Swiss Air retira el català dels seus vols

La companyia aèria suïssa Swiss Air ha retirat el català dels seus vols després d'haver rebut, segons el seu portaveu, les queixes de "molts ciutadans espanyols". El cas va començar amb una carta de José Manuel Opazo, militant de l'espanyolista Unión Progreso y Democracia de Rosa Díez, dirigida a la companyia, en què criticava "l'anormalitat" que suposava que en un vol de Barcelona s'usés el català, un "dialecte regional secundari" que parlen "només unes 700.000 persones al món". Tot i que un col·lectiu de catalans a Zurich, així com la Generalitat, han instat a la companyia a usar de nou el català, difícilment es revertirà la situació. És, lamentablement, un nou exemple de la facilitat amb què, mitjançant les mentides i difamacions més barroeres, es poden fer recular els espais de normalitat aconseguits pel català.

D'aquesta manera, i arran de la carta enviada per Opazo, que en una primera versió afirmava que era secretari general de Catalunya d'UPyD –quan tan sols és un militant-, i que, a més de les perles anomenades anteriorment, afirmava que algunes autonomies promovien l'ús del català "en un comportament similar als nazis", un grup de catalans instalats a Zurich van escriure una carta de resposta a Swiss Air. En ella, explicaven que "el català és el setè idioma de la Unió Europea" i que "el parlen més persones que el danès i el finès". També advertien que actualment "hi ha alguns polítics espanyols que estan dirigint una campanya agressiva contra la cultura catalana", fet pel qual demanaven a la companyia que continués amb la seva política de "respecte per les cultures de les regions i nacions d'Europa".

Tot i això, Swiss Air, al·legant una gran quantitat de queixes de ciutadans espanyols, tot i no especificar el nombre, ha decidit utilitzar el castellà en detriment del català, ja que "és la primera llengua oficial d'Espanya", tot i tenir consciència "que no poden fer content a tothom". La secretaria de Política Lingüística, en conèixer la situació, ha informat que ha adreçat "una carta a Swiss Air per recordar-los la normativa lingüística i instar-los a continuar fent servir el català en les seves comunicacions per megafonia dins dels avions".

De nou, mesos després del cas "Air Berlín", la demagògia i la mentida barata han estat suficients per retallar els drets lingüístics dels catalans.

Solidaritat amb els Bombers de Barcelona

Des de l'agrupament de Barcelona d’Unitat Nacional Catalana volem donar suport a la PBB (Plataforma Bombers de Barcelona)

La PBB neix amb la intenció d’unir tots els Bombers de Barcelona.
Des d’aquesta Plataforma es vol ser la força humana i moral que recolzarà les negociacions del Conveni amb l’Ajuntament, defensant una política de MÍNIMS que s’hauran de satisfer per poder arribar a un acord.

Aquests mínims, queden reflectits en els Estatuts de la PBB:

1. Clàusula de Garantia Salarial: al voltant de l’IPC real
2. Assoliment del nivell C1 de català
3. Revisió del preu d'hora extra
4. Ajust de l’horari setmanal
5. Vehicles nous
6. Manteniment de les casernes
7. Una plantilla mínima per a donar servei a la ciutadania
8. Salari com el dels professionals de qualsevol altre municipi.

Així doncs, denunciem la poca inversió de l’Ajuntament de Barcelona envers al cos de bombers fent que aquests siguin bombers de segona en comparació als de la Generalitat.
De la mateixa manera, donem suport als sis bombers amb expedients oberts per exigir els seus drets.
Denunciem també el silenci de TV3 i de tots els medis de comunicació que fa temps estan dominats per un partit espanyolista, el PSC.
Des d’UNCat ens posicionem clarament a favor dels Bombers de Barcelona ja que per salvar les vides dels ciutadans necessiten les eines adequades.

Unitat Nacional Catalana - Barcelona. 9 de desembre de l'any 2008.

Homenatge a Francesc Macià

Avergonyit. Xavier Sala i Martín

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L’article arribava a qualificar la nostra llengua d’“obsessió nacionalista”. El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m’ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d’“obsessió nacionalista” és que un utilitza la llengua pròpia a l’escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d’aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de The Economist s’hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n’hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s’assabentessin de la realitat tal com és.

La competitivitat del país
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d’història i defensa patèticament l’honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de “cacic” com si el punt més important de l’article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l’honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.

300è aniversari de la caiguda de Dénia

NOTA: Després del boicot a l'acte unitari produït per part d'Esquerra, de la mà de Joan Puig, l'organització s'ha vist obligada a canviar la ubicació del mateix:

Hotel Costa Brava de Blanes

Anselm Clavé 48
17300 Blanes
972 330 082

Esperem l'assistència del màxim número de persones per demostrar així que ningú ens farà callar

Espanya ataca amb Nissan. Alfons López Tena

Advertia Hayek que quan l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària dels seus drets.

Després d'anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l'actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.

NO ÉS AIXÍ, I ELS TREBALLADORS CATALANS es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l'Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.

JOSEP MARIA ÀLVAREZ, SECRETARI GENERAL d'UGT-Catalunya s'ha exclamat: "¡Somos tan españoles como el que más!". Però ja s'ha vist que, per a l'Estat, d'espanyols, com d'animals a la granja d'Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, "ahogarlos económicamente".

MÉS ANTIGA ENCARA ÉS LA SOBTADA sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s'exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: "¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza".

LA MATEIXA LLIÇÓ VAN APRENDRE a costa seva des de l'atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d'abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva "altra manera de fer Espanya" no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè "un catalán no puede presidir a los empresarios españoles" i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d'Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d'espanyolitat: l'Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.

ELS COMPATRIOTES DE NISSAN NO OBTINDRAN res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l'estratègia de l'Estat que els escanya. La protesta i la pressió l'han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim "un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga". Mentrestant, l'usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.

Publicat a l'Avui el dia 8 de novembre de 2008.

Ajudes per al transport públic: a la cua d'Europa

Barcelona se situa a la cua d’Europa pel que fa a ajudes socials per al transport públic adreçades a infants i joves. Els ciutadans de l’àrea metropolitana arriben a pagar més del doble que en altres ciutats que tenen un nivell adquisitiu més alt, com ara Brussel·les i París, segons un estudi compartiu de 26 àrees metropolitanes d’Europa fet públic ahir per CCOO.

El sindicat proposa l’aplicació de quatre nous títols de transport públic gratuïts i de llarga durada per a tot Catalunya que afavoreixin els infants i joves fins a 16 anys (T-Escolar); els estudiants fins als 25 anys (T-Estudiant); gent gran, discapacitats, aturats, vidus i col·lectius amb rendes baixes (T-Social), i la població activa (T-Laboral). “L’estudi revela que els desplaçaments quotidians a Barcelona són escandalosament cars per a determinats col·lectius i no s’adapten a les necessitats dels usuaris”, alerta Llorenç Serrano, secretari de salut, ambient i treball de CCOO.

Hi ha set ciutats europees amb els títols proposats pel sindicat. A Brussel·les és gratuït tot l’any per als menors de 16 anys, a París han d’abonar 278 euros i a Londres 290. En canvi, a l’àrea de Barcelona els menors han de pagar 432 euros anuals, més del que paguen a Viena, Lió, Torí i Praga. Serrano considera positiva la proposta de la T-Infant llançada aquesta setmana pel líder de CiU a Barcelona, Xavier Trias. Fins i tot apujaria l’edat de gratuïtat més enllà dels 12 anys que suggereix CiU.

Per als estudiants, la situació no és millor: a Barcelona abonen uns 432 euros (3 T-Joves), mentre a Brussel·les el transport públic els costa un màxim de 280 euros. També és més barat a París (291), Viena (de 20 a 247), Lió (de 178 a 378)... A Londres costa 854, tot i que metro i transport de rodalia són privats.

CCOO proposa quatre fonts per finançar els nous títols: la creació del cèntim del transport, una taxa a pàrquings i peatges, i les aportacions addicionals dels ajuntaments i el govern.

El secretari de Mobilitat, Manel Nadal, va respondre a la proposta del sindicat defensant que l’administració ha augmentat els recursos destinats a subvencionar el transport públic (256 milions el 2008) i va explicar que l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) està elaborant un estudi per reformular la proposta tarifària, que en cap cas no passa per la gratuïtat total de cap col·lectiu. “Es descarta una tarifa 100% gratuïta”, va advertir Nadal. El que cal buscar és un “equilibri del conjunt tarifari i aprofitar que integra bus, metro, tramvia i tren”, va precisar.

