Dependència és corrupció. Alfons López Tena

A principis dels anys noranta tota una sèrie d'empreses de Suècia es van establir a Barcelona. En pocs anys, totes van marxar, i no han tornat. Vaig treballar com a notari per a moltes d'elles, amb els advocats que les assessoraven, en una feina que cobria tot l'espectre jurídic necessari per crear una empresa, organitzar-la, assegurar-ne el finançament i les inversions, i crear els llocs de treball. Els juristes locals vam establir una relació estreta amb els directius i juristes suecs, i un rere l'altre, tard o d'hora, contava amb astorament i indignació la mateixa història: un cop s'havien complert tots els requisits necessaris, i s'estava en condicions d'obtenir els incomptables permisos, llicències i autoritzacions administratives, sempre apareixia algú de l'Ajuntament que demanava una aportació a una o una altra finalitat pública, amb l'argument de la conveniència per a una empresa de fora de contribuir a les càrregues ciutadanes. La finalitat, llavors, era sempre lloable: comprar un solar i cedir-lo com a pati d'escola, donar diners a l'Orquestra Ciutat de Barcelona, aportar fons per restaurar la façana de la Seu, etc.; i en cap cas ningú, llavors, els va demanar diners per al PSC ni per a si mateix.

ELS SUECS, PERÒ, REBIEN LA INVITACIÓ com el que era, una extorsió que se'ls imposava, perquè no era prou complir les normes sinó que també calia complir el caprici del governant, que en els casos que vaig conèixer no era corrupte, però que col·locava Barcelona en la llista de ciutats on no regeix l'imperi de la llei sinó la llei de qui impera. Deia Friedman que a l'hora d'invertir la distinció és entre els llocs on la pregunta és "què diu la llei?", i aquells on cal preguntar "amb qui s'ha de parlar?". Els primers suren, creixen i progressen; els segons decauen, s'enfonsen i es col·lapsen.

NOMÉS AMB UNS POLÍTICS I FUNCIONARIS de molt alt nivell i unànimement honestos és sostenible un sistema on l'arbitrarietat (també anomenada discrecionalitat) no degenera en la pura i simple corrupció i saqueig dels pressupostos públics, en el robatori sistemàtic dels diners dels ciutadans. Els signes de la metàstasi han estat i són a la vista, i s'han estès fins posar en risc la mateixa viabilitat de la societat catalana: cada cop són més els permisos, llicències, autoritzacions i gestions que calen per tirar endavant qualsevol projecte, que sempre es justifiquen en grans paraules i en ideologies afavoridores de tot el que és "públic" i contràries a tot el que és "privat", però que són en realitat una mera coartada per robar: cada pas administratiu és una ocasió per fer-ho, com més passos administratius més ocasions.

CADA COP APAREIXEN MÉS PERSONES amb capacitat de decisió sense cap mena de trajectòria prèvia que avali llur capacitat i competència, i que sovint no tenen res més a exhibir que un cognom o un parentesc. De mica en mica són apartats els experts sense cognom i predominen els experts amb cognom, estrany fenomen de transmissió genètica de coneixements que només s'esdevé als països i ciutats corruptes. De cop, ser nebot de Narcís Serra és rellevant per dirigir un museu, ser nebot nét del fundador de l'Orfeó Català és rellevant per dirigir una sala de concerts, o ho és ser filla d'un empresari i mecenes, i ser cunyada del príncep d'Astúries habilita per dur la projecció internacional de l'Ajuntament de Barcelona. Pot ser que en algun cas els experts amb cognom efectivament ho siguin, però tants? Només ells? El que és segur és que tenen cognom, que no han hagut de demostrar res per ocupar el càrrec, i que no s'hauran d'esforçar gens per mantenir-lo; el que és segur és que als que no en tenen, de cognom, els és més difícil arribar-hi i mantenir-s'hi, perquè ningú no els ajudarà i molts els destrossaran. Pateixen la competència deslleial de la casta provinciana i espanyolitzada que mana i monopolitza els càrrecs.

ÉS INEVITABLE AQUESTA CREIXENT DEGENERACIÓ en una societat sense projecte col·lectiu, sota un Estat que li va a la contra, que no se'n surt en cap de les comeses que ha intentat en els darrers lustres, i és sistemàticament saquejada i insultada pels espanyols. L'impuls de fa trenta anys, construir la democràcia i l'autogovern, fer una societat moderna i meritocràtica on tothom tingui igualtat d'oportunitats, s'ha dissolt en una grisor d'incompetents i inútils que només volen durar, en una casta caduca i provinciana sense ambició ni tremp que ha abonat el camp per fer surar els mediocres i els mesells, més duradors com més llepin i s'ajupin, i com més parents col·locats tinguin.

UN SISTEMA OPAC I CLIENTELAR NOMÉS el poden fer funcionar els fundadors, els que al seu temps van ser capaços d'arriscar-se i trencar, els primers governants en democràcia que s'oposaren a la dictadura. La transmissió posterior del poder, no tenint els estris, les oportunitats i l'ambició que donen comptar amb un Estat propi, ens ha dut on som, al marasme de la incompetència on totes les corrupcions floreixen. Flors del fangar, profit dels mercenaris de la dependència. Vam tenir uns presidents que es creien que ho eren de la nació, i uns alcaldes que es creien que ho eren d'una ciutat de nivell global. La realitat tard o d'hora s'imposa, i Catalunya i Barcelona acaben tenint els governants que corresponen al que realment són: una comunitat autònoma espanyola, com Múrcia, i una capital de província, com Albacete. És el pas de Pujol i Maragall a Montilla i Hereu, que és on ara som i d'on no sortirem sense una nova ambició, un nou impuls col·lectiu que ens tregui del fangar on ens han dut el fracàs de l'autonomisme i la impossibilitat del federalisme.

ASSOLIR UN ESTAT PROPI, LA INDEPENDÈNCIA, és l'únic projecte a l'abast dels catalans que només depèn de les nostres pròpies forces, il·lusions i capacitats; continuar xipollejant en el marasme del fracàs autonòmic ens afonarà més al toll mefític dels inútils enriquits a costa dels ciutadans, els que es construeixen cases inassolibles amb sous públics, reben bitllets de loteria premiats i frueixen de milions d'euros de deutes bancaris perdonats. No els importa res més, a aquesta gentola, excepte col·locar cònjuges, amants i parents. Mentrestant, els millors fugen: de les institucions, de la política, de Catalunya. No tenim més opció: o independència o decadència.

Una altra de kinkis (segona part)

Benvolguts compatriotes,

no sé si a vosaltres us passa el mateix, però quan el Tio Pepe ens demana confiança en les institucions i contundència dels partits davant dels casos de corrupció, a mi em ve al cap aquesta imatge:

És del dia que Josep Maria Sala va entrar a la presó de Can Brians, condemnat pel cas Filesa, relacionat amb el finançament il·legal dels socialistes. Al seu costat, donant-li suport, s'hi pot veure l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Montilla. Lluny, doncs, de ser contundents amb la corrupció, aquell dia els sociates catalans van optar per plorar amb emoció l'entrada a la garjola d'un dels seus. En fi, tot i que ja han passat una colla d'anys d'ençà d'aquell moment, la veritat és que no ha canviat res: avui, Josep Maria Sala té una cadira a l'executiva del partit i a Nicaragua encara se'l tracta amb tots els honors.


