dimecres, 19 de desembre del 2007

dimecres, 21 de novembre del 2007

Som una Nació i diem PROU! (fotos, aquí)

Unitat Nacional Catalana s'adhereix a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, que es farà el proper dia 1 de desembre a la Plaça de Catalunya de Barcelona, sota el lema "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures"

Convoquem als nostres militants i simpatitzants a concentrar-nos davant del Monument al President Macià, a tres quarts de quatre de la tarda, per anar plegats a la manifestació.

Cal demostrar, amb la unitat del poble català, que estem farts de la situació d'ocupació i menyspreu envers el nostre país, demostrat pels governs espanyols sigui del color que sigui. Per això, i deixant de banda partidismes, tots plegats hem de manifestar-nos per dir: Prou!

Us deixem el manifest fet públic per la plataforma:

"Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l’Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:

1- És l’hora que s’acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.

2- Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d’infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l’Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l’espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d’uns serveis i unes xarxes públiques d’ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.

3- La definició d’aquest model de xarxa d’infraestructures ha de ser autocentrat. S’ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d’usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s’ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l’Eix Mediterrani, el TAV. No s’han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.

4- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d’un terç dels peatges de tot l'Estat.

5- Les infraestructures aeroportuàries, peça clau per al desenvolupament nacional en el context global, han d’estar gestionades des del territori i no al servei, de nou, d’un sistema centralitzat al servei d’un únic aeroport de primera, Barajas.

6- El model de mobilitat i la xarxa viària i d’infraestructures que reivindiquem ha d’estar al servei i a l’interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d’equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat.

En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:

1- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.

2- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.

3- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.

4- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.

5- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.

Per totes aquestes raons i, de manera especial:

Exigim el traspàs de la Xarxa de Transports de i d'Infraestructures a la Generalitat de Catalunya

Exigim prioritzar les obres i serveis de mobilitat basats en el ferrocarril, el tramvia i demés sistemes de transport públic, tant a l'àrea de Barcelona com al conjunt del territori català

Exigim la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l'estat espanyol

Exigim que la Generalitat de Catalunya recapti i gestioni tots els nostres impostos
"

Manifestació 1 de desembre de 2007

17:00 hores a la Plaça Catalunya de Barcelona

Plataforma pel dret de decidir (www.decideixodecidir.cat)

dijous, 8 de novembre del 2007

Vergonya!!

Arran del partit de Champions League entre el F.C. Barcelona i el Glasgow Rangers, la capital catalana s'ha vist envaïda de milers d'aficionats britànics, molts d'ells sense entrada per entrar al Camp Nou.

Molts comerços i bars del centre de la ciutat s'han vist obligats a tancar les seves portes, per por als aldarulls dels aficionats radicals incontrolats sota els efectes de l'alcohol, ja que molts d'ells han actuat de forma totalment irrespectuosa cap a la ciutat que els ha acollit, provocant baralles i altres tipus d'incidents.

Tots sabem el costum que hi ha en determinats països de barrejar el consum d'alcohol amb el futbol, però el que no podem permetre és que les nostres forces de seguretat no rebin ordres d'actuar davant d'aquest tipus de faltes de respecte, que tenen el seu màxim exponent en la imatge que els mostrem, on uns quants d'aquests "hooligans" es dediquen a orinar al monument dedicat a Francesc Macià de la plaça de Catalunya.

Hem de tenir clar que si els aficionats catalans fessin el mateix en una estàtua a una ciutat britànica, com a mínim s'endurien una multa. Amb aquesta permissivitat, amb el pretext d'un fals progressisme, l'únic que aconseguim és que els turistes es pensin que aquí tot s'hi val.

Per això, des d'Unitat Nacional Catalana, demanem contundència contra aquest tipus d'escarnis, demanem responsabilitats a Assumpta Escarp, la regidora de seguretat de l'Ajuntament de Barcelona, i exigim que Barcelona deixi de ser la capital mundial del "bon rotllo".

Unitat Nacional Catalana (UNCat)

8 de novembre de l'any 2007.

dimecres, 7 de novembre del 2007

Alfons López Tena i Racó Català

El 3 de novembre va començar a Racó Català un fòrum amb el títol "López Tena i el seu model de país: A la Catalunya independent es torturarà en català'". Aquesta infàmia vil, començada per l'usuària Isona reprenent un post de Jordi Martí Font, secretari general de CGT del Camp de Tarragona, és una més de les calúmnies que darrerament em llença la Jihad Hispànica però, venint de compatriotes, mereix resposta.


