Ajudes per al transport públic: a la cua d'Europa

Barcelona se situa a la cua d’Europa pel que fa a ajudes socials per al transport públic adreçades a infants i joves. Els ciutadans de l’àrea metropolitana arriben a pagar més del doble que en altres ciutats que tenen un nivell adquisitiu més alt, com ara Brussel·les i París, segons un estudi compartiu de 26 àrees metropolitanes d’Europa fet públic ahir per CCOO.

El sindicat proposa l’aplicació de quatre nous títols de transport públic gratuïts i de llarga durada per a tot Catalunya que afavoreixin els infants i joves fins a 16 anys (T-Escolar); els estudiants fins als 25 anys (T-Estudiant); gent gran, discapacitats, aturats, vidus i col·lectius amb rendes baixes (T-Social), i la població activa (T-Laboral). “L’estudi revela que els desplaçaments quotidians a Barcelona són escandalosament cars per a determinats col·lectius i no s’adapten a les necessitats dels usuaris”, alerta Llorenç Serrano, secretari de salut, ambient i treball de CCOO.

Hi ha set ciutats europees amb els títols proposats pel sindicat. A Brussel·les és gratuït tot l’any per als menors de 16 anys, a París han d’abonar 278 euros i a Londres 290. En canvi, a l’àrea de Barcelona els menors han de pagar 432 euros anuals, més del que paguen a Viena, Lió, Torí i Praga. Serrano considera positiva la proposta de la T-Infant llançada aquesta setmana pel líder de CiU a Barcelona, Xavier Trias. Fins i tot apujaria l’edat de gratuïtat més enllà dels 12 anys que suggereix CiU.

Per als estudiants, la situació no és millor: a Barcelona abonen uns 432 euros (3 T-Joves), mentre a Brussel·les el transport públic els costa un màxim de 280 euros. També és més barat a París (291), Viena (de 20 a 247), Lió (de 178 a 378)... A Londres costa 854, tot i que metro i transport de rodalia són privats.

CCOO proposa quatre fonts per finançar els nous títols: la creació del cèntim del transport, una taxa a pàrquings i peatges, i les aportacions addicionals dels ajuntaments i el govern.

El secretari de Mobilitat, Manel Nadal, va respondre a la proposta del sindicat defensant que l’administració ha augmentat els recursos destinats a subvencionar el transport públic (256 milions el 2008) i va explicar que l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) està elaborant un estudi per reformular la proposta tarifària, que en cap cas no passa per la gratuïtat total de cap col·lectiu. “Es descarta una tarifa 100% gratuïta”, va advertir Nadal. El que cal buscar és un “equilibri del conjunt tarifari i aprofitar que integra bus, metro, tramvia i tren”, va precisar.

Font: AVUI.cat

Incivisme a Ciutat Vella

Ciutat Vella és la nineta dels ulls dels serveis de neteja de l'Ajuntament. Però malgrat els esforços humans -270 persones cada dia hi escombren, reguen i buiden papereres- i els diners que s'hi esmercen, molts carrers, places i culs de sac del districte continuen sent urinaris i dormitoris a cel obert.

Que es netegi tant i es noti tan poc és per culpa dels barcelonins que baixen de farra al centre i que actuen a Ciutat Vella com no ho farien al seu barri per vergonya; dels turistes de baix cost i dels comiats de solters; dels pòtols de les tribus urbanes; dels nous nòmades amb gossos, i dels desvagats que es panseixen als bancs dels jardins de l'Hospital de la Santa Creu, un dels punts més conflictius.

El conjunt del districte s'escombra cada dia de dalt a baix, a mà i a màquina. En dies alterns es fa aigualeig, però els punts mes conflictius -com la plaça Orwell, la plaça Reial, la dels Àngels, l'Arc del Teatre...- es reguen cada dia i, quan cal, més d'una vegada. Mentre va estar en vigor el decret de sequera es va continuar regant Ciutat Vella. I quan no s'ha pogut utilitzar aigua del freàtic, s'ha fet servir aigua de la xarxa potable.

