El president d'ICV i conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, va qualificar aquest dimarts de 'tostón' el discurs del president de la Generalitat, José Montilla, durant el debat de Política General que va començar al Parlament.
Segons una fotografia que publica aquest dimecres el diari Público, Saura va enviar un missatge SMS al president del grup d'ICV-EUiA al Parlament, Jaume Bosch, en el qual qualifica així la intervenció de Montilla. Al seu torn, Bosch va respondre-li que el discurs havia començat bé, però "després un rotllo". Aquest ha estat un dels temes més comentats entre els parlamentaris abans de l'inici de la intervenció del president de CiU, Artur Mas.
Segons la imatge que publica Público, Saura va enviar un SMS a Bosch afirmant "Quin tostón, oi?". Bosch va respondre a Saura: "Ha començat bé el primer minut i després un rotllo. I poc sensible amb la gent amb dificultats".
Dimarts, després del discurs, la portaveu parlamentària d'ICV-EUiA, Dolors Camats, va valorar positivament la intervenció del president. En concret, va remarcar que va ser "important i pedagògic" que Montilla "parlés que el millor instrument de política en contra de la crisi és l'autogovern i el millor instrument de l'autogovern és l'Estatut vigent". També va destacar que era important que el discurs del president se centrés en la crisi al ser "la preocupació de les famílies, de la gent i de les institucions".
Font: AVUI.cat
dimecres, 30 de setembre del 2009
Saura: "El discurs de Montilla, un "tostón" "
La Federació Catalana de Gent Gran és expulsada de la confederació espanyola
Les associacions de gent gran són les darreres víctimes de l'anticatalanisme. L'origen del conflicte es remunta al desembre de 2008 quan el president de la Confederación Española de Organizaciones de Mayores (CEOMA), José Luis Méler, va criticar en un programa de ràdio la despesa del Govern de la Generalitat en política lingüística assegurant que amb aquest pressupost es podria resoldre el finançament de la Llei de la Dependència. La Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) van sentir-se ofesos i van demanar que es disculpés. Lluny de rectificar, Méler va deslegitimar la representativitat de la Federació de Catalunya i tot plegat ha acabat amb l'expulsió dels catalans de la Confederació espanyola.
Les declaracions del president a Onda Madrid
En tant que president de la CEOMA, José Luis Méler, compta amb l'espai setmanal 'El Observatorio del Mayor' a Ràdio Onda Madrid on va assegurar que 'El Govern català es va gastar l'any passat (2007) 157 milions d'euros', una xifra que titlla d''enorme' i li permet afirmar que 'amb una quarta part de la despesa de Catalunya en política lingüística es podria finançar la prestació econòmica prevista a la Llei de la Dependència per a tots els Grans Depenents catalans pels quals el Govern català anuncia que no té finançament'. I continuava: 'Els recursos són limitats i és obligació dels governants prioritzar-ne l'ús, i dels ciutadans, exigir'. Per acabar preguntant 'Què volem, més política lingüística o més atenció als necessitats d'una llei com la de la Dependència, que va prometre l'oro i el moro?' Aquestes mateixes declaracions es poden trobar al blog de José Luis Méler.
La Federació Catalana demana una rectificació
La Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya, que estava integrada dins la CEOMA, va sentir-se ofesa per aquestes declaracions del president i va presentar una queixa formal demanant una rectificació. Davant el silenci de Méler, van procedir a remetre a tots els associats una carta en què expliquen que al seu entendre les declaracions del president van ser 'un menyspreu' per la llengua catalana i que no va respectar 'l'autonomia de les organitzacions integrades a la CEOMA, el pluralisme i la independència respecte l'Administració i els partits polítics' que consten als estatuts i per això acordaven suspendre temporalment la seva participació a la Federació espanyola esperant una rectificació.
La Federació espanyola fa callar les crítiques amb l'expulsió dels catalans
Lluny d'atendre la petició de la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya, el president va remetre una carta a la Federació Catalana en què considera que les seves declaracions han causat una 'injusta indignació' i s'hi reafirma assegurant que ja les va fer en un article a La Razón i que l'objecte de les seves paraules és 'la defensa dels interessos de les persones grans, que és l'objectiu principal de la nostra Confederació'. Finalment es convoca una assemblea per al 15 de juliol de 2009 en què per una àmplia majoria de 27 vots a favor, 6 en contra i 6 abstencions s'aprova l'expulsió de la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya de la Confederació espanyola per ocasionar 'evident perjudici a les activitats de la CEOMA'.
A què es destinen els 157 MEUR que critica el president?