Tot això ve a tomb a propòsit del 'Cas Bartolo', destapat ahir amb tot el rebombori mediàtic. Per mi no és cap sorpresa que un sociata com l'alcalde de Santako robi a mans plenes, ni tampoc que ho faci amb la connivència de dos fantasmes del passat amb 'look' de mafiosos com el Prenafeta i l'Alavedra. Aquest parell sempre m'han fet mala espina. Representen el pitjor de CDC, i l'Àrtur faria bé de deixar-los caure i passar pàgina del tot. La sociovergència en surt malparada, i jo que me n'alegro. D'una banda, tràfic d'influències de la vella guàrdia convergent, i xusmeta sociata empastifant i parasitant l'àrea metropolitana, de l'altra. Amb aquests ingredients només en podia sortir merda. Tot plegat, doncs, cap sorpresa. Però sí que em fa pensar en un tema que tenia arraconat i que ara recupero.

Recordeu aquest post? Fa uns quants mesos, vaig proposar-vos el començament d'una historieta típica de kinkis baixllobregatins. El sainet dels números de loteria va causar furor, i servidor es va engrescar per cercar més carnassa per l'estil. I aquí la tenim. Ja em perdonareu que us posés la mel als llavis i després hagi trigat mesos a oferir-vos el tast complet. Però el Cimera és rigor, i el tema calia treballar-ho, i no despatxar-lo de qualsevol manera. I treballar-ho, que vol dir investigar, volia temps. I de temps, darrerament, servidor no en té gaire, lamentablement.

Aquesta història té ingredients similars a la de Santa Coloma, però en comptes de passar a Xarnegolàndia, ens traslladem a la falda del Montseny, i en comptes de vella guàrdia convergent hi tenim sector negocis de can PSC (que també n'hi ha). També hi ha la xusmeta sociata empastifant-ho tot però, per allò del factor sorpresa, els noms me'ls reservo pel final.

Sant Celoni és una bonica població del Vallès Oriental, amb uns 17 mil habitants i situada en un paratge deliciós, tocant al Montseny. Els resultats de les últimes eleccions municipals van permetre l'entrada de les CUP al consistori, que van ser decisives per canviar el govern. Van tancar un pacte amb CiUT, i el PSC va passar a l'oposició després de sis legislatures retenint el poder (amb el suport d'Esquerra, per cert, que ja no té representació municipal). Una de les primeres decisions del nou equip de govern va ser la ubicació on s'havia de construir el nou hospital. L'increment de la població dels últims anys feia necessari dotar-se de més recursos i equipaments sanitaris. Per fer-ho, es va decidir expropiar uns situats a la zona del Pertegàs, a Can Riera de l'Aigua. Un espai que feia pocs dies que el departament de Medi Ambient va recomanar que fos qualificat de "zona d'especial protecció" en el Pla Territorial Metropolità. El projecte de l'hospital, doncs, havia de ser respectuós amb l'orografia i totes aquestes mandangues de l'ecologisme d'ordre.

Segons ens ha explicat algú molt proper a les CUP de Sant Celoni, per tirar endavant el projecte, l'ajuntament havia d'expropiar els terrenys a preu de sòl rústic, ja aquesta era la qualificació que tenien a l'estar situats a les afores del poble. Però... vès per on (ara és quan es posa interessant la cosa) que, al cap de pocs dies de saber-se la intenció de l'Ajuntament, aquests terrenys van passar a ser urbanitzables gairebé per decret. De cop i volta, la Generalitat decideix fer-hi una Àrea Residencial Estratègica i, per tant, classificar-los com a sòl urbanitzable, amb un preu incalculable, el que significa que l'expropiació li costaria a l'administració un ull de la cara.

I us preguntareu... com pot ser que uns terrenys rústics que el Departament de Medi Ambient -en mans de la Palangana original- ha considerat d'especial protecció, es converteixin, d'un dia per l'altre i gràcies al Departament -en mans sociates- de Política Territorial i Obres Públiques, en sòl urbanitzable on s'hi construiran mig miler d'habitatges???

La pregunta que cal fer-se és la sempre: Cui prodest? és a dir, a qui beneficia tot això?

Bona part dels terrenys que s'havien d'expropiar són propietat de la senyora Leonor Riera Oliveras, una dona ja gran. Però que sigui gran, no li impedeix ser administradora d'una societat anomenada IrisMillenium 2004 S.L. dedicada a l'activitat immobiliària. L'empresa té dos administradors més, Elena Cabarrocas Riera (filla de la senyora Leonor) i José Manuel Navas Marqués (marit de la filla i, per tant, gendre de la senyora Leonor). Però... qui són aquests? I, sobretot, per què la Generalitat els va fer un tracte de favor requalificant els seus terrenys per decret?

La família Cabarrocas també és la propietària i administradora de la societat Escotorres 2502 S.L. que gestiona part dels terrenys i la construcció d'alguns projectes del WTC Almeda Park de... Cornellà de Llobregat. Ens hi anem acostant... Un dels projectes estrella era la construcció d'un gratacels espectacular. La idea va sorgir cap a l'any 2001. Més endavant la societat semipública WTC Almeda Park va arribar a un acord amb la família Cabarrocas i el projecte del gratacels va passar a les seves mans. Les males llengües diuen que la 'concessió' (si se'n pot dir així) va ser feta a dit per un dels representants de WTC Almeda Park, que era amic de la família Cabarrocas. Endevineu qui? Doncs sí: José Montilla Aguilera, que ostentava el càrrec dins la societat perquè en aquella època era alcalde de Cornellà.

Montilla tenia la dèria personal d'aixecar un gratacels al municipi tant sí com no. Però la "Torre Montilla", com es coneix el projecte megalomaníac del Tio Pepe, sembla que de moment queda aparcada, i la família Cabarrocas demanava a crits una compensació. I el seu amic, que ara ja no és alcalde sinó president de la Generalitat, els hi ha fet arribar finalment en forma de requalificació de terrenys. Per sort, el bonic poble de Sant Celoni ha aconseguit -almenys de moment- frenar la tramitació de la polèmica ARE. Veurem què passa.

Diu el Molt Execrable que no tots són iguals. I és clar que no: alguns són més iguals que altres. El Tio Pepe ens vol donar lliçons d'ètica i moral, i a sobre pretén defensar l'honorabilitat de les institucions, quan la seva sola existència ja és una indignitat en si mateixa. Però, com tothom sap, els 'kinkis', per molt que se'ls disfressi de President continuen sent això: 'kinkis'. I és per aquest motiu que espais com el Cimera i la seva parròquia són tan necessaris: per desemmascarar la farsa que ell i els seus representen.

Extret de: Cimera (extraordinària)

L'acte de covardia del PSOE a Sant Cugat. Víctor Alexandre

No havia vist mai una cosa igual. No havia vist mai que uns representants polítics incomplissin el reglament -que especifica que tota votació només admet tres opcions: el vot favorable, el vot en contra o l'abstenció- i es neguessin a votar sense abandonar la sala. Tanmateix, això és el que va fer el grup socialista en el ple que l'Ajuntament de Sant Cugat va celebrar el passat 19 d'octubre quan es va votar la moció per la consulta sobre la independència de Catalunya. En arribar el moment de la votació, els grups de CiU, d'ICV i d'ERC ho van fer favorablement, el PP ho va fer en contra i el PSOE va dir que no volia votar. Es va negar a votar. Aquest comportament, no cal dir-ho, va despertar una gran indignació a la sala, que era plena de gom a gom, i el portaveu d'Esquerra, Raül Grangé, visiblement irritat, va demanar al grup socialista que rectifiqués. Grangé, amb tota la raó, va parlar del menyspreu que suposa negar-se a votar, menyspreu a la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, promotora legítima de la consulta, menyspreu a la resta de grups municipals i menyspreu a la ciutadania en general. Va ser debades, però. Al contrari. Els membres del grup socialista encara van fer més explícit el seu menyspreu quedant-se asseguts durant la votació en lloc d'abandonar la sala, com fan, per exemple, els diputats al Parlament quan no volen expressar el seu parer.