Font: AVUI.cat

Incivisme a Ciutat Vella

Ciutat Vella és la nineta dels ulls dels serveis de neteja de l'Ajuntament. Però malgrat els esforços humans -270 persones cada dia hi escombren, reguen i buiden papereres- i els diners que s'hi esmercen, molts carrers, places i culs de sac del districte continuen sent urinaris i dormitoris a cel obert.

Que es netegi tant i es noti tan poc és per culpa dels barcelonins que baixen de farra al centre i que actuen a Ciutat Vella com no ho farien al seu barri per vergonya; dels turistes de baix cost i dels comiats de solters; dels pòtols de les tribus urbanes; dels nous nòmades amb gossos, i dels desvagats que es panseixen als bancs dels jardins de l'Hospital de la Santa Creu, un dels punts més conflictius.

El conjunt del districte s'escombra cada dia de dalt a baix, a mà i a màquina. En dies alterns es fa aigualeig, però els punts mes conflictius -com la plaça Orwell, la plaça Reial, la dels Àngels, l'Arc del Teatre...- es reguen cada dia i, quan cal, més d'una vegada. Mentre va estar en vigor el decret de sequera es va continuar regant Ciutat Vella. I quan no s'ha pogut utilitzar aigua del freàtic, s'ha fet servir aigua de la xarxa potable.

Desodoritzar els orins
En els punts on els orins es fan endèmics, les brigades intenten diluir-los amb la pressió de la manega i usen, a més, productes desinfectants i odoritzants. Els veïns demanen que també es netegin les parets pixades.

Les pintades a les parets es treuen el mateix dia i ara l'Ajuntament també es farà càrrec d'eliminar els gargots dels portals i les persianes metàl·liques. Qualsevol que hagi observat la feina de les brigades que treuen els grafits ha comprovat que fan la feina a consciència i que sovint van més enllà de la seva estricta obligació.

Les papereres es buiden una mitjana de 3,5 vegades al dia. Les del Portal de l'Àngel, fins a dotze vegades. L'històric quiosquer del Portal de l'Àngel és testimoni d'aquesta freqüència, com ho son els veïns de la Rambla de les vegades que passen i repassen les brigades de neteja.

Font: AVUI.cat

Il.lusió fracassada (Alfons López Tena)

El 23 de setembre passat ens emplaçava Ferran Mascarell a “tractar d’aconseguir una quota més gran de poder de l’Estat i a obtenir un marc constitucional més permeable als legítims interessos dels ciutadans de Catalunya” i “reclamar més i més Estat per a Catalunya”. Com a il·lusió és plenament legítima, però també és legítim reclamar als ideòlegs de l’autonomisme que apostin per una pràctica política menys fantasiosa i que no defugi la veritable qüestió de la sobirania i el poder ara i avui, com pensen assolir sense ser Estat que Catalunya tingui el que al món només tenen els Estats. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap tàctica política eficaç, i no diuen quines són les raons favorables a la continuïtat de Catalunya a l’Estat espanyol, què hi guanyen els catalans amb la dependència. “Ellos son autónomos, pero nosotros somos soberanos”, ens deia la vicepresidenta espanyola. Sense sobirania, la il·lusió de l’autogovern dins i sota l’Estat espanyol per aconseguir “més i més Estat” es pot assolir reformant l’Estatut o la Constitució. La de l’Estatut ja s’ha fet: tant és que l’aprovi el Parlament amb un 89%, són els espanyols qui el fan al seu gust “cepillado”, i tant és el referèndum, el Tribunal Constitucional l’arranarà entre nul·litats i declaracions d’ineficàcia, convertint l’Estatut en un catàleg d’intencions sense força jurídica ni vinculant. És una opció fracassada.

La reforma constitucional requereix 234 diputats espanyols favorables, noves eleccions, de nou 234 diputats favorables, i referèndum a tot l’Estat. Els que no van saber, poder o voler obtenir el vot de 176 diputats per aprovar al Congrés l’Estatut que aprovà el nostre Parlament, cal que diguin com pensen aconseguir el vot de 234 diputats i el suport espanyol perquè Catalunya tingui “més i més Estat”. Per canviar Espanya cal que els espanyols estiguin d’acord a perdre poder i riquesa en benefici dels catalans, i ja s’ha vist prou que no ho volen ni ho voldran. És una il·lusió fracassada. L’autonomisme ha prestat grans serveis a la nació, l’ha feta avançar, però s’ha exhaurit i no és ja sinó una font contínua de frustracions, perquè les competències són d’un Estat que ens va a la contra: no podem decidir sobre subministrament d’aigua ni d’electricitat, ni sobre aeroports i ports, ni sobre autopistes, carreteres ni trens, ni el català és oficial ni tenim representació ni presència a la UE. No podem decidir sobre pensions, les nostres seleccions esportives no poden competir internacionalment, a les nostres empreses se’ls impedeix comprar empreses espanyoles importants, i tot l’èxit de l’autonomisme dels darrers 10 anys ha estat que l’espoli fiscal només s’hagi multiplicat per dos, més del 10% del PIB català, més de 20.000 milions d’euros que cada any els catalans paguen en impostos, van a Espanya, i no tornen. Un balanç de perdedors que repeteix una i altra vegada un ritual sado-maso: Catalunya reclama quelcom, Espanya diu (o escup) que no, i és que no.

Mentrestant, Catalunya s’enfonsa: la renda dels catalans cau, després de “l’anivellament solidari”, de la posició 3a a la 11a, sota Melilla; cau sis posicions al món entre el 2003 i el 2006 en Índex de Competitivitat; cau en l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides entre el 2000 i el 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Superem encara (104,6%) la mitjana de renda, en un parell d’anys caurem per sota, inevitable quan en 20 anys hem estat el 16% dels habitants i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos, i rebut el 12% de la despesa pública. Aquesta és la realitat de l’atzucac autonomista. Prou d’enganyar la gent fent creure que d’Espanya aconseguirem més poder, que no ens robin tant, “més i més Estat”. O volem allò que tenim, resignant-nos al destí de província arraconada i marginal a què ens condemna Espanya, o tenim allò que volem, i l’única manera és l’Estat independent, que només necessita la majoria dels votants catalans a favor, no la dels espanyols. L’estratègia, la democràcia; la tàctica, la dels espanyols “paso corto, vista larga, mala leche”. Ens consideren un problema: siguem-ho, siguem el seu problema i la nostra solució. Som-hi.

Alfons López Tena. Notari

El poder de la identitat (Ramon Tremosa)

La diada de l’onze de setembre retorna anualment el debat sobre la nació i el país, sobre l’autonomia i el model d’estat. Al capdavall, si els catalans volem més autogovern és per la nostra diferent identitat: la llengua, les tradicions i la història, entre més factors, ens fan diferents d’uns altres territoris de l’estat espanyol; no pas millors ni pitjors, sinó diferents. Per això les campanyes orquestrades per l’espanyolisme més desacomplexat continuen apuntant a la llengua catalana, principal identificador de la nostra diferència com a poble.

En un món cada vegada més globalitzat s’observa també que les persones s’aferren a la seva identitat de manera creixent, com una de les principals fonts de sentit de les seves vides. Com més abstracte es fa el poder a escala mundial, tant dels fluxos de capital com dels fluxos de la tecnologia i de la informació, més tendeix a afermar-se la condició identitària local, basada en la llengua, en la religió o en l’ètnia. Segons el professor Manuel Castells, el poder de la identitat no desapareix en l’era de la informació, sinó que es reforça.

The World Values Survey és una de les principals fonts estadístiques comparatives sobre actituds, valors i opinions que hi ha en el camp de les ciències socials. Aquesta entitat fa estudis periòdicament amb mostres representatives arreu del món (vegeu-ne el catàleg a www.worldvaluessurvey.org), que han demostrat que relació entre la identitat i la pertinença territorial s’ha anat reforçant els darrers anys: posats a escollir entre una consciència cosmopolita (ciutadà del món), una consciència nacional (estat-nació) o una consciència local-regional (que en la base de dades espanyola de l’any 2000 distingeix entre català, basc i gallec), resulta que en plena globalització només un 15% de la gent s’identifica molt més en l’àmbit global o continental que en el nacional, mentre que un 47% s’identifica en l’àmbit local-regional i un 38% en l’àmbit nacional. I de l’estudi de Pippa Norris de l’any 2000 resulta que el lloc del món on la identitat local-regional era més alta és el sud-oest d’Europa: aquesta consciència d’identificació primària era expressada pel 67% dels enquestats, enfront del 23% identificats en l’àmbit nacional i del 13% en l’àmbit global.