Convé destacar, però, que la xifra de 157 milions d'euros citada per Méler no es correspon al pressupost de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, que és de 30 MEUR, sinó que és resultat de la suma de totes les partides del conjunt de departaments de la Generalitat a efectes relacionats amb la llengua catalana que sí arriben a sumar els 157 MEUR de què parla el president de la CEOMA. En aquest còmput s'hi inclouen 47 MEUR corresponents al departament de Cultura on hi trobem despeses com les subvencions a mitjans de comunicació, el cost de l'Agència Catalana de Notícies, l'adquisició de llibres per a les biblioteques. En aquests 157 milions d'euros que, segons Méler, el Govern podria invertir en la llei de Dependència també hi ha 53 MEUR del departament d'Educació amb què es paga el personal de les aules d'acollida i on també es comptabilitza tots els professors de llengua catalana als Instituts d'Educació Secundària i el professorat de català per a adults.
Font: Directe.cat
dilluns, 28 de setembre del 2009
L'hora de Reagrupament. Víctor Alexandre
El proper 3 d'octubre serà un dia d'especial transcendència política a Catalunya. Ara mateix, immersos en el dia a dia, és possible que molts catalans no se n'adonin o que no vulguin adonar-se'n, però la celebració de l'assemblea fundacional de Reagrupament al Palau de Congressos de Barcelona suposarà un abans i un després en la política catalana. I no sols perquè la ponència que s'haurà d'aprovar gira al voltant de dos temes clau com "la proclamació unilateral d'independència" i "la regeneració democràtica de la política catalana", sinó perquè marcarà el camí per convertir Reagrupament en una força política transversal que serà determinant en les properes eleccions.
Davant la transformació d'Esquerra en una franquícia del PSOE català, l'independentisme conseqüent, orfe de partit, no té en aquests moments cap formació que el representi al Parlament. Cap ni una. És cert que Esquerra dóna suport als diferents referèndums que estan plantejant molts municipis -no caldria sinó!-, però ja tothom sap que s'hi agafa a la desesperada com a única possibilitat de maquillar la debacle electoral que li ve al damunt. Té gràcia que aquells que van rebutjar al Parlament la Iniciativa legislativa Popular perquè, en paraules del diputat Xavier Vendrell, "els va donar la puta gana", siguin els mateixos que ara pretenen rendibilitzar electoralment les consultes populars arreu de Catalunya. Sobretot tenint en compte que les consultes populars són l'alternativa que la societat civil s'ha vist obligada a desenvolupar davant el gir espanyolista i conservador d'una Esquerra que, convertida en una trànsfuga virtual, ha traït la confiança dels seus votants. És altament significatiu, en aquest sentit, que les JERC es mostrin tan bel·ligerants amb Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, desplegant-li una pancarta que diu "Recoder, referèndum!", i que, en canvi, no facin el mateix amb José Montilla, que és, ves per on, el principal i més ferotge enemic de tots els referèndums de Catalunya.
En tot cas, el proper 3 d'octubre, al Palau de Congressos de Barcelona, s'obrirà una finestra d'aire pur i l'independentisme desacomplexat parlarà de la viabilitat econòmica de l'Estat català perquè, com diu la ponència de Reagrupament que es posarà a debat, "tant el gradualisme, com el federalisme o altres opcions menys rupturistes com la reforma constitucional, són estratagemes per acabar tipificats com a comunitat autònoma administrativa. I, en qualsevol cas, aquestes opcions necessiten per força una voluntat explícita per part de l'Estat espanyol, cosa que s'ha demostrat inexistent. Per tant, treballar per qualsevol opció que no sigui la independència suposa perpetuar una situació insostenible per a Catalunya".
L'assemblea serà oberta als mitjans de comunicació i es retransmetrà per Internet, incloent-hi les discussions i les discrepàncies que puguin sorgir. És el preludi d'un procés d'emancipació nacional que ja no té aturador, que ha clarificat el mapa polític mostrant la unitat de socialistes, ecosocialistes i populars en contra dels drets nacionals de Catalunya i que culminarà amb una declaració unilateral d'independència ratificada per un referèndum sota els auspicis de les Nacions Unides. El temps ho dirà.
dimarts, 22 de setembre del 2009
El somni de Macià
SETÈ ANIVERSARI DE SÀPIENS - DOSSIER ESPECIAL
EL SOMNI DE MACIÀ
En el proper número d'octubre us oferim un monogràfic dedicat a analitzar el recorregut vital, polític i ideològic de Francesc Macià.