Tot té una explicació, això no obstant. I l'explicació es troba en la mala consciència del Partit Socialista. Aquest partit pensa exactament el mateix que el Partit Popular amb relació a Catalunya. Exactament el mateix. L'única diferència rau només en el fet que, mentre els populars expressen aquest pensament sense embuts, els socialistes no volen que se sàpiga. I això els crea una forta dissonància cognitiva cada cop que el seu nacionalisme espanyol els alinea amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange. De fet, són com el ric que aparenta que és pobre. Està encantat de ser ric, però no vol que sigui dit. Per això guarda les aparences, unes aparences que no tenen res a veure amb el seu compte bancari. Arribats aquí, no és estrany que el PSOE de Catalunya odiï tan profundament les consultes sobre la independència. Sap que, entre moltes altres coses, tenen la virtut de desemmascarar-lo. Quines ironies que té la vida, oi? Ves per on, unes innocents consultes no vinculants han deixat al descobert la vinculació ideològica d'aquest partit amb l'extrema dreta espanyola. Es comprèn, per tant, la seva negativa a votar a Sant Cugat. No podien fer res més. No els quedava cap més alternativa que fer un acte de covardia. L'acte de covardia de l'hipòcrita.

Una altra versió de l'article: la por del grup socialista a la democràcia

Nous estats a Europa des del Segle XX

I ) Des de 1900 fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica (1990)

Noruega (1905): El 1815 i com a conseqüència de les Guerres Napoleòniques, Noruega havia deixat de formar part de Dinamarca i passava a ser-ho de Suècia amb una certa autonomia i Parlament propi. Fins que, desitjant ampliar les seves representacions consulars, que Suècia no permetia, el Parlament Noruega declarà la independència que aconseguiren pacíficament el 1905.

Finlàndia (1918): Des de 1150 fins a1809 Finlàndia formava part de Suècia fins que el 1809 ho passa a ser de Rússia com a Gran Ducat Autònom. El 1918, entre el trasbals de la 1a Guerra Mundial i el de la Revolució Russa, aconsegueix la seva total independència.

Polònia (1918): El 1795 Polònia va desaparèixer del mapa i el seu territori repartit entre Rússia, Àustria i Prússia fins que el 1918 torna a ressorgir com Estat independent. Arrasada d’una banda pels nazis i més tard pels soviètics (1939-1945), i més retallat el seu territori per l’est que pel que li afegiren per l’oest a la Conferència de Jalta (1945) queda dins la zona d’influència soviètica com a país satèl·lit de la URSS fins el 1990 en què esdevé estat de ple dret.

Hongria (1918): Com a conseqüència de la 1a Guerra Mundial i l’esfondrament de l’Imperi Austríac, Hongria esdevé Estat independent. A la fi de la 2a Guerra Mundial torna a ser sotmesa al quedar dins la zona d’influència soviètica com a país satèl·lit de la URSS fins que aquest s’esfondrà el 1990.

Txecoslovàquia* (1918): Com a conseqüència de l’esfondrament de l’Imperi Austríac al final de la 1a Guerra Mundial, els guanyadors decideixen inventar-se un nou país amb Txecs i Eslovacs junts.
Veure Grup II: Txèquia i Eslovàquia.

Iugoslàvia** (1918): Com que s’havia de desmuntar com fos els Imperis Austríac i Otomà a la fi de la 1a Guerra Mundial, els guanyadors cometeren l’error d’aglutinar les diverses ètnies i religions dels Balcans en un sol país: Iugoslàvia, que vol dir els eslaus del sud. L’invent durà el què durà sota la dictadura comunista (no alineada amb la URSS) del croata Tito. A la mort d’aquest, l’invent s’esmicolà i de manera brutal com tots hem vist recentment. Veure-les al Grup II per separat.

Repúbliques Bàltiques (1918) Estònia, Letònia i Lituània: aconsegueixen la independència el 1918 a la fi de la 1a Guerra Mundial que els durà fins a la 2a quan Stalin decidí absorbir-les dins la Unió Soviètica i desaparegueren del mapa. Tornen a recuperar la independència amb l’esfondrament de la URSS. Veure-les per separat a Grup II.

Irlanda (1921): a partir del segle XIII, Irlanda queda sota la influència anglesa, com demostra el predomini actual que té l’anglès en relació al gaèlic irlandès. Amb la independència de la major part de l’illa el 1921 i la seva integració a la Comunitat Econòmica Europea el 1972, Irlanda ha experimentat, especialment en les darreres dècades del segle XX, un creixement econòmic que la fa un dels països amb millors perspectives de l’Europa contemporània

II) Des de l’esfondrament de la Unió Soviètica (1990) fins avui:

Lituània (1990): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea.

Estònia (1991): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea

Letònia (1991): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea

Ucraïna (1991): El segle XIX Ucraïna passa a ser integrada dins l’Imperi Rus. A la fi de la Revolució, el 1922 passa a ser una de les Repúbliques fundadores de la Unió Soviètica fins que amb el declivi de la URSS es converteix en estat independent.

Bielorússia (1991): Els seus territoris estigueren repartits entre Prússia, Rússia i Àustria fins que alliberats al final de la 1a Guerra Mundial el 1922 s’uniren a la Revolució i, junt amb Ucraïna, fou una de les Repúbliques fundadores de la Unió Soviètica fins al seu esfondrament el 1990.

Moldàvia (1991): Situació semblant a la de les dues anteriors, Ucraïna i Bielorússia, amb l’esfondrament de l’antiga URSS aconsegueix la independència.

Eslovènia (1991): Juntament amb la seva veïna Croàcia va aconseguir la independència gràcies a la intervenció d’Alemanya (malgrat el disgust d’Espanya per raons òbvies) i es començava a esmicolar l’invent de Iugoslàvia. Avui és membre de ple dret de la Unió Europea.

Croàcia (1991): Amb similars antecedents als d’Eslovènia, i a desgrat d’Espanya, aconsegueix la independència reafirmant l’esfondrament de Iugoslàvia. Té demanada la seva integració a la Unió Europea.

Macedònia (1991): Menys rica i atractiva que les dues anteriors també aconsegueix la independència al anar-se esfondrant l’antiga Iugoslàvia malgrat les males arts del serbi Milosevic. També té demanada la seva integració a la Unió Europea.

Bòsnia i Hercegovina (1992): Després de patir una de les més salvatge guerres, mentre el primer món s’ho mirava de prop amb milers de cascos blaus de la ONU, van aconseguir la independència del que quedava de l’antiga Iugoslàvia.

Txèquia (1993): El primer de gener de 1993 quedava dissolta la república de Txecoslovàquia en dos estats per decisió pròpia i sense cap guerra ni enfrontament armat. Avui són dos estats de la Unió Europea en ple creixement econòmic i social.

Eslovàquia (1993): Eslovacs i Txecs han donat tota una lliçó de civisme al separar-se de comú acord i sense enfrontaments de cap mena. Un exemple a seguir.

