Elogi d'Emma. Quim Torra

Quan l’espanyolisme nauseabund intenta empastifar-ho tot, vomitant fel i escampant sospites, com si tothom fos igual, com si tothom s’aprofités, com si tothom hagués cedit a la corrupció o al xantatge, com si tothom visqués pendent d’un sou públic o d’una Visa, com si tothom tingués por a aixecar catifes, ara, més que mai, cal sortir en defensa de l’honorabilitat del moviment catalanista.

I cal dir-ho ben alt. No tothom és igual, no tothom ha renunciat a un compromís, no tothom ha vacil·lat a l’hora de triar entre càrrec o servei, no tothom ha desat les reivindicacions a l’habitació de les golfes per quan arribi el desgel, no tothom pensa que no es pot fer res sense subvencions ni informes.

Quan vaig conèixer l’amic Salva Garcia-Ruiz em va donar la impressió de trobar-me amb un anglès trasplantat dels Cotswolds, amb unes ulleres que Michael Caine hauria pogut lluir tranquil·lament. M’havia citat perquè volia explicar-me Emma.

A aquestes alçades, un ja es creu haver-ho vist tot. Doncs no, Emma era diferent. El col·lectiu Emma (que pren el nom de l’abadessa del mateix nom de Sant Joan de les Abadesses, una espècie d'Abat Oliva en femení) no responia a res conegut: un grup de professionals catalans, políglotes, preocupats per la imatge tan distorsionada que sovint es dóna del nostre país en els mitjans estrangers, que s’havien obstinat i conjurat a donar una resposta a qualsevol informació que parlés de Catalunya en termes que ells judiquessin desafortunats o erronis. En les seves pròpies paraules: “som un grup de catalans que volem que el món ens conegui com som, no com diuen que som”

Em va semblar extraordinari: penso que el terreny de la nostra lluita és fora d’Espanya, i que la internacionalització i el lobbisme són temes que ens hem de plantejar prioritàriament.

Durant aquests mesos he assistit a la feinada que això suposa. A cada informació equivocada, en un termini de 24 hores, el col·lectiu Emma envia una resposta –normalment en anglès-. Exigeix una capacitat de reacció brutal. Ells la tenen –a canvi de renunciar a temps, a família, al que sigui-. Lluiten amb totes les seves armes: la voluntat i la intel·ligència.

Fa pocs dies hem pogut llegir com el periodista Victor Mallet al Financial Times parlava de "Catalonia pays homage to independence" o com el New York Times reproduïa fa uns dies un article publicat el 1934 amb motiu dels fets del 6 d’octubre.

I un pensa en Emma i està content, molt content per ells i per nosaltres.