Si tu no hi vas, ells segueixen

Bé, ja està. Una petita consulta que tècnicament no arribava ni a municipal ha sotragat la política catalana com un sisme. L'epicentre d'Arenys ha demostrat que el país està solcat de falles i, amb el terreny remogut, cal esperar tremors secundàries. S'equivoca qui pensi que Arenys és intranscendent. Que el terratrèmol s'hagi sentit a Madrid i que l'estructura de l'Estat s'hagi escruixit fa pensar que darrere d'aquesta provatura ha de venir fatalment the big one, per dir-ho amb expressió pròpia dels que vivim literalment damunt fissures tectòniques d'abast continental. Almenys sembla que ho creguin tots els que aquests dies han perdut la calma.

COM SOL PASSAR AMB ELS SISMES de certa intensitat, algunes coses s'han enrunat i altres han quedat consentides. N'ha sortit malparada la credibilitat dels partits, fins al punt que és dubtós que puguin refer-la a temps per a les eleccions, ni que Madrid corri a falcar-les avançant les de l'Estat. El PSC especialment s'hi ha deixat la pell de xai. Després de les declaracions d'Iceta, de la ministra de guerra i del mateix José Montilla, del PSC ja sols es pot dir, caritativament, que és el partit més conservador de tot l'espectre polític. L'ambient fa ferum de front espanyolista, i Esquerra, que juga en temps de descompte, podria extreure'n la moral que cal repetir el tripartit per mantenir-ne el PP fora. A Esquerra fa temps que la política és una faula.

RES NO ES MESQUÍ NI CAP HORA és isarda. Però el vicepresident del govern, que en hores baixes és filòleg, ha oblidat els poetes. Ara es veu que toca la prosa, i amb realisme liquidador d'autoestima menysté una consulta que el deixa en orsai. Com es noten les companyies! Sentint-lo discórrer sobre la malignitat dels Estats, les pàtries futuribles i les identitats elàstiques hom diria que Carod és el portaveu del grup socialista. Tot i que algú de més amunt podria recordar-li que tanmateix són els Estats els que segreguen vicepresidències de govern i ambaixades.

PERÒ ÉS QUE ELS SOCIALISTES ja no parlen socialistès. Arenys n'ha revelat les intimitats com si els hagués passat pels raigs X. Tothom ha pogut veure un Iceta displicent, un Montilla més interessat en els drets de Falange que en els dels arenyencs, alcaldes socialistes que barren el dret de consulta als ciutadans i una Chacón que sols es diferencia de Mayor Oreja en la barba. Si Mayor comparava el PNB amb ETA, Chacón no es queda enrere i lliga dins el mateix sac els assassins en potència de Falange amb els jubilats que un diumenge de setembre esperaren dignament el torn per dipositar una papereta en una urna.

ARENYS HA POSAT EN RELLEU que, a mesura que s'esvaeix la por, l'independentisme esdevé central a la política catalana. Els socialistes poden esgotar el flat repetint que tot plegat és cosa de quatre radicals (els franquistes deien que el catalanisme era "cosa de cuatro locos"), però el dia 13 tothom, corresponsals estrangers compresos, va poder veure gent gran, joves professionals, immigrants, jubilats de petanca i senyores que van a la perruqueria el dissabte votant ordenadament en una consulta on ha anat de poc que la independència esdevingués l'opció unànime. La democràcia ben entesa comença i acaba a Arenys.

A CONVERGÈNCIA I UNIÓ LA SACSEJADA també l'agafa amb el pas canviat. Deu n'hi do com anem sobrats de ventrílocs! Mas montillejava afirmant que Catalunya té plantejades qüestions més importants. Ara, com a bon Hamlet, es cura en salut assegurant que votaria sí en un referèndum que, si per ell fos, no se celebraria mai. Potser que fes mirar si la casa gran no li ha quedat un xic carafeixada.

FA MESOS ELS DEIA, tot recordant Baudelaire, que el carisma era al carrer a disposició de qui volgués alçar-lo. Ara es perfilen candidats, però aquest és el tema d'un altre article. L'espai tot just m'arriba per aventurar que els noms en ascens ja no són plantes d'hivernacle dels partits, sinó personalitats a prova d'aparells. La independència verdeja.

Joan Ramón Resina. Catedràtic de la Universitat de Stanford (EUA)