Sé què és la tortura. Comencí lluitant contra Franco als 14 anys, el 1972, distribuint propaganda, organitzant assemblees, vagues i manifestacions, fent lluita de carrer contra la policia, tot en la clandestinitat, on la pròpia integritat, i la dels altres, penjava del fil d'una detenció i confessió arrencada sota tortura. Tinguí sort, ningú em delatà, però no en tingué la companya que fou violada i torturada fins perdre la raó i suïcidar-se als 17 anys. Si sóc ací és perquè ella no parlà. Sé què és lluitar sota i contra el feixisme, a diferència d'Isona i Jordi Martí Font, que per edat se'n lliuraren.

Aquesta, però, no és la qüestió, sinó la pretensió catalaneta primmirada de no voler la independència si no va lligada a la concreta posició política favorita de l'independentista exquisit, que vol l'Estat català només si és "inclusiu, social, socialista i no autoritari", en el cas de Jordi Martí Font, que afirma: "jo no vull un estat català del Principat que deixi de banda la resta de la nació, la resta dels Països Catalans, que exerceixi una política econòmica ultraliberal i que estigui al servei dels de sempre, amb exèrcit i amb una policia que 'torturi en català'. Gairebé tot això ja ho tinc ara..."

Efectivament, tot això ja ho té ara en espanyol i a Espanya, on els jutges espanyols, aplicant lleis espanyoles a policies espanyols, no eradiquen la tortura, bé perquè no fan res, bé perquè les seves condemnes són sistemàticament indultades pels governs espanyols del PP i del PSOE, que desqualifiquen i amaguen els informes tant d'Amnistia Internacional com del Relator de Nacions Unides sobre la tortura a Espanya, i no apliquen les recomanacions del Consell d'Europa. La minoria nacional catalana això no ho pot canviar, i la majoria nacional espanyola no en vol. En un Estat català, però, depèn de nosaltres fer-ho, amb els nostres jutges i les nostres lleis. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

Espanya sempre ens ha guanyat perquè ells són capaços de dir, com el feixista Calvo Sotelo, "antes roja que rota". Només guanyarem la llibertat si som nosaltres capaços de dir "abans ... que sotmesa", i cadascú que ompli els punts suspensius amb allò que menys li plagui: monàrquica, socialista, capitalista, liberal, autoritària, corrupta, principatina, amb o sense exèrcit, amb o sense tortura. Qui proclama que Catalunya, per ser independent, ha de ser simultàniament o prèvia una altra cosa, és que no vol la independència, vol l'altra cosa.

No és la posició del Cercle d'Estudis Sobiranistes. Volem la independència, i punt. La guanyarem justament per això, perquè no la subordinem a res, no en posem de condicions al nostre Estat per existir. Ni els espanyols, ni cap altra nació independent del món, no en posen perquè existeixi el seu Estat, i per això el tenen, perquè se'l mereixen.

Un únic objectiu, un únic model de nació: independent. A proa s'hi cap.

dijous, 18 d’octubre del 2007

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Concentració per les Seleccions Catalanes

Aquest dissabte, prop d'un centenar de persones entre militants i simpatitzants d'UNCat, ens hem concentrat a la Plaça de Sant Jaume com a protesta per les recents i reiterades intromissions que el govern espanyol realitza cada cop que els catalans tenim la voluntat d'organitzar partits amb la Selecció Catalana, la nostra.

Durant l'acte, amb un marcat to lúdic, però reivindicatiu, s'ha desplegat una pancarta on es podia llegir: "Deteniu-nos, estem jugant sense permís de la Federación Española de Fútbol", i s'han onejat diverses estelades al vent.

En finalitzar el mateix, sense cap mena d'incidents, i després que militants d'UNCat amb la samarreta de la nostra selecció simulessin jugar un partit de futbol, en Roger Lluís, membre del Secretariat Nacional, ha llegit un manifest que reproduïm a continuació:

"Bona tarda a tothom.

Avui ens trobem aquí, convocats per Unitat Nacional Catalana, amb la voluntat de denunciar una greu injustícia. A algú potser li pot semblar un tema banal un partit de costellada, i potser pensa que no s’hauria d’esvalotar tant l’aviram per una qüestió com aquesta.

