dimarts, 26 de maig del 2009

Correcció a la notícia apareguda al diari Avui


Des del Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana UNCat volem denunciar la nota de premsa publicada aquest matí, dimarts dia 26 de maig, al diari Avui; en ella es vol relacionar a Unitat Nacional Catalana amb els Boixos Nois justament en el moment que el nostre partit demana a la seva militància la integració a Reagrupament.

Unitat Nacional Catalana UNCat va néixer el gener de l’any 2000 amb la unió de diversius col·lectius independentistes provinents d’Estat Català, Partit per la Independència, PSAN i Joventuts Nacionalistes Catalanes, després s’hi afegiren altres nacionalistes provinents d’ERC i de les JERC.

Unitat Nacional Catalana UNCat no te cap relació amb els Boixos Nois, creiem que l’aparició d’aquesta notícia tot intentant tergiversar l’origen de la nostra formació política, no té com objectiu denunciar els nostres orígens sinó atacar el nostre treball constant a favor d’un nacionalisme identitari i democràtic.

Els mateixos que fins ara s’han aprofitat del nacionalisme i l'independentisme per sembrar la corrupció i el nepotisme, han començat una campanya de descrèdit contra els que creiem que cal un projecte nou que uneixi el nacionalisme democràtic. Hem de ser conscients que aquesta campanya serà dura perquè els que tenen segrestat l'independentisme tenen por de perdre els seus càrrecs i prebendes, cal foc nou i sols s’aconseguirà jubilant la corrupció i el nepotisme, i aconseguint que aquests corruptes si volen seguir vivint de la política s’integrin definitivament al PSC-PSOE i deixin viure lliure al nacionalisme democràtic i transversal.

Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana

Barcelona, 26 de maig del 2009.

Apunta't a Reagrupament


Finalitats de l’associació Reagrupament:

1. Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.

2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.

3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.

4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

dilluns, 25 de maig del 2009

Unitat Nacional Catalana amb Reagrupament


En la darrera reunió del Consell Polític d’Unitat Nacional Catalana (UNCat), s’ha decidit demanar als militants i simpatitzants del partit que s’integrin a Reagrupament.

Després de la Conferència de Debat Independentista, on un seguit de partits, entitats i associacions patriòtiques reclamàrem la formació d’una candidatura unitària independentista, creiem que l’escrit d’en Joan Carretero, Patriotisme i Dignitat, ha estat el detonant que calia per poder començar a bastir aquesta futura candidatura. Des d’UNCat creiem que s'ha d’anar més enllà: Joan Carretero, amb Reagrupament, tenen el deure moral d’encapçalar aquesta candidatura, i esdevenir l’eix al voltant del qual ha de girar la formació d’una organització transversal del nacionalisme independentista català.

Consell Polític d'Unitat Nacional Catalana

Barcelona, 25 de maig del 2009.

diumenge, 24 de maig del 2009

Lliçons de la xiulada. Alfons López Tena

L’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València, ha dut els espanyols a reaccions molt reveladores de l’estat actual de la seva mentalitat envers les nacions no espanyoles que dominen i neguen. La primera i sobtada fou el xoc davant una realitat que ni coneixen ni esperen. Cal haver-se immergit en la societat espanyola, nomenklatura inclosa, per copsar fins a quin punt, nodrits exclusivament pels mitjans, opinadors, intel·lectuals i polítics que ells mateixos generen, i amb una forta dosi d’odi, els espanyols es creuen la seva pròpia propaganda, i s’astoren quan no poden amagar-se ni amagar l’evidència del rebuig popular i massiu de catalans i bascos a ser una possessió espanyola sense ni existència pròpia. La sorpresa espanyola és genuïna: viuen en un circuit tancat d’intoxicacions provincianes on el seu rei és unànimement lloat al planeta Terra i la seva nació l’única existent dins del seu Estat. No distingeixen entre ciutadania i nacionalitat, han decidit per nosaltres que tots som espanyols, i cada dia es repeteixen incansables unes mentides que els són molt útils per assimilar catalans i convertir-nos en espanyols si ens les creiem; però si els únics que se les creuen són els espanyols, esdevenen letals per a ells mateixos perquè els prenen el coneixement necessari de la realitat per vèncer-nos.

Malgrat les il·legals intervencions policials per requisar cartells legals i el control de les persones assistents, tal com va fer la dictadura xinesa als Jocs Olímpics, l’actual democràcia espanyola no permet, a diferència de la Xina, un control total, omplint el camp de figurants i policies, ni detencions massives, ni repressions multitudinàries (sí individuals, entre elles les agressions policials a Gerard Figueras, de la JNC, i Enric Morera, del BNV i diputat). No poden emmordassar desenes de milers de persones en la realitat, però ho van fer a la televisió pública espanyola, amb el descrèdit afegit i més gran repercussió que la censura provoca quan ha perdut el monopoli dels mitjans. Pitjor que un crim, un error, palès quan al Marca i As els comentaris a la notícia de la xiulada triplicaven els dedicats al mateix partit, i els diaris i televisions europees recullen àmpliament xiulada i censura. Encara hi ha qui continua propugnant el boicot informatiu, sense adonar-se que la Jihad Hispànica ja no té aquest poder.