Al llarg de set reportatges distribuïts en trenta-cinc pàgines repassem els principals moments de la biografia del protagonista. D'entre ells, destaquen els dos reportatges dedicats a la trama que es va gestar al voltant del complot de Prats de Molló i que s'han elaborat a partir de la investigació de l'historiador Giovanni Cattini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
Cattini ha trobat als arxius policials de Roma informacions inèdites que vinculen alguns italians involucrats amb el cop ideat per Macià amb els serveis secrets de Mussolini, cosa que explica l'evolució dels fets i el posterior fracàs de l'anomenat "Complot dels Catalans", el 1923.
El dimecres 23 de setembre, al quiosc!
Les 10 idees amb força del CES
| 1 - Per què no? |
És hora que els unionistes diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d'Espanya. No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrera i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres? |
2 - Normalitat nacional |
Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.
|
3 - Plena capacitat de decisió |
La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència. |
4 - Progrés social |
L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració. |
5 - Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat |
La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment. |
6 - Per dignitat |
Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat! |
7 - O tens Estat o no tens res. |
Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connnectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem. |
8 - Pervivència de la cultura i la llengua pròpies |
La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i ententa destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals. |
9 - Representació a la Unió Europea |
La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi. |
10 - Participació en els organismes internacionals |
La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra. |
Fèlix Millet, l'home de la FAES. Víctor Alexandre
Hi ha molta gent astorada a Catalunya després de saber-se que Fèlix Millet, expresident de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, probablement no ingressarà a la presó malgrat haver confessat el robatori de 3,3 milions d’euros –que podria arribar als 10 milions- per invertir-los en les seves propietats familiars. Els seus advocats fonamenten aquesta pretensió en la confessió voluntària de Millet com a atenuant i en el fet que, segons ells, només hauria “ficat la pota”. Potser volen dir que si hagués robat amb més intel•ligència no l’haurien enxampat. La defensa, ja ho sabem, fa la seva feina i cerca totes les escletxes del codi penal per afavorir el seu client, inclòs l’intent de repartir-ne la culpabilitat entre els responsables de les auditories. Talment com si –fent bona la vella dita segons la qual “l’ocasió fa el lladre”- el control deficient d’unes subvencions en justifiqués el robatori. Doncs no, perquè el desfalc de Millet, tractant-se de diners públics i d’una institució tan emblemàtica i estimada com el Palau de la Música, resulta tan escandalós que s’entén que la seva llibertat sigui vista com un greuge comparatiu amb relació als delinqüents de baixa estofa. De fet, el cas Millet –si finalment acaba com volen ell i els seus advocats- no fa res més que abonar la fonamentada creença que els rics no van a la presó o que hi van per poc temps i que, quan ho fan, la seva estada sempre és molt més plaent que la dels delinqüents sense recursos.
En la persona de Fèlix Millet, tanmateix, s’hi apleguen circumstàncies que singularitzen el cas i que, sense apartar-lo de l’àmbit social, el situen també en el polític i en el nacional, atès que, a banda que els anys 1983 i 1984 ja va ser condemnat a presó per estafa i falsedat, el 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi i actualment és membre significat de la FAES, una fundació nacionalista espanyola d’extrema dreta, presidida per José María Aznar, que en el seu ideari no sols inclou la negació de la nació catalana sinó el desenvolupament d’estratègies que permetin anorrear-la. Ja hi va haver molta polèmica l’any 2003, quan Millet va abraçar públicament la fe d’Aznar i aquest –Espanya sempre és generosa amb els col•laboracionistes catalans- va posar tres milions d’euros sobre la taula del Palau per tal que el Ministeri espanyol de Cultura pogués remenar les cireres en una entitat històricament hostil als valors espanyolistes. Cal tenir en compte que és així com Catalunya es posa ella mateixa la corda al coll. Ofegada econòmicament, les seves institucions més emblemàtiques, com ara el Palau o el Liceu, queden a mercè del govern espanyol i aquest, subtilment, a canvi d’un suport econòmic, passa a tenir veu i vot en els seus òrgans de decisió. El MNAC i la Fundació Miró es troben exactament en la mateixa situació.