Montenegro (2006): Després de diferents canvis en la relació amb Sèrbia, els montenegrins, en un referèndum afavorit per la UE, va declarar-se independent d’aquesta república. Aquesta decisió ha establert el marc jurídic dins de la UE per declarar la independència d’un territori mitjançant un referèndum. Tot un detall a tenir amb compte. Primera independència del segle XXI a desgrat de les Espanyes.

Kosovo (2008): Han reconegut la seva independència 22 dels 27 estats de la UE, així com 24 dels 28 de la NATO, a més de molts d’altri d’entre els més poderosos i democràtics del món. Mentre que Espanya, rodejada d’un grup de petits i dèbils s’hi oposa per raons ben evidents.

Extret de: Reagrupament - Osona

Congrés Nacional d’Unitat Nacional Catalana

El proper 12 de desembre celebrarem el Congrés d'Unitat Nacional Catalana, el farem a Barcelona i demanem als militants que hi vulguin assistir que escriguin a correu@unitat.org per rebre la documentació i confirmar la seva assistència.

Recordem que cal estar al dia de la quota de militant per poder-hi assistir.

L'ordre del dia serà comunicat per correu electrònic a tots els militants que hagin confirmat la seva assistència.

La independència no és xauxa. Salvador Cardús

L’èxit actual, gairebé descarat, de l’adhesió a l’opció independentista pot estar generant unes expectatives desmesurades. I sense haver de disminuir l’eufòria del moment (la sensació de benestar i d’alliberament emocional), crec que potser val la pena moderar-ne l’entusiasme (l’exaltació dels ànims i els engrescaments fàcils). El cert és que molts catalans, després d’haver comprovat el fracàs de la via autonomista, que no ha satisfet les promeses que l’havien justificat, saben que no hi ha altra via per a la plenitud nacional que no sigui la independència. D’una banda, hi ha una generació jove que no pot entendre per què s’haurien de limitar les possibilitats d’una opció si s’aconseguia democràticament. De l’altra, al seu davant, hi ha una generació que ha vist defraudades les esperances d’una Espanya veritablement plurinacional i que, sense esperar més, sap que li ha arribat l’hora d’assumir responsabilitats directes en el destí del país. I, encara més endavant, hi ha una generació madura que no vol anar-se’n d’aquest món sense, com a mínim, haver proclamat el somni secret que fins ara havia cregut impossible.

Que la independència és la solució, a hores d’ara, ja ho sap tothom. I ho saben fins i tot els que, per raons ben legítimes, no la volen. Uns, perquè tenen por del que podria passar. Hi ha qui –jo crec que erròniament– encara creu que a Europa es poden treure els tancs al carrer davant d’una decisió de ruptura presa per un Parlament democràtic. Però, tocant de peus a terra, sincerament, algú pot imaginar l’exèrcit espanyol bombardejant el Parc de la Ciutadella o interrompent les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, després d’ocupar-les? N’hi ha d’altres, de catalans, que no la volen (de moment, diuen) perquè –a mi em sembla ben estrany– conserven encara una darrera esperança en la viabilitat d’un model federalista del qual els espanyols, ara i adés, han dit que no els interessa ni parlar. Per una raó que se m’escapa, troben més fàcil canviar Espanya que no fer respectar Catalunya. Finalment, hi ha també lleialtats polítiques històriques o vincles emocionals personals, i fins i tot interessos mercantils, tots absolutament respectables, que obliguen molts catalans a recelar de la independència o a descartar-la. Però fins i tot aquests darrers, cada vegada en proporcions més grans, quan hi pensen de manera freda i racional, també s’adonen que la independència és l’únic camí per superar l’actual atzucac polític nacional que ens ha dut a la profunda desconfiança vers els nostres polítics.

Però allò en què vull insistir és en la idea que la independència no és xauxa. Potser la prova més evident és la que ens dóna la mateixa Espanya, que, essent independents com són, ara mateix –i permeteu-me el punt d’exageració sarcàstica, però ja se m’entendrà– estan abocats al dilema d’haver de ser governats o per mentiders o per corruptes. La independència, enlloc del món, no assegura un bon govern. Fins i tot, malgrat que és cert que s’acabaria la sagnia de l’espoli fiscal actual, és de preveure que els primers anys caldria fer un sobreesforç de treball per sobreposar-nos a les pèrdues que inevitablement provocarien les resistències de fora i de dins. Fins i tot en un tema tan sensible com és el de la llengua, disposar d’estructures d’Estat no asseguraria automàticament que tothom es posés a parlar en català i que ho fes correctament. Es disposaria d’eines, això sí, però amb resultats a mitjà termini i no sense risc d’errors ni al marge d’altres fortíssimes influències exteriors. Possiblement, el principal desengany de l’endemà de la proclamació unilateral de la independència per una majoria significativa de parlamentaris catalans, i passada la celebració al carrer, és que res no canviaria massa. Tot just seria el punt de partida per a un lent procés de negociació de separació amistosa i de reagregació a un espai superior, i també de recerca de suports internacionals. L’endemà de proclamar la independència, ni ens abaixarien els impostos, ni a la Rambla de Barcelona es parlaria català.

Ja m’imagino que tothom amb dos dits de seny és perfectament conscient del que dic. La independència és, com sap tothom, la via ordinària per la qual tots els països normals aconsegueixen veu pròpia al concert de les nacions. Però l’important és saber si tenim res a dir en aquest concert. La independència és un dret i ha de ser, per fer-la possible, l’expressió d’una voluntat majoritària manifestada pels camins formals de la democràcia parlamentària. El referèndum, d’altra banda, només és una corroboració, un vistiplau, que es produeix a posteriori, quan tot és madur. És el darrer pas. Així va ser el referèndum per a la Constitució espanyola –ningú no va consultar prèviament els espanyols– o els referèndums catalans per als Estatuts. La independència, doncs, no és en cap cas un paquet de desgravacions fiscals, ni una garantia de fàbrica indefinida per al futur de la llengua catalana, ni una pòlissa d’assegurança a tot risc de bon govern. La independència, d’entrada, significa una més gran responsabilitat que, això sí –i aquesta n’és la grandesa–, ens permetria demostrar al món sencer qui som, de què som capaços i què hi podem aportar.

En aquest sentit, no hi ha altra manera d’entendre la independència si no és com un projecte, certament arriscat, de futur. És a dir, la independència finalment valdrà el que valgui el projecte de futur que aquesta sigui capaç de fer realitat. La bona notícia és que ara hi ha una part prou gran de país que se sent capaç d’imaginar aquest projecte i que vol dur-lo a la pràctica. Però que se’n senti capaç no vol dir que ja el tingui dibuixat. Ni que tingui convençuda la majoria que l’ha de voler. Ara és el temps dels delineants i dels arquitectes, dels enginyers, dels programadors i dels dissenyadors. Un país no s’improvisa, però s’ha de començar a pensar abans de tenir-ne els plànols detallats. I com que ara és el temps de prendre la decisió de posar-se mans a l’obra, no seria just que ja s’exigís un projecte acabat. En qualsevol cas, per fer el primer pas, el que és segur és que cal una dosi enorme de confiança, autoestima i ambició. Per tenir un país petit, més val que no ens hi posem.

I un apunt final. És a la vista de totes aquestes consideracions, doncs, que són de mal entendre les impaciències i els protagonismes que podrien provocar unes noves decepcions que el país no s’ha de permetre. El referèndum d’Arenys de Munt, per molt bones raons, però també per alguns atzars i per errors de càlcul dels adversaris, va ser un magnífic toc d’alerta amb ressò internacional. ¿Quina necessitat hi ha, ara, d’espatllar-ho amb gestos repetitius que difícilment superaran el primer? La independència es mereix, també, si es demostra intel·ligència política.