Segons Manuel Castells, el mite universalista del racionalisme marxista queda desmentit per l’experiència històrica. A mesura que avança la globalització les identitats es reforcen, de tal manera que el segle XXI serà també el segle de les identitats. Així s’entén, per exemple, la radical oposició de l’Espanya moderna a qualsevol manifestació identitària exterior catalana en l’àmbit esportiu, un dels que més reforcen el caràcter identitari d’un poble.

Ramon Tremosa. Economista (UB)

Comunicat Unitari

Les organitzacions i entitats sotasignants volem fer arribar a l'opinió pública el següent comunicat:

1. Durant la darrera Diada Nacional, un grup de nacionalistes catalans van ser agredits a la ronda de Sant Pere de Barcelona, sense que hi hagués cap mena de provocació prèvia per part seva, per part d'un grup de persones provinents de la manifestació de l'esquerra independentista. Durant l'agressió, diverses persones van resultar ferides, entre elles alguns militants d'Unitat Nacional Catalana (UNCat), un dels quals té 64 anys d'edat. Aquestes ferides van ser ateses en centres sanitaris i van requerir, en algun cas, molts punts de sutura. Els agredits van posar les corresponents denúncies davant dels Mossos d'Esquadra, de manera que esperem una ràpida resposta de la policia catalana per identificar i detenir els agressors.

2. Volem denunciar el creixent clima d'intolerància i agressions contra una part del moviment independentista català per part, paradoxalment, d'un segment petit però actiu de l'independentisme d'extrema esquerra. Aquestes agressions són una constant des de fa temps, ja sigui verbal, amb amenaces o, com en els fets relatats, amb agressions físiques directes. L’agressió més greu fou contra militants d’UNCat però també foren agredits membres d’ERC al fer l’ofrena floral al Fossar de les Moreres, en anys anteriors les agressions per part dels mateixos elements provocadors es centrà contra altres organitzacions nacionalistes com JERC, Partit per la Independència, JNC, ERC i Estat Català. Creiem que els independentistes dels Països Catalans tenim un enemic comú, que són els Estats espanyol i francès, raó per la qual aquesta divisió no té cap sentit i només ens afebleix a tots.

3. No volem acusar el conjunt de l'esquerra independentista perquè volem creure que es tracta de grups marginals que operen lliurement per crear divisió en el camp independentista i nacionalista, però sí que volem avisar que aquests grups feixistes, comunistes i totalitaris s'aprofiten de la cobertura, involuntària, de l'esquerra independentista. Per això demanem a les organitzacions més representatives de l'esquerra independentista que aïllin aquestes persones i col•lectius perquè fan mal a la imatge de la totalitat del moviment nacionalista i independentista.

4. Finalment, volem denunciar la falta de professionalitat i la inacció dels comandaments dels Mossos d'Esquadra, que van ser reiteradament avisats de les agressions i, tot i tenir diverses unitats situades al carrer Bailèn, a 100 metres dels fets, en cap cas no van intervenir. Per això, volem demanar la dimissió del conseller Joan Saura i del secretari general del departament d'Interior, Joan Boada, per la seva incapacitat de protegir els ciutadans agredits, tal com mana la llei. Justament les organitzacions sotasignants ens hem significat pel nostre recolzament al desplegament dels Mossos d’Esquadra per què esdevinguessin Policia integral a Catalunya i ens dol especialment que uns responsables polítics no permetin l’actuació de la nostra policia quan és necessària.

Barcelona, 19 de setembre de 2008



UNCat Unitat Nacional Catalana

PRC Partit Republicà Català

Catalunya Acció

Moviment de Cultura Popular "El Sotrac"

Associació Patriòtica CATALUNYA 1640

Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi

JERC de Santa Coloma de Farners

Colomencs Catalans

Associació Cultural Germans Badia

Ramon Sangles en nom de Llengua Nacional

Joan-Pere PUJOL, escriptor, Catalunya del Nord

Associació Josep Narcís Roca i Ferreras

Solbes es burla dels catalans (un cop més)

El ministre d’Economia, Pedro Solbes, està oferint unes xifres baixíssimes per al nou finançament català en les converses que ha mantingut fins ara amb els grups parlamentaris catalans que rondarien els 1.794 milions de pessetes d’increment de les finances catalanes, molt per sota dels 3.500 que demanava la conselleria d’Economia d’acord amb el nou Estatut i dels 4.200 que calcula CiU que corresponen a Catalunya.
Dues reunions
La xifra es desprèn del fet que Solbes pensa afegir tan sols l’equivalent a l’1 per cent del PIB al pastís del finançament corresponent a totes les autonomies. D’aquesta manera ho ha comunicat el ministre al portaveu d’ERC al Congrés, Joan Ridao, amb l’argument d’una crisi econòmica que obligarà a la contenció. En les converses amb el portaveu de CiU al legislatiu espanyol, Josep Antoni Duran, no ha contradit aquest criteri, sinó que ha avançat la previsió d’incrementar l’endeutament entre un 2 i 3 per cent. “No us penseu pas que tot és per al finançament”, va precisar el titular d’Economia quan va abordar aquesta qüestió.

L’1 per cent del PIB representa a la pràctica que Solbes augmentarà el finançament del conjunt d’autonomies només en 11.215 milions d’euros, si es té compte el PIB del 2008. Aquesta és una xifra que amb prou feines supera la meitat dels 20.453 milions que reclamava la conselleria d’Economia en un estudi intern, per al conjunt del sistema (12.672 via recursos i la resta via despeses). L’estudi de la conselleria considera necessari que l’Estat transfereixi a les autonomies el 9,2 per cent dels recursos públics, equivalents als citats 20.453 milions d’euros.

Si el criteri de població fos, tal com estableix l’Estatut, la variable acceptada en el repartiment d’aquest finançament, el govern català obtindria el 16 per cent de la xifra: d’aquí surten els 1.794 milions d’euros d’augment, que també han subscrit fonts socialistes. La mateixa quantitat surt del fet que la conselleria preveu 3.200 milions de guany si l’aportació de Solbes al conjunt del pastís fos el doble, tal com la Generalitat demanava.

En tres anys
Un matís a aquests mals auguris que Solbes fa respecte a la negociació és la possibilitat d’un compromís per millorar gradualment en tres anys el finançament català. Aquesta possibilitat està prevista a l’Estatut, i de fet s’ha tractat en les converses de la conselleria amb el ministeri d’Economia. Però també es cert que en les negociacions de Solbes amb els grups catalans al Congrés aquest no n’ha parlat, perquè sembla referir-se sempre a una quantitat global per al model de finançament.

Font: AVUI.cat

Fes-te voluntari!!

Descripció programa

L'objectiu del programa "Voluntariat per la llengua" és facilitar a totes les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo que el puguin practicar en un context real i relaxat. Aquest programa promou el voluntariat lingüístic, de manera que persones que parlen habitualment català destinen una part del seu temps a conversar amb persones interessades a agafar fluïdesa, perdre la vergonya i poder-lo parlar d’una manera natural.

Compromís i durada

El mínim compromís que es demana és una participació de 10 hores: 1 hora a la setmana, durant 10 setmanes.
A partir de la inscripció de les persones al programa, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats.
Totes les persones que participen en el programa ho fan d’una manera desinteressada.

Qui pot ser voluntari o voluntària?

Totes les persones majors d’edat que parlin català habitualment. No es demana cap titulació, només que disposin d’una hora a la setmana per conversar en català amb la persona assignada, per tal que aquesta pugui practicar-lo d’una manera distesa tot parlant de temes quotidians.
Si voleu participar en el programa us heu de donar d’alta i emplenar el formulari que trobareu aquí.

Qui pot ser aprenent o aprenenta?

Totes les persones majors d’edat que ja tenen un mínim coneixement del català, que ja el parlen encara que sigui amb dificultats i que volen agafar fluïdesa, perdre la vergonya i incorporar-lo d’una manera natural a les activitats quotidianes, laborals o de relació social.
Si voleu participar en el programa us heu de donar d’alta i emplenar el formulari que trobareu aquí.
Si encara no parleu català i el voleu aprendre, la Generalitat organitza cursos gratuïts a tot el territori català. Podeu demanar informació al Consorci per a la Normalització Lingüística o al telèfon 93 272 31 00.