Desodoritzar els orins
En els punts on els orins es fan endèmics, les brigades intenten diluir-los amb la pressió de la manega i usen, a més, productes desinfectants i odoritzants. Els veïns demanen que també es netegin les parets pixades.

Les pintades a les parets es treuen el mateix dia i ara l'Ajuntament també es farà càrrec d'eliminar els gargots dels portals i les persianes metàl·liques. Qualsevol que hagi observat la feina de les brigades que treuen els grafits ha comprovat que fan la feina a consciència i que sovint van més enllà de la seva estricta obligació.

Les papereres es buiden una mitjana de 3,5 vegades al dia. Les del Portal de l'Àngel, fins a dotze vegades. L'històric quiosquer del Portal de l'Àngel és testimoni d'aquesta freqüència, com ho son els veïns de la Rambla de les vegades que passen i repassen les brigades de neteja.

Font: AVUI.cat

Il.lusió fracassada (Alfons López Tena)

El 23 de setembre passat ens emplaçava Ferran Mascarell a “tractar d’aconseguir una quota més gran de poder de l’Estat i a obtenir un marc constitucional més permeable als legítims interessos dels ciutadans de Catalunya” i “reclamar més i més Estat per a Catalunya”. Com a il·lusió és plenament legítima, però també és legítim reclamar als ideòlegs de l’autonomisme que apostin per una pràctica política menys fantasiosa i que no defugi la veritable qüestió de la sobirania i el poder ara i avui, com pensen assolir sense ser Estat que Catalunya tingui el que al món només tenen els Estats. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap tàctica política eficaç, i no diuen quines són les raons favorables a la continuïtat de Catalunya a l’Estat espanyol, què hi guanyen els catalans amb la dependència. “Ellos son autónomos, pero nosotros somos soberanos”, ens deia la vicepresidenta espanyola. Sense sobirania, la il·lusió de l’autogovern dins i sota l’Estat espanyol per aconseguir “més i més Estat” es pot assolir reformant l’Estatut o la Constitució. La de l’Estatut ja s’ha fet: tant és que l’aprovi el Parlament amb un 89%, són els espanyols qui el fan al seu gust “cepillado”, i tant és el referèndum, el Tribunal Constitucional l’arranarà entre nul·litats i declaracions d’ineficàcia, convertint l’Estatut en un catàleg d’intencions sense força jurídica ni vinculant. És una opció fracassada.

La reforma constitucional requereix 234 diputats espanyols favorables, noves eleccions, de nou 234 diputats favorables, i referèndum a tot l’Estat. Els que no van saber, poder o voler obtenir el vot de 176 diputats per aprovar al Congrés l’Estatut que aprovà el nostre Parlament, cal que diguin com pensen aconseguir el vot de 234 diputats i el suport espanyol perquè Catalunya tingui “més i més Estat”. Per canviar Espanya cal que els espanyols estiguin d’acord a perdre poder i riquesa en benefici dels catalans, i ja s’ha vist prou que no ho volen ni ho voldran. És una il·lusió fracassada. L’autonomisme ha prestat grans serveis a la nació, l’ha feta avançar, però s’ha exhaurit i no és ja sinó una font contínua de frustracions, perquè les competències són d’un Estat que ens va a la contra: no podem decidir sobre subministrament d’aigua ni d’electricitat, ni sobre aeroports i ports, ni sobre autopistes, carreteres ni trens, ni el català és oficial ni tenim representació ni presència a la UE. No podem decidir sobre pensions, les nostres seleccions esportives no poden competir internacionalment, a les nostres empreses se’ls impedeix comprar empreses espanyoles importants, i tot l’èxit de l’autonomisme dels darrers 10 anys ha estat que l’espoli fiscal només s’hagi multiplicat per dos, més del 10% del PIB català, més de 20.000 milions d’euros que cada any els catalans paguen en impostos, van a Espanya, i no tornen. Un balanç de perdedors que repeteix una i altra vegada un ritual sado-maso: Catalunya reclama quelcom, Espanya diu (o escup) que no, i és que no.