Les irades reaccions espanyoles, com sempre, han desafiat la lògica de la ment humana, basant-se en el conegut principi de blasmar la palla a l’ull aliè sense copsar la biga en el propi. Quan l’himne xiulat és l’espanyol, els sembla inadmissible i una intolerable manca de respecte, però els aficionats espanyols van xiular tant l’himne de Turquia com el d’Anglaterra en les darreres conteses futbolístiques i ningú no ho va condemnar. És el que sempre fan: quan uns espanyols ultratgen la bandera letona a Letònia, l’Estat espanyol, eurodiputats inclosos, es mobilitza per evitar-los cap pena, però si algú ultratja la bandera espanyola a l’Estat espanyol, el processen i condemnen. Només l’espanyola, malgrat que el seu Codi Penal consideri també delicte l’ultratge a les banderes “de las Comunidades Autónomas”, mai aplicat per cap fiscal ni jutge quan la bandera ultratjada és la catalana. Una democràcia orwelliana: tots som iguals, però els espanyols són més iguals que els altres. Ells poden imposar el seu himne i el seu rei en un partit entre clubs privats, i això no polititza l’esport, com tampoc el polititza prohibir les seleccions catalanes, pressionar i comprar voluntats per evitar que altres seleccions estrangeres les reconeguin, ni obligar els nostres esportistes a integrar-se en les seves seleccions, ni incloure en els equips olímpics tots els fills del rei d’Espanya, l’única família al planeta Terra on pare, mare i tots tres fills han estat olímpics, en un prodigi de genètica i esforç. Els polititzadors de l’esport són només els que xiulen el rei i l’himne espanyols, no els que els aplaudeixen. Lògica de l’embut: estar-hi en contra és política, estar-hi a favor, no.

Com que manen ells i l’Estat és seu, exigeixen ara, com a represàlia, que per participar a les seves conteses esportives assumim com a propis la seva nació, himne i rei, a més de prohibir-nos competir internacionalment. Patètica i impossible pretensió, han caigut en la seva pròpia trampa: mentre siguem ciutadans del seu Estat, se’ns apliquin les seves lleis, i paguem els seus impostos, no poden impedir-nos els drets que ens pertoquen com a espanyols que ells ens imposen ser. Per molt que els agradi tractar-nos com a negres sota l’apartheid, no poden.

No cal reproduir l’habitual repertori d’insults i mentides que els espanyols ens han dedicat, els pacients lectors i lectores ja se’l saben prou (si no és així, llegeixin els comentaris que els jihadistes hispànics faran d’aquest article). L’interessant és comprovar clars símptomes d’esgotament del discurs de l’odi contra els catalans, que necessita un nou imaginari. Tres són les matrius d’aquest discurs: la tradicional, que aplica als catalans els insults antisemites (els catalans com a primitius egoistes, insolidaris i conxorxats que s’ho queden tot); la dels anys 70, que va afegir-hi el component violent (els catalans com a terroristes), i la troballa dels 90, els catalans com a nazis. Fa vint anys que combinen aquests imaginaris en el seu discurs d’odi, amb una creixent intensitat i repetició, i no acaba de quallar l’intent recent dels catalans com a violadors dels indefensos nens i nenes. ¿Què se n’ha fet de la creativitat de la Jihad Hispànica? Renovin els insults, sisplau, avorreixen.

Com és costum, ningú a Espanya s’ha preguntat per les raons de la xiulada: o no ha existit o no significa res (ínfima minoria, no representatius, joves eixelebrats, pobres manipulats, etc.), o s’ha de castigar i reprimir (retorna el clàssic rebentapistes: boicot als productes catalans!), o un max-mix de tot això amanit amb molt d’odi. Cap argument, cap reflexió, cap empatia.

És la principal lliçó de les reaccions espanyoles a la xiulada: revelen una mentalitat de perdedor que només poden sustentar en una violència verbal repetitiva que amaga la seva impotència. S’ensumen que l’únic fonament real del seu domini és el nostre consentiment, i embogeixen quan albiren la possibilitat de no tenir-lo. És l’hora d’aplicar-los la frase espanyola: “Cuando el enemigo se equivoca, no le distraigas”.

dissabte, 23 de maig del 2009

Cercle Català de Negocis


En els darrers 10-15 anys, el mon empresarial català ha perdut pes en el context de la Unió Europea i paral·lelament es sent desprotegit dins del mercat global pel fet de no tenir un Estat que defensi decididament els seus interessos.


Crisis com la de les infraestructures (elèctrica, rodalies, aigua, eixos viaris, aeroport, etc), demostren que les nostres empreses han de fer un sobreesforç per mantenir la competitivitat i pal·liar aquests efectes adversos.


L’efecte de la no reinversió de la riquesa produïda a Catalunya, reconegut finalment per les escandaloses balances fiscals, suposa enormes dificultats per mantenir les empreses dins d’un mercat cada cop més globalitzat i competitiu. Ans el contrari, a la resta de l’estat les infraestructures no han parat de créixer i a més sovint estan sobre dimensionades.


La inversió asimètrica de Catalunya respecte altres zones de l'Estat espanyol suposa una competència deslleial, clarament injusta, desproporcionada i simplement intolerable.


No obstant, Catalunya ha demostrat al llarg de la història que és capaç de superar totes les adversitats que se l’hi han posat per davant i sempre, des del domini del comerç mediterrani a l’època medieval fins als nostres dies, ha estat una regió empresarial forta i potent. La principal adversitat a la que s’enfronta Catalunya a primers de s XXI és el jou d’un estat que lluny d’ajudar, posa fre al desenvolupament de forma permanent.


Tant és així, que el teixit empresarial català segueix sent un dels més competitius del mon industrialitzat, com ho demostren l'alt nivell d'exportació arreu del mon. Quin seria aleshores el resultat si tinguéssim un Estat que recolzés el nostre sistema empresarial, d'una forma coordinada i propera a les empreses, amb una clara estratègia d'acompanyament a la creació de riquesa? Simplement seriem encara més competitius, tindríem un futur més optimista i podríem viure amb una qualitat de vida molt superior com ho fan països nòrdics, Irlanda o Holanda entre d'altres.


És per això que molts empresaris catalans, ens estem adonant que la consecució d'un Estat propi és la única garantia per resoldre la situació en que ens trobem, empitjorada per la situació de crisi en la que estem immersos. L'Estat propi és l'únic mecanisme que ens permetrà prioritzar les necessitats reals per sobre de les polítiques centralistes.


Els empresaris que ens hem establert a Catalunya, vinguem d’on vinguem, confiem en el nostre tarannà, en els nostres col·lectius professionals i en els nostres joves a qui hem de fomentar la gairebé perduda cultura de l’esforç com a garantia de seguretat pel futur.