Ara bé, el que nosaltres denunciem aquí no és només la prohibició del Catalunya – Estats Units de futbol, sinó la qüestió de fons de tot això. I aquesta qüestió de fons no és només que hem de demanar permís per jugar partits amistosos, sinó que la nostra existència com a poble ara mateix es veu sotmesa a la voluntat d’un Estat espanyol al qual hem de demanar permís per a tot.

Per això, la prohibició del Catalunya – Estats Units es converteix en un exemple molt significatiu de la nostra submissió nacional. Justament perquè és un afer tant poc transcendent, es posa de rellevància l’alt grau de submissió del nostre país en tots els afers de la nostra vida.

I per això, des d’Unitat Nacional Catalana creiem que ha arribat l’hora de dir PROU! Demanem a tots els ciutadans d’aquest país que no renunciïn a la nostra voluntat col·lectiva, tant en l’àmbit esportiu com en tots els àmbits de la vida.

Tenim dret a ser representats internacionalment en el camp de l’esport si nosaltres ho volem; tenim dret a disposar dels nostres recursos econòmics per gestionar-los com nosaltres vulguem, sense que ningú tingui dret a espoliar-nos; tenim dret a triar el camí que volem fer com a país i a decidir quins són els nostres companys de viatge i - perquè no? - tenim dret a fer els partits de costellada que ens doni la gana.

Per una Catalunya lliure i catalana! Fem valer els nostres drets! Visca Catalunya lliure!"


Ressò a la Premsa Digital:
El Singular Digital
Directe.cat
ACN (agència catalana de notícies)

dissabte, 6 d’octubre del 2007

T-Sud = T-5 de Barajas (Ramon Tremosa)



Ens permetem el luxe de reproduir un article d'en Ramon Tremosa i Balcells (economista), publicat al Diari Avui (04/10/2007), en el qual dóna la seva versió sobre l'adjudicació de la nova terminal de l'aeroport del Prat per part d'AENA. Val la pena llegir-lo:




"1. La nova terminal T-Sud del Prat està molt més ben ubicada que la terminal actual: amb les dues pistes paral•leles a banda i banda, la T-Sud reduirà el temps d’espera a l’avió, ja que ara, per accedir a les pistes, es triga fins a vint minuts de rodament lent pels vials d’accés. La T-Sud és ideal per als vols de connexió, ja que, en estar situada entre les dues pistes, pot minimitzar el temps d’enllaç d’un vol a un altre.

2. AENA, però, ha ubicat a la terminal més moderna del Prat els vols de baix cost d’Iberia (Clickair) i el pont aeri a Madrid, vols que són de punt a punt. Ja que a la T-Sud hi arribarà l’AVE, que a tots els aeroports del món alimenta vols intercontinentals, sobta que a la T-Sud es prioritzin tants vols de curt radi. Relegar a la terminal vella l’aliança Skyteam, en canvi, que avui és qui ofereix més vols directes als EUA, revela què vol AENA al Prat: baix cost i alimentació de Barajas. Germà Bel, coautor del llibre Aeroports i poder, ho resumeix així: “En un restaurant és normal que qui menja un entrepà vagi a la barra, mentre que qui menja a la carta vagi al reservat; perquè al Prat qui menja entrepà (Iberia) va al reservat (T-Sud)? Perquè el Prat ha d’apostar per qui no aposta pel Prat?”. Vegeu tots els plans de negoci que Iberia ha dipositat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (www.cnmv.es): un únic hub a Madrid.

3. En un país normal Skyteam i Star Alliance haurien anat a la nova T-Sud, perquè alimentessin vols directes a altres continents amb valencians, aragonesos, navarresos i bascos que hi arribarien amb l’AVE. Iberia i la seva aliança romandrien a la terminal vella, ja que són els únics que avui no ofereixen vols intercontinentals des del Prat. A curt termini, Oneworld i Star Alliance caben físicament a la T-Sud, però en pocs anys el creixement del trànsit no deixarà espai a noves companyies (per exemple xineses) perquè puguin volar directament des del Prat. I encara gràcies que tota Star Alliance va a la T-Sud, que Iberia s’ha vist forçada (potser fruit de l’acte de l’IESE: no estava previst) a compartir! Aquesta assignació d’AENA serà un cas d’estudi acadèmic internacional: com el gestor d’un aeroport prioritza els interessos d’un altre aeroport, en lloc dels del propi aeroport i del territori que l’acull.

