L'autoodi de Caixa Catalunya. Víctor Alexandre

Estupor ha provocat en el món financer català la voluntat de Caixa Catalunya de canviar-se el nom aprofitant el procés de fusió amb les caixes de Tarragona i Manresa. Estupor, perquè és insòlit que una marca plenament consolidada canviï de nom i perquè els arguments que s’han donat per justificar-ho són d’un patetisme que ofèn la intel•ligència i produeix vergonya aliena. No sols és rotundament falsa l’afirmació d’Adolf Todó, director de l’entitat, en el sentit que la marca comercial Caixa Catalunya “està deteriorada” –n’hi ha prou de sortir al carrer i parlar amb la gent per veure’n el prestigi-, sinó que esborrona reproduir el raonament que en fa Pau Dueñas, director general de Morillas Brand Desing, una empresa catalana dedicada a la creació de marques comercials que en la seva pàgina web menysprea obertament el català –només admet l’espanyol i l’anglès-, quan diu: “La marca Caixa Catalunya a Espanya pot tenir un cert rebuig a causa de les fortes connotacions catalanes, igual que el seu logotip de l’estrella amb les quatre barres vermelles, encara que és veritat que als catalans se’ns reconeix per la bona gestió dels diners. [...] Caixa Catalunya ja té una forta implantació al mercat català i sembla lògic que ara busqui augmentar la seva presència a Espanya”. Dueñas, a més, afegeix, que l’època en què els noms de les caixes feien referència a llocs geogràfics ja està superada i que ara cal apostar per noms més universalistes. Es veu que dir-se Caixa Catalunya és molt provincià, molt carrincló. En canvi, dir-se Caja Madrid –on el senyor Dueñas no hi ha entrat mai a fer aquest discurs- sí que és cosmopolita i progressista. La prova és que el 2010 aquesta entitat tindrà més de 60 oficines a Catalunya.

No sé si el lector se n’ha adonat, però en la justificació del canvi de nom de Caixa Catalunya hi ha un tel molt preocupant de racisme. Es tracta d’un racisme que no és de pigmentació, però que traspua el mateix rebuig vers una col•lectivitat –en aquest cas la catalana- pel sol fet d’existir. Què significa que una empresa, només per ser catalana o per tenir un nom català, provoca rebuig a Espanya? Què significa que els catalans, per tal de ser acceptats a Espanya, hagin d’amagar els seus orígens, la seva identitat i la seva llengua? Quina mena de societat racista és l’espanyola, que el sol nom de Catalunya li fa venir basques? I, per altra banda, quina mena de societat pusil•lànime és la catalana, que renuncia al nom del seu país per no ofendre a aquells que l’odien? Francament, hi ha vegades que sento vergonya de ser català, i aquesta n’és una. No m’avergonyeixo pas de la meva identitat, m’avergonyeixo de formar part d’una col•lectivitat en la qual hi ha gent amb un nivell d’autoodi tan extrem. Les peces, malauradament, encaixen molt bé. I no tan sols perquè el president de l’entitat –fundada per la Diputació de Barcelona i controlada pel PSOE de Catalunya- és Narcís Serra, l’home que quan era membre del govern espanyol va fer mans i mànigues en companyia d’Ernest Lluch i de Joan Majó per tal que la nostra Llei de caixes quedés subordinada a l’espanyola, sinó perquè el principal enemic d’aquest país es troba a la Generalitat i es diu govern de Catalunya.

L’actitud de José Montilla, concretament, quan afirma “estem orgullosos del model català de caixes”, no pot ser més cínica, ja que temps enrere hi estava tan visceralment en contra que el seu partit fins i tot va portar aquest model al Constitucional espanyol alhora que va intentar tancar Jordi Pujol a la presó. S’entén, per tant, que la Generalitat ja hagi comunicat que no impedirà pas al canvi de nom de Caixa Catalunya. Al contrari, l’estimularà, perquè tot plegat, com ara l’espanyolització de TV3, de Catalunya Ràdio i del mateix govern, forma part d’un projecte de destrucció de l’imaginari nacional català que avança espectacularment amb l’escandalosa i silenciosa complicitat d’Esquerra.