Procés d'inscripció

Un cop feta la inscripció, quan rebeu la comunicació de la teva alta com a voluntari, voluntària o aprenent, aprenenta també rebreu el nom d'usuari i la teva contrasenya per accedir a les vostres dades.

Per a més informació:

Departament de la Vicepresidència
Secretaria de Política Lingüística
Passatge de la Banca, 1-3
08002 Barcelona (Barcelonès)
Telèfon 93 567 10 00. Fax 93 567 10 01
Adreça electrònica: voluntariat@voluntariatperlallengua.cat

2.000.000 d'independentistes

L’independentisme català ha quedat definitivament normalitzat com un sentiment compartit per una bona part dels catalans, fins a dos milions de persones, segons un estudi elaborat pel Cercle d’Estudis Sobiranistes basat en 21 enquestes realitzades entre 1991 i 2008 per diversos estaments públics i privats.

La foto fixa d’aquest sentiment independentista, en les xifres que ahir va donar a conèixer el seu autor, l’investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) Marc Belzunces, quantifica un 35% de partidaris i un 45% de contraris de la separació amb Espanya. Sempre segons aquestes dades, en un hipotètic referèndum per a la independència, la clau estaria en mans d’un 20% d’enquestats que s’han mostrat indecisos a la proposta. En xifres absolutes, dos milions de catalans s’han declarat independentistes en aquestes enquestes ara comparades, mentre que 2,7 milions han opinat just el contrari; un milió de catalans o bé no contesten o no es posicionen.

Més enllà del clixé
El perfil majoritari del català independentista no ofereix grans novetats respecte del clixé habitual: una persona que viu en un municipi de menys de 10.000 habitants, amb estudis universitaris, simpatitzant políticament de CiU o d’ERC i consumidor de premsa i de televisió en català. En qualsevol cas, aquest clixé es difumina més enllà d’aquestes característiques bàsiques, només tenint en compte els sufragis sumats pels nacionalistes i pels republicans en les últimes eleccions al Parlament del 2006. En aquells comicis, CiU i ERC, en tant que partits que concentrarien el simpatitzant independentista, van aconseguir 935.756 i 416.355 vots, respectivament. Hi ha, doncs, almenys mig milió llarg d’independentistes que o bé no van votar o bé van preferir altres opcions polítiques no sobiranistes, però que en un referèndum triarien la independència.

Una dada també rellevant de l’estudi, que ahir es va presentar amb el suport del president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena, i la diputada del Partit Quebequès Lisette Lapointe, és el posicionament de la vella i de la nova immigració respecte de la independència: les persones nascudes a l’Estat espanyol es pronuncien en un 68% en contra de la separació, però aquest percentatge es corregeix notablement entre els catalans que han nascut a la resta del món (29,2% a favor i 36,9% en contra). En aquest últim grup, per zones geogràfiques, la nova immigració provinent de l’Europa de l’Est és la més sensible al cas català (31,7% a favor i 25% en contra), mentre que els ciutadans provinents de l’Amèrica Llatina són els més reticents (29,7% a favor i 44,8% en contra).

L’efecte del progenitor
L’estudi de l’investigador del CSIC conté encara un apartat de dades addicionals, treballades a partir de les 17 enquestes que aporta l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), que detalla encara més les conclusions dels quadres generals amb un resultat gairebé d’empat entre independentistes i unionistes de pare o mare nascut fora de Catalunya (40% sí i 44,4% no). També en aquesta addenda hi ha un gràfic que revela que els homes són lleugerament més independentistes que les dones (35,3% i 32,9%).

Per acabar el treball comparatiu, les dades de l’ICPS permeten concloure també que la independència també va per barris de Barcelona i que només a Gràcia triomfa aquesta opció (44,4% a favor i 41,2% en contra). La Barcelona més unionista es troba a Nou Barris (25,3% a favor i 56,5% en contra) i Sarrià-Sant Gervasi (31,4% a favor i 53,5% en contra).

Font: Avui.cat

Suport social a la Independència de Catalunya (1991 - 2008). Comunicat del CES

Estudi d'en Marc Belzunces (pdf)

Pàtria número 8

Comunicat d'UNCat sobre les agressions

Davant els fets violents esdevinguts durant la Diada Nacional, UNCat vol deixar clars els punts següents:

1. Un grup de joves militants del partit, que miraven les manifestacions des de la Ronda de Sant Pere, van ser agredits sense cap provocació prèvia per part seva, per dotzenes de participants en la primera manifestació. Aquesta manifestació aplegava tota mena de grups, des de l'esquerra independentista revolucionària al Black Block, format per persones de tendència anarquista.

2. Un dels joves de partit va rebre una forta ferida al cap, mentre que altres persones, entre elles un militant de 64 anys, van ser agredits amb covardia i acarnissament per part dels agressors, que van utilitzar pals i ampolles contra les seves víctimes. Ahir a la nit, després de rebre assistència mèdica hospitalària, els militants agredits van posar denúncies davant dels Mossos d'Esquadra. Per altra part s'estan analitzant les imatges rebudes per nombrosos assistents per poder identificar els agressors.

3. UNCat vol denunciar la inacció i la passivitat dels Mossos d'Esquadra, que tot i les trucades realitzades al 088 i els requeriments en persona a diverses dotacions de la Brigada Mòbil estacionades a pocs metres de l'agressió, no van actuar en cap moment. L'atac feixista es va perllongar per espai de prop de vint minuts i va ser vist per centenars de persones que gaudien de la Diada Nacional. L'actuació de la nostra policia va ser lamentable i gens professional.

4. Finalment, volem expressar públicament per enèsima vegada que UNCat no és una organització d'extrema dreta. Es tracta d'una organització política independentista unitària, és a dir, que prioritza la unitat política catalana per assolir la independència per damunt de les ideologies i els posicionaments.

Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana. 12 de setembre de 2008

Per a més informació: correu@unitat.org

De nou, agressions de l'EI durant la diada

Un grup de nacionalistes catalans ha estat agredit per membres d'extrema esquerra durant la Diada Nacional de Catalunya, entre els agredits hi ha L.B., un jove nacionalista, militant d'Unitat Nacional Catalana, que ha estat ferit i evacuat en ambulància. Els fets han succeït aquesta tarda a dos quarts de sis a la Ronda de Sant Pere de Barcelona, a 50 metres del monument a Rafael de Casanovas, per un grup de membres de l'extrema esquerra. L'agressió ha causat una situació caòtica i de pànic a les nombroses famílies que en aquells moments participaven de manera pacífica a la manifestació.

Han estat identificats alguns dels agressors com a membres de les CAJEI de Gràcia, Endavant de Vilafranca del Penedès, Maulets de Mataró, un grup de skins de Maulets de Berga i un membre de la botiga "Mai Morirem" de Gràcia.

Denunciem la nul.la actuació dels Cossos de Seguretat que havent rebut nombroses trucades han trigat més d'una hora en assistir a la zona dels fets. També denunciem els freqüents atacs de caire feixistitzant protagonitzats per aquests elements d'extrema esquerra com l'agressió contra ERC avui mateix al Fossar de les Moreres.

Esperem una ràpida actuació dels Mossos d'Esquadra detenint als agressors.

Font: UNITAT NACIONAL CATALANA

Vídeo 1 Vídeo 2

Incidents entre independentistes d'esquerres i Unitat Nacional Catalana

Joves independentistes d'extrema esquerra s'han enfrontat amb altres d'Unitat Nacional Catalana, un grup també independentista, en el transcurs de la manifestació que se celebra a Barcelona amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

Els enfrontaments entre els dos grups han causat destrosses considerables en un establiment de la Ronda de Sant Pere de Barcelona. Els fets s'han produït quan els manifestants d'Unitat Nacional Catalana s'han volgut sumar a la manifestació per un Estat Propi.

Font: AVUI.cat

Agressions, al Fossar de les Moreres, contra Esquerra Republicana

Un grup, que Esquerra Republicana afirma que són membres de la CAJEI -Coordinadora d'Assemblees de Joves d'Esquerra Independentista- ha agredit aquest matí una comitiva d'ERC que intentava participar en un acte al Fossar de les Moreres. Diverses persones han rebut cops i fins i tot algun trau amb sang. Els membres de la CAJEI acusaven Esquerra de trair els independentistes mentre els republicans els han acusat de comportament feixista.