4. Perquè una companyia aposti per un aeroport, prèviament un aeroport ha d’apostar per una companyia. Això ho fa la ministra no-nacionalista Álvarez quan diu que si en la venda, Iberia “perd l’espanyolitat”, AENA la farà fora de la T-4 de Barajas i li prendrà slots per volar a Sud-Amèrica. També fa gràcia la bona nova del final del pont aeri, ara que entra en servei l’AVE a Madrid: quan fou mort el combregaren. Això recorda el cas de Correus, una SA que depèn també al 100% del ministeri de Foment: es liberalitza el mercat postal a Espanya i Correus... incrementa encara més el seu monopoli i la seva quota de mercat!

5. Aquesta assignació de la T-Sud no anticipa cap canvi de fons de l’actual model centralitzat d’AENA: en els futurs consorcis de gestió amb governs regionals i locals, sector privat i cambres de comerç, AENA hi mantindrà com a mínim una majoria del 51%, tal com ha dit la ministra; per això el PSC mai no hi ha fixat percentatges de participació. AENA ha mostrat clarament al món que a Espanya hi segueix havent un únic gestor, un únic aeroport i una única companyia. Trenta anys de democràcia, però, haurien hagut de donar molt més joc.

6. Pèssima notícia per a Girona i Reus: AENA prioritza a la millor terminal de Barcelona els vols de baix cost, en els quals basen les seves expectatives de creixement els altres dos aeroports catalans, sobretot Reus (Girona ja acull diverses companyies a més de Ryanair). Enlloc de fer complementària l’oferta, amb el Prat creixent en vols de llarg abast i Girona i Reus creixent amb vols de curt radi, la T-Sud centrada en el baix cost també serveix per frenar el creixement de Girona i Reus.

7. Una amiga mallorquina ha anat a Roma de vacances, però enguany ha desaparegut el vol directe de Palma a Roma i ha hagut de passar... per Madrid! Air Berlín, els slots de la qual depenen d’AENA, està desviant vols per alimentar el trànsit de Barajas, que vol figurar entre els deu primers aeroports del món. De Barcelona no es poden desviar vols directes a moltes ciutats europees, que gràcies al turisme, les fires i les exportacions pot esdevenir el sisè aeroport europeu en trànsit el 2009; sí que es poden desviar a la T-4, en canvi, els seus vols intercontinentals.

8. A l’aeroport del Prat li urgeix, més que una tercera terminal, una tercera pista. Barajas té quatre terminals i quatre pistes independents. Són les pistes, i no les terminals, les que determinen el nombre d’operacions per hora. Si el Prat creix en els sis propers anys com ho ha fet en els sis darrers, el col•lapse vindrà per la saturació de les dues pistes actuals. Ara s’hauria d’estar construint una tercera pista i AENA ho sap, però no ho fa: llavors estarà justificat enviar el trànsit sobrant a Barajas.

9. Les infraestructures tenen un component físic que les fà molt visibles a la gent i que dificulta maquillar el centralisme d’Estat. AENA visualitza clarament les dues preguntes realment importants:
Qui mana als aeroports catalans? Fins quan dura la butlla del PSC?"

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Volem Seleccions Catalanes!

dimecres, 12 de setembre del 2007

La militància, una actitud i un exemple

Ser militant d'Unitat Nacional Catalana no és com ser militant d'un altre partit o organització. No és només pagar una quota mensual i ser convocat a reunions, actes i manifestacions. No és només rebre una revista i tenir un codi per entrar al fòrum. No és només treballar pel partit i fer-lo créixer. No és només estar adscrit a una ideologia i un corrent nacionalista. Ser militant de la nostra organització és molt més que tot això, perquè ser militant del nostre partit requereix un compromís que va més enllà.

Així doncs, què se n'espera, d'un militant nostre? Un militant nostre ha de tenir una actitud recta i honesta davant la societat que l'envolta. Un patriota que militi entre nosaltres no pot ser vist per la gent com un element conflictiu o generador de problemes. Ni tan sols pot ser vist com una persona egoista i tancada. Al contrari, un militant d'UNCat ha d'estar al servei de la comunitat en el seu dia a dia i ha de ser un campió del civisme i la ciutadania. La seva actitud ha de ser recta davant la societat: per exemple, és inacceptable que un militant embruti els carrers, faci soroll a la nit o no deixi seure la gent gran o les dones embarassades quan va en transport públic. Un militant d'UNCat salta quan veu una agressió i mai mira en una altra direcció. Un militant nostre se la juga per la comunitat, no diu mai que no i sempre dóna un cop de mà quan se'l necessita. Un militant d'UNCat està, en majúscules, al servei del seu país.

