Abstenció patriòtica

El Consell Polític d’Unitat Nacional Catalana (UNCat), reunit en sessió
ordinària el dia 12 de gener passat a la ciutat de Barcelona, va decidir per unanimitat de tots els seus membres, recomanar l’exercici d’una abstenció activa i en clau patriòtica davant la convocatòria d’eleccions generals a les Corts de Madrid del dia 9 de març proper.

Unitat Nacional Catalana (UNCat) entén que cap de les candidatures presentades a les circumscripcions catalanes no té una voluntat real de trencament amb Espanya ni presenta un programa polític que garanteixi el dret de viure en una Catalunya Catalana, on els valors polítics, culturals i econòmics que configuren la nostra nació en siguin plenament hegemònics en tot el territori que ens és propi.

Davant d’aquest escenari, Unitat Nacional Catalana (UNCat) fa una crida per enfortir un espai polític nacionalista d’arrel identitària, capaç d’oferir respostes sense complexos a les principals preocupacions de la ciutadania, com ara el fenomen de la immigració o la fi del cicle econòmic expansiu.

Unitat Nacional Catalana (UNCat) considera que ara és el moment d’articular un front patriòtic que posi fre a un espanyolisme colonitzador que -entre d’altres agressions i sense cap vergonya- vol laminar la nostra llengua i cultura d’aquells àmbits on relativament hi tenen una presència significativa, com ara en l’ensenyament i en determinades institucions i administracions públiques.

Cridem doncs, a tots els patriotes catalans, a mobilitzar-se per enfortir un separatisme de combat i a manifestar el nostre més ferm rebuig a Espanya, als polítics i partits espanyols, i als que voldrien ser-ho, tot abstenim-nos de participar en unes eleccions que no són les nostres.

Com diu la dita popular, d’Espanya ni vent ni gent!


Consell Polític d’Unitat Nacional Catalana.

Barcelona, 15 de gener de 2008.

La immigració i la demagògia d’esquerra

Plantejo al lector una qüestió. Posem dos fets. Primer: el vídeo de CiU on es presenta un titular d’un diari que diu: “Un magribí no vol que la seva filla de set anys faci gimnàstica a l’escola”. Segona: uns senyors amb corbata que són als bancs de l’oposició al Parlament i que, davant una tancada d’immigrants il·legals a l’església del Pi, fan seu aquell cèlebre eslògan que diu: “Papers per tothom!”

I ara, la pregunta: qui fa demagògia? Qui manipula la realitat? Qui intenta desesperadament obtenir vots? Qui actua amb irresponsabilitat davant del problema de la immigració?

Per a mi, la resposta a totes les preguntes és: l’esquerra catalana. És a dir, el conglomerat format pel PSC-PSOE, ERC i ICV que conforma, probablement, l’esquerra més arnada, retrògrada i passada de moda d’Europa. Respecte a la qüestió de la immigració, el fet és palpable. La resposta de l’esquerra de disseny davant del problema és negar el problema: fer veure que vivim en un paradís multicultural.

Ara: això s’ho poden permetre els polítics progressistes perquè ells es miren el suposat paradís des de lluny. Des de molt lluny. Ells viuen a Sant Gervasi, a Sant Cugat, a Sant Just Desvern o a Girona, en barris de classe alta, i envien els seus fills a escoles privades per a rics i estrangers europeus, on no tenen cap contacte amb el suposat paradís multicultural. L’esquerra de disseny habita una bombolla sense immigració.

El problema, però, és que molts dels votants del PSC-PSOE, ERC i ICV sí que viuen en barris o ciutats plenes d’immigrants, i els seus fills van a escoles públiques on han de compartir aules amb nens que vénen de Bolívia, el Marroc, el Senegal o Romania. I, per a aquests electors, el multiculturalisme de disseny no és cap paradís, sinó un problema. I, a estones, un infern. No ho diuen en veu alta (perquè no és políticament correcte) però ho pensen. I no entenen per què els polítics que dirigeixen el país neguen la realitat.

L’esquerra catalana va seguint, amb molts anys de retard, el seu model: l’esquerra francesa. I tots sabem quins van ser els resultats de l’esquerra de disseny francesa en la seva actitud davant la immigració. Com que ells negaven el problema, les classes populars van engreixar el xenòfob Jean Maria Le Pen.

Tant de bo això no acabi passant. Però caldrà que l’esquerra catalana deixi d’actuar amb tanta demagògia barata.

Francesc Puigpelat

Perill d'esfondraments!

Finalment, sembla que el projecte aprovat pel Ministerio de Fomento, amb el beneplàcit de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, el qual preveu fer passar l’AVE per sota de la façana principal de la Sagrada Família, l'anomenada Façana de la Glòria (c/Mallorca), està arribant al seu punt final amb l'adjudicació, el pròxim divendres, de les obres del túnel del TGV que ha de creuar el centre de la ciutat. Sigui dit de pas, sense escoltar la veu del poble, no tan sols del català sinó d'arreu del planeta, en rotund desacord amb el traçat actual.

Aquest disbarat, obra d'un autèntic irresponsable o d'un inepte, s’ha fet sense escoltar tampoc als enginyers i als arquitectes que han presentat nombrosa documentació sobre el risc que comporta la construcció d'un túnel a escassos metres del temple, així com de les posteriors vibracions que poden incidir greument en l'estructura d'aquest edifici i en la dels habitatges propers a la zona.

