Barcelona: moltes normes i poca eficàcia

L'Ajuntament fa els ulls grossos a moltes activitats prohibides a les seves ordenances. La falta de recursos tècnics i humans alenteix la gestió de les denúncies. La Síndic de Greuges ha exigit normes clares

Pintar grafits, pixar al carrer, vendre llaunes a la via pública, pidolar, exercir la prostitució, trencar el mobiliari urbà, ensabonar-se a les dutxes de la platja, col·locar els aparells d'aire condicionat a les façanes, beure alcohol al carrer, estendre roba als balcons exteriors i fer acampada lliure són algunes de les nombroses activitats humanes que es practiquen diàriament a la ciutat, tot i estar prohibides per les ordenances municipals.

Tanmateix, la majoria d'aquestes normes esdevenen paper mullat per la laxitud del consistori a l'hora de fer-les complir. No només ho diuen els veïns. També ho diu la Síndic de Greuges de Barcelona. En els seus informes, Pilar Malla ho deixa clar: "Cal fer normes clares, proporcionades a les finalitats perseguides i que sigui factible aplicar-les i fer-les complir". No és l'única queixa. Malla també reclama a l'alcalde, Jordi Hereu, una revisió a fons de les ordenances.

La falta de recursos tècnics i humans són les raons que des de l'administració local s'utilitzen com a disculpa. En això coincideixen en part amb els veïns. Molts critiquen el consistori per la lentitud amb què respon a les queixes ciutadanes. Les tramitacions d'expedients i les denúncies per incivisme s'emporten la palma per la falta d'inspectors i d'efectius de Guàrdia Urbana, precisament la figura que hauria de vetllar pel compliment.

Un dels casos més flagrants d'incompliment té a veure amb l'ordenança del civisme, aprovada amb polèmica i vigent des de l'any 2006. El seu objectiu és "preservar l'espai públic com a lloc de convivència i civisme" i és d'obligat compliment "per a totes les persones que són a la ciutat", turistes inclosos.

Grafits i cartells
Els grafits i els gargots a la via pública, tant en béns públics com privats, estan prohibits i la sanció oscil·la entre els 750 i els 1.500 euros. El mateix passa amb els milers de papers de publicitat o propaganda que hi ha escampats pel carrer. Des de les etiquetes que enganxen els manyans a les persianes fins als cartells oferint classes particulars. Fora dels llocs habilitats està prohibit i multat com a mínim amb 120 euros.

Mendicitat
L'ordenança vol preservar el dret dels ciutadans a transitar pels carrers sense ser molestats. És per això que pidolar està prohibit i les multes arriben fins als 3.000 euros en cas d'explotació de menors. Tot i això, la mendicitat -sobretot al centre de la ciutat- no ha parat de créixer.

Prostitució
En teoria es persegueix tant qui ofereix un servei sexual com qui el demana. També es multa fer sexe a la via pública. Tanmateix, a la ciutat segueixen existint punts calents: l'entorn del Camp Nou, el carrer Petritxol, el final del carrer Marina i de les Rambles a tocar amb el barri del Raval.

Orinar i defecar
Les necessitats fisiològiques a la via pública es multen amb 300 euros. Si el lloc triat és ple de gent, hi ha menors o és un monument les sancions poden arribar als 1.500 euros. Els aficionats del Glasgow Rangers que van pixar al monument de Francesc Macià no van ser multats.

Alcohol
El consum de begudes alcohòliques i la seva venda poden ser sancionades amb un màxim de 1.500 euros. La seguretat pública i el dret al descans dels veïns són els arguments esgrimits per justificar la mesura. Bones paraules però pocs fets. Els veïns del Born porten anys protestant pel soroll de les terrasses i la plaça dels Àngels és un niu de llauners.

Monopatí i pilota
Fora dels llocs habilitats expressament, aquestes pràctiques estan multades amb fins a 750 euros perquè posen en perill els vianants. Tot i això, la ciutat atreu cada any centenars de joves d'arreu del món que, amb la càmera a la mà, no dubten a fer skate en totes les places dures que troben.

Banyar-se a les fonts
Aquest estiu s'ha posat de moda entre els turistes fugir de la canícula remullant-se a les fonts de la ciutat. Fer-ho es considera una infracció lleu i es multa amb uns 500 euros.