Estar al servei del país vol dir que està al servei de la llengua i la cultura catalanes. Un militant nostre no compra premsa en espanyol, no escolta ràdios en castellà i només mira programes de televisió en castellà si no té alternativa. Un militant nostre sap quins llibres llegir i quina música escoltar. Un militant nostre tria un cinema on facin la pel.lícula que vol en català, encara que el cinema estigui més lluny de casa seva. Un militant nostre demana la carta en català i, si no la tenen, posa una denúncia a l'Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat. Un militant nostre demana productes etiquetats en català i vi i cava del país. Un militant nostre viatja pel país i gaudeix descobrint nous indrets que no coneixia. Un militant d'UNCat trepitja el país.

Però, sobretot, un militant nostre fa tot això davant dels seus amics i família, donant exemple i obrint les ments de moltes persones que no s'adonen de la situació que patim i de l'autoodi que té la societat catalana. Un militant d'UNCat parla i explica el projecte a tothom que li pregunta, fent créixer el projecte i sumant persones i voluntaris per al nacionalisme de combat.

Un militant nostre també fa una cosa molt important: no critica cap altre nacionalista català, militi on militi i faci el que faci. Un militant d'UNCat sap que no tothom comparteix els seus punts de vista, però respecta fins al final qualsevol altra persona que hagi assumit el combat contra Espanya i el considera un germà de lluita. Un militant de la nostra organització, arribat el cas, també es partiria la cara per un militant d'una altra organització independentista.

Un militant d'UNCat sap que no és el millor, però intenta millorar cada dia.

(text extret del Pàtria nº6)

dilluns, 10 de setembre del 2007

Homenatge al General Josep Moragues i Mas

Aquest diumenge dia 9 de setembre, ens reunírem al peu del monument al general Josep Moragues i Mas un grapat de catalans, amb la idea de retre el just homenatge que es mereixia un dels nostres grans patriotes.

En l'acte es va llegir un text que us posaré a continuació, a on es resumia la vida del nostre general. També es va llegir un fragment de la poesia d'Àngel Guimerà “El cap d'en Josep Moragues”. I per finalitzar varem cantar tots plegats els segadors.


"Com anem fent des de ja fa uns anys, ens tornem a reunir aquí, per retre homenatge, a la figura del General Moragues.

Ell, com tantes altres persones que van donar la seva vida per la lluita de Catalunya, han restat oblidades sovint per la societat i les institucions catalanes. És per aquest motiu que ens trobem, per recordar un dels més importants defensors de la causa catalana, durant la Guerra de la Successió.

Josep Moragues i Sobrevia, més conegut com Josep Moragues i Mas, va néixer al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm i feia de pagès propietari fins que, per diverses circumstàncies, es veié implicat en els moviments que es donaven en aquestes contrades, moviments de catalans contra tropes franceses que molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català.

Això i el conflicte successori entre les monarquies dels Àustria i els Borbons, que divideix Europa i fa esclatar el que s’ha anomenat Guerra de Successió; contribuí a fer que prengués partit per l'arxiduc Carles (III) d'Àustria enlloc de Felip V nascut a la cort francesa al Palau de Versalles.

Moragues destacà durant tota la guerra, i ascendí en l'escalafó militar arribant a general de batalla, el grau més important de tots els combatents catalans. Fou sens dubte el millor militar d'aquella guerra, i encarnà les millors tradicions militars catalanes, tradició d'audàcia, de valentia, i d'èxit en condicions adverses i d'inferioritat numèrica.

En acabar la guerra es va retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort, on es mantenia allunyat de la política. Al cap de poc, fou reclamat pel capità general a Barcelona, on se li confiscà la documentació i se li posà vigilància. Tement un arrest per conspiració, intentà embarcar-se cap a les Balears. I en un segon intent per deixar Barcelona, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març.

Moragues fou torturat, jutjat i mort el dia 27 de març de 1715; se li van retirar públicament tots els honors militars, se'l descalçà i fou vestit amb una camisa de penitent, fou arrossegat posteriorment pels carrers de Barcelona per un cavall fins arribar al patíbul, fou degollat, decapitat i esquarterat. I el seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona. On hi restà dotze anys!!!