Sigui com vulgui, és molt trist, patètic n’hauríem de dir, que el fill d’una personalitat catalanista estimada com Fèlix Millet i Maristany, fundador de l’Orfeó Català i d’Òmnium Cultural, s’hagi aprofitat del prestigi del seu pare i de la confiança que transmetia el seu cognom per enriquir-se personalment. Per això resulten tan galdoses les paraules dels seus advocats quan ens diuen que Fèlix Millet “està anímicament tocat”. És clar, sempre “toca” que t’enxampin amb les mans al plat, oi? Fins i tot han demanat que es vegi en la confessió de Millet una voluntat d’esmena que li permeti eludir la presó. Això, però, més que defensa és cinisme, perquè per tal que la confessió tingués autèntic valor s’hauria d’haver produït espontàniament, no pas quan ja no té escapatòria i la seva culpabilitat és manifesta. A Fèlix Millet, com a home sense principis, l’han perdut la deslleialtat i l’ambició. La deslleialtat a Catalunya i l’ambició de riqueses. Ho deia fa dos mil anys, en les seves sàtires, un poeta romà: l’afany de diner creix a mesura que creix la riquesa.
diumenge, 20 de setembre del 2009
La ideologia de Reagrupament. Quim Torra
Constato com sovint se’ns demanen explicacions sobre la “ideologia” de Reagrupament. Sembla com si la independència i la regeneració política no fossin suficients. Em sorprèn, perquè al meu entendre, l’atractiu de Reagrupament és precisament aquest, la inversió de la discussió política a casa nostra.
Ja no és més “catalanisme de dretes” o “catalanisme d’esquerres” (si algú a Catalunya sap què significa exactament aquestes coses), ni “liberalisme” o “socialdemocràcia”, és “unionisme” o “independentisme”, Espanya o Catalunya, província o Estat. Quan la pàtria viu un moment d’urgència nacional, quan es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, quan estan sonant totes les alarmes alhora per la nostra supervivència com a poble, la discussió ideològica és senzillament un luxe o, pitjor encara, un entreteniment per a diletants.
A qui em demana ideologia jo responc com va fer el meu vell i car amic Eugeni Xammar des de Berlín quan va explicar el sentit del seu vot en les eleccions del 12 d’abril de 1931: “Des del meu primer article i fins a la meva mort, no vaig fer altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i —de tota la vida— republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni —menys que res— monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya”. Ideologia de Reagrupament? República, democràcia, justícia social, llibertat. I via fora.
Vol dir això que sóc un descerebrat ideològic (i agafin-ho només com una pregunta retòrica, no cal que contestin)? Que no tinc les meves opinions sobre el Quart Cinturó o la política educativa?. Naturalment que sí, cada un de nosaltres la té, i cada un la defensarà amb les ungles i les dents. Però no tinc cap problema en assumir la dels meus companys i la de la majoria, no em preocupa el més mínim i els donaré tot el meu suport. Jo no sóc a Reagrupament per a discutir aquestes coses, hi sóc per a sumar per a la independència. Ja les discutiré el dia després que la nostra bandera pengi ben alta, ben dreta, ben sola de la Capitania Militar. Aleshores, els ho asseguro, penso ser implacable.
Una nació tan corrupte. Salvador Sostres
He sentit dir que la confessió del senyor Millet produeix tota classe d'esgarrifances però costa de creure que uns fets com aquests puguin produir cap trasbals en una societat subvencionada i tan corrupta com la catalana. Una societat en què tothom sap i accepta que els partits polítics han de recórrer a la il·legalitat per finançar-se; una societat en què cap diari podria sobreviure sense subvenció; en què la principal televisió és pública i política, i la Cambra de Comerç, obligatòria. Una nació en què l'alta societat és amoral -quan no tens Estat ni Cort tot es banalitza sense el ressort de cap dignitat- i tothom coneix els secrets (els delictes, vaja) de l'altre, i així callen. A Catalunya fins i tot som hipòcrites amb les putes. El problema del senyor Millet no ha estat robar.
A Catalunya mai no ha estat un problema, robar: en qualsevol país normal, el cos directiu de TV3 estaria processat, com a mínim, per malversació de cabals públics; la propaganda institucional de l'Ajuntament de Barcelona estaria en mans del jutge i Apel·les Carod mai no hauria arribat a ser ambaixador de res ni enlloc. El problema del senyor Millet és que s'ha passat 3 pobles. Sempre n'hi ha un, de tant en tant, que es passa 3 pobles. Javier de la Rosa es va passar 3 pobles. Tenim un drama moral que és conseqüència del nostre drama polític i dels molts cínics -ben catalans, per cert- que volen fer negoci amb aquesta debilitat.