No demanem un Estat que prioritzi les polítiques de suport a l'empresa en front a d'altres polítiques socials, simplement ens cal un Estat que entengui que pel bé dels ciutadans cal que les empreses marxin bé en una economia global i respectuosa amb el teixit social i mediambiental.


Un Estat que prioritzi les infraestructures principals com l'aeroport, el port, els ferrocarrils de passatgers i mercaderies, els parcs científics, però també l’educació i la formació per internacionalitzar les empreses d'una forma decidida i ràpida. Tot en un context d'integració de la immigració que realment calgui al país i respectant els valors més bàsics de qualsevol societat avançada, com la cultura de l'esforç i sense perdre de vista en cap moment els trets diferencials de la nació catalana.


Tot això és plenament possible si tenim un Estat i per tant el poder de decidir les polítiques que calen per al nostre país. Només ens cal que els recursos econòmics que genera el país es reinverteixin, i desapareixi per sempre més l'espoli fiscal asfixiant, uns 20.000 milions d'euros a l'any, equivalent a més del 50% del pressupost de la Generalitat de Catalunya o a més de 12.000 € per família de quatre membres, i any.


El Cercle Català de Negocis (CCN) neix amb la voluntat d’aglutinar i defensar els empresaris que entenen l’establiment d’un Estat propi com la millor i més digna de les estratègies empresarials del nostre col·lectiu.


Després de més de trenta anys de suposada democràcia, de governs de diferents colors a l'Estat, la conclusió és que ningú vetlla realment pel teixit empresarial català, tan sols per garantir la recaptació d'impostos generats amb l'esforç dels nostres professionals i treballadors, i el valor aportat per la nostra creativitat i innovació.


Els associats al CCN diem prou a la situació que hem arribat, i és hora de reconduir-la. Només amb la força de la unió empresarial catalana aconseguirem que es faci justícia.


El Cercle Català de Negocis

divendres, 22 de maig del 2009

Contra els Mossos tot s'hi val: comença el circ mediàtic i aquest emet sentència condemnatòria

El primer dia del judici contra cinc Mossos d'Esquadra acusats de maltractar un detingut a la comisaria de Les Corts de Barcelona, tot el món mediàtic espanyol, de la dreta a l'esquerra, més part del català, ha organitzat la gran comèdia mediàtica i a emès sentència.

Recordem que els fets que es jutgen van ser gravats per una càmera oculta i filtrats a la premsa. En les imatges es pot veure com quatre Mossos d'Esquadra redueixen a un detingut que es nega a seguir les seves indicacions i que se'ls encara. La reducció és dura, i cadascú és lliure de veure-hi el que vulgui. Ara bé, aquelles persones que no han hagut d'enfrontar-se mai a un individu violent farien bé de pensar-s'ho moltes vegades abans d'opinar. I precisament això és el que trobem a faltar en les cròniques que avui s'han emès i publicat. O potser sí que s'ha pensat molt bé què dir, i s'aprofita la situació per acusar, i condemnar, tot un cos policial, en aquest cas, casualitats de la vida, català. Per a fer-ho és critica la tàctica seguida per la defensa i, fins i tot, el dret dels Mossos a defensar-se declarant el que ells volen! Per acabar-ho d'adobar, un canal de televisió de propietat nord-americana i que només emet informació deia, literalment, "comienza el juicio contra los cuatro mossos d'esquadra acusados de matar a un detenido". De ben segur que és un error, però la magnitud d'aquest és molt gran, i davant la crema pública feta per la resta de mitjans gairebé ni tant sols sorprèn.


Volem creure que les persones que van filtrar les imatges no eren conscients de l'ús partidari que se'n faria, o potser ens equivoquem. Tampoc devien ser conscients que estaven llançant pedres sobre la seva pròpia teulada. En tot cas, va ser un error molt propi de gent sense sentit de cos, i encara menys sentit de responsabilitat política i nacional. Les imatges havien de posar-se en mans de la fiscalia. I prou. Si alguna llumenera pensava que guanyaria quelcom a nivell polític, es va ben equivocar. La difusió pública de les imatges només va servir, i serveix, per a criticar tot un cos policial i posar-lo als peus dels cavalls de l'espanyolisme, però també del catalanisme acomplexat.


Quan es llegeixen, es veuen o s'escolten les cròniques i les opinions de tertulians sobre aquest cas es fa molt real aquella dita de Josep Pla: "no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres". I encara podríem afegir que no hi ha un odi pitjor que aquell que es sent contra un mateix. I això és el que fa més mal.


La policia, ho hem dit sempre, no ha d'estar sotmesa a la política, ha d'estar ben lluny de les legítimes lluites partidistes entre demòcrates. Però hi ha molta gent que vol polititzar la policia catalana, jutjar-la i condemnar-la per a demostrar que millor que la policia espanyola no n'hi ha cap. Segurament és per aquesta raó que els mateixos mitjans que avui clamen per una condemna ben forta contra aquests Mossos, no diuen res quan les acusacions de maltractaments recauen sobre el Cuerpo Nacional de Policia o la Guardia Civil, i repeteixen la cantarella que "los terroristas y delincuentes simpre denuncian torturas", com si això provés, per si mateix, que aquestes són sempre falses. Per cert, algú recorda el mort a mans de la Guardia Civil a Roquetas de Mar? I la cinta que ho va gravar, on és?


Desgraciadament, i no creiem equivocar-nos, aquests policies catalans pagaran el preu d'haver escollit un cos policial no espanyol i el fet de viure en un país que s'estima molt poc.


Font: Centre d'estudis estratègics de Catalunya

dijous, 21 de maig del 2009

Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero. Heribert Barrera

L’article que Joan Carretero va publicar el mes passat a l’AVUI ha suscitat tota mena de reaccions i comentaris. El que Carretero proposa és que, a les properes eleccions, es presenti “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”. És sobre aquest punt fonamental que caldria centrar el debat; la resta és discutible i accessori. Per tant, el que cal és examinar l’oportunitat i la viabilitat de la proposta de Carretero. En el que segueix intentaré fer-ho recapitulant els arguments que l’abonen i esquematitzant com implementar-la.