300 anys després d'aquests fets seguim al peu del canó. El poble català no s'ha rendit, volem seguir l'estela de tots aquells que van lluitar per les llibertats de Catalunya, perdudes aquell fatídic 11 de setembre de 1714.

En un moment on el nostre país sembla anar a la deriva, abandonat de la mà de Déu pels seus dirigents, encara resten persones disposades a garantir la identitat i la dignitat del nostre poble.

Pel General Moragues i per tots els lluitadors morts per la defensa de Catalunya: No defallirem mai!
"

dissabte, 1 de setembre del 2007

divendres, 24 d’agost del 2007

A Catalunya manca Unitat

I amb els temps que corren, o ens fem forts, o perdrem pistonada fins a quedar desplaçats en la nostra pròpia terra. Anem a pams i parlem de Catalunya.

Un pam. Parlem de Catalunya, parlem dels catalans:
són prou conegudes les desavinences entre els catalans. La guerra civil
encara arrossega, fins i tot entre els joves, una gran divisió. Una divisió
entre catalans d'esquerres, catalans de dretes, catalans cristians, catalans
progressistes, catalans partidistes... Els dos partits catalans al poder ens
mostren dia a dia com es llencen els plats pel cap. I enmig de tots,
nosaltres, tots aquells que creiem en l'autèntica força dels catalans per a
recuperar el que ens pertoca, sota el paraigües de la democràcia. Sense
etiquetes ni partidismes; Sense estereotips ni sectarismes; Catalans i prou.

Dos pams. Parlem de Catalunya, parlem dels nouvinguts:
en els darrers anys, i com ja havia passat d'altres cops en la història del
nostre petit, però gran país, hem rebut un gran flux de nouvinguts. Un
nouvingut és una nova cultura, una nova llengua, una nova religió.
Benvinguts siguin amb totes les seves noves aportacions. Benvinguts
siguin amb tots els seus drets. I benvinguts siguin amb les seves ganes
d'esdevenir catalans, tot mostrant indicis d'integració. Benvinguts siguin
complint amb els deures que reclama la terra que els acull. La realitat
però, és ben diferent; queda molta feina per fer i no tenim eines per
a fer arribar el nostre missatge. Cal posar fil a l'agulla.

Tres pams. Parlem de Catalunya, parlem dels colons:
podem parlar clar i no perdre el seny. I així es com parlem nosaltres. A
Catalunya hi ha colònies espanyoles on parlar el català és quasi una utopia.
Et sembla fort? Doncs és perquè és fort. Però no per ser fort deixa de ser
real. I com que és real cal denunciar-ho sense por. A aquestes colònies no
cal posar-hi noms. Tots les coneixem. En aquestes colònies hi viu gent molt
catalana, potser no de paraula, no de llengua, però sí de sentiment. Però en
aquestes colònies també hi viuen, i en són majoria, molts catalanòfobs. Gent
que no ha paït abandonar les seves terres i encara menys que en arribar a
Catalunya els convidin a integrar-se. Aquests no volen ser catalans.

Quatre pams. Parlem de Catalunya, parlem del futur:
Ja tenim quatre pams. Quatre pams de quatre barres. De cada barra en
tenim un pam, d'unes barres, que temps ençà en feien quatre. M'explico?
La nostra feina és assolir de nou els quatre pams, per a tenir de nou quatre
barres ben bones, ben certes, ben riques i ben plenes. De moment tenim un
pam de la barra esquerra, un pam de la barra dreta i un pam per cada barra
central. Anem a pams, creixem a pams, i et necessitem a tu i a molts d'altres
per assolir els quatre pams de cada barra. Ajuda'ns a omplir la que més
t'estimis: les del centre, la de l'esquerra o la de la dreta. Ara bé, el creixement
d'una no pot impedir el desenvolupament de l'altra. Cal ser rigorosos i
disciplinats per mantenir l'equilibri. És un procés difícil, complicat, quasi be
impossible. Ho sabem, però possiblement és l'únic camí que ens queda.


Hi jugues?

dissabte, 11 d’agost del 2007

Que no ens enganyin!!