Sense anar més lluny, els intel·lectuals que Convergència té al voltant de la Casa Gran no són més que sòrdids funcionaris de la RDA que escriuen qualsevol tonteria perquè res no canviï i poder continuar xuclant com han anat fent, aquí o allà, tota la vida. Saben que en un context de llibertat, l'aire net se'ls enduria, i per això fomenten la mediocritat i la província que els garanteix el càrrec. Si Trias Fargas aixequés el cap i els veiés, se suïcidaria a l'instant. Quin fàstic! Això és corrupció, i no arreglar-se el vàter! Catalunya és un país d'una intensa corrupció econòmica, política i moral i no tenim prou presons per a tants lladres.
dissabte, 19 de setembre del 2009
Catalunya, la zona de l'estat més endeutada
El deute de la Generalitat s'ha situat en 23.746 milions d'euros, xifra que equival a l'11,8% del seu producte interior brut (PIB), segons dades del Banc d'Espanya recollides per Europa Press.
Així, Catalunya és la zona de l'Estat amb més volum de deute, superant el 28,9% del total del deute acumulat en el conjunt de comunitats autònomes.
Prenent la ràtio deute/PIB, Catalunya és la segona comunitat més endeutada, només superada pel País Valencià, que se situa al capdavant del deute autonòmic, amb un volum que supera el 13,4% del seu PIB.
Les dades del Banc d'Espanya revelen que el deute de les autonomies ha augmentat un 29% en el segon trimestre de l'any, fins a situar-se en 81.981 milions d'euros (el 7,7% del PIB), la xifra més alta de tota la sèrie històrica.
Així, l'endeutament autonòmic s'ha accentuat com a conseqüència de la crisi econòmica, que està provocant un increment de les despeses i una caiguda molt important de la recaptació. En comparació de l'últim trimestre del 2008, el deute dels governs autonòmics ha crescut un 19,9%.
Font: El Singular Digital
L'ajuntament de Barcelona fitxa Telma Ortiz, que cobrarà 2.809 €/mes
L'Ajuntament de Barcelona exposa en un comunicat que la categoria professional de Telma Ortiz és la de Tècnica Assessora i la seva funció és de sotsdirectora de Projectes del departament de Relacions Internacionals. Entre les tasques encomanades a Telma Ortiz hi figuren reforçar els vincles de Barcelona amb Àsia-Pacífic i les activitats relacionades amb motiu de la presidència espanyola de la Unió Europea, el semestre que ve.
L'Ajuntament informa que "la seva única retribució és el seu sou brut anual que és de 54.958,68 euros bruts l'any, xifra que correspon a 2.809 euros nets mensuals" i justifica el comunicat "davant les informacions aparegudes aquests dies a diferents mitjans de comunicació".
La incorporació de Telma Ortiz respon al "nou impuls" que s'ha donat al departament de Relacions Institucionals després del nomenament del seu director, Josep Roca.
L'Ajuntament es justifica i diu que la provisió del lloc de treball de Telma Oritz es va efectuar segons la legislació aplicable i que els seus coneixements, aptituds i experiència professional la fan del tot adient a les tasques encomanades.
Entre d'altres aspectes, segons el consistoti, cal destacar el domini de 6 idiomes (català, castellà, anglès, francès, italià i portuguès) o la seva àmplia experiència en el camp de les relacions internacionals en diferents llocs del món com ara Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina.
Font: AVUI.cat
dimarts, 15 de setembre del 2009
José Montilla, el gran catalanista. Víctor Alexandre
Van ser molt encertades les paraules que Vicent Partal va pronunciar el passat dia 12 de setembre en l’acte de suport a la consulta independentista d’Arenys de Munt. Em refereixo, concretament, a la frase final: “No puc entendre que el president de la Generalitat de Catalunya gasti tant d’esforç defensant la Falange i el seu dret a manifestar-se i que encara ara no hagi dit ni una sola paraula a favor del dret dels ciutadans d’Arenys de Munt”. Era una reflexió retòrica, naturalment, perquè Partal sap molt bé que José Montilla no sols està en contra de votar sí a la independència de Catalunya, sinó també del dret a votar. José Montilla és l’espanyolista que un dia, gràcies a la direcció d’Esquerra, una direcció àvida de poder i de privilegis, el va asseure a la cadira presidencial disfressant-lo de catalanista. I aquest gran catalanista que el dia 6 d’agost de 2005 va dir que “els drets històrics de Catalunya no existeixen” i que 48 hores després que el nostre Parlament aprovés el nou Estatut va proposar 62 esmenes per rebaixar-lo i convertir-lo en una pelleringa –amb el vist-i-plau d’Esquerra-, és l’home que defensa el dret a expressar-se d’una formació política com la Falange, amb milers de crims contra la humanitat al darrera, mentre nega el mateix dret als ciutadans d’Arenys de Munt. I encara és més greu aquest comportament tenint en compte que mentre els primers s’expressaven per mitjà de l’insult, l’amenaça i la provocació –trucades telefòniques intimidatòries, i frases com ara “cabrones” i “hijos de puta”- els segons ho han fet per mitjà de les urnes.