1r. Catalunya pot continuar com ara?
Segur que no. Anem perdent posicions i el nacionalisme imperialista espanyol refloreix. Si no avancem, recularem irreversiblement. En l’Estat actual els catalans no tenim altra perspectiva que la d’ésser assimilats, perdre la batalla de la llengua i acabar com una regió més, sense cap garantia que això signifiqui el final de les discriminacions i de l’explotació sistemàtica. La pròxima sentència del Tribunal Constitucional probablement ho deixarà clar. Si no ens resignem a aquest destí, l’única sortida és la independència.

2n. Aconseguir la independència, és fàcil?
No. Han passat els temps en què podia bastar proclamar-la des d’un balcó. En el context europeu actual cal fonamentar-la en el resultat d’un referèndum. Com que el govern de l’Estat no donarà mai el permís constitucionalment preceptiu, ens caldria per a poder celebrar-lo, un govern català valent, inequívocament independentista, que comptés amb un suport parlamentari sòlid i que, excloent la violència, gosés utilitzar tots els mitjans al seu abast per a transgredir la il·legítima legalitat vigent.

3r. El govern de l’Estat ho toleraria?
No és gens segur. Però, si volgués impedir-ho, hauria de recórrer a l’exèrcit i, en aquest cas, tot i haver perdut, hauríem aconseguit l’objectiu tan desitjat: que Europa i la resta del món coneguessin la natura del nostre problema. A partir d’aquí, nous horitzons serien possibles.

4t. Es pot guanyar el referèndum?
Sí, però no sense esforç. Caldria obtenir una participació important i el suport de més de la meitat dels votants, és a dir, prop del 40% dels ciutadans amb dret de vot, i actualment els independentistes declarats som lluny d’assolir aquest percentatge. Això no significa, no obstant, que estiguem condemnats a la inacció o al fracàs. Hi ha a Catalunya un nombre considerable d’independentistes potencials que, si aconseguíssim mobilitzar-los, podrien decantar la balança. Fa ja vint anys en Josep Poca deia, a l’AVUI, que eren independentistes tots els catalans que no renunciarien a la independència “si els fos concedida per reial decret i amb la seguretat de no rebre represàlies de cap mena”. Aquesta afirmació crec que és encara vàlida. Per inclinar el vot dels independentistes potencials caldria, això sí, una campanya molt intensa, denunciant la situació real del país, rememorant el nostre llarguíssim memorial de greuges, i explicant que la independència seria econòmicament viable, tal com demostren estudis solvents, com el recent de Ros Hombravella.

5è. Per tirar endavant el projecte, què caldria fer?
El pas essencial seria portar al Parlament una majoria d’independentistes convençuts, juramentats a actuar com a tals; conscients que per raons demogràfiques el temps juga contra nostre, i immunes als miratges d’una evolució positiva de l’Espanya actual o d’un acreixement automàtic de l’independentisme simplement si demostra que sap governar.

6è. Aquesta majoria, com podria obtenir-se?
El primer pas seria el que proposa Carretero: presentar, a les pròximes eleccions, candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari. És a partir de la seva tasca que fóra possible, més tard, obtenir majoria absoluta al Parlament.

7è. Aquestes candidatures transversals, són actualment possibles?
Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot.

En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable
. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre.

dimarts, 19 de maig del 2009

Compromís per la independència amb Joan Carretero

LES ORGANITZACIONS SIGNANTS DEL “COMPROMÍS PER LA INDEPENDÈNCIA” VALOREN POSITIVAMENT LA PROPOSTA DE JOAN CARRETERO A FAVOR D’UNA CANDIDATURA UNITÀRIA DE L’INDEPENDENTISME L’ANY 2010


Les organitzacions sotasignades, impulsores i coorganitzadores de la Conferència de Debat Independentista, celebrada a Barcelona el dia 7 de febrer i que van fer públic la passada diada de Sant Jordi el manifest: “Crida als sobiranistes catalans: Compromís per la independència nacional de Catalunya”, en el qual s’advoca perquè en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, previstes per l’any 2010, l’independentisme català es presenti sota unes soles sigles. Valorem de manera molt positiva la proposta feta pel líder de Reagrupament.Cat, Joan Carretero, a favor de la creació d’una candidatura independentista d’ampli espectre que tingui com a primer objectiu la proclamació de la independència de Catalunya des del Parlament.

Entenem que els punts d’acord entre la proposta de Joan Carretero i el contingut del nostre document són gairebé totals i, en aquest sentit, ens sembla que a partir d’ara s’obre una gran oportunitat per fer possible entre tots que en les pròximes eleccions al Parlament hi hagi una candidatura unitària de l’independentisme que afronti amb garanties d’èxit aquests comicis.

En conseqüència, ens comprometem a continuar treballant per aquesta unitat d’acció de l’independentisme i a posar tot el nostre esforç a fer realitat aquesta candidatura des de la generositat de tots i de cadascun dels que estem cridats a formar-ne part.

Per altra banda, encoratgem totes les persones que encara no s’hagin adherit a aquest “Compromís per la independència nacional de Catalunya”, a signar-lo a conferenciaindependentista.wordpress.com

Gràcies per endavant.


Barcelona, 18 de maig del 2009

Som Deu Milions,
Associació Patriòtica Germans Badia,
Joventuts Nosaltres Sols,
Girona Independentista i Republicana (GIR),
Coordinadora Ecologista Independentista (CEI),
Partit Republicà Català (RC),
Unitat Nacional Catalana (UNCat),
Fòrum d’Esquerra de Sabadell (FES),
Projecte 66,
Congrés per la Sobirania dels PPCC.

Espanya s'ofèn


He llegit aquests dies que Espanya s’ofèn.