Creiem que aquest menyspreu per part de les administracions: Ministerio de Fomento, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona, és part del poc interès que els actuals “ocupants” d’aquestes administracions tenen envers la cultura catalana i el seu patrimoni. No han dubtat en posar en perill la Sagrada Família, la Pedrera i centenars d’edificis de l’Eixample, amb els seus milers d'habitants, si això suposa un estalvi econòmic, i per tant un benefici per a les seves butxaques.

També denunciem una nova manca de previsió, com malauradament ja es va fer pal.lesa en l’esfondrament del Túnel al Carmel, en les esquerdes en nombrosos habitatges d'El Prat de Llobregat o en els últims esvorancs al costat de l'Estació de Sants.

Per tot això, UNCat mostra la seva preocupació i demana la mobilització dels barcelonins i de tots els catalans per aturar aquest projecte que pot destruir, entre molts altres edificis, la Sagrada Família, símbol de Barcelona i de Catalunya.

Més informació a : SOS SAGRADA FAMÍLIA

Catalanisme en castellà

En l'època que l'escut del Barça perd la Creu de Sant Jordi per no ferir susceptibilitats religioses islamistes, el nacionalisme català comença a posar les rebaixes lingüístiques. La llengua, gairebé com la creu vermella, ha desaparegut del discurs nacional (sempre hi ha estat més o menys arraconada) i les reivindicacions se centren en assumptes relacionats amb la balança fiscal i en les tan deficients infraestructures. A mi, personalment, la maniobra m'indigna; hem fet del nostre nacionalisme una mena de doctrina d'alcalde pedani: en lloc de seguir construint un discurs d'identitat nacional centrat en la llengua i la cultura ens concentrem en problemes logístics i en vulgaritats pressupostàries (utilíssimes, per descomptat...;), tot desdibuixant les reivindicacions clàssiques perquè siguin assimilables per a tots. Una mena de catalanisme light, ja que el de veritat és considerat massa pesat i, a la llarga, temem que ens pugui arribar a obstruir les venes. Ens han acomplexat tant que hem arribat a témer les nostres pròpies conviccions.

ELS D'ESQUERRA REPUBLICANA COMENÇARAN a fer campanya electoral en castellà. Imaginen que així seduiran una majoria social refractària a tirar del carro de la independència. Però, qui vol una Catalunya independent en castellà? Qui vol una Catalunya independent institucionalment bilingüe? Si del que es tracta no és de fer un país sinó de seduir majories, ¿per què no fer bilingüe o trilingüe TV3? Si tot és un problema de participació social, ¿per què no fer bilingüe també el premi Sant Jordi? Personalment, prefereixo maleir els trens en català que elogiar la seva puntualitat en la llengua de Cervantes. La primera prioritat del projecte nacionalista hauria de ser la creació d'estructures i dinàmiques que assegurin la perdurabilitat de la nostra llengua i cultura, la resta, des del meu punt de vista, són ximpleries, barroeries comptables, metafísiques de trens avariats.

VOLEM UN PAÍS EN CATALÀ, COSTI EL QUE COSTI; si del que es tracta, però, és de ser nacionalista per una simple qüestió de malabarismes de butxaca, que deixin de comptar amb el meu suport. Si vull un nacionalisme en castellà no necessito Catalunya, tinc Espanya que m'ofereix el mateix servei i m'assegura millors resultats. ¿Som o no som? ¿O és que per ser hem de falsejar la veu legítima? Que se'ns comenci a demanar que parlem en castellà per relaxar la ideologia i aconseguir emportar-se el botí castellanoparlant és una indecència. És com quan el meu editor em demana que somrigui molt i parli poc, tot per caure simpàtic i vendre més llibres. L'únic que aconsegueix amb això és que em es senti traït, mutilat.

VIVIM EN UNA ÈPOCA ESTRANYA; els homes deixen de ser homes i es transformen en infantons emasculats, depilats i de parla mel·líflua, tot perquè així pretenen seduir més dones. També les ideologies perden tot fonament consistent i es transfiguren en vèrboles líquides, tan adaptables que acaben per perdre tota significació. Sembla que tots els polític s'han fet taoistes: "Hi ha debilitat en el poder i poder en la debilitat"; gairebé sona com això del "catalanisme en castellà", una canallada, en uns temps menys pusil·lànimes d'això se'n deia trair la pàtria. En resum: un plegat de nicieses.

EL NACIONALISME CATALÀ NO ÉS UNA IDEOLOGIA sinó una estratègia. Però tota estratègia implica un joc amb prioritats inalienables. Perdre això de vista és desertar de les nostres idees per arribar a qualsevol preu al poder. És assassinar tots els principis en nom de l'ambició forassenyada, com Macbeth, que per arribar a dalt de tot va haver de carregar-se tothom, fins que va veure com tanta sang vessada li passava factura. Allò que deia Groucho Marx ("senyora, jo tinc uns principis, i, si no li agraden, en tinc uns altres"), en el nostre cas passa per la liquidació de la nostra identitat lingüística...; Senyora, aquest país té uns principis i una llengua, i, si no li agraden, foti's o busqui'n un altre.

Melcior Comes / Escriptor Mallorquí, llicenciat en dret, i recent guanyador del premi Josep Pla de Literatura


Notícia publicada al diari AVUI, pàg 21. Dijous, 27 de desembre del 2007

http://paper.avui.cat/article/dialeg/110191/catalanisme/castella.html