Vandalisme
Les victòries del Barça van tenir fa uns mesos uns efectes nefastos per a la ciutat, sobretot per al mobiliari urbà de Canaletes i la plaça Catalunya. L'Ajuntament es va gastar milers d'euros a arreglar semàfors, bancs, estacions de Bicing, fonts i vegetació, mentre que l'oposició exigia menys permissivitat contra els vàndals. L'ordenança preveu fins a 3.000 euros de multa.

Font: AVUI.cat

Prou autonomisme: és l'hora de la independència

En relació a la resposta a la futura sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut, les entitats sotasignants manifestem,

1. D'acord amb la legalitat espanyola, el TC té la funció d'emetre sentències de constitucionalitat sobre lleis espanyoles. L'Estatut és una llei espanyola i des d'un inici tot el procés de la seva reforma s'ha fet sotmès a les lleis i al poder de l'Estat Espanyol.

2. El fet que Catalunya ratifiqués la llei en referèndum no és en cap cas el resultat de l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, sinó una fase més de la seva aprovació segons les lleis espanyoles. Pretendre respondre a la sentència del TC amb l'argument que es vulnera el dret a decidir és un error gravíssim, perquè implica acceptar que els catalans i les catalanes podem exercir la nostra sobirania nacional lliurement en el marc de l'Estat Espanyol, i això no és possible.

3. Considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC ha de donar per acabada la via autonomista i l'acceptació de la legalitat espanyola, i ha de consistir en la defensa del nostre dret a l'autodeterminació i de l'Estat propi com a projecte.

4. Les entitats sotasignants no ens manifestarem en defensa de l'Estatut ni darrere dels polítics que no demostrin amb fets que defensen un estat català independent. En conseqüència, només assistirem a una manifestació que es convoqui en defensa de l'exercici del dret d'autodeterminació.

5. Les entitats sotasignants consensuarem un programa d'acció conjunta de resposta a les agressions espanyoles, el primer acte del qual serà una manifestació sota el lema "Som una nació, volem Estat propi", que es durà a terme a Barcelona l'Onze de Setembre d'enguany, i que serà convocada en breu.

Plataformes impulsores: Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat.

Entitats adherides: Cercle Català de Negocis, Catalunya Estat Lliure, Ciemen, Club FNEC (Associació de professionals ex-membres de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya), Ateneu Sobiranista Català i 40 entitats més.

Barcelona, a 28 d'agost de 2009

Espanya envia 120 "sense papers" cap a Barcelona

La Confederació Espanyola de Policia (CEP) ha criticat avui que el Ministeri d'Interior traslladés ahir 120 algerians procedents del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) d'Almeria al de Barcelona malgrat la seva demanda de tancament cautelar del centre de la capital catalana després que a començament d'agost es detectessin dos casos de Grip A entre els interns.

En un comunicat, la CEP ha considerat que és una vella pràctica ja coneguda en els governs del PP, que consisteix a traslladar de centre els interns que estan a un dia de complir el termini màxim, que és de 40 dies. Ha afegit que el trasllat es fa a una gran ciutat perquè, quan es posin en llibertat, "l'impacte visual generi menor alarma social".

Els algerians quedaran lliures a Barcelona, segons la confederació, que ha assegurat que "no es dóna avís a cap organització humanitària, se'ls proveeix d'un entrepà i se'ls assenyala on és la plaça de Catalunya". Ha criticat que la Delegació del Govern i la Direcció Superior de Catalunya assisteixin "impassibles com convidats de pedra a aquest assidu engany" als catalans.

Ha conclòs que el Govern espanyol no ha solucionat els problemes d'estrangeria "legislant correctament", i ha advertit que "en només un dia, Interior ha deixat en llibertat més estrangers il·legals que els que expulsen totes les Comissaries de la província de Girona en un any".