Que Espanya s’ofèn, diuen? Que s’ofèn...??? Què punyetes ens ha d’explicar Espanya sobre ofenses!

Ofensa és que t’imposin una llengua forana al teu propi País.
Ofensa és que t’imposin una nacionalitat que no et correspon.
Ofensa és que et dilueixin en una sobirania estrangera per negar-te la pròpia.
Ofensa és que no et reconeguin ni com a nació ni com a poble ni com a res.
Ofensa és que basin la imposició d’una falsa unitat nacional en uns anacrònics drets de conquesta.
Ofensa és que ens tractin de pidolaires quan exigim el què és nostre.
Ofensa és que et retallin les lleis de mínims que ha aprovat el nostre Parlament i referendat el poble.
Ofensa és que, malgrat les passades de ribot, recorrin aquestes lleis a un tribunal constitucional que tampoc és nostre.
Ofensa és que et neguin el pa i la sal del finançament incomplint les lleis, els compromisos i tota la decència d’una ètica política inexistent.
Ofensa és que et facin obtenir un “Documento Nacional de Identidad” que et nega la identitat real.

Ofensa és escoltar la COPE.
Ofensa és llegir La Razón, ABC o “Libertad Digital”.

Ofensa és que ens diguin que són compatriotes nostres.

Espanya s’ofèn!!! Què vol dir que s’ofèn? S’ofèn perquè li xiulen el desafecte en les grades d’un camp de futbol?

Voleu ofenses?

Ofensa és que, per interessos personals d’un rei i d’un govern estrangers, se’t venguin una part de la teva Pàtria a un altre País, sense que hi puguem dir la nostra.

Ofenses són les que han omplert els nostres cementiris i fossars des de fa segles.

Ofensa és haver-te enviat un avantpassat a les galeres del Rei d’Espanya per haver travessat un setge marítim en l’intent desesperat d’abastir de menjar la família.

Ofensa és que te n’esquarterin un altre i li pengin el cap dins d’una gàbia durant dotze anys pel delicte de defensar les llibertats del seu País i per haver rebutjat per tres vegades la “real clemencia”.

Ofensa és que empresonin un cosí germà de ton pare per la mateixa raó i que, després de torturar-lo el llencin daltabaix d’un cinquè pis de l’Hospital Clínic i diguin que s’ha suïcidat i que després en neguin el cos a la família ni els diguin on és enterrat fins passats més de cinquanta anys, quan gairebé tots els fills ja s’han mort.

Ofensa és que executin el President electe del teu País només per haver estat President electe.

Ofensa és que executin l'alcalde del teu poble només per haver estat alcalde del teu poble.

Ofensa és que després no vulguin reconèixer la farsa d’uns judicis indignes ni et permetin passar pàgina de l’horror.

Tot això són ofenses.

Ofensa són cinc segles de menyspreu.

Ofensa són quatre segles de tenir el País partit en dos Estats que li són adversos.

Ofensa són tres segles de domini, opressió, negació i espoli.

Ofensa són dos segles de guerres internes propiciades pel mal govern i per lluites de poder en clau espanyola.

Ofensa són cent anys de combatre la voluntat de revifament de la nostra nació.

Ofensa són quaranta anys de dictadura criminal.

Ofensa són trenta de democràcia a mitges, basada en una Constitució filla de la por i la remor de sabres.

Ofensa és que hagis d’aguantar i pagar de la teva butxaca la vergonya d’un Rei col•locat on és per la voluntat d'un criminal de guerra, després d'haver jurat els “Principios del Movimiento Nacional”.

Ofensa és que et vulguin fer combregar amb rodes de molí.

Però la pitjor de totes les ofenses és que, després d’haver d’aguantar tot això, a sobre et diguin que tu també ets espanyol.

Té raó en Partal en la seva anàlisi i no deixa de ser cert que hem d’anar fent la viu viu com podem, mentre desitgem una País que s’assembli a un equip de futbol. (que té collons, la cosa!)

Però al menys, que ningú ens tregui el dret de xiular allò que ens doni la gana i quan ens doni la gana.

El dia que tota aquesta parafernàlia de reis, banderes i himnes espanyols siguin els símbols d’un País estranger, jo us asseguro que no se’m passarà pel cap de xiular-los i els podré tenir tot el respecte que ara no els tinc.

Mentre representin tot allò que representen, jo seguiré celebrant les xiulades encara que al Secretari General del meu propi partit no li agradi.

Diuen que és una falta de respecte. És clar que sí, i tant, que ho és! I què! Què volen? Com esperen que els paguem tots aquests segles d’abús i prepotència? Amb afecte i moixaines? Au va! Ja prou que ho fem això! Ja prou que, com a País, ens hem avesat a ser un ramat de xaiets ensinistrats i obedients, com perquè, ni que sigui de tant en tant, ens puguem donar el gustet d’una bona xiulada amb gust de poc.

I tant poc!

Aquesta és l’única cosa que em cou de tot plegat. Que com a poble no siguem capaços d’anar ni un pamet més enllà dels xiulets i el voleiar de quatre estelades mig amagades entre banderes i samarretes blaugranes...i gràcies!

I és que, per més que es vulguin fer els ofesos, ells saben ben bé que tot plegat no són més que focs d’encenalls. Ja podem seguir xiulant a l’aire per tots els estadis del món, perquè mentre seguim consumint les energies en protestes estètiques, ells seguiran controlant l’aixeta de la nostra indignació...i la dels nostres recursos i, si cal arribar-hi, també de la nostra sang.

Mentrestant, nosaltres seguirem bevent mansament de la font de la Santa Paciència, mentre Espanya es fot de nosaltres amb aquell deix de condescendència petulant que neix del seu antic menyspreu cap a nosaltres.

Perquè seva és l’ofensa i nostra la vergonya.