Catalunya es troba colonitzada. I dic això ja, d’entrada, perquè cal que deixem les coses clares des d’un bon començament, i jo parlo clar i català

Convivim, si es pot dir així, amb els colonitzadors. Alguns d’ells són fàcilment reconeguts en només veure’ls pel carrer; els podem trobar, entre altres llocs, a l’àrea metropolitana de Barcelona, a la Feria de Abril, a Can Zam...; d’altres cal, a més, escoltar-los, per estar-ne 100 % segurs que ho són. Aquestes persones viuen al nostre país, però no són ni catalans, ni catalanes, i no ho són, simplement, perquè no ho volen ser de cap de les maneres, ells se senten espanyols, espanyols i punt. Són aquells que demanen el bilingüisme, però compte! Només en aquells àmbits on el català es troba per sobre del castellà (educació, administració pública, TV3..) i no pas en la majoria, on succeeix exactament el contrari (cinema, mitjans de comunicació, etiquetatge..). Vaja, que se’ls veu el llautó d’una hora lluny.


El seu principal objectiu és l’educació. Volen atacar “el problema” desde l’arrel, van directe doncs, a la nostra canalla, el nostre futur. Pel seu entendre, els catalans no sabem parlar prou bé el castellà, o almenys no tan bé com ells voldrien.. i dic jo, no serà que el que els molesta de veritat no sigui pas la nostra capacitat, o no, de comunicar-nos en castellà, doncs la tenim, sinó l’accent amb el qual ho fem? No serà que el que els fa ràbia de veritat sigui el nostre accent de poble que dirien ells, i per tant, sigui això el que vulguin eradicar com quan en l’època franquista es va voler corregir aquells malalts que escrivien amb l’esquerra?


Bé doncs, companys, que us quedi clar que s’està aconseguint. No tan sols estem perdent el nostre accent, sinó que estem perdent l’idioma. Quins poden ser els motius? La pressió colonitzadora, la inoperància dels nostres polítics (espanyols i botiflers, tot sigui dit de pas), però sobretot, i el que és més greu i preocupant de tot, la deixadesa i la submissió dels propis catalans. Ens cal més autoestima vers la nostra llengua, ens cal més orgull, necessitem com l’aire que respirem perdre la por a ser considerats intolerants o insolidaris, feixistes o nazis.. ens hi juguem molt, ens hi juguem el futur de la nostra llengua.


El seu segon objectiu són els immigrants. Desitgen la seva integració, sí, però a Espanya i a la seva cultura. No és l’himne català el que han d’aprendre, sinó l’espanyol; no és Tirant lo Blanc el que han de conèixer, sinó El Lazarillo de Tormes; no són les vegueries catalanes el que han d’estudiar, sinó les províncies espanyoles.. pels colons, lo espanyol és d’aprenentatge obligatori, lo català? Opcional. Però bé, d’això es tracta no? D’actuar com el que són: colons espanyols. Per això, mentre que voler que els estudiants aprenguin la cultura catalana i la seva història ho consideren apologia del nacionalisme (!), el voler que s’ensenyi la vessant espanyola ells ho consideren un acte que entra dins de la normalitat. Cal recordar-los que a les escoles s’ensenya, p.ex., les mateixes hores de literatura castellana que de catalana, i que per tant, ambdues reben el mateix tracte? (malauradament), o és que ens volen fer creure que ensenyar matemàtiques és una actitud nacionalista, si les classes es donen en la llengua pròpia del país? Els hem de recordar també, que a Catalunya s’educa en la llengua que ha aprovat la majoria del Parlament, i que per tant, té la majoria del suport ciutadà? Qui són doncs, els que volen imposar la seva llengua a les aules?


El seu menyspreu cap al català i la nostra cultura és total i absolut, com ho demostren cada cop que obren la boca, volent fer-nos creure que la nostra, és una llengua de segona (i ho és i ho seguirà sent, mentre seguim sent la seva colònia, la seva gallina dels ous d’or); ho demostren cada cop que s’oposen a l’oficialitat del català a Europa; ho demostren quan critiquen la falta d’escriptors castellans (i per tant espanyols) a Frankfurt, tot argumentant una pèrdua de nivell literari; ho demostren permetent que el pregó de La Mercè es faci en castellà (festa catalana, per cert, on el 90 % de grups que hi toquen ho fan en llengua estrangera); ho demostren editant calendaris (fets pel mateix Ajuntament de Barcelona) tot donant prioritat a les festes i tradicions espanyoles abans que a les catalanes; i nosaltres hem de seguir formant part d’aquest país? D’un país que, entre d’altres coses (moltes d’altres) menysprea la nostra llengua? Però si s’ensenya més català a les universitats europees que a les espanyoles!!