José Montilla és aquest gran catalanista que, a banda de formar part de l’Executiva d’un partit que va ordenar a l’Advocacia de l’Estat que anul•lés l’acord del ple de l’Ajuntament d’Arenys de Munt per a la celebració de la consulta, ha menyspreat públicament els arenyencs tot dient que allò que han fet “només serveix per donar arguments a la caverna espanyola”. Un menyspreu, aquest, que, com va denunciar Vilaweb, ha estat justificat per Esquerra –i per ICV- a través del seu portaveu, Ignasi Llorente. Cosa, dissortadament, gens estranya, atès que estem parlant de la mateixa i fal•laç direcció republicana que no fa gaire va impedir que prosperés al Parlament la Iniciativa Legislativa Popular a favor d’impulsar un referèndum d’autodeterminació perquè, en paraules del diputat Xavier Vendrell, “no els va donar la puta gana”.
Aquest és el patètic govern que tenim, un govern que menysprea l’exercici sobre el qual descansa la base del sistema democràtic, el dret a opinar per mitjà de les urnes, fins al punt de criminalitzar-lo afirmant que només serveix per donar arguments al feixisme. És clar, és comprensible: la reinvidicació dels drets dels negres només serveix per donar arguments als racistes, la reivindicació dels drets dels homosexuals només serveix per donar arguments als homòfobs, la reivindicació dels drets dels tibetans només serveix per donar arguments als xinesos, la reivindicació dels drets dels catalans només serveix per..., per posar en evidència el nacionalisme espanyol de José Montilla i la profunda degradació d’Esquerra.
Arenys de Munt, un pas de gegant cap a la Independència
Certament ha estat un procés amb molts daltabaixos, amb pors, amb obstacles; molts no creien que al final es pogués celebrar el plebiscit, però al final s’ha pogut assolir: centenars de ciutadans d’Arenys de Munt han anat a les urnes malgrat el abogado del Reino, malgrat els falangistes (els de camisa blava o el de la rosa al puny), malgrat mil entrebancs, el dia 13 de setembre del 2009 i el poble d’Arenys de Munt passaran a la història per què s’ha disparat el tret que donarà sortida a la cursa envers la nostra llibertat nacional.
Ha estat una victòria del teixit social i no pas dels partits, hem de reconèixer que molts militants han treballat per fer realitat aquest dia, però ha estat la gent, els nacionalistes sense afiliació política els que han portat el pes; ja sabem que ara tothom serà el responsable, tothom es voldrà posar les medalles, que CiU afirmarà que ells han donat recolzament des del primer dia al referèndum d’Arenys de Munt, però callaran que no han fet el mateix a Vic on no han votat la proposta de fer el referèndum per la Independència a la seva pròpia ciutat. També ERC, amb Puigcercós al capdavant, estaran joiosos per la “seva” victòria que difícilment lliga amb el pacte amb els falangistes de la rosa al puny mal anomenats socialistes, el seu mesellisme davant l’acceptació d’un finançament i la manca d’una voluntat real de crear un front Nacionalista al Parlament.
L’arribada dels 72 falangistes, ni un més ni un menys, ha estat anecdòtica; qui ha autoritzat la seva concentració tenia com a objectiu que es produïssin aldarulls per poder pontificar sobre el perill dels enfrontaments entre radicals d’un i altre signe. Malauradament per ells, pels instigadors, els Mossos d’Esquadra varen realitzar un bon operatiu i quedaren aïllats del gruix nacionalista, certament haurien acabat malament, eren massa pocs com per poder trasbalsar el plebiscit. Però no ens enganyem, feien el paper de gossos de presa malgrat que algun dels més vells falangistes ja no els hi quedessin gaires dents, però els veritables espanyolistes no hi eren, estaven als despatxos de la Generalitat, a les seus del PSC o el PP, estaven patint tot veient la festa que s’estava convertint un acte que ells voldrien violent per poder-lo desacreditar.
Amb una participació superior al 41 per cent, comptant que podien votar tots els ciutadans empadronats, fins i tot els immigrants, i tenint en compte que era un plebiscit no vinculant, que sols havia un col·legi electoral, que havia el perill d’agressions per part dels espanyolistes de torn... malgrat tot, la participació va ser superior als darrers comicis electorals. Es veia un poble il·lusionat, amb ganes de veure el dia de la Independència del nostre país.