Miquel Estruch. Empresari i dirigent esportiu

PSC i ERC. Dos partits, un sol missatge. Víctor Alexandre

Deu ser perquè cada cop hi ha menys diferències entre tots dos que els discursos en clau electoral del Partit Socialista i d’Esquerra són gairebé idèntics. Pot canviar el subjecte, és cert, però el pensament de fons i l’estratègia són els mateixos. El Partit Socialista, referint-se a la dreta, diu: “Si tu no hi vas, ells tornen”. I Esquerra, mentrestant, fa córrer la brama que tot independentista que no la voti és de dretes. Tots dos, en definitiva, aspiren a entabanar la societat per mitjà d’una mentida. Menteix el PSC-PSOE quan es presenta com un fre al Partit Popular i menteix Esquerra quan es defineix com l’única opció independentista d’esquerres.

Per sort, els socialistes ja han quedat desemmascarats amb el pacte nacionalista espanyol PSOE-PP a Euskadi fins al punt que, per defensar-se, han hagut de recórrer de nou a la mentida a través de José Zaragoza dient que “no és el PSC, sinó el PSE qui ha pactat amb el PP al País Basc”. En aquest sentit, caldria preguntar al PSC si és el PSE qui ha pactat amb el PP a Catalunya per mantenir l’exèrcit espanyol al Castell de Montjuïc i si no ha estat el PSC, amb els seus 25 diputats, qui ha pactat a Madrid amb el PP i amb UPyD, el partit de Rosa Díez, contra la llengua catalana obligant a traduir a l’espanyol tots els certificats judicials europeus que arribin a Catalunya. És a dir, que mentre els textos en espanyol no es traduiran al català, els textos en català s’hauran de traduir obligatòriament a l’espanyol.

Pel que fa a Esquerra, com s’entén que denunciï que el pacte PSOE-PP-UPyD al País Basc suposa “una alteració de les normes democràtiques” i, en canvi, no tingui cap escrúpol a ser soci del primer d’aquests partits al govern de Catalunya? On queda la credibilitat d’una força que es proclama independentista i d’esquerres, però que lliura el govern del país a una força espanyolista capaç de pactar a Catalunya, al País Basc i a Madrid amb la ultradreta? Com va dir recentment Joan Francesc Mira, PSOE i PP són el mateix malgrat que el primer adopti formes més subtils. Realment és així. Abans que ho fes el PP, el Partit Socialista ja havia tancat repetidors de TV3 al País Valencià i, no fa gaire, van ser tots dos, PSOE i PP, els qui van votar plegats a les Corts Valencianes contra la incorporació del país a l’Institut Ramon Llull. Per altra banda, és el PSE-PSOE qui eliminarà el mapa d’Euskal Herria a Euskal Telebista i és el PSC-PSOE qui vol eliminar el mapa dels Països Catalans a TV3.

Però tot això no es pot dir a Catalunya, perquè dir-ho posaria en perill l’estabilitat, la pluja fina i, sobretot, un conjunt de projectes personals que tenen molt poc a veure amb l’inexistent projecte de país.

dissabte, 16 de maig del 2009

Les lliçons dels xiulets. Salvador Cot

La xiulada de Mestalla està tenint més conseqüències de les esperables. D’entrada, sorprèn la perplexitat dels mitjans de comunicació de Madrid, que no s’imaginaven, de cap de les maneres, que l’esbroncada fos absolutament majoritària entre les aficions de dues entitats tan representatives com el FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao. Com que des de Catalunya –i des del País Basc– la demostració sonora era perfectament previsible, queda clar que el fet que els col·legues de Madrid parlin, obsessivament, dels nacionalismes català i basc no significa que entenguin res.

En segon lloc, l’Espanya espanyola ha descobert, astorada, que la seva televisió pública censura. Així de clar, i en ple segle XXI. Aquesta segona perplexitat encara crida més l’atenció, perquè –i sento repetir-me– des d’aquí tots plegats estàvem esperant veure i escoltar quina mena de manipulacions ens tenien preparades els responsables de TVE per ocultar la realitat de la xiulada. I he de dir que no van ser gens originals.

I, en tercer lloc, l’opinió pública espanyola s’ha adonat, horroritzada, que els que xiulaven no eren etarres sanguinaris ni activistes amb passamuntanyes, sinó gent normal i corrent, de totes les edats i extracció social diversa.

Benvinguts a la realitat
.

dijous, 14 de maig del 2009

El Doctor Carretero i la porta de la gàbia

Anem al gra. La qüestió és: per què no podem fer com els espanyols però al revés? Per què al nostre país no? Per què a Catalunya els nacionalistes catalans no podem assolir un acord per fer realitat la sobirania política total? A Madrid no es fan tantes preguntes. Ni un sol diari, de la tendència que sigui, no ha publicat la més lleu crítica a l’acord PP-PSOE a Euskadi, que s’ha considerat que és el triomf de la democràcia (sic), la cohesió social (sic) i la garantia que calia per avançar en el camí de la pau a Euskadi (sic final). I tanmateix, no és el nostre camí cap a la independència i la llibertat, com a mínim, un valor tan honorable com el de la pau? Si ells ho tenen clar, per què nosaltres dubtem? Per què als nacionalistes catalans que ens importa un rave l’eix social (fins que tinguem algun poder real com per modificar-lo) se’ns acusa de falta d’ideologia i es passa de puntetes, abaixant la vista, davant de l’apoteosi espanyola d’aquests dies?