L'autoodi de Caixa Catalunya. Víctor Alexandre

Estupor ha provocat en el món financer català la voluntat de Caixa Catalunya de canviar-se el nom aprofitant el procés de fusió amb les caixes de Tarragona i Manresa. Estupor, perquè és insòlit que una marca plenament consolidada canviï de nom i perquè els arguments que s’han donat per justificar-ho són d’un patetisme que ofèn la intel•ligència i produeix vergonya aliena. No sols és rotundament falsa l’afirmació d’Adolf Todó, director de l’entitat, en el sentit que la marca comercial Caixa Catalunya “està deteriorada” –n’hi ha prou de sortir al carrer i parlar amb la gent per veure’n el prestigi-, sinó que esborrona reproduir el raonament que en fa Pau Dueñas, director general de Morillas Brand Desing, una empresa catalana dedicada a la creació de marques comercials que en la seva pàgina web menysprea obertament el català –només admet l’espanyol i l’anglès-, quan diu: “La marca Caixa Catalunya a Espanya pot tenir un cert rebuig a causa de les fortes connotacions catalanes, igual que el seu logotip de l’estrella amb les quatre barres vermelles, encara que és veritat que als catalans se’ns reconeix per la bona gestió dels diners. [...] Caixa Catalunya ja té una forta implantació al mercat català i sembla lògic que ara busqui augmentar la seva presència a Espanya”. Dueñas, a més, afegeix, que l’època en què els noms de les caixes feien referència a llocs geogràfics ja està superada i que ara cal apostar per noms més universalistes. Es veu que dir-se Caixa Catalunya és molt provincià, molt carrincló. En canvi, dir-se Caja Madrid –on el senyor Dueñas no hi ha entrat mai a fer aquest discurs- sí que és cosmopolita i progressista. La prova és que el 2010 aquesta entitat tindrà més de 60 oficines a Catalunya.

No sé si el lector se n’ha adonat, però en la justificació del canvi de nom de Caixa Catalunya hi ha un tel molt preocupant de racisme. Es tracta d’un racisme que no és de pigmentació, però que traspua el mateix rebuig vers una col•lectivitat –en aquest cas la catalana- pel sol fet d’existir. Què significa que una empresa, només per ser catalana o per tenir un nom català, provoca rebuig a Espanya? Què significa que els catalans, per tal de ser acceptats a Espanya, hagin d’amagar els seus orígens, la seva identitat i la seva llengua? Quina mena de societat racista és l’espanyola, que el sol nom de Catalunya li fa venir basques? I, per altra banda, quina mena de societat pusil•lànime és la catalana, que renuncia al nom del seu país per no ofendre a aquells que l’odien? Francament, hi ha vegades que sento vergonya de ser català, i aquesta n’és una. No m’avergonyeixo pas de la meva identitat, m’avergonyeixo de formar part d’una col•lectivitat en la qual hi ha gent amb un nivell d’autoodi tan extrem. Les peces, malauradament, encaixen molt bé. I no tan sols perquè el president de l’entitat –fundada per la Diputació de Barcelona i controlada pel PSOE de Catalunya- és Narcís Serra, l’home que quan era membre del govern espanyol va fer mans i mànigues en companyia d’Ernest Lluch i de Joan Majó per tal que la nostra Llei de caixes quedés subordinada a l’espanyola, sinó perquè el principal enemic d’aquest país es troba a la Generalitat i es diu govern de Catalunya.

L’actitud de José Montilla, concretament, quan afirma “estem orgullosos del model català de caixes”, no pot ser més cínica, ja que temps enrere hi estava tan visceralment en contra que el seu partit fins i tot va portar aquest model al Constitucional espanyol alhora que va intentar tancar Jordi Pujol a la presó. S’entén, per tant, que la Generalitat ja hagi comunicat que no impedirà pas al canvi de nom de Caixa Catalunya. Al contrari, l’estimularà, perquè tot plegat, com ara l’espanyolització de TV3, de Catalunya Ràdio i del mateix govern, forma part d’un projecte de destrucció de l’imaginari nacional català que avança espectacularment amb l’escandalosa i silenciosa complicitat d’Esquerra.

Elogi d'Emma. Quim Torra

Quan l’espanyolisme nauseabund intenta empastifar-ho tot, vomitant fel i escampant sospites, com si tothom fos igual, com si tothom s’aprofités, com si tothom hagués cedit a la corrupció o al xantatge, com si tothom visqués pendent d’un sou públic o d’una Visa, com si tothom tingués por a aixecar catifes, ara, més que mai, cal sortir en defensa de l’honorabilitat del moviment catalanista.

I cal dir-ho ben alt. No tothom és igual, no tothom ha renunciat a un compromís, no tothom ha vacil·lat a l’hora de triar entre càrrec o servei, no tothom ha desat les reivindicacions a l’habitació de les golfes per quan arribi el desgel, no tothom pensa que no es pot fer res sense subvencions ni informes.

Quan vaig conèixer l’amic Salva Garcia-Ruiz em va donar la impressió de trobar-me amb un anglès trasplantat dels Cotswolds, amb unes ulleres que Michael Caine hauria pogut lluir tranquil·lament. M’havia citat perquè volia explicar-me Emma.

A aquestes alçades, un ja es creu haver-ho vist tot. Doncs no, Emma era diferent. El col·lectiu Emma (que pren el nom de l’abadessa del mateix nom de Sant Joan de les Abadesses, una espècie d'Abat Oliva en femení) no responia a res conegut: un grup de professionals catalans, políglotes, preocupats per la imatge tan distorsionada que sovint es dóna del nostre país en els mitjans estrangers, que s’havien obstinat i conjurat a donar una resposta a qualsevol informació que parlés de Catalunya en termes que ells judiquessin desafortunats o erronis. En les seves pròpies paraules: “som un grup de catalans que volem que el món ens conegui com som, no com diuen que som”

Em va semblar extraordinari: penso que el terreny de la nostra lluita és fora d’Espanya, i que la internacionalització i el lobbisme són temes que ens hem de plantejar prioritàriament.

Durant aquests mesos he assistit a la feinada que això suposa. A cada informació equivocada, en un termini de 24 hores, el col·lectiu Emma envia una resposta –normalment en anglès-. Exigeix una capacitat de reacció brutal. Ells la tenen –a canvi de renunciar a temps, a família, al que sigui-. Lluiten amb totes les seves armes: la voluntat i la intel·ligència.

Fa pocs dies hem pogut llegir com el periodista Victor Mallet al Financial Times parlava de "Catalonia pays homage to independence" o com el New York Times reproduïa fa uns dies un article publicat el 1934 amb motiu dels fets del 6 d’octubre.

I un pensa en Emma i està content, molt content per ells i per nosaltres.

L'estat espanyol no ha posat ni un euro per a ajudar a restaurar la Catedral de Barcelona

L’Estat no ha contribuït econòmicament, malgrat els compromisos signats, a les obres de rehabilitació de la catedral de Barcelona, en què fins ara s’han invertit uns 12 milions d’euros. Els treballs encara no s’han acabat i s’estima que el cost final pot estar al voltant dels 16 milions.

El conservador del temple, el doctor Martí Bonet, ha revelat a l’AVUI que l’Estat encara no ha fet la seva aportació, que havia de ser una tercera part del cost total de les obres i ho ha justificat pel context de crisi. Tot i així, el doctor Bonet assegura que els treballs de restauració del temple no s’aturaran.

