dimarts, 29 de desembre del 2009

Provincianisme socialista. Víctor Alexandre

És reconfortant saber que al PSOE de Catalunya només li queden uns mesos de vida al Parlament i que tan bon punt se celebrin eleccions el tripartit s’esvairà com una bombolla de sabó i el país despertarà d’un malson. Aquells que han situat Catalunya per sota de Melilla, que s’han alineat amb el PP, amb Ciudadanos i amb la Falange en contra de les consultes sobre la independència i que promouen el lerrouxisme a través de las casas regionales espanyoles no poden continuar governant aquest poble una nova legislatura. Des del punt de vista nacional, seria letal que ho fessin. La darrera atzagaiada ens l’ha servida la consellera de Treball, Mar Serna, proposant el canvi de la festa de la Puríssima amb aquest argument: “El dia 8 de desembre, més enllà que som una societat cada vegada més laica, és una festa molt religiosa, no té res a veure amb la nostra societat, s’hauria de canviar per una altra i fer l’equivalