no compleixi el compromís de fer-nos arribar els diners”, explica el segon tinent d’alcalde, Ricard Gomà. L’aposta era clara: s’estaven instal·lant un miler d’aparells al mes, però Gomà indica que ara es tracta de tenir en compte qui els necessita amb més urgència per no esgotar del tot el pressupost abans de finals d’any.

El conveni entre l’Ajuntament de Barcelona i el ministeri de Sanitat i Polítiques Socials, que ara encapçala Trinidad Jiménez, marca que la ciutat hi inverteix 3,5 milions i el ministeri 3. Inclou, però, el compromís que el govern espanyol ampliarà el conveni al llarg del 2009 amb un milió més, que és el que no arriba i que trastoca els plans d’expansió del servei.

El 2004 hi havia a Barcelona 4.000 aparells de teleassistència i ara se superen els 42.000. L’objectiu és tancar l’any amb gairebé 50.000.

Font: AVUI.cat