Una altra de kinkis (segona part)

Benvolguts compatriotes,

no sé si a vosaltres us passa el mateix, però quan el Tio Pepe ens demana confiança en les institucions i contundència dels partits davant dels casos de corrupció, a mi em ve al cap aquesta imatge:

És del dia que Josep Maria Sala va entrar a la presó de Can Brians, condemnat pel cas Filesa, relacionat amb el finançament il·legal dels socialistes. Al seu costat, donant-li suport, s'hi pot veure l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Montilla. Lluny, doncs, de ser contundents amb la corrupció, aquell dia els sociates catalans van optar per plorar amb emoció l'entrada a la garjola d'un dels seus. En fi, tot i que ja han passat una colla d'anys d'ençà d'aquell moment, la veritat és que no ha canviat res: avui, Josep Maria Sala té una cadira a l'executiva del partit i a Nicaragua encara se'l tracta amb tots els honors.


Tot això ve a tomb a propòsit del 'Cas Bartolo', destapat ahir amb tot el rebombori mediàtic. Per mi no és cap sorpresa que un sociata com l'alcalde de Santako robi a mans plenes, ni tampoc que ho faci amb la connivència de dos fantasmes del passat amb 'look' de mafiosos com el Prenafeta i l'Alavedra. Aquest parell sempre m'han fet mala espina. Representen el pitjor de CDC, i l'Àrtur faria bé de deixar-los caure i passar pàgina del tot. La sociovergència en surt malparada, i jo que me n'alegro. D'una banda, tràfic d'influències de la vella guàrdia convergent, i xusmeta sociata empastifant i parasitant l'àrea metropolitana, de l'altra. Amb aquests ingredients només en podia sortir merda. Tot plegat, doncs, cap sorpresa. Però sí que em fa pensar en un tema que tenia arraconat i que ara recupero.

Recordeu aquest post? Fa uns quants mesos, vaig proposar-vos el començament d'una historieta típica de kinkis baixllobregatins. El sainet dels números de loteria va causar furor, i servidor es va engrescar per cercar més carnassa per l'estil. I aquí la tenim. Ja em perdonareu que us posés la mel als llavis i després hagi trigat mesos a oferir-vos el tast complet. Però el Cimera és rigor, i el tema calia treballar-ho, i no despatxar-lo de qualsevol manera. I treballar-ho, que vol dir investigar, volia temps. I de temps, darrerament, servidor no en té gaire, lamentablement.

Aquesta història té ingredients similars a la de Santa Coloma, però en comptes de passar a Xarnegolàndia, ens traslladem a la falda del Montseny, i en comptes de vella guàrdia convergent hi tenim sector negocis de can PSC (que també n'hi ha). També hi ha la xusmeta sociata empastifant-ho tot però, per allò del factor sorpresa, els noms me'ls reservo pel final.

Sant Celoni és una bonica població del Vallès Oriental, amb uns 17 mil habitants i situada en un paratge deliciós, tocant al Montseny. Els resultats de les últimes eleccions municipals van permetre l'entrada de les CUP al consistori, que van ser decisives per canviar el govern. Van tancar un pacte amb CiUT, i el PSC va passar a l'oposició després de sis legislatures retenint el poder (amb el suport d'Esquerra, per cert, que ja no té representació municipal). Una de les primeres decisions del nou equip de govern va ser la ubicació on s'havia de construir el nou hospital. L'increment de la població dels últims anys feia necessari dotar-se de més recursos i equipaments sanitaris. Per fer-ho, es va decidir expropiar uns situats a la zona del Pertegàs, a Can Riera de l'Aigua. Un espai que feia pocs dies que el departament de Medi Ambient va recomanar que fos qualificat de "zona d'especial protecció" en el Pla Territorial Metropolità. El projecte de l'hospital, doncs, havia de ser respectuós amb l'orografia i totes aquestes mandangues de l'ecologisme d'ordre.

Segons ens ha explicat algú molt proper a les CUP de Sant Celoni, per tirar endavant el projecte, l'ajuntament havia d'expropiar els terrenys a preu de sòl rústic, ja aquesta era la qualificació que tenien a l'estar situats a les afores del poble. Però... vès per on (ara és quan es posa interessant la cosa) que, al cap de pocs dies de saber-se la intenció de l'Ajuntament, aquests terrenys van passar a ser urbanitzables gairebé per decret. De cop i volta, la Generalitat decideix fer-hi una Àrea Residencial Estratègica i, per tant, classificar-los com a sòl urbanitzable, amb un preu incalculable, el que significa que l'expropiació li costaria a l'administració un ull de la cara.

I us preguntareu... com pot ser que uns terrenys rústics que el Departament de Medi Ambient -en mans de la Palangana original- ha considerat d'especial protecció, es converteixin, d'un dia per l'altre i gràcies al Departament -en mans sociates- de Política Territorial i Obres Públiques, en sòl urbanitzable on s'hi construiran mig miler d'habitatges???

La pregunta que cal fer-se és la sempre: Cui prodest? és a dir, a qui beneficia tot això?

Bona part dels terrenys que s'havien d'expropiar són propietat de la senyora Leonor Riera Oliveras, una dona ja gran. Però que sigui gran, no li impedeix ser administradora d'una societat anomenada IrisMillenium 2004 S.L. dedicada a l'activitat immobiliària. L'empresa té dos administradors més, Elena Cabarrocas Riera (filla de la senyora Leonor) i José Manuel Navas Marqués (marit de la filla i, per tant, gendre de la senyora Leonor). Però... qui són aquests? I, sobretot, per què la Generalitat els va fer un tracte de favor requalificant els seus terrenys per decret?

La família Cabarrocas també és la propietària i administradora de la societat Escotorres 2502 S.L. que gestiona part dels terrenys i la construcció d'alguns projectes del WTC Almeda Park de... Cornellà de Llobregat. Ens hi anem acostant... Un dels projectes estrella era la construcció d'un gratacels espectacular. La idea va sorgir cap a l'any 2001. Més endavant la societat semipública WTC Almeda Park va arribar a un acord amb la família Cabarrocas i el projecte del gratacels va passar a les seves mans. Les males llengües diuen que la 'concessió' (si se'n pot dir així) va ser feta a dit per un dels representants de WTC Almeda Park, que era amic de la família Cabarrocas. Endevineu qui? Doncs sí: José Montilla Aguilera, que ostentava el càrrec dins la societat perquè en aquella època era alcalde de Cornellà.

Montilla tenia la dèria personal d'aixecar un gratacels al municipi tant sí com no. Però la "Torre Montilla", com es coneix el projecte megalomaníac del Tio Pepe, sembla que de moment queda aparcada, i la família Cabarrocas demanava a crits una compensació. I el seu amic, que ara ja no és alcalde sinó president de la Generalitat, els hi ha fet arribar finalment en forma de requalificació de terrenys. Per sort, el bonic poble de Sant Celoni ha aconseguit -almenys de moment- frenar la tramitació de la polèmica ARE. Veurem què passa.

Diu el Molt Execrable que no tots són iguals. I és clar que no: alguns són més iguals que altres. El Tio Pepe ens vol donar lliçons d'ètica i moral, i a sobre pretén defensar l'honorabilitat de les institucions, quan la seva sola existència ja és una indignitat en si mateixa. Però, com tothom sap, els 'kinkis', per molt que se'ls disfressi de President continuen sent això: 'kinkis'. I és per aquest motiu que espais com el Cimera i la seva parròquia són tan necessaris: per desemmascarar la farsa que ell i els seus representen.

Extret de: Cimera (extraordinària)