Diumenge poc després del migdia un grup de militants d'Esquerra Republicana han estat agredit quan anaven a fer la tradicional ofrena floral al Fossar de les Moreres. Quan la comitiva republicana, d'unes dues centes persones, s'hi acostava uns joves han desplegat una pancarta que deia ERC=Botiflers. Posteriorment un altre grup ha agredit amb cops de peu i empentes la comitiva d'Esquerra i les JERC. Segons fonts d'Esquerra els agressors s'han identificat com a membres de CAJEI --Coordinadora d'Assemblees de Joves d'Esquerra Independentista. ERC ha emès un comunicat en el qual afirma que els autors de l'agressió són "feixistes".
La CAJEI ha emès per la seva banda un altre comunicat en el qual culpen ERC de la situació.

Font: VilaWeb.cat

Vídeo 3

La llengua catalana, en perill a Andorra

Ni en els pitjors temps de regressió lingüística el català s'havia trobat en una situació tan precària com l'actual a Andorra. Ni que tingui reservat el pedestal de l'oficialitat en un Estat, ni que l'aprengui la prole de les generacions més recents a les escoles. La situació de l'idioma al país veí s'aproxima a l'abisme lingüístic, tenint en compte que l'ús social del català ha passat del 50% de fa deu anys al 29% actual.

Així ho ha advertit la lingüista Carme Junyent, presidenta del Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona, tot afirmant que l'idioma està a les Valls a les portes d'esdevenir "una llengua en perill d'extinció". Tot això tenint en compte, segons Junyent, que el 29% d'ús social d'avui en dia s'aproxima al 30% que la UNESCO ha marcat com a llindar per considerar que una llengua està en procés de desaparició.

Com a via de sortida, Junyent proposa que "a Andorra es visqui en andorrà, que cadascú a casa faci el que vulgui, però els andorrans que s'entenguin en català". Així mateix, creu que la immigració no castellanoparlant pot tenir un paper rellevant per millorar la situació, si adopta el català.

L'estudiosa va fer l'advertiment en el marc de la Universitat d'Estiu d'Andorra, on va subratllar que el procés encara "no és irreversible", però recorda que l'idioma està ara "en un moment clau", a l'espera de quin serà el comportament lingüístic que tindran amb els seus fills la generació de catalans nascuts entre 1973 i 1983. "És en aquesta generació amb la que ens estem jugant els quartos".

Pel que fa a Catalunya, Junyent va manifestar que la situació "és pitjor que la que trobem al País Valencià". Per l'estudiosa, una cosa és el suport polític i un altra de ben diferent l'ús que es fa de l'idioma al carrer. En aquest sentit, l'experta remarca que la pervivència d'una llengua, a parer seu, depèn de l'ús i de la transmissió que se'n fa més que de l'extensió del seu coneixement acadèmic. "Hem de guanyar nous àmbits, remuntar i no recular més", va reiterar.

Font: Avui.cat

Actes conjunts UNCat i RC

Comunicat i programa d'actes

Menys inversió a Catalunya en carreteres

Dada a dada se segueix alimentant el mite. Siguin dades històriques o recents, Catalunya sempre surt malparada en les comparacions amb altres territoris sota dominació espanyola. En aquest cas és la inversió en vies d’alta capacitat de la xarxa de carreteres. Entre el 1995 i el 2006 –últim any de què hi ha dades oficials–, el ministeri de Foment només va construir a Catalunya 104 nous quilòmetres de vies de gran capacitat.

Es tracta d’una xifra baixa, que només suposa un augment d’un 14% del quilometratge de grans carreteres de titularitat estatal al Principat. Pràcticament la totalitat d’aquests nous quilòmetres pertanyen a la conversió de la N-II en autovia entre Barcelona i Lleida, una obra que ja era reivindicada als anys 80.

Mentre els diferents responsables del ministeri de Foment han anat posant pegues al desdoblament de la N-II a Girona i la N-340 a Tarragona, les inversions no s’han fet esperar en altres territoris. Castella i Lleó, per exemple, ha més que doblat el seu quilometratge de vies d’alta capacitat, gairebé tots d’autovies. Aquesta comunitat autònoma ha vist, per exemple, com en els deu últims anys Foment hi construïa l’autovia entre Àvila i Salamanca o l’autopista entre el límit provincial amb Madrid i Valladolid.

No ha sigut l’única comunitat beneficiada per les importants inversions del ministeri de Foment. La inversió en aquest tipus de via a Andalusia ha crescut igual amb independència del color polític del govern d’Espanya. Mentre aquí el govern català havia de construir l’Eix Transversal amb un sol carril per banda perquè no hi havia ni un ral a la caixa, l’Estat asfaltava 500 quilòmetres de vies ràpides al pati de Manuel Chaves. I d’aquests, només una quarta part corresponen a autopistes de peatge. Tal com es va fer amb el TGV, per exemple, la A-7, l’autovia que ha d’unir l’arc mediterrani amb la frontera francesa, s’ha començat pel sud. D’aquesta via al seu pas per Andalusia ja n’hi ha construïts 406 quilòmetres mentre que ha Catalunya hi ha els tristos 16 quilòmetres de la circumval·lació de Tarragona i la variant de Vilaseca.

Fins i tot Galícia pot presumir de tenir unides entre elles totes les seves principals ciutats –menys la connexió Lugo-Ourense– amb vies d’alta capacitat. No és el cas de Catalunya, amb molta més mobilitat, que segueix esperant que es resolguin les connexions Lleida-Tarragona, Lleida-Girona i Barcelona-Girona amb vies d’alta velocitat lliures de pagament. Tot plegat, però, queda lluny si fem cas dels plans de Foment per als pròxims anys.

Perspectives de futur no gaire esperançadores

Si el passat és descoratjador, el futur immediat no es presenta amb gaires dosis d’optimisme. Tal com va avançar l’AVUI fa uns mesos, només un 6% dels quilòmetres d’autovia que Foment té previst fer en els pròxims anys es construiran a Catalunya. Acabada la xarxa d’autovies radials que enllacen Madrid amb totes les capitals de província del seu voltant, el ministeri que dirigeix Magdalena Álvarez es disposa a construir autovies de sud a nord i d’est a oest de la Península que uneixin entre si pràcticament totes les capitals de província.

En els plans de Foment hi ha completar la Ruta de la Plata, una immensa autovia que el 2015 unirà Sevilla i Gijón passant per Salamanca. En els pròxims set anys es construiran 122 quilòmetres d’aquesta via, mentre que a tot Catalunya només hi ha prevista la construcció de 77 quilòmetres.

Amb aquestes perspectives no és estrany que el govern català recorri a la iniciativa privada per poder finançar les autovies que Catalunya necessita. L’Anell de les Gavarres, el desdoblament de l’Eix Transversal i l’Eix Diagonal es construeixen amb peatge a l’ombra.

Font: AVUI.cat

Dades

Gràcies per la propina

Ara diu que el Tribunal Constitucional retallarà tres cosetes de l'Estatut. Primer el ribot d'en Guerra li va esmussar totes les puntes, per deixar-lo rodonet i suau com un préssec, ara aquests senyors s'hi acarnissen en els tres aspectes que fan de Catalunya, Catalunya. És a dir: el terme nació, l'obligatorietat de saber català i el finançament. Això és Espanya, cal que ho aprenguem d'una vegada. Es tallen les ales simbòliques de la paraula nació, perquè el simbolisme alimenta l'esperit. Es constreny l'àmbit de la llengua a la pura domesticitat, per sota de les prerrogatives del castellà, tal com vol el Manifiesto, perquè la llengua és l'expressió de la diferència. I es trenca l'espinada del país, que és el finançament, perquè un país tolit és un país sotmès. Nació, llengua, diners: la Catalunya vençuda.

Espanya no tolera la diferència: la història ho demostra. És un país construït sobre l'exclusió. Tot allò que no segueix el patró ha estat perseguit, injuriat, exiliat, expulsat, torturat, silenciat. Catalunya és una nosa allà al costat, un petit país que té la dèria, precisament, de no voler ser espanyola. La resta és llegenda urbana: que Catalunya va fer la seva fortuna a base d'explotar els espanyols, primer com a mercat captiu i després en la persona del milió llarg d'emigrants que van venir buscant un futur i una oportunitat (que, per cert, hi van trobar). Aquesta llegenda encara perdura, però en el fons hi ha la diferència: entestar-se a parlar una altra llengua, dir-se nació, tenir una cultura i un orgull propis.