Font: Europa Press

Ni independent ni imparcial. Alfons López Tena

Sembla que aviat el PSOE i el PP, servint-se dels magistrats del Tribunal Constitucional que ells mateixos nomenen, decidiran quina és l’autonomia que tenen els catalans sota l’actual règim democràtic. Sovint s’imputa al PP haver dut l’Estatut referendat pel poble català a un Tribunal que no és ni imparcial ni independent, posant així en risc de trencament un pacte entre Catalunya i Espanya que és el fonament de l’actual Constitució. Aquesta idea del pacte és interessant però falsa, perquè a Espanya ningú no ha acceptat mai que Catalunya sigui una altra cosa que una part seva, part d’una nació espanyola sobirana i indivisible, i el tot no pacta amb la part. Enlloc la Constitució recull aquesta concepció pactista, que només té circulació a Catalunya, i de la mateixa manera que, com diuen els espanyols, la part no pacta amb el tot, ja és hora que els catalans assumeixin la realitat: per pactar calen dues parts, i la part espanyola ni assumeix ser una part, ni accepta que Catalunya sigui l’altra part. Ben clar ho deixa la mateixa composició del Tribunal Constitucional, nomenat íntegrament per institucions espanyoles i sense cap capacitat decisòria de les catalanes: quatre magistrats els nomena el Congrés, quatre el Senat, dos el CGPJ, i dos el govern espanyol de torn. Arreu calen majories reforçades, i sempre s’han repartit els nomenaments entre PSOE i PP a la par, excepte els que li toquen al govern espanyol, que són els que fan majoria.

Com tothom sap, tots dos partits s’han esmerçat a nomenar gent fidel i fiable, sota el principi que entre els que han estat nomenats per fer el que se n’espera, i els que fan el que se n’espera per tal de ser nomenats, gairebé no calgui donar instruccions. Han estat nomenats caps provincials de Falange, antics càrrecs de la dictadura, líders sindicals de la judicatura, i parlamentaris que després jutjaven constitucionalment les lleis que ells mateixos havien aprovat o refusat. Sempre hi havia, però, una majoria socialista o popular, i el predomini de qui tenia majoria, excepte ara: per efecte de la sobtada victòria socialista el 2004, l’actual Tribunal Constitucional té sis magistrats nomenats pel PSOE i sis nomenats pel PP. Com alguns vam preveure a temps, no han sabut gestionar l’empat, i com a equips grapalluts han intentar guanyar no pels arguments, raonaments i convencent, cosa que fóra inèdita al TC espanyol, sinó de l’única manera que saben, expulsant membres de l’equip contrari; mitjançant recusacions en cadena que van fer servir els mateixos arguments per decidir que sí i per decidir que no, van fer expulsar un dels socialistes, i es va donar l’episodi deliciós de veure els recusats decidint sobre la seva pròpia recusació, punxades policials del telèfon de la presidenta, defuncions sobtades i canvis legals per prorrogar nomenaments caducats. El resultat de tota aquesta farsa sinistra ha estat el manteniment de l’empat, que la sentència no es fes amb majoria del PP, i que no es comencés de debò a fer el que al TC anomenen treballar fins després de les eleccions del 2008.

Per entendre les claus de tot el procés cal no oblidar que segons la Constitució espanyola no es pot modificar ni derogar l’Estatut de Catalunya sense que els catalans ho aprovin en referèndum, cosa que ara el TC incomplirà derogant-ne alguns articles, però que l’any 2006 no es va gosar incomplir: no calia, perquè el govern espanyol socialista, un cop perdut el suport del PP, necessitava llavors el suport de CiU, d’ERC, o de tots dos, per tal de guanyar el referèndum, i per això va incloure a l’Estatut les normes imprescindibles per obtenir-lo, amb el benentès que després s’encarregaria de carregar-se-les al TC, per obra del recurs del PP i, per si de cas el retirava, del recurs del PSOE, presentat pel Defensor del Pueblo. No en va tenir prou amb el recurs del PP, perquè potser aquest partit l’hauria retirat si això hagués estat la condició per tenir els vots de CiU per formar govern, en cas que hagués guanyat les eleccions del 2008.

Amb tots dos recursos, el del PP-policia dolent i el del PSOE-policia bo, els socialistes espanyols i catalans jugaven sobre segur, i podien incloure a l’Estatut el mínim imprescindible per assegurar-se el suport de CiU i ERC per al referèndum. Va fallar ERC per la rebel·lió de les bases, però tant era i és, perquè passat el referèndum ve l’hora de la realitat: l’acord PSOE-PP per arranar l’Estatut, tancar definitivament l’autonomia catalana i degradar-la a descentralització administrativa, consagrar que no hi ha més nació que l’espanyola, única sobirana, i que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no és més que una declaració d’intencions que no obliga ni vincula jurídicament ni el govern ni el Parlament espanyols, i que està subordinat no solament a la Constitució sinó a qualsevol norma espanyola, sigui llei de les Corts, sigui decret o ordre ministerial, perquè, en paraules del representant del govern espanyol socialista davant el TC, “solo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado”.