S’ha parlat que havien més periodistes que falangistes, i era cert, periodistes d’arreu de l’estat i de molts mitjans de comunicació europeus i nord-americans hi foren presents, realment ells, com tots nosaltres, sentíem que estàvem al kilòmetre zero d’una cursa. Tot llegint la premsa internacional hem pogut constatar que el referèndum d’Arenys de Munt ha servit per internacionalitzar en gran manera el fet català, cada cop es parla més de Catalunya com el nou estat d’Europa, cada cop els somnis van deixant de ser-ho per esdevenir una realitat.
En traurem alguna lliçó d’aquest 13 de setembre? Els partits de l’òrbita nacionalista o sobiranista es donaran compte que la gent ja està per sobre de l’esquema dels partits? que prefereixen treballar en plataformes, associacions, etc, per una única raó: la desconfiança en els seus representants polítics. CiU i ERC com a partits parlamentaris han vist com, eleccions darrera eleccions, van perdent vots per què els seus votants es queden a casa, realment manca un projecte engrescador, cada cop més nacionalistes i independentistes han marxat a casa, han sentit masses cants de sirena que han esdevingut udols de menyspreu, discursos inflamats que al cap de poc s’han anat marcint en calaixos de dependències oficials on els seus autors romancegen engreixant-se de tant àpat de representació i cotxe oficial.
Cal una regeneració del món polític català, els vells esquemes i les velles formacions ja no engresquen, ja no son creïbles, cal un reagrupament que faci foc nou, que trenqui la baralla i que digui no al pactisme i sí a la Independència. Però ha de ser valent, honrat, amb gent que vulgui servir i no servir-se del país, amb gent que no estiguin a la política per viure del pessebre o per prestigi personal. Cal que el patriotisme es reagrupi, que vagi al davant o al costat de les iniciatives sobiranistes i independentistes, que sigui fidel als seus principis i que tingui com a únic objectiu la Independència de la nostra Pàtria.
Xavier Andreu
diumenge, 6 de setembre del 2009
dimecres, 2 de setembre del 2009
Se me'n refot la sentència
Després d’aquestes setmanes de vacances, torno a aquestes planes per escriure un parell d’articles a la setmana, i comprovo que tothom parla de la sentència del constitucional que ha de sortir ja. Tothom opina vers si ens hem de manifestar abans o després que es faci pública, de com ha de ser la reacció dels polítics, de què ha de dir el Govern o, fins i tot, en un gest de supèrbia total, gosen dir com ha de ser la nostra reacció, la del poble, la de qui paguem les bestieses d’en ZP i els seus nyerros. I au, a esperar la sentència.
Doncs bé, a mi se me’n refot la sentència. Per què? Doncs perquè no accepto sentències que menystenen un referèndum vinculant i dos parlaments sobirans elegits democràticament. No accepto sentències que provinguin d’uns jutges triats a dit pels dos partits polítics espanyols més importants, PP i PSOE. No accepto sentències que provenen de les intencions del PP de dur la política als jutjats, on volen obtenir el que les urnes no els hi donen. No accepto sentències que ja sé d’antuvi que en res han de milorar la meva condició de català ni han de fer que Catalunya tingui el que li pertoca. No accepto sentències que em diguin com haig de ser, què he de sentir dins el meu cor, a quina pàtria haig d’estimar i en quina llengua haig de parlar.
No, no ho admeto. I penso que ningú que estimi ni que sigui una mica Catalunya hauria de fer-ho. Per tant, que es fiquin la sentència on vulguin i, per mi, la poden fer pública demà, per Nadal o l’any vinent, perquè se me’n refot el que digui. N’estic tip de que a Madrid hi hagin tants savis que ens manin i que, vés per on, aquí n’hi hagin tants xais que els facin cas. Xais que, diguem-ho tot, viuen amorrats a la mamella i no vegin com xuclen.
ZP ja li ha dit al Govern que ha d’acceptar la sentència, sigui quina sigui. Un ukase, vaja. Un més, vull dir. Esquerra ja negocia els pressupostos generals de l’estat amb ZP. Endavant les atxes! I d’això en diem Govern de Catalunya? D’això en diem Generalitat? Aquests es consideren servidors públics de l’interès general de Catalunya?
Ja ho veuen, se me’n refot la sentència perquè a mi el que m’interessa no és el que ens puguin dir des d’Espanya; a mi el que m’interessa és com assolir el més ràpidament possible la nostra independència, la nostra llibertat, el tenir un estat propi i la capacitat de decidir democràticament per nosaltres mateixos.