Impossible que, sent l'encarnació de l'espanyolitat, el Tribunal Constitucional deixi passar aquests tres detalls de l'Estatut de Catalunya. La resta la farà Solbes, amb el somrís dels barons del PSOE que s'han engreixat, s'engreixen i s'engreixaran amb diners catalans. D'un Estatut que ja ha estat repolit ens en tornaran pelleringues. Que se les quedin, no?

Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952). Periodista i escriptora catalana

Article publicat al diari AVUI (06/08/2008)

Comissió de la Dignitat

¿Què ha de dir la Comissió de la Dignitat després que el retorn de documents, dos cops retinguts -1939 i 2006- s’hagi endarrerit 608 dies respecte al primer retorn? S’ha incomplert la Llei de 2005 que obligava a retornar els 507 lligalls de la Generalitat identificats abans del dia 2 de març de 2005. El govern de l’Estat no ho ha fet fins ara, fent cas omís de la Llei, i fins i tot obviant la resolució dictada per l’Audiència Nacional el 23 de gener de 2006. És, doncs, una nova humiliació al poble català.

En general la Comissió de la Dignitat vol remarcar que no podem estar satisfets que el Ministeri de Cultura hagi incorregut en aquest retard. Amb la perspectiva dels dos anys i vuit mesos de l’aprovació de la Llei de Retorn, veiem que amb la seva actitud el Govern de l’Estat no ha volgut crear un clima per superar el franquisme. Ha evitat de resoldre amistosament un vell conflicte amb un procés com els que s'han realitzat en d'altres països que eixien d'una dictadura com Sud-Àfrica o Argentina. Ha perdut una magnífica oportunitat de restituir i honorar, com hagués calgut, les víctimes del franquisme, deixant-se arrossegar per la por a la reacció de la dreta nostàlgica i l’interès electoralista. El Govern no ha tingut en compte la sensibilitat dels nostre ciutadans i ciutadanes espoliats, les nostres entitats, el nostre Govern i el nostre país. Sembla que hagin volgut mantenir durant l’actual monarquia constitucional el “to moral” d’una requisa que va començar el 1938 a Lleida i a Vinaròs, comportant-se com si l’aprovació de la Llei fos un mena d'accident. Un pas que hauria d’haver estat un acte franc i joiós davant del món s’ha fet amb sordina i nocturnitat. És notori que al Govern de l’Estat li és més fàcil afrontar la resolució dels conflictes pendents amb les víctimes de les dictadures del món (Argentina, Xile, Bòsnia) que no amb les del propi Estat. Li és més fàcil reconèixer els drets dels pobles d’arreu del món que no els de Catalunya o de Galícia, que tant incomoden el ministre de Cultura.

En el futur immediat, i davant el retorn dels 2 milions de documents que falten, el govern de l’Estat ha d’actuar amb eficàcia i rapidesa. Ja no pot adduir cap més altra raó electoralista ni cap més excusa de mal pagador per “justificar-ho”. No pot tornar a aturar els treballs dels tècnics que fa dues setmanes que s’han reprès per fer possible el retorn dels restants documents de particulars i entitats a Catalunya.

Lluny de tota celebració davant aquesta mini-restitució demorada, no li hem de dir altra cosa al ministre que compleixi la Llei per restituir l’espoli fet pel dictador a Catalunya i que doni resposta a les peticions que es fan des del País Valencià, Euskadi o el Mas de las Matas a l’Aragó.

La Comissió de la Dignitat estarà molt a sobre aquest procés, seguirà amb les accions de sensibilització i mobilització per exigir l’immediat retorn de tots els documents catalans que encara resten al dipòsit de Salamanca i en denunciarà qualsevol incompliment.

Secretariat, Comissió de la Dignitat, València i Barcelona, 1 d'agost de 2008. Mòbils contacte: 625370661 i 665727329

Rosa Cullell i la crosta socialista

Els mitjans de comunicació són els alfils i les torres, quan no les reines, del joc de la política. Els pactes entre els socialistes i ERC han tingut un infamant corol·lari en els canvis que s’han produït a Catalunya Ràdio i en general a la resta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Primer fou l’eliminació d’en Jordi Basté, en Josep Maria Solé i Sabaté, en Toni Clapés i ara és la substitució de n’Antoni Bassas per la periodista Neus Bonet.

En Bassas s’ha distingit per no mossegar-se la llengua quan Catalunya s’ha vist agredida, no és un home de partit i no podem dir d’ell que sigui un militant independentista, però ha sabut representar la sensibilitat nacional tot situant el seu programa, El Matí de Catalunya Ràdio, al primer lloc de la graella d’audiències. El seu compromís envers el país ha molestat a la crosta socialista, la qual ha pactat amb ERC el seu relleu, segurament ha estat un canvi de cromos: “jo poso la Mònica Terribas a canvi que em permetis fotre fora en Bassas”.

La directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Rosa Cullell, va explicar les raons per destituir n’Antoni Bassas; burda excusa per justificar el seu acomiadament... sota les ordres del PSC-PSOE i l’aquiescència submisa d’ERC.

Un cop més ERC està venent el país, està permetent el canvi en el teixit mediàtic de les persones compromeses amb el país a canvi d’un plat de llenties.

Poc a poc s’ha anat configurant un sector dur dintre de la Corporació Catalana de Radiotelevisió format per Rosa Cullell, Joan Majó, Montserrat Minobis i l’Oleguer Sarsanedas, tots ells, al servei de la crosta socialista i amb el vist-i-plau d’ERC, han anat netejant els mitjans de comunicació públics de les persones que més s’havien distingit pel seu servei al país. Rosa Cullell n'és la màxima representant, la perfecta comissària política socialista va treballar al “Mundo Diario”, la BBC de Londres, TVE-Catalunya i el diari “El País”. L’any 1988 fou nomenada directora de Comunicació de la Caixa de Pensions, entitat de la qual també fou directora general adjunta i membre del comitè de direcció, i representant de l'entitat en els consells d’administració d’algunes de les empreses participants (Panrico, Telesp, Port Aventura. En el 2002-2005 fou nomenada consellera delegada del Grup 62 (de la qual aleshores la Caixa n'era accionista majoritària) per redreçar econòmicament l’empresa, però no se’n sortí. Presidenta del Consell Social de la Universitat Autònoma de Barcelona des de l’abril del 2004 al febrer del 2005. Fou elegida directora general del Gran Teatre del Liceu, en substitució d'en Josep Caminal. L'abril del 2008 fou nomenada directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Ha estat en tot moment un agent del PSC-PSOE, prenent part en òrgans directius d’empreses on aquest partit hi tenia presència. Malgrat que la seva gestió ha estat desigual, el seu nomenament com a directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’ha produït per reconduir la direcció política de l’entitat, tot purgant els càrrecs menys dòcils a seguir les directius socialistes i per tant més dignes en el seu servei al país.

Esperem que els catalans no ens oblidem a les properes eleccions de qui està venent el país, potser caldrà que alguns polítics actuals tornin a Ripoll a fer de cambrer o a treballar com a jardiners per la Diputació de Tarragona, treballs molt dignes que potser no haguessin d’haver deixat mai. Ens estan venent el país!

Per acabar vull retre un humil homenatge a n’Antoni Bassas, el qual ha estat digne en el seu treball i compromès amb el seu poble, esperem poder-lo escoltar de nou per les ones i que no oblidi que tots hem de servir al nostre país, perquè el país som tots nosaltres.

Xavier Andreu

L'espoli fiscal dels Països Catalans

El govern espanyol ha publicat, per primer cop, les balances fiscals en un exercici -assegura- de transparència que ha d'acabar amb determinats tòpics que parlen de la insolidaritat d'algunes comunitats. El secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, ha comparegut per difondre els càlculs de l'Institut d'Estudis Fiscals (IEF) sobre la balança fiscal de les comunitats autònomes amb l'Estat. Són les primeres balances que duen el segell oficial de la Moncloa, i que per tant, són assumides com a vàlides.

L'ESPOLI

El ministeri d'Economia xifra el dèficit fiscal català de l'any 2005 entre el 6,38% i el 8,70% del PIB, depenent del mètode de càlcul i les imputacions que s'hi fan. Pel mètode del flux de benefici, que atribueix les despeses de l'Estat a tots els beneficiaris independentment d'on es realitzen, el dèficit català és d'entre el 6,38% i el 6,69% del PIB, segons les imputacions de l'IRPF i els interessos del deute per població. Pel mètode del flux monetari, que imputa la despesa només al territori on es realitza, el dèficit català és d'entre el 8,69 i el 8,70% del PIB, i divergeixen en el repartiment de l'Impost de Societats en funció de la distribució territorial de la remuneració d'assalariats.