Aquesta és la part de la sentència anomenada interpretativa o castració química, consistent a buidar l’Estatut, fer-li dir el contrari del que diu, i subordinar-lo en tot i per tot, ara i per sempre, als capricis espanyols de cada temporada i cada partit, sigui el PSOE o sigui el PP. Cap dels dos, però, en té prou, també volen la castració clàssica i sangonosa, que mostri als catalans qui mana aquí, qui és l’amo, que posi els catalans al lloc que els pertoca a l’Espanya democràtica: ajupir-se, pagar i obeir. No calia tant, però el nacionalisme espanyol furiós dels magistrats socialistes i populars no pot estar-se’n, és l’efecte inevitable de nomenar rucs, n’obtens més coces de les necessàries. S’anul·laran parts substancials de l’Estatut, sembla que tota la justícia, les vegueries, el règim local, l’equiparació de les llengües espanyola i catalana, i tot el que els plagui en l’actual orgia desfermada al TC, on tothom competeix per demostrar qui és més espanyol, cosa absolutament normal i lloable, perquè això és el que són tots els magistrats, espanyols, i és la seva obligació defensar els interessos espanyols, no els catalans. Hi ha, però, un problema jurídic: segons la Constitució no poden derogar articles de l’Estatut sense referèndum dels catalans, però ho faran. Com demostrar millor que són els amos que incomplint la seva pròpia Constitució?

CENT ANYS D’ESTELADA. Un segle d’iconografia independentista

Coincidint amb l’aprovació d’una plaça dedicada a Vicenç Albert Ballester, dissenyador i difusor de la bandera estelada, a Vic (Osona) ha començat a circular per les millors llibreries del país el llibre CENT ANYS D’ESTELADA. Un segle d’iconografia independentista.

Coordinat i fet per la Comissió del Centenari de l’Estelada, prologat per Toni Strubell i Trueta i editat per Cim Edicions, aquest llibre a través de les seves 180 pàgines, està replè de fotografies (moltes d’elles inèdites), documents, publicacions, cartells, fulls volants, segells, insígnies… ens porta cent anys enrere des de la primera imatge de la bandera independentista catalana fins arribar als nostres dies.

Un llarg recorregut que ha fet passar en un segle dels primers pocs separatistes catalans escampats pel món fins arribar als nostres dies, on l´independentisme català ja representa un bon tan per cent de la nostra societat.

El llibre està dedicat a la memòria dels patriotes Francesc Espriu i Fivaller Seras, que la Comissió tingué l’honor de comptar amb ells en la inauguració i la cloenda, respectivament, dels actes de celebració del centenari a Barcelona.

Llengua, govern, silenci. Patrícia Gabancho

Llegeixo que el govern de l’Aragó ha decidit no donar caràcter oficial a la llengua catalana, malgrat la secular presència a la Franja i que continua ben viva. Es veu que un dels problemes, el principal per al PP i el Partido Aragonesista, és que es diu català. Que és la llengua dels veïns. En aquesta mentalitat estúpida i la tírria als catalans, les llengües no poden passar per damunt d’una frontera de fa quatre dies. Una frontera que no impedeix que la gent de la Franja faci servir Lleida –sovint sense que ningú es faci càrrec del cost– com a capital educativa, sanitària i cultural. Poden circular les persones però no les paraules. No de forma oficial. Ho diuen els mateixos que no paren de posar medalles a tort i a dret quan detecten una voluntat d’expansió del castellà. Hi ha llengües universals i hi ha llengües només autonòmiques, que és tant com dir regionales.