Però no, es veu que aquí hem de seguir jugant a dretes i esquerres mentre fem rodar una vegada i una altra el cilindre que hi ha a la gàbia per a ratolins en la que ens han confinat. Ho deia fa poc el professor Cardús i m’apropio de la seva metàfora rosegadora. Vinga a rodar. Per Catalunya, som-hi!, però sobretot gira. Roda i roda, eix social i eix nacional, roda i roda, eix social i eix nacional, roda i roda, etc. i etc. fins a l’infinit i més enllà. Buzz Lightyear i no pas Sant Jordi hauria de ser el nostre sant patró. De tant en tant algun ratolí es mareja i cau, exhaust, als encenalls de palla plens de cagadetes dels seus companys que segueixen enganxats, embogits, en aquell diabòlic i atrotinat poltre de tortures. Perquè la roda autonòmica segueix girant i girant i girant, amb precisió espanyola. Puntualment, les dosis de menjar, sempre deficitàries i escasses, arriben per tal que el joc continuï i no s’aturi. Ara rodalies l’any que ve; demà el finançament que ha de pactar-se d´un moment a l’altre, ja falta poc, ànims!, “pero vayan girando hombre, no se me acumulen, venga esas piernas, giren, giren”. Portem 300 anys rodant i delirant a la nòria. Ens hi hem acostumat tant que no ens hem adonat que a la gàbia hi ha una porta per sortir-ne.

S’ha acabat. Res no s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Però mai no es diu el mateix dels catalans. Doncs, repeteixo, s’ha acabat. Per no tenir-los més enveja, he decidit actuar com ells. Vull viure fora de la gàbia. Com els espanyols.

El Sr. Carretero ha decidit plantejar un discurs senzillíssim, ell en diu centrar-se en l’eix nacional i jo en obrir la porta de la gàbia; ell afirma que vol aplicar un severíssim sentit ètic de la política i jo evitar emmerdar-me cada vegada que salto de la roda empès per un mal de cap insuportable. Per primera vegada en molts anys hi ha l’oportunitat de canviar les regles del joc en aquest estimat país nostre. Naturalment, s’ha corregut a titllar-lo de “programa simple i irrealitzable”. Però jo em pregunto, cal més doctrina que la llibertat de la nació? Cal més programa que la independència del teu país? Cal més estratègia que evitar radicalment el tacticisme estèril seguit fins ara? Cal més política que la mínima imprescindible per gestionar el petit artefacte aquest de la burocràcia autonòmica que ens han encolomat? I en canvi, d’altra banda, cal menys exigència que posar l’ètica cívica republicana al centre del debat? Cal menys compromís que el de fer un servei des de la societat civil i autodissoldre’s en assolir els objectius? Cal menys patriotisme i dignitat que el de qui només vol no renunciar en cap moment a ser un mateix?

Cada català té el deure inexcusable de reflexionar-hi tranquil•lament. Portem trenta anys de democràcia i l’experiència suficient per conèixer trajectòries, projectes i esperances de futur que ens ofereixen uns i altres. Serem ratolins, sí, però tenim una memòria d’elefants. Tots haurem de triar. Cada un seguirà la lluita des d´on cregui més convenient. Perquè, això sí, per sobre de tot, cal mantenir intacta la fraternitat nacionalista i evitar de matar-nos entre nosaltres. L’adversari continua essent Espanya, no ho oblidéssim mai. Ningú no pot alçar-se ni amb la bandera de la puresa ni amb la de la veritat absoluta. Ningú. Però és que a més a més la proposta del doctor Carretero no va per aquí, la seva alternativa, fascinant per la seva senzillesa i pragmatisme, es basa en interrogar-nos sobre si volem continuar el joc o si preferim canviar d’aires, de gàbia i de palla.

Quim Torra. Advocat i escriptor

dimecres, 13 de maig del 2009

Puigcercós, Onaindia, vides paral·leles o vides convergents?

Tot llegint alguns articles d’opinió sobre ERC i la seva direcció política he trobat, millor diria, he retrobat el bloc d’Iñaki Anasagasti qui l’any 2006 ja comparava ERC amb Euskadiko Esquerra. Però què era Euskadiko Esquerra i perquè és important ara remarcar aquesta similitud?

Potser que fem primer una mica d’història, parlem d’un dels més coneguts dirigents d’Euskadiko Esquerra, Mario Onaindia, i intentem fer un paral·lelisme amb Joan Puigcercós, cap actual d’ERC. Parlar de vides paral·leles pot tenir una certa ironia, ironia per partida doble; quan Plutarc va escriure les seves "Vides Paral·leles", tot comparant figures del món romà amb els seus paral·lels del món grec, va triar personatges com Juli Cèsar, Alexandre el Gran, Escipió l’Africà, Pompeu i un llarg etcètera, no és una mica irònic comparar els polítics Onaindia i Puigcercós amb aquests darrers? I ironia per dues trajectòries que confluïren, però que tenien uns orígens ben distants.

Per una banda, Onaindia procedia del món de la lluita armada, va militar a ETA, va ser condemnat a mort pel Procés de Burgos i va tenir una llarga trajectòria de repressió a les seves espatlles.

I de Puigcercós què podem dir? No va viure la resistència antifranquista per raó d’edat, no va militar en organitzacions armades, no va patir la repressió, va conèixer el socialisme militant a les escoles assistint a classes que donaven els militants del PSC i va acabar militant a l’ERC d’en Colom després de passar per la Crida a la Solidaritat.

Fins aquí pocs paral·lelismes veiem, però hem de seguir la història i veurem que poc a poc aquesta té tendència a convergir.

Onaindia va abandonar ETA (PM) a principis dels 80 i decideix entrar a l’escena política, al poc temps conflueix amb altres nacionalistes bascos i participa en la creació d’Euskadiko Ezquerra, organització nacionalista basca d’ideologia socialista. Poc a poc l’eix social va predominant sobre el nacional, la ideologia socialista fa variar el posicionament d’aquells antics militants d’ETA envers l’espanyolisme i acaben militant al Partido Socialista de Euskadi, branca del PSOE. I en el cas d’Onaindia fins i tot va ser membre del Foro de Ermúa i va ser guardonat amb l’Orden al Mérito Constitucional atorgada pel Rei Juan Carlos I. Curiosa evolució política per un independentista...