Les dades contrasten amb les que va donar a conèixer la setmana passada el grup d'experts de la Generalitat. Segons aquell estudi, pel mètode del flux monetari el dèficit és del 9,8% del PIB el 2005 (16.735 milions) i del 9% entre 2002 i 2005 (13.832 milions), mentre que pel flux de benefici és del 7,4% del PIB el 2005 (12.629 milions) i del 6,6% entre 2002 i 2005 (10.206 milions).

Amb les dades de 2005, les Illes Balears (14,20% de dèficit), Catalunya (8,70%) i el País Valencià (6,32%), seguides de Madrid (5,57%), encapçalen la llista del dèficit quan es calcula en funció del flux monetari, però si es fa amb la metodologia defensada per la Comunitat Madrid i per Solbes, el de càrrega-benefici, Madrid ocupa la primera posició en "solidaritat".

DOS MÈTODES, DIFERENTS RESULTATS

El ministeri d'Economia ha presentat sis resultats, quatre elaborats a partir dels mètodes del flux del benefici, i dos pel monetari. L'explicació, segons Ocaña, és que no hi ha un sol mètode que es pugui considerar com a correcte, sinó que n'hi ha molts.

El flux monetari atribueix la despesa pública al territori en què efectivament es materialitza, i té per objectiu avaluar l'impacte econòmic de l'acció del sector públic en un territori. Per aquest mètode, s'assigna els sous dels funcionaris a la comunitat on treballen perquè s'entén que el territori és qui rep l'impacte econòmic.

En canvi, el flux del benefici assigna la despesa a la comunitat autònoma on resideixen els beneficiaris finals, independentment d'on es realitzi de forma efectiva. Per aquest mètode, la despesa associada, per exemple, al Museo del Prado o als ministeris, tots amb seu a Madrid, es distribueix entre totes les comunitats autònomes, perquè s'entén que la feina dels funcionaris estatals beneficia igualment tots els ciutadans espanyols.

Presentació de les balances fiscals

Ball de balances. Ramon Tremosa

Catalanisme i realitat

Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen ‘discussions essencialistes’, com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina.

L’autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si i com tenim aigua els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2’4% la prevista 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o n’inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, n’inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i es dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4’8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.

L’autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d’un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52’7%), català oficial a la Unió Europea (74’4%), gestionar tots els transports (79’1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68’6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens hi correspon la decisió.

Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s’ha duplicat els darrers 10 anys, i més d’un 10% del PIB català se’n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions € i 2.622 € per càpita; l’obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s’esfondra al 104’6% del conjunt i és el 9è per Comunitat Autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l’índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12ª en creixement entre les C.C.A.A., i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre Madrid en guanyava 46.490 i Espanya 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l’Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d’alta qualificació.

La realitat és que l’autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s’han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen PP i PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l’Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l’objectiu espanyol d’arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se’n surt.

És l’hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d’enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l’Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només n’és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre l’autonomisme impotent només en parla.

Escrit per: Alfons López Tena
Publicat al diari El Punt l'11 de juliol de 2008.

Pi de les Tres Branques

L'Aplec del Pi de les Tres Branques és un aplec nacionalista que es celebra tots els anys el tercer diumenge de juliol, al mig del pla de Campllong (Castellar del Riu, Berguedà), al voltant d'un pi de tres besses (pi roig, Pinus sylvestris) de 25 metres d'alçària i un perímetre a la base del tronc d'uns 5 metres. És considerat un símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Tres branques que surten simètricament d'una soca única.

Al segle XVIII hom hi veié un símbol de la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant). Amb el desenvolupament de l'excursionisme a la fi del segle XIX sovint fou centre d'aplecs i cantades, però la seva popularitat arribaria definitivament el 1888, quan mossèn Jacint Verdaguer escrigué el poema "Lo pi de les tres branques" on feia somiar al rei Jaume I, als peus de l'arbre, que seria rei del Principat de Catalunya, València i Mallorca. Esdevingut així un dels símbols de la unitat dels Països Catalans, el 1901 fou cedit pel seu propietari, Tomàs Campà, a la Unió Catalanista. Tanmateix, l'arbre va morir el 1913 i només restà el tronc mort.

El 1987, el Pi de les Tres Branques, molt deteriorat i assecat pel pas dels anys, va ser declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. També es va declarar arbre monumental l'anomenat Pi Jove, que es troba al mateix indret i és usat com a símbol nacionalista des de 1921, on s'hi reuneixen cada any els joves independentistes.

El dia 25 de setembre de 1904 es va celebrar al seu voltant la primera diada nacionalista, repetida cada any fins el 1924, quan fou prohibida per Miguel Primo de Rivera. La guerra civil espanyola i la Dictadura de Francisco Franco després, en van impedir la celebració. El 1980 es va convocar novament una diada d'afirmació nacionalista, a la que hi assistiren unes 3.000 persones. Des d'aleshores ha estat considerada com a baròmetre de la situació dels diversos sectors de l'independentisme, ja que al seu voltant s'hi ha aplegat (i sovint enfrontat) militants del PSAN, PSAN-Provisional, Unitat Nacional Catalana, IPC, ERC, MDT, Estat Català, Catalunya Lliure, Maulets i altres. A l'aplec de 1986 assistiren 14.000 persones i acabà amb cremada de banderes espanyoles i insults als membres de CDC, que deixaren d'assistir. El 1988 hi hagué enfrontaments entre faccions del MDT i el 1991 membres del MDT agrediren assistents d'ERC. Després dels aldarulls de l'aplec de 1996, on 30 encaputxats provocaren enfrontaments entre membres de la Plataforma per la Unitat d'Acció i d'Estat Català, la diada s'ha reconduït i ha pres un esperit lúdic i festiu.

Dintre de les activitats d'UNCat i de els seves joventuts, el proper 20 de juliol ens retrobarem al matí al Pi de les Tres Branques.

Un nou intent d'imposar el castellà

El nacionalisme espanyol no descansa. Catalunya rep un altre atac, del qual també són víctimes el País Basc i Galícia. L'envestida arriba en forma de document i campanya de recollida d'adhesions. El Manifiesto por la lengua común és un manifest escrit amb suavitat, que curosament omet el nom de Catalunya i el de la resta de nacionalitats, però que llança una càrrega de profunditat superior a les que havíem vist fins ara: demana a l'Estat que legisli per convertir el castellà en la llengua hegemònica a tot el territori. Ni en les pitjors campanyes a favor del bilingüisme, no s'havia arribat a l'extrem de posar per escrit bajanades com que el castellà ha de ser la llengua dominant i que la resta s'han de conèixer per «conviure cortesament amb els altres».

El document és ple de falsedats i de contradiccions. S'hi afirma que ni els territoris ni les llengües no tenen drets lingüístics perquè aquests corresponen als ciutadans, però paradoxalment s'hi afegeix que hi ha el deure constitucional de conèixer el castellà. Se'ls veu el llautó. L'objectiu és negar els drets a les altres llengües, perquè l'únic que volen que tingui drets reconeguts sigui el castellà. Sobta que persones com Delibes o Vargas Llosa avalin un discurs que intel·lectualment no s'aguanta per enlloc. Només algú amb mala fe es presta a aquest joc.

En aquest Manifiesto hi ha molts interessos sobre la taula; també n'hi ha de mediàtics. No és casual que Telecinco s'adhereixi al document i faci ostentoses mostres d'espanyolitat quan la cadena rival del Grup Prisa, Cuatro, ha guanyat la pugna per l'Eurocopa i ha aconseguit fer sortir gent al carrer. Per la mateixa raó, i per altres de més polítiques, El Mundo fa de recaptador de signatures i de motor d'una iniciativa que lidera un partit tan minoritari com és Unió, Progrés i Democràcia. Davant de tot plegat, és hora de refermar, un cop més, les nostres conviccions com a país.

Font: El Punt (editorial)

Tertúlia interessant a Rac1

Dia del Partit (crònica i fotos, aquí)

Cercle d'Estudis Sobiranistes

El Cercle d’Estudis Sobiranistes és una fundació per a fomentar l’anàlisi dels costos i de les oportunitats perdudes per a Catalunya a causa de la seva pertinença a Espanya, i del fet de no disposar d’un Estat propi, subjecte de dret internacional. Així mateix, el Cercle d’Estudis Sobiranistes impulsa des d’una lògica pragmàtica un plantejament per a la independència de la nació com a projecte real i viable tot explicant-ne les repercussions que aquesta comportarà en àmbits concrets de la vida pública i privada a Catalunya.