Mentrestant, Catalunya s’enfonsa: la renda dels catalans cau, després de “l’anivellament solidari”, de la posició 3a a la 11a, sota Melilla; cau sis posicions al món entre el 2003 i el 2006 en Índex de Competitivitat; cau en l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides entre el 2000 i el 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Superem encara (104,6%) la mitjana de renda, en un parell d’anys caurem per sota, inevitable quan en 20 anys hem estat el 16% dels habitants i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos, i rebut el 12% de la despesa pública. Aquesta és la realitat de l’atzucac autonomista. Prou d’enganyar la gent fent creure que d’Espanya aconseguirem més poder, que no ens robin tant, “més i més Estat”. O volem allò que tenim, resignant-nos al destí de província arraconada i marginal a què ens condemna Espanya, o tenim allò que volem, i l’única manera és l’Estat independent, que només necessita la majoria dels votants catalans a favor, no la dels espanyols. L’estratègia, la democràcia; la tàctica, la dels espanyols “paso corto, vista larga, mala leche”. Ens consideren un problema: siguem-ho, siguem el seu problema i la nostra solució. Som-hi.

Alfons López Tena. Notari

El poder de la identitat (Ramon Tremosa)

La diada de l’onze de setembre retorna anualment el debat sobre la nació i el país, sobre l’autonomia i el model d’estat. Al capdavall, si els catalans volem més autogovern és per la nostra diferent identitat: la llengua, les tradicions i la història, entre més factors, ens fan diferents d’uns altres territoris de l’estat espanyol; no pas millors ni pitjors, sinó diferents. Per això les campanyes orquestrades per l’espanyolisme més desacomplexat continuen apuntant a la llengua catalana, principal identificador de la nostra diferència com a poble.

En un món cada vegada més globalitzat s’observa també que les persones s’aferren a la seva identitat de manera creixent, com una de les principals fonts de sentit de les seves vides. Com més abstracte es fa el poder a escala mundial, tant dels fluxos de capital com dels fluxos de la tecnologia i de la informació, més tendeix a afermar-se la condició identitària local, basada en la llengua, en la religió o en l’ètnia. Segons el professor Manuel Castells, el poder de la identitat no desapareix en l’era de la informació, sinó que es reforça.

The World Values Survey és una de les principals fonts estadístiques comparatives sobre actituds, valors i opinions que hi ha en el camp de les ciències socials. Aquesta entitat fa estudis periòdicament amb mostres representatives arreu del món (vegeu-ne el catàleg a www.worldvaluessurvey.org), que han demostrat que relació entre la identitat i la pertinença territorial s’ha anat reforçant els darrers anys: posats a escollir entre una consciència cosmopolita (ciutadà del món), una consciència nacional (estat-nació) o una consciència local-regional (que en la base de dades espanyola de l’any 2000 distingeix entre català, basc i gallec), resulta que en plena globalització només un 15% de la gent s’identifica molt més en l’àmbit global o continental que en el nacional, mentre que un 47% s’identifica en l’àmbit local-regional i un 38% en l’àmbit nacional. I de l’estudi de Pippa Norris de l’any 2000 resulta que el lloc del món on la identitat local-regional era més alta és el sud-oest d’Europa: aquesta consciència d’identificació primària era expressada pel 67% dels enquestats, enfront del 23% identificats en l’àmbit nacional i del 13% en l’àmbit global.

Segons Manuel Castells, el mite universalista del racionalisme marxista queda desmentit per l’experiència històrica. A mesura que avança la globalització les identitats es reforcen, de tal manera que el segle XXI serà també el segle de les identitats. Així s’entén, per exemple, la radical oposició de l’Espanya moderna a qualsevol manifestació identitària exterior catalana en l’àmbit esportiu, un dels que més reforcen el caràcter identitari d’un poble.

Ramon Tremosa. Economista (UB)