I Puigcercós? L’hem deixat en la seva etapa com a militant d’ERC; la seva trajectòria política va ser des d’aleshores ascendent: va arribar a Secretari General de les JERC sota el paraigües de l’Àngel Colom, regidor per Ripoll, i diputat al Parlament Català i a l’espanyol. Fins aquí res a dir, una trajectòria política feta amb pactes i traïcions; pel camí va deixar alguns cadàvers polítics com el mateix Colom i en Carod, que més bé podríem definir com un cadàver amb bona salut mediàtica, però amb gens de salut política, amb moltes esperances i poques possibilitats d’ocupar el seient del seu company Ernest Benach.

En aquest moment comença el relat de les seves vides paral·leles, la seva convergència (amb perdó pels que així es defineixen). Onaindia i Puigcercós elaboren una doctrina on barregen els conceptes de nacionalisme i socialisme o independentisme i socialisme perquè no ens faci mal als ulls, poc a poc aquest eix coixeja d’una pota i el pes del socialisme acaba per tòrcer l’eix. Onaindia, amb la seva Euskadiko Ezquerra, veu que no te prou pes per poder pactar amb el PSE-PSOE i acaba diluint-se dintre seu, el seu socialisme li fa oblidar la nació i la seva lluita d’alliberament nacional; realment mai sabrem si la seva conversió va ser ideològica o una decisió més interessada, car de la mà del PSOE va viure reconeixements i va poder continuar amb el seu escó de diputat que difícilment hagués pogut revalidar al front d’Euskadiko Esquerra.

Puigcercós no te res a envejar a Onaindia, el seu paper és molt similar: entra dintre de la casa gran de l'independentisme i poc a poc la va reconduint, ERC ja no ha de ser el punt de confluència de tots els independentistes sinó que ha d’esdevenir l’esquerra nacional. No li donem tota la importància a Puigcercós, ell ha estat tant sols un peó, en Carod, en Ridao, en Benach, Huguet i un llarg etcètera són els seus companys de viatge, la seva carrera envers la consecució d’una esquerra nacional ha deixat molts cadàvers polítics pel camí, i el més important de tots es diu ERC.

Quan ERC va prioritzar l’eix social front del nacional i va optar per constituir el primer Tripartit hi havia prou arguments per excusar-lo, la renovació de la classe dirigent catalana no era el menys important, però poc a poc els arguments s’anaren esvaint, ERC i Iniciativa esdevenien satèl·lits del partit per excel·lència, el PSC-PSOE.

Amb l’elecció de Montilla com a president de la Generalitat els arguments ja s’havien exhaurit, era purament la necessitat de perpetuar-se al poder. ERC ja no tenia un perfil independentista, havia de fer mans i mànigues per poder-se justificar: un nou estatut retallat i amb l’espasa de Damòcles del Constitucional sobre seu, traspassos aplaçats sine die, finançament promès mil cops i altres mil ajornat, seleccions nacionals i un llarg i molt llarg camí ple de mentides i falses promeses. Conservar el pessebre esdevenia l’objectiu dels dirigents d’ERC, qui voldria tornar a servir taules com a cambrer després d’haver estat triat com el diputat més sexi per les dones del parlament espanyol?

Ens trobem en un moment de transició, ERC va deixant de ser independentista per esdevenir la marca blanca del PSC-PSOE, competint clarament amb Iniciativa. Arracona els militants que s’atreveixen a dissertar sobre patriotisme i dignitat, poc a poc el seu llenguatge es va confonent amb el dels seus companys de viatge, els socialistes. Esdevenen puntals d’aquest procés d’espanyolització i amb l’excusa del progressisme van construint una Catalunya més despersonalitzada que mai, on els referents identitaris catalans són escarnits i arraconats.

ERC, Puigcercós al capdavant, tindran la seva esquerra nacional, però malauradament serà la izquierda nacional; quan ERC vagi perdent encara més recolzament electoral entrarà en un procés de desintegració, ja ho està fent, en quatre anys ha perdut 350.000 vots i si el nacionalisme català és capaç de bastir una alternativa unitària per les eleccions al Parlament Català l’any 2010, aquests 350.000 vots perduts no seran res en comparació amb el desgavell que es pot produir a ERC. Però Puigcercós pot estar tranquil, Roma no pagava traïdors, però el PSOE sí que ho fa, potser no arribarà a temps de tenir un càrrec a Caixa de Catalunya, però segur que li trobaran un altre lloc, potser no serà diputat quan acabi d’enfonsar ERC, però els seus companys de viatge no el deixaran a l’estacada.


Xavier Andreu
Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana (UNCat)

divendres, 8 de maig del 2009

Dins la ratera. Salvador Cardús i Ros

No tinc ni idea de com es por sortir de l’atzucac en què s’ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l’oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s’han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L’obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l’esquer. L’incompliment de l’Estatut i l’amenaça del Constitucional; l’espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l’Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d’estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n’hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s’és dins de la ratera.

Probablement per tot això, la reflexió de Joan Carretero a l’AVUI, feta des de fora de la gàbia –per un “metge de Puigcerdà”, com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic– ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s’hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l’espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s’ho han mirat –equivocadament– amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d’intencions temeraris, sense voler entendre de què va l’envit.

Vist a una certa distància –els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m’han deixat d’interessar–, m’atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l’incident. En primer lloc, l’article de Carretero diria que parlava en nom d’allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d’establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l’eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d’empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L’independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament... No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d’aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se’n foten i que sap que, de fet, l’autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d’ERC i CiU –que ja és molt–, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.

La reacció dins la ratera ha estat de nervis, perquè s’ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s’equivoquen. Si es tractés d’entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l’AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l’antic conseller de Governació –estem parlant en el pla del discurs polític– és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d’independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s’han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l’expectativa d’ocupar, sembla que prèviament, l’espai polític d’esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència “no en fa cavall de batalla”. Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració “en la neurona de qualsevol nacionalista”, perquè –tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones– com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.

Una altra cosa és discutir la possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s’intuïa en l’article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l’objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.

He dit que no sé com es pot sortir de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d’encallament s’allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d’imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l’esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l’oportunitat de posar en qüestió l’existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s’atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.