Amb l’objectiu d’assolir resultats concrets i mesurables que ens permetin avançar cap a un escenari de construcció d’un Estat propi per a Catalunya, el Cercle d’Estudis Sobiranistes actua com a think-tank d’acció i pensament intel·lectuals capaç d’aportar idees concretes als partits polítics i a diversos actors socials i econòmics del país. Així mateix, emperò, la validesa finalista dels plantejaments que construïm i defensem únicament completen el seu sentit quan som capaços d’implementar-los i dur-los a la pràctica. Per aquesta raó, el Cercle d’Estudis Sobiranistes actua igualment com a lobby amb l’objectiu d’implementar i traslladar la massa de les idees generades al conjunt de l’opinió pública, als actors polítics i econòmics del país.

Aquesta és una fundació que parteix de la constatació que la via autonomista es troba esgotada a l’Estat espanyol i federalista bloquejada a causa de les pràctiques discriminatòries exercides sistemàticament per aquest Estat en contra de Catalunya en àmbits com els de l’economia, la societat, les infraestructures, la cultura... Aquestes polítiques discriminatòries són avalades pel disseny constitucional sorgit d’ençà de la transició, que impedeix al poble de Catalunya i al seu Parlament decidir el futur de la nació, reduint l’autogovern a una mera descentralització administrativa i escanyant la societat catalana tot detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen.

És per aquesta raó que el Cercle d’Estudis Sobiranistes treballa per assolir la constitució d’un Estat propi per a Catalunya, integrat a la Unió Europea, en exercici del dret d’autodeterminació reconegut per Nacions Unides per a tots els pobles. Tot això des d’un plantejament democràtic i legal, i en el marc dels Convenis de Viena sobre Tractats internacionals i de successió d’Estats.

Més informació a: Cercle d'Estudis Sobiranistes

Antisemitisme a Catalunya

En els darrers dies s'han produït tres fets que han fet reflexionar molts militants d'Unitat Nacional Catalana i que tenen com a protagonistes directes o indirectes els jueus.

Es tracta del 60è aniversari de la fundació de l'Estat d'Israel, del lamentable article d'Arcadi Espada publicat a El Mundo en què distingia entre jueus i persones, i de la invitació per part del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) de la terrorista Leila Khàled a fer una conferència.

És innegable que Catalunya ve d'una tradició cristiana majoritària per uns fets històrics innegables, i un nacionalisme identitari com el nostre reconeix aquest fet. Però està clar que en el món actual el sentiment cultural, convivencial, i de valors dels catalans s'estén més enllà de la pura creença religiosa i permet que a la societat catalana i al nostre partit convisquin persones catòliques, agnòstiques, atees i també seguidores d'altres religions o creences.

Malgrat això, resulta obvi que en una societat occidental i avançada com la nostra ens és molt més fàcil conviure de forma cordial i civilitzada amb altres religions amb qui compartim valors semblants als nostres, com poden ser —per exemple i no només— protestants, ortodoxos i, és clar, jueus. I més tenint en compte que avui dia a Occident hi ha una amenaça molt clara d'integrisme islàmic, que patim també aquí a Catalunya, i on l'Estat d'Israel ha estat i segueix estant a la primera línia de combat

I ja parlant dels fets en concret, ens resulta ben curiós com en el cas d'Arcadi Espada, enemic declarat de la causa catalana, també es declara per voluntat pròpia enemic dels jueus, car fins ara no hem sentit ni hem vist escrita cap rectificació respecte al seu escrit. És la mateixa estranyesa que ens causa veure com els mateixos que condemnen i s'esquincen les vestidures davant un atemptat d'ETA aplaudeixen Leila Khàled. Que alguns que s'autoanomenen independentistes catalans estan en contra de la fundació de l'Estat d'Israel i no volen que el poble jueu pugui gaudir d'un estat des d'on defensar els seus interessos i la seva pròpia supervivència. I que els mateixos que cada dia ens parlen obsesivament de les imposicions del patriarcat i a favor del drets de la dona, estiguin a favor d'integristes islàmics.

Per tot això, des d'Unitat Nacional Catalana se'ns fa sovint molt difícil entendre quina mena de dirigents tenim, què passa pel cap d'alguns intel·lectuals residents a Catalunya, i quina mena d'independentisme defensen alguns dels nostres compatriotes.

Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana. 20 de Maig de l'any 2008

Pàtria número 7

Homenatge als germans Badia (crònica i fotos, aquí)

Sequera i creixement

Des d'Unitat Nacional Catalana, volem fer palesa la nostra total oposició a la gestió dels nostres recursos hídrics per part dels nostres governants, i al model de país que promouen.

Ja fa molts anys que infinitat de poblacions i ciutats del nostre país sofreixen restriccions d'aigua. Podríem parlar de certa normalitat en això perquè el nostre és un país mediterrani, però ja fa temps que estem arribant als límits que pot suportar un país normal, i a més, nosaltres mateixos ens estem creant un problema on no n'hi hauria d'haver cap. Es tracta del model de país que hem creat i de l'augment en el consum d'aigua que estem patint.

Tot plegat ha estat causat per una sèrie de factors:

-El primer, i més evident, és un augment espectacular de la població a Catalunya. Hem passat de la Catalunya dels 6 milions a la dels 7,5 milions en molt pocs anys, i això ha provocat un augment del consum d'aigua per raons òbvies.

-La sequera produïda pel canvi climàtic que s'accentua des de fa anys, que hauria de fer veure a tothom que ens hem d'adaptar a les circumstàncies de recursos hídrics minvants i que no podrem augmentar el consum d'aigua d'una manera indefinida.

-Un model econòmic de país massa recolzat en el turisme (de piscina, camp de golf i pista d'esquí), que és un gran consumidor d'aigua.

-Un model agrícola basat en regadius massius, on no ha arribat una aplicació generalitzada dels regs gota a gota, ni una gestió adequada de l'aigua.

-Un gran desequilibri entre les conques de l'Ebre i les conques internes, tant en població com en desenvolupament. Mentre que a Barcelona i l'àrea metropolitana s'ha produït un creixement demogràfic i urbanístic espectacular, a la resta del país no ha estat així.

Com a possibles solucions estratègiques i de futur:

- En primer lloc és obvi que cal canviar el model: abandonar el creixement infinit en tots els aspectes (demogràfic, urbanístic i industrial). Un territori pot suportar un nombre determinat de persones, industries, serveis i infraestructures, però si se superen, el país sofreix una degradació generalitzada.

- Subvencionar i exigir per part de les administracions l'ús del reg gota a gota per tal d'incrementar l'estalvi en l'agricultura i fer un desenvolupament agrícola d'acord amb els recursos hídrics existents.

- Abandonar un model econòmic que fa necessària l'entrada massiva d'immigració per poder-se mantenir, i que per tant augmenta el consum d'una forma molt important.

- Si parlem de dessaladores, tampoc no són cap solució miraculosa: s'ha d'invertir una gran quantitat d'energia per dessalar aigua, i energia és precisament el que ens mancarà en un futur molt proper.

- I encara que l'aigua del Roine pugui semblar una solució per tenir un cost energètic menor, no podem basar el nostre subministrament en aigua de fora del país: això ens faria massa dependents. Hauríem de desenvolupar-nos d'acord amb els nostres recursos hídrics propis, ja que no tenim cap seguretat que qui ens pugui vendre aigua ara no ho deixi de fer en el futur per problemes similars als nostres o perquè algú altre pagui un preu millor. L'aigua del Roine només permetria que continués la roda del consum sense fi, i d'aquí a pocs anys tindríem els mateixos problemes multiplicats.

Per tot això des d'Unitat Nacional Catalana demanem una gestió diferent del país i dels seus recursos hídrics. Reclamem que Barcelona i la seva àrea metropolitana també puguin patir restriccions d'aigua si és necessari, i no s'eixugui la resta del país per mantenir un model demogràfic, econòmic i urbanístic totalment desequilibrat i injust. Volem un país on el creixement es realitzi on i quan sigui possible. No volem un creixement demogràfic, industrial i urbanístic si no existeixen el recursos hídrics, energètics i d'espai necessaris.

Ser més i créixer més no ens farà més feliços, ni contribuirà al nostre benestar, ni a la nostra qualitat de vida; ans al contrari, destruirà el que som i el país on vivim.

Unitat Nacional Catalana. 17 d'abril de l'any 2008.