Cornuts i pagar el beure
Els diners invertits fins ara els han posat el govern català, el bisbat, l’Ajuntament, els patrocinadors i els fidels. Un milió s’ha recaptat de les empreses que han col·locat publicitat a les bastides de la catedral. Mig milió més es va recollir amb la campanya Patrocina una pedra, que anava dirigida als fidels, però per aquest concepte s’esperava aplegar més diners dels que s’han recaptat. També s’han destinat a les obres una part dels diners –cinc euros per entrada– que paguen els turistes que entren a visitar el temple fora de les hores de culte. El 2008, en plena campanya electoral de les generals, la socialista Carme Chacón, que aleshores era ministra de l’Habitatge, va fer una visita a la Catedral i va prometre 809.000 euros, que havien de servir per arreglar deu vidrieres.

La catedral de Barcelona tampoc s’ha beneficiat gaire del Plan Nacional de Catedrales de l’Estat, que va iniciar fa dotze anys i que ha servit per rehabilitar la majoria dels gran temples de la Península alhora que es cataloga el patrimoni dispers per les parròquies. Aquest any, en els pressupostos generals de l’Estat, hi ha una partida de 15,2 milions per restaurar catedrals i d’aquest total a la de Barcelona se li assigna una ajuda de 100.000 euros.

Ferro per titani
Les obres per restaurar la façana, les torres laterals i el cimbori van començar el maig del 2004 i s’han desenvolupat a un ritme més lent del que preveien els arquitectes, en part per manca de finançament però també pels problemes estructurals que s’han anat descobrint a mesura que avançaven els treballs.

La façana de la catedral de Barcelona, que és un fals gòtic que només té cent anys de vida, pateix el mal de la pedra que afecta la majoria de cases de final del segle XIX i començament del XX que van utilitzar el ferro en la seva construcció. Aquest mal el pateixen la majoria dels edificis modernistes de la ciutat. Amb el pas del temps i el clima humit, els ferros s’han oxidat, han augmentat de volum fins a sis vegades i han esberlat les pedres. Per aquest motiu sovint cauen peces d’algunes façanes d’aquesta època. En el cas de la façana de la catedral, la pedra que van trencar els ferros, que van augmentar fins a un 20% el volum, era de les pedreres de Montjuïc, i s’ha pogut reposar en part gràcies a un dipòsit que encara conserva l’Ajuntament.

En la restauració actual se substitueix el ferro per titani amb l’esperança que aquest nou material duri més que el vell.

Font : AVUI.cat

Catalunya, el 4rt estat de la UE en renda per càpita

D'aconseguir la independència, Catalunya seria el quart Estat de la Unió Europea en renda per capita, només superat per Luxemburg, Irlanda i Holanda. Aquestes dades, extretes d'estadístiques europees, les recull la presentació 'Avantatges de tenir un Estat propi' (pdf), que ha presentat aquests dies el Cercle Català de Negocis (CCN). A l'estudi s'explica que, de ser independents, els catalans disposaríem d'una renda per capita de 32.600 euros, però pel fet de continuar dins l'Estat espanyol la renda actual per català disminueix fins els 29.700. La documentació del CCN també demostra que, si deixéssim de dependre de Madrid, la Generalitat tindria un 60% més de pressupost i tindríem una economia més competitiva, capaç d'aconseguir unes quotes de creixement més elevades. L'estudi cita els casos de Croàcia i Eslovènia, que després d'independitzar-se han multiplicat per tres i per set el seu PIB en només divuit anys.

En aquest sentit, l'Estudi busca les comparacions de Catalunya amb Estats amb una demografia similar dins la UE, com Irlanda, que amb una població de 4 milions d'habitants va passar de ser el darrer país europeu en PIB per capita a esdevenir l'Estat amb una major renda. Segons el CCN, els irlandesos ho va aconseguir a través d'una reducció de l'impost de societats, que va permetre la instal·lació de nombroses multinacionals tecnològiques.

També es recullen dades dels darrers Estats independentitzats dins la UE: Croàcia es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, i Eslovènia es va independitzar el mateix any i ha multiplicat per set el seu PIB.

És viable tenir un Estat propi?

El web del Cercle Català de Negocis també recull l'argumentari 'És viable tenir un Estat propi?' (pdf) on es responen una sèrie de preguntes al voltant de les conseqüències de la independència. Segons aquestes dades, amb un Estat propi la Generalitat disposaria d'un 60% més de pressupost, i es podran tirar endavant iniciatives polítiques ajustades a la realitat catalana per tal de registrar creixements més ràpids que els dels últims anys.

La independència també generarà negoci a curt termini, ja que molts centres de decisions que ara són a Madrid o serveis tècnics que, des de la capital espanyola, atenen al públic català, hauran de desplaçar-se al Principat. De la mateixa manera, un Estat propi serà beneficiós per integrar la immigració, que entendrà la realitat catalana i la nostra llengua com a única, i les nostres seleccions podran competir internacionalment sense restriccions.

Catalunya dins la UE

Segons el CCN, la integració de Catalunya a la UE serà immediata, i amb un Estat propi guanyarem influència dins la UE. El català serà llengua oficial i el representant de Catalunya tindrà la seva cadira al Consell de Ministres de la Unió Europea. De la mateixa manera, hi hauria un comissari català a la Comissió Europea, tal com disposa Malta a l'actualitat, amb sols 400.000 habitants, i tindrem un seient al Banc Central Europeu. A més i segons la normativa comunitària, Catalunya també tindria la presidència de torn de la UE durant sis mesos, i el president del Govern català presidiria els consells de ministres europeus.




Font: Directe.cat

Dues novetats editorials avalen l'origen catalanoparlant de Colom

Es tracta de professors universitaris d'EUA que asseguren que va néixer en algun territori de la corona d'Aragó

El llibre El ADN de los escritos de Cristóbal Colón (Edicions Puerto) de la professora emèrita de la universitat de Georgetown, Estelle Irizarry, "proposa i confirma el verdader origen català del navegant".

Segons el membre del Centre d'Estudis Colombins i autor de vuit llibres sobre Colom, Nito Verdera, aquesta novetat editorial afirma "en veu alta que Colom era natural d'un territori de l'Antiga Corona d'Aragó, súbdit de Fernando i que va aprendre el català abans que el castellà".

També des dels Estats Units d’Amèrica, Charles J. Merrill, professor de la universitat de Mount Saint Mary, ha escrit un llibre que ho assegura. L'any passat les seves conclusions –després de divuit anys d'estudi– es van publicar a Washigton i enguany l'editorial Cossetània se n'ha encarregat de la traducció i la distribució a Catalunya (Colom. 500 anys enganyats).

Amb aquest llibre, Merrill demostra que el descobridor d’Amèrica era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per això els monarques van ocultar la catalanitat de Colom i van fomentar la idea que era italià. La mentida va guanyar credibilitat perquè es va anar repetint de forma autoritzada fins que es va convertir en un dogma històric. Però, com diu l’autor: "Fins a cert punt, és possible que el mateix Colom i la seva família acceptessin aquest engany. Devien tenir-hi les seves raons. Però no hi ha cap motiu perquè nosaltres hi estiguem d’acord".