A Madrid saben que ens perd l’esperit del “Parlem-ne” i ens atabalen amb negociacions, reunions, calendaris i promeses. Sempre hi hem caigut de aquatre potes. “Negociem, negociem”. Doncs no, s’ha acabat. Ens han portat al límit de la indecència, de la vergonya, de la pressa de pèl. El primer any del gloriós finançament, rebrem poc més de mil cinc-cents milions. A la Caja Castilla La Mancha li han donat nou mil. És clar, en el primer cas es tracta de “los catalanes” i en el segon d’una caixa de quatre amiguets que, a més, ho han fet fatal perquè invertiren els cabdals en totxanes i, a més, un pèl tèrboles. Això és un èxit? Per aquesta merdeta tants anys de regatejar el que és nostre i ens han furtat? Per tenir uns diners pels quals no calia canviar d’Estatut – el principi de bilaterilitat, per exemple, cabdal per negociar de tu a tu, se n’ha anat en orris, per esmentar un exemple – tant discurs dient que com ara, mai?
Com sigui que ja n’estic fins el pap de tanta buidor retòrica, que tan sols amaga l’expoli fiscal al qual ens tenen sotmesos, tan sols vull escoltar una sola paraula: independència.
Tot el que no sigui això, se me’n refot.
Miquel Giménez Gómez
Font: eldebat.cat
dimarts, 1 de setembre del 2009
Manifestació... d'impotència. Víctor Alexandre
No comparteixo la decisió de fer una manifestació vinculada a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, tant si es fa abans com després de conèixer-se’n la sentència. Entenc la bona fe i la bona voluntat de les entitats convocants, que em mereixen tot el respecte, però no la comparteixo perquè no és res més que una dolorosa expressió de por, d’impotència, de masoquisme i de desorientació. D’entrada, la manifestació ja és per ella mateixa una legitimació de la injustícia que suposa que un petit grup de nacionalistes espanyols representants del PP i del PSOE –altrament coneguts com a Tribunal Constitucional-, es reuneixi en un despatx de Madrid amb l’única finalitat de convertir en fum les decisions sobiranes del poble català i del seu Parlament. Manifestar-se, per tant, equival a reconèixer la facultat d’aquest tribunal d’immiscir-se en l’exercici dels nostres drets. Només per això, la manifestació ja no té cap sentit. Però n’hi ha d’altres, de raons.
Tampoc no té cap sentit fer una manifestació com la que es planteja després d’haver-se’n celebrat dues de multitudinàries –mig milió de persones cadascuna- sota els lemes “Som una nació i tenim el dret de decidir” i “Prou, tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. La primera el 18 de febrer de 2006 i la segona l’1 de desembre de 2007. Aquelles manifestacions van ser molt importants i està bé que es fessin, però els beneficis de la seva celebració han estat nuls i, consegüentment, la lliçó que se’n desprèn és que no cal insistir més en una estratègia inoperant. Va ser així, fruit d’aquesta reflexió, com va sorgir la feliç iniciativa de “Deu mil a Brussel•les”, però no cal insistir-hi. Ja ens hem manifestat a la capital de Catalunya i a la capital de la Unió Europea i no n’hem tret res de res. Ara s’imposa una via més cerebral i estretament relacionada amb la reflexió sobre les sigles a les quals donarem el vot en les properes eleccions.
Per altra banda, un cop consumada l’escandalosa ensarronada del finançament i esgotada la via autonomista, és evident que celebrar una manifestació reclamant respecte per un Estatut que no guarda cap relació –cap ni una- amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, i que –començant per José Montilla 48 hores després- ha estat retallat, ribotat, vexat i humiliat fins a límits que provoquen vergonya aliena tampoc no té cap sentit. Algú podria pensar que el fet que el PSOE de Catalunya estigui en contra d’aquesta manifestació ja demostra que pot servir per tocar el voraviu al poder, però és una equivocació. El PSOE de Catalunya, certament, d’acord amb els seus principis nacionals espanyols, sempre estarà en contra, per defecte, de tota reivindicació nacional catalana –i una bona mostra la trobem en el seu rebuig frontal a les tres manifestacions abans esmentades-, però pensar que quatre pancartes poden fer-li –a ell i al seu germà de Madrid- alguna cosa més que pessigolles és somniar truites. Una nació amb consciència de ser-ho no pidola engrunes de comprensió, senzillament es fa respectar rebutjant tot document que no reconegui els seus drets nacionals. Al capdavall, per molta energia que tinguem –i és ben palès que no n’anem sobrats- no servirà de res si està mal canalitzada. És un error, un gravíssim error, per tant, esmerçar temps, energia i esforç en la reivindicació d’una corretja més flexible. L’únic esforç veritablement intel•ligent és el que ens allibera de la corretja.
Entrades