Bé: no he sentit que cap membre del govern català aixequés la veu per aquest afront al nostre patrimoni cultural, per aquesta bestiesa que no té res de científica i sí de forta càrrega política, deixant a part la ignorància. El govern català respecta aquestes coses com si fossin sagrades: que cadascú gestioni el tros de llengua catalana que li pertoca, i si l’expulsen de l’escola o li canvien el nom, això no va amb ells. Per això a València encara no veuen TV3. La desídia del govern en qüestions de llengua la coneixem molt bé perquè la patim a casa, també. El nivell lingüístic dels mitjans catalans privats, però també públics, comença a fer feredat. Hem reculat fins a temps prefabrians! Tot el que s’havia guanyat en dignificació de la llengua durant cent anys, ho hem llençat a la paperera: cal tornar al “català que ara es parla”, com al XIX. Tampoc les autoritats n’han dit res, perquè això tampoc no fa per a elles.

Trossejament, dialectalització, substitució: el procés és clar i no serem pas els primers o els últims a transitar-lo. El trossejament ja l’hem assumit, la dialectalització està en marxa –és el catanyol metropolità com a estàndard radiofònic– i la substitució ens espera demà passat. D’acord que des de fora fan grans esforços per carregar-se la nostra llengua, però des de dintre la deixem morir.

Total, no ve de trenta anys. Salvador Cot

Una de les proves que indiquen que tenim una classe política altament ineficient és que els partits impedeixen que disposem d’una peça tan imprescindible per a la democràcia com una llei electoral. Des de fa trenta anys els polítics catalans boicotegen, una vegada i una altra, la possibilitat d’establir les regles de joc que substitueixin una disposició transitòria que data del 1979.

Per què ho fan? Doncs perquè cada cop que algú proposa una distribució d’escons, els partits hi posen al damunt la plantilla amb el resultat de les últimes eleccions. Els que hi guanyen hi estan d’acord i els que hi perden, en contra. Així funciona la política en aquest país.

Però hi ha una segona raó, encara més important. Els partits –tots– volen mantenir les llistes tancades i bloquejades com a sistema d’elecció. No ho poden dir en veu alta perquè saben que es tracta d’una actitud de defensa corporativa dels seus llocs de treball i això està mal vist socialment. Sobretot en els temps que corren. Però la majoria dels diputats que hi ha en aquests moments al Parlament saben perfectament a qui deuen l’escó. I no és pas als ciutadans.

Per a ells el problema és que un sistema amb llistes obertes complicaria molt la professionalització dels càrrecs electes i, a més, deixaria en mans dels ciutadans el destí personal dels polítics. Això faria que els diputats obedients i disciplinats amb l’organització acabessin sent substituïts per candidats amb una forta projecció pública dins del seu territori. Haurien de ser –com a França, com al Regne Unit...– persones amb discurs propi i possibilitats de guanyar debats a la televisió. Total, personatges que s’haurien guanyat l’escó i, per tant, poc propensos a la submissió.

En definitiva, un horror per als aparells. Així que ja ens podem preparar per a trenta anys més.

Catalunya alça el seu monument a l'autoestima

Després de set anys d’estira-i-arronsa amb l’Ajuntament de Barcelona, la Xarxa d’Entitats ha aconseguit el vist-i-plau per restituir el monument de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc, “el símbol més magnificent dels Països Catalans”.

Enric Padrosa desprèn satisfacció. És el president de la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans i té la sensació d’haver guanyat una llarga batalla. La seva lluita va començar ara fa set anys, però els fets històrics ens porten molt més enllà. I és que a dia d’avui i coincidint amb el vuitantè aniversari de l’enderrocament de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc, la Xarxa d’Entitats ho té tot a punt per restituir el que és, segons Padrosa, el “monument símbol més gran i magnificent dels Països Catalans”.

Les quatre columnes afusellades per Primo de Rivera



L’any 1919 es materialitza una de les obres insignes del prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Quatre majestuoses columnes de vuit metres d’alçada i amb capitells jònics s’aixequen a l’emplaçament de Montjuïc. La construcció emula les quatre barres de la senyera i està cridada a ser un dels grans símbols del catalanisme.

Però quan les Quatre Columnes encara no han complert els seus deu anys de vida, el dictador Primo de Rivera mana enderrocar-les. El règim comença una campanya incisiva d’eradicació de tots els símbols públics del catalanisme per tal que aquests no tinguin el ressò que els pertoca en l‘Exposició Universal de 1929. “El fet que les Quatre Columnes fossin enderrocades per un dictador li dóna més força al seu simbolisme”, explica Padrosa. “No tots els dies es doblega un dictador”, afegeix amb un somriure.