El català en els escrits de Colom
A El ADN de los escritos de Cristóbal Colón, Irizarry, professora titular de literatura hispànica, detalla unes 18 categories de ladinismes lèxics, morfològics, ortogràfics i sintàctics que es troben en el castellà de Colom i discuteix variants com el ladí català. "En els escrits de Colom –cent cartes, diaris i apunts– apareix un idioma semblant al castellà, que sembla un espanyol incorrecte", diu l'escriptora.

Un d'aquests exemples és la puntuació i la redundància del possessiu, una construcció que va desaparèixer en el castellà abans del 1474 segons Lapesa però que apareix en escrits de Colom el 1492. L'autora ha confessat que va descobrir que "l'estil de puntuació obeïa una disposició geogràfica" i que entre els centenars de documents que va examinar hi havia "un patró". En aquest sentit, ha manifestat que "els de Castella no usaven vírgules –una diagonal senzilla o doble que li servia de coma, punt i coma i punt final– i que aquestes sorgien a les terres avui catalanoparlants de l'Antiga Corona Regne d'Aragó".

Alhora, Irizarry ha apostat per la revaluació de documents entesos fins ara com autògrafs colombins, ja que "si no tenen vírgules, com l'únic document que diu que va néixer a Gènova, són falsificats o escrits per un notari o copista".

Font: AVUI.cat

Endavant les consultes!

Catalunya ens necessita a tots. Ha aparegut una nova llum a l’horitzó de l’independentisme i ens està marcant un camí on hi cabem tots, partits –per donar-hi suport– i societat civil per organitzar i concretar les consultes populars. Ningú que desitgi participar-hi ha de quedar-ne exclòs. El nou plantejament que s’ha endegat dóna més protagonisme a les plataformes i a les entitats, però alhora accepta i demana –com no pot ser d’una altra manera– el suport polític dels diferents grups que representen la ciutadania. Tothom a sumar!

Les consultes populars constitueixen un mecanisme d’expressió just i legítim que condueix una part de les reivindicacions de força ciutadans prenent com a punt de partença el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya, que tants enyorem. Ha obligat a posicionar-se, a voltes incòmodament. Ha superat amb escreix la dinàmica dels partits i el marc on estan establerts, potser massa còmodament. Les consultes han canviat les regles del joc que semblaven endormiscades –el 13-S ja vàrem percebre que no– després de les manifestacions de la Plataforma pel Dret de Decidir i de Deumil.cat a Brussel·les.

L’independentisme necessitava una concreció, havia de sortir de la trinxera identitària –ara com ara en crisi– on l’havien endormiscat alguns partits, que en el decurs dels anys s’han anat envoltant d’una aurèola independentista i n’han volgut tenir l’exclusivitat, però que a l’hora de passar comptes han decebut i han entronitzat precisament els qui no desitgen aquests plebiscits, argumentant que “està prohibit” o que “és una aventura arriscada”. El poble és savi; no se’l pot fer beure a galet cada dia. El teixit associatiu ha superat el sistema polític i s’ha volgut expressar lliurament: hi ha quelcom més democràtic que la lliure expressió?

Qui pot defensar romandre dins un Estat que ens espolia? 500 euros cada segon, 60 milions d’euros diaris, que representarien 12 escoles o 8 geriàtrics cada dia. Alguns barons guerristes menystenint-nos amb l’alpiste que ens dóna l’Estat; fruint amb la humiliació de “passar el ribot” per l’Estatut aprovat pel Parlament, entre molts altres despropòsits. On és l’argumentari real que ens convenci per seguir maridats amb Espanya? On són els avantatges? Què proposen realment?

El camí de l’Estatut no s’ha de menystenir, però gent d’aquest país –i no pas poca– vol anar més enllà; se’ls ha demostrat que els plantejaments autonomistes i federalistes –aquest últim realment embrionari– han perdut eficàcia i eficiència i s’ha anat afeblint el poder econòmic i polític del nostre poble. El país es mor i no s’aprecien reaccions sòlides. Algunes administracions semblen somnolents i la seva dinàmica, immòbil i immutable. Cal un debat profund i agut entre els partits; cal replantejar-se aquest sistema que és molt lluny de l’excel·lència que mereix la ciutadania. Cal optimitzar recursos, escoltar la veu del carrer i donar respostes ràpides.

La unitat ens farà vèncer i hi ha camí per recórrer. Ni ara ni mai separats; sempre junts, malgrat que se’ns vulgui dividir per interessos. Hem de servir aquest poble, hem de treballar per la gent amb tot el nostre delit i les nostres forces. Mantenim-nos plegats davant l’adversari, sense exclusions de cap mena. Catalunya ens necessita a tots. Visca la veu del poble! Endavant les consultes! Europa ens espera!

Carles Mora Tuxans. Alcalde d'Arenys de Munt

Més política, menys partit. Salvador Cardús

Amb una tenacitat digna de millor causa, els partits han aconseguit que la seva vida interna cada dia ocupi tot l’espai informatiu. Entretant, han anat abandonant el terreny de la discussió veritablement política. Ja no debaten programes ni ideologies, qüestions reduïdes a quatre tòpics tronats, sinó que exhibeixen corrupteles i punyalades. Exagerant, podríem dir que Zaragoza i Iceta, Madí i Homs, són més notícia que Montilla i Mas, suposant que aquests darrers –i es força suposar– simbolitzin línies ideològiques de fons. És un fet fàcil de contrastar: a les pàgines de política s’acaba parlant fonamentalment dels partits i els seus conflictes interns, mentre el debat polític s’ha de refugiar a les pàgines d’opinió, fet per aficionats. Els partits i els seus dirigents es limiten als tacticismes electorals, sempre amb l’ull posat en els moviments de l’adversari, tant exterior com, sobretot, interior. Allò que els ocupa, doncs, és el poder: com aconseguir-lo, com conservar-lo, com augmentar-lo. I la conseqüència és allò que amb farisaica cara de sorpresa els polítics en diuen “la desafecció política dels ciutadans”, i que, vist des de la banda dels ciutadans, no és altra cosa que “el menyspreu pel ciutadà polititzat”.

La meva opinió és que la causa principal d’aquesta gravíssima circumstància es troba en el fet que els partits són unes institucions de dimensions desorbitades. Primer, són maquinàries excessives pel reduït nombre de militants que tenen. I, per tant, els pressupostos i el nombre de personal que en depèn, són desmesurats. En segon lloc, els partits estan sobredimensionats en relació al seu mateix paper social. Ningú no discuteix la seva necessitat en democràcia, esclar. Però s’atorguen un paper i un lideratge que ni tenen, ni haurien de tenir. Caldria aprimar, en general, el paper de l’Estat i, de passada, el de l’administració pública damunt les nostres vides. Els governs haurien de deixar lliures zones més àmplies de les nostres vides, ara tutelades de manera abusiva. I els mateixos partits haurien de reduir les seves pretensions.

Finalment, i en tercer lloc, l’origen de tots els casos de corruptela, fins i tot quan la mantenen dins dels marges de la legalitat vigent, es deu al fet que els partits són estructures econòmicament insostenibles. Casos com el que viu el PP espanyol, i particularment el valencià, són el resultat d’aquesta dimensió que obliga a unes formes d’enginyeria financera molt complexes en què és molt fàcil que algun viu en tregui profit i, amb la seva incompetència, ho acabi posant tot al descobert. No tenim dades transparents ni dels ingressos i les despeses anuals –reals– dels partits, de la quantitat d’empleats –reals– que tenen, i sobretot, no tenim aquestes dades en relació a altres països, en funció del nombre de població. I em temo que, en això, batríem rècords mundials.