Arribats a aquest punt, potser caldria recapitular un moment per no perdre el fil del text, oi? Doncs bé, és tan fàcil com resumir que a Catalunya tenim gent que se sent espanyola i vol imposar la seva llengua i la seva cultura, els anomenats colons; mentre que la resta ens sentim catalans i simplement demanem viure plenament en català al nostre propi país. Qui no s’ha sentit mai estranger a casa seva? I perquè? Doncs perquè el castellà ens és aliè, no el sentim com a nostre; és per aquest motiu que, almenys jo, sento molt més proper a mi un senegalès que em parli en català, que no pas un “català” de Cornellà que es dirigeixi a mi parlant castellà. Els primers esdevindran catalans, els segons, mai.


Deixeu-me parlar clar de nou: el castellà no el vàrem importar pas com la xocolata o els cereals, el castellà ha estat imposat amb armes i lleis estrangeres, de forma reiterada, desde fa 300 anys. La realitat social que tenim ha estat, doncs, imposada, i voler seguir imposant la llengua i la cultura espanyola com s’està fent avui dia, és una actitud colonitzadora.


Catalans! Hem de plantar cara cada una de les agressions i atacs que patim, perquè no podem permetre que ningú ens trepitgi i ens humiliï; ja n’hi ha prou de ser cornuts i pagar el beure, ja n’hi ha prou de callar i no fer res, ja n’hi ha prou de viure amb els pantalons abaixats, ja n’hi ha prou d’aquella por al què diran de nosaltres.. i ja n’hi ha prou perquè ens estem jugant l’existència com a poble. I finalment, deixeu-me ser crític amb alguns catalans: ja s’ho faran amb la seva consciència si no surten al carrer a demostrar el seu desacord i la seva indignació, seva serà la culpa si la imatge de reivindicació que mostrem sigui patètica, o massiva.


Només el poble unit i la seva lluita constant ens farà lliures!!

dimecres, 1 d’agost del 2007

Per Catalunya!!

Unitat Nacional Catalana fa una crida a tots els catalans perquè
s’uneixin a la lluita unitària. La independència catalana és possible,
però necessitem la vostra ajuda. Junts segur que ho aconseguirem!

LLENGUA
Ràbia, en veure com els colons espanyols exigeixen més hores en
castellà tot eludint el seu deure a la integració; indignació, en veure
com el català és minoritari als cinemes, a l’etiquetatge, als mitjans de
comunicació..; tristesa, en veure com la nostra llengua és repudiada a
un segon terme pels mateixos catalans, tot reservant-la a l’ús domèstic i
familiar; incredulitat, en veure la manca d’autoestima catalana envers
la seva pròpia llengua. Aquests són els nostres sentiments, i els teus?

IMMIGRACIÓ
Al llarg de 300 anys, la nostra existència com a poble ha estat greument
amenaçada (guerres, dictadures, lleis espanyoles i franceses..). Avui dia,
tenim un nou front de combat: la immigració. Ja sigui amb, o sense
intenció, l’entrada d’aquestes persones d’origen divers posa en perill la
nostra realitat catalana. Si no ho evitem, l’entrada de noves llengües i
cultures, algunes d’elles més fortes que la nostra, amenacen en diluïr-nos
en elles. Si no lluitem nosaltres, qui ho farà? Ajuda’ns a evitar-ho!

CULTURA
Una única bandera ens uneix, un únic himne ens emociona, unes
úniques tradicions ens representen, una única selecció ens defensa, una
única llengua ens comunica i un únic sentiment ens manté vius. Som
catalans, catalans i prou! Formem part d’un poble, ni millor ni pitjor
que els altres, però és el nostre, i el defensarem a capa i espasa davant
de qualsevol amenaça, vingui d’on vingui i adopti la forma que adopti.
Si únicament us sentiu catalans, sou dels nostres. Uniu-vos a la lluita!

INDEPENDÈNCIA
Hem d’aconseguir ser catalans al món, hem d’acabar amb la justificació
constant de la nostra catalanitat arreu on anem, hem de defensar els
nostres interessos, hem de gestionar els nostres calers, hem d’exportar i
promocionar la nostra cultura, les nostres tradicions, i tot això ho hem de
fer nosaltres sols, com a catalans! I l’única forma d’aconseguir-ho és
esdevenint independents, i recuperant la nostra llibertat. Catalunya tan
sols ens té a nosaltres. No l’abandonis, uneix-te i junts ho aconseguirem!