Una carrera d’obstacles



El camí de la Xarxa d’Entitats per restituir el monument de Puig i Cadafalch, però, no ha estat fàcil i Padrosa així ho constata quan defineix els darrers anys com una “carrera d’obstacles”. Tot comença l’any 1994 quan neix la primera campanya ciutadana per tornar a aixecar el monument. La tímida repercussió d’aquella iniciativa, però, fa obviar a l’Ajuntament de Barcelona una petició organitzada amb més cor que seny.

No és fins l’any 2002 quan Padrosa, membre de l’Associació Josep-Narcís Roca Ferreras, rep de mans d’un antic conegut “unes fotografies colorejades de les columnes” i comença a interessar-se per “la història i la càrrega simbòlica d’aquell monument”. Aquell mateix any, i ja amb la Xarxa d’Entitats organitzant el projecte, comença la primera recollida d’adhesions i els fets per reivindicar la restitució de les Quatre Columnes se succeeixen. “Al principi no se’ns va ni escoltar”, reconeix Padrosa, “però al veure que no ens cansàvem i seguíem treballant ens van començar a fer cas”.

Els primers fruits



Dos anys més tard, la campanya ja compta amb el suport de milers de persones i centenars d’entitats -com el Col•legi de Periodistes o la Universitat de Barcelona- institucions i personalitats de la societat civil catalana. “La recollida de signatures ha estat un passeig triomfal”, explica Padrosa (foto). “A dia d’avui no hi ha cap sector de la societat catalana que no hi estigui representat”, afegeix.

Els esforços comencen a donar resultats poc després. El novembre de 2009 el Parlament de Catalunya aprova una resolució sobre la recuperació del monument i a principis del 2006 és l’Ajuntament de Barcelona qui signa una declaració institucional per a la restitució, indicant el 2007 com l’any idoni per a inaugurar el monument coincidint amb el cinquantè aniversari de la mort de Puig i Cadafalch.

Retards i incoherències

Però els terminis no es compleixen i el procés sembla estancat. La Xarxa d’Entitats envia diferents cartes als parlamentaris i als regidors del consistori que no obtenen resposta. L’arribada a l’alcaldia del socialista Jordi Hereu posa sobre la taula nous emplaçaments pel monument com l'espai del Fòrum, la Plaça Cerdà o un lateral de la mateixa font de Montjuïc. La Xarxa d’Entitats rebutja plenament aquestes propostes i només contempla la restitució en el punt més pròxim a l’original: just al darrera de la font de Montjuïc, al centre de la plaça Marquès de Foronda, en posició frontal perquè es puguin contemplar des de l’avinguda Maria Cristina. “Tots els conflictes que hem tingut han estat per raons estètiques”, argumenta Padrosa. “La valoració que en fem dels polítics en general és bona, sobretot d'ERC i CiU que ens han recolzat en tot moment”.

Cal molta espera i paciència, actes reivindicatius de tota mena, converses amb les institucions, reunions i cartes als regidors pertinents, però el 27 de juny de 2008, el Ple municipal aprova per unanimitat, a proposta d’ERC, la restitució de les Quatre Columnes en posició frontal. L’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, envia una carta a la Xarxa d’Entitats on valora l’èxit aconseguit i la perseverança. El 2009 s’acorda que la col•locació de la primera pedra del monument serà el mes de setembre d’aquest any i la inauguració es preveu pel març del 2010. “A hores d’ara aquest és un projecte aprovat políticament, arquitectònicament i pressupostàriament”, remarca el president de la Xarxa d’Entitats.

Un homenatge als patriotes catalans



Amb la feina feta, la Xarxa d’Entitats espera amb candeletes la inauguració d’un monument que Padrosa defineix com un “homenatge als patriotes catalans”. “És una espècie de monument als caiguts, a aquells que van lluitar per Catalunya i en moltes ocasions van morir d’una manera injusta ”, explica.

A més, una exposició itinerant explica durant tot l’estiu la història de les Quatre Columnes i la figura de Josep Puig i Cadafalch, qui va compaginar la tasca d’arquitecte amb la de regidor i diputat. “Perquè sempre es necessiten símbols”, explica Padrosa, “però amb la via estatutària morta, les Quatre columnes poden ajudar a aixecar els ànims dels catalans”. Aquest ha de ser el nostre “monument a l’autoestima”.

Font: El Singular Digital