Quan els partits governen, tenen l’avantatge –per immoral que sigui– de poder desviar part de l’activitat partidista a la mateixa administració. Hi col·loquen gent que, de fet, treballa per al partit i no per als ciutadans. I, quan es governa o quan des de l’oposició es pot marcar l’acció de govern amb l’activitat legislativa, es pot aconseguir que part de les despeses del partit –electorals o d’altres tipus– siguin assumides per empreses públiques i privades. Al nostre país, els controls judicials, però també periodístics, més que laxos, s’ha de dir que pràcticament no existeixen i, quan es descobreix un abús, sol ser per carambola. Per als partits, mantenir-se al poder, o conservar-ne una petita quota, més que no pas un desafiament patriòtic és un veritable problema laboral.

Si la crisi econòmica ha portat moltes empreses a haver de revisar les seves taxes de productivitat i a entendre que si no són competitives hauran de tancar, la crisi de confiança política, expressada de manera nítida per l’alarmant indiferència electoral, hauria de portar a reflexions similars als partits polítics. Si els partits són estructures laboralment sobredimensionades, si són econòmicament insostenibles, si la productivitat és escassa a la vista dels resultats que obtenen, si són incapaços d’atraure l’interès dels perfils professionals d’excel·lència, potser també haurien de pensar en l’aplicació urgent d’un expedient de regulació d’ocupació a les seves pròpies estructures, diguin el que diguin els sindicats (que, posat a fer amics, diré que també haurien de seguir-los en l’exemple).

Aquests partits insostenibles per desmesurats, inevitablement, s’han convertit ells mateixos en notícia. Pitjor: s’han convertit en el principal problema polític del país. Posem el cas d’ERC. ¿Què hi ha hagut de veritablement ideològic i polític en les dissensions que l’han sotraguejat des del seu gran èxit electoral de 2003 fins ara? En el fons, res de veritablement rellevant. El problema d’ERC ha estat el d’un creixement desmesurat de la seva pròpia estructura i del personal en nòmina sense poder desenvolupar mecanismes d’organització democràtica de lideratge i jerarquia acceptats per tothom. Entretant, la seva política s’ha vist sotmesa als duríssims criteris de supervivència laboral: l’heroïcitat de deixar el govern comportaria la pèrdua de centenars de llocs de treball i potser una suspensió de pagaments. ERC, per molt d’esquerres que fos, de la nit al dia es va convertir en un nou-ric. I això li ha passat factura.

La meva opinió és crua: els partits tradicionals no són ni seran capaços d’aplicar-se la medicina que recomanen a la resta de la societat sobre l’excel·lència, la productivitat o la internacionalització. Viuen atrapats en els mecanismes medievals del vassallatge i la fidelitat al partit, en la insostenibilitat de les seves estructures i en el tancament autista dins la ratera nacional que els peixa. Els partits tradicionals no estan en condicions d’encarar el repte polític de fons que té el nostre país. I, per tant, només podem confiar en organitzacions amb noves estructures, lleugeres i àgils, sostenibles i transparents, capaces de retre comptes, en contacte directe amb el ciutadà amb consciència política, que permetin esberlar la ratera nacional i fer possible que tothom, també els que ara hi estan atrapats, avanci cap a la maduresa i la llibertat política a què aspirem.

Si tu no hi vas, ells segueixen

Bé, ja està. Una petita consulta que tècnicament no arribava ni a municipal ha sotragat la política catalana com un sisme. L'epicentre d'Arenys ha demostrat que el país està solcat de falles i, amb el terreny remogut, cal esperar tremors secundàries. S'equivoca qui pensi que Arenys és intranscendent. Que el terratrèmol s'hagi sentit a Madrid i que l'estructura de l'Estat s'hagi escruixit fa pensar que darrere d'aquesta provatura ha de venir fatalment the big one, per dir-ho amb expressió pròpia dels que vivim literalment damunt fissures tectòniques d'abast continental. Almenys sembla que ho creguin tots els que aquests dies han perdut la calma.

COM SOL PASSAR AMB ELS SISMES de certa intensitat, algunes coses s'han enrunat i altres han quedat consentides. N'ha sortit malparada la credibilitat dels partits, fins al punt que és dubtós que puguin refer-la a temps per a les eleccions, ni que Madrid corri a falcar-les avançant les de l'Estat. El PSC especialment s'hi ha deixat la pell de xai. Després de les declaracions d'Iceta, de la ministra de guerra i del mateix José Montilla, del PSC ja sols es pot dir, caritativament, que és el partit més conservador de tot l'espectre polític. L'ambient fa ferum de front espanyolista, i Esquerra, que juga en temps de descompte, podria extreure'n la moral que cal repetir el tripartit per mantenir-ne el PP fora. A Esquerra fa temps que la política és una faula.

RES NO ES MESQUÍ NI CAP HORA és isarda. Però el vicepresident del govern, que en hores baixes és filòleg, ha oblidat els poetes. Ara es veu que toca la prosa, i amb realisme liquidador d'autoestima menysté una consulta que el deixa en orsai. Com es noten les companyies! Sentint-lo discórrer sobre la malignitat dels Estats, les pàtries futuribles i les identitats elàstiques hom diria que Carod és el portaveu del grup socialista. Tot i que algú de més amunt podria recordar-li que tanmateix són els Estats els que segreguen vicepresidències de govern i ambaixades.

PERÒ ÉS QUE ELS SOCIALISTES ja no parlen socialistès. Arenys n'ha revelat les intimitats com si els hagués passat pels raigs X. Tothom ha pogut veure un Iceta displicent, un Montilla més interessat en els drets de Falange que en els dels arenyencs, alcaldes socialistes que barren el dret de consulta als ciutadans i una Chacón que sols es diferencia de Mayor Oreja en la barba. Si Mayor comparava el PNB amb ETA, Chacón no es queda enrere i lliga dins el mateix sac els assassins en potència de Falange amb els jubilats que un diumenge de setembre esperaren dignament el torn per dipositar una papereta en una urna.

ARENYS HA POSAT EN RELLEU que, a mesura que s'esvaeix la por, l'independentisme esdevé central a la política catalana. Els socialistes poden esgotar el flat repetint que tot plegat és cosa de quatre radicals (els franquistes deien que el catalanisme era "cosa de cuatro locos"), però el dia 13 tothom, corresponsals estrangers compresos, va poder veure gent gran, joves professionals, immigrants, jubilats de petanca i senyores que van a la perruqueria el dissabte votant ordenadament en una consulta on ha anat de poc que la independència esdevingués l'opció unànime. La democràcia ben entesa comença i acaba a Arenys.

A CONVERGÈNCIA I UNIÓ LA SACSEJADA també l'agafa amb el pas canviat. Deu n'hi do com anem sobrats de ventrílocs! Mas montillejava afirmant que Catalunya té plantejades qüestions més importants. Ara, com a bon Hamlet, es cura en salut assegurant que votaria sí en un referèndum que, si per ell fos, no se celebraria mai. Potser que fes mirar si la casa gran no li ha quedat un xic carafeixada.

FA MESOS ELS DEIA, tot recordant Baudelaire, que el carisma era al carrer a disposició de qui volgués alçar-lo. Ara es perfilen candidats, però aquest és el tema d'un altre article. L'espai tot just m'arriba per aventurar que els noms en ascens ja no són plantes d'hivernacle dels partits, sinó personalitats a prova d'aparells. La independència verdeja.

Joan Ramón Resina. Catedràtic de la Universitat de Stanford (EUA)