La llengua catalana, en perill a Andorra

Ni en els pitjors temps de regressió lingüística el català s'havia trobat en una situació tan precària com l'actual a Andorra. Ni que tingui reservat el pedestal de l'oficialitat en un Estat, ni que l'aprengui la prole de les generacions més recents a les escoles. La situació de l'idioma al país veí s'aproxima a l'abisme lingüístic, tenint en compte que l'ús social del català ha passat del 50% de fa deu anys al 29% actual.

Així ho ha advertit la lingüista Carme Junyent, presidenta del Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona, tot afirmant que l'idioma està a les Valls a les portes d'esdevenir "una llengua en perill d'extinció". Tot això tenint en compte, segons Junyent, que el 29% d'ús social d'avui en dia s'aproxima al 30% que la UNESCO ha marcat com a llindar per considerar que una llengua està en procés de desaparició.

Com a via de sortida, Junyent proposa que "a Andorra es visqui en andorrà, que cadascú a casa faci el que vulgui, però els andorrans que s'entenguin en català". Així mateix, creu que la immigració no castellanoparlant pot tenir un paper rellevant per millorar la situació, si adopta el català.

L'estudiosa va fer l'advertiment en el marc de la Universitat d'Estiu d'Andorra, on va subratllar que el procés encara "no és irreversible", però recorda que l'idioma està ara "en un moment clau", a l'espera de quin serà el comportament lingüístic que tindran amb els seus fills la generació de catalans nascuts entre 1973 i 1983. "És en aquesta generació amb la que ens estem jugant els quartos".

Pel que fa a Catalunya, Junyent va manifestar que la situació "és pitjor que la que trobem al País Valencià". Per l'estudiosa, una cosa és el suport polític i un altra de ben diferent l'ús que es fa de l'idioma al carrer. En aquest sentit, l'experta remarca que la pervivència d'una llengua, a parer seu, depèn de l'ús i de la transmissió que se'n fa més que de l'extensió del seu coneixement acadèmic. "Hem de guanyar nous àmbits, remuntar i no recular més", va reiterar.

Font: Avui.cat

Actes conjunts UNCat i RC

Comunicat i programa d'actes

Menys inversió a Catalunya en carreteres

Dada a dada se segueix alimentant el mite. Siguin dades històriques o recents, Catalunya sempre surt malparada en les comparacions amb altres territoris sota dominació espanyola. En aquest cas és la inversió en vies d’alta capacitat de la xarxa de carreteres. Entre el 1995 i el 2006 –últim any de què hi ha dades oficials–, el ministeri de Foment només va construir a Catalunya 104 nous quilòmetres de vies de gran capacitat.

Es tracta d’una xifra baixa, que només suposa un augment d’un 14% del quilometratge de grans carreteres de titularitat estatal al Principat. Pràcticament la totalitat d’aquests nous quilòmetres pertanyen a la conversió de la N-II en autovia entre Barcelona i Lleida, una obra que ja era reivindicada als anys 80.

Mentre els diferents responsables del ministeri de Foment han anat posant pegues al desdoblament de la N-II a Girona i la N-340 a Tarragona, les inversions no s’han fet esperar en altres territoris. Castella i Lleó, per exemple, ha més que doblat el seu quilometratge de vies d’alta capacitat, gairebé tots d’autovies. Aquesta comunitat autònoma ha vist, per exemple, com en els deu últims anys Foment hi construïa l’autovia entre Àvila i Salamanca o l’autopista entre el límit provincial amb Madrid i Valladolid.

No ha sigut l’única comunitat beneficiada per les importants inversions del ministeri de Foment. La inversió en aquest tipus de via a Andalusia ha crescut igual amb independència del color polític del govern d’Espanya. Mentre aquí el govern català havia de construir l’Eix Transversal amb un sol carril per banda perquè no hi havia ni un ral a la caixa, l’Estat asfaltava 500 quilòmetres de vies ràpides al pati de Manuel Chaves. I d’aquests, només una quarta part corresponen a autopistes de peatge. Tal com es va fer amb el TGV, per exemple, la A-7, l’autovia que ha d’unir l’arc mediterrani amb la frontera francesa, s’ha començat pel sud. D’aquesta via al seu pas per Andalusia ja n’hi ha construïts 406 quilòmetres mentre que ha Catalunya hi ha els tristos 16 quilòmetres de la circumval·lació de Tarragona i la variant de Vilaseca.

Fins i tot Galícia pot presumir de tenir unides entre elles totes les seves principals ciutats –menys la connexió Lugo-Ourense– amb vies d’alta capacitat. No és el cas de Catalunya, amb molta més mobilitat, que segueix esperant que es resolguin les connexions Lleida-Tarragona, Lleida-Girona i Barcelona-Girona amb vies d’alta velocitat lliures de pagament. Tot plegat, però, queda lluny si fem cas dels plans de Foment per als pròxims anys.

Perspectives de futur no gaire esperançadores

Si el passat és descoratjador, el futur immediat no es presenta amb gaires dosis d’optimisme. Tal com va avançar l’AVUI fa uns mesos, només un 6% dels quilòmetres d’autovia que Foment té previst fer en els pròxims anys es construiran a Catalunya. Acabada la xarxa d’autovies radials que enllacen Madrid amb totes les capitals de província del seu voltant, el ministeri que dirigeix Magdalena Álvarez es disposa a construir autovies de sud a nord i d’est a oest de la Península que uneixin entre si pràcticament totes les capitals de província.

En els plans de Foment hi ha completar la Ruta de la Plata, una immensa autovia que el 2015 unirà Sevilla i Gijón passant per Salamanca. En els pròxims set anys es construiran 122 quilòmetres d’aquesta via, mentre que a tot Catalunya només hi ha prevista la construcció de 77 quilòmetres.

Amb aquestes perspectives no és estrany que el govern català recorri a la iniciativa privada per poder finançar les autovies que Catalunya necessita. L’Anell de les Gavarres, el desdoblament de l’Eix Transversal i l’Eix Diagonal es construeixen amb peatge a l’ombra.

Font: AVUI.cat

Dades

Gràcies per la propina

Ara diu que el Tribunal Constitucional retallarà tres cosetes de l'Estatut. Primer el ribot d'en Guerra li va esmussar totes les puntes, per deixar-lo rodonet i suau com un préssec, ara aquests senyors s'hi acarnissen en els tres aspectes que fan de Catalunya, Catalunya. És a dir: el terme nació, l'obligatorietat de saber català i el finançament. Això és Espanya, cal que ho aprenguem d'una vegada. Es tallen les ales simbòliques de la paraula nació, perquè el simbolisme alimenta l'esperit. Es constreny l'àmbit de la llengua a la pura domesticitat, per sota de les prerrogatives del castellà, tal com vol el Manifiesto, perquè la llengua és l'expressió de la diferència. I es trenca l'espinada del país, que és el finançament, perquè un país tolit és un país sotmès. Nació, llengua, diners: la Catalunya vençuda.

Espanya no tolera la diferència: la història ho demostra. És un país construït sobre l'exclusió. Tot allò que no segueix el patró ha estat perseguit, injuriat, exiliat, expulsat, torturat, silenciat. Catalunya és una nosa allà al costat, un petit país que té la dèria, precisament, de no voler ser espanyola. La resta és llegenda urbana: que Catalunya va fer la seva fortuna a base d'explotar els espanyols, primer com a mercat captiu i després en la persona del milió llarg d'emigrants que van venir buscant un futur i una oportunitat (que, per cert, hi van trobar). Aquesta llegenda encara perdura, però en el fons hi ha la diferència: entestar-se a parlar una altra llengua, dir-se nació, tenir una cultura i un orgull propis.

Impossible que, sent l'encarnació de l'espanyolitat, el Tribunal Constitucional deixi passar aquests tres detalls de l'Estatut de Catalunya. La resta la farà Solbes, amb el somrís dels barons del PSOE que s'han engreixat, s'engreixen i s'engreixaran amb diners catalans. D'un Estatut que ja ha estat repolit ens en tornaran pelleringues. Que se les quedin, no?

Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952). Periodista i escriptora catalana

Article publicat al diari AVUI (06/08/2008)

Comissió de la Dignitat

¿Què ha de dir la Comissió de la Dignitat després que el retorn de documents, dos cops retinguts -1939 i 2006- s’hagi endarrerit 608 dies respecte al primer retorn? S’ha incomplert la Llei de 2005 que obligava a retornar els 507 lligalls de la Generalitat identificats abans del dia 2 de març de 2005. El govern de l’Estat no ho ha fet fins ara, fent cas omís de la Llei, i fins i tot obviant la resolució dictada per l’Audiència Nacional el 23 de gener de 2006. És, doncs, una nova humiliació al poble català.

En general la Comissió de la Dignitat vol remarcar que no podem estar satisfets que el Ministeri de Cultura hagi incorregut en aquest retard. Amb la perspectiva dels dos anys i vuit mesos de l’aprovació de la Llei de Retorn, veiem que amb la seva actitud el Govern de l’Estat no ha volgut crear un clima per superar el franquisme. Ha evitat de resoldre amistosament un vell conflicte amb un procés com els que s'han realitzat en d'altres països que eixien d'una dictadura com Sud-Àfrica o Argentina. Ha perdut una magnífica oportunitat de restituir i honorar, com hagués calgut, les víctimes del franquisme, deixant-se arrossegar per la por a la reacció de la dreta nostàlgica i l’interès electoralista. El Govern no ha tingut en compte la sensibilitat dels nostre ciutadans i ciutadanes espoliats, les nostres entitats, el nostre Govern i el nostre país. Sembla que hagin volgut mantenir durant l’actual monarquia constitucional el “to moral” d’una requisa que va començar el 1938 a Lleida i a Vinaròs, comportant-se com si l’aprovació de la Llei fos un mena d'accident. Un pas que hauria d’haver estat un acte franc i joiós davant del món s’ha fet amb sordina i nocturnitat. És notori que al Govern de l’Estat li és més fàcil afrontar la resolució dels conflictes pendents amb les víctimes de les dictadures del món (Argentina, Xile, Bòsnia) que no amb les del propi Estat. Li és més fàcil reconèixer els drets dels pobles d’arreu del món que no els de Catalunya o de Galícia, que tant incomoden el ministre de Cultura.

En el futur immediat, i davant el retorn dels 2 milions de documents que falten, el govern de l’Estat ha d’actuar amb eficàcia i rapidesa. Ja no pot adduir cap més altra raó electoralista ni cap més excusa de mal pagador per “justificar-ho”. No pot tornar a aturar els treballs dels tècnics que fa dues setmanes que s’han reprès per fer possible el retorn dels restants documents de particulars i entitats a Catalunya.

Lluny de tota celebració davant aquesta mini-restitució demorada, no li hem de dir altra cosa al ministre que compleixi la Llei per restituir l’espoli fet pel dictador a Catalunya i que doni resposta a les peticions que es fan des del País Valencià, Euskadi o el Mas de las Matas a l’Aragó.

La Comissió de la Dignitat estarà molt a sobre aquest procés, seguirà amb les accions de sensibilització i mobilització per exigir l’immediat retorn de tots els documents catalans que encara resten al dipòsit de Salamanca i en denunciarà qualsevol incompliment.

Secretariat, Comissió de la Dignitat, València i Barcelona, 1 d'agost de 2008. Mòbils contacte: 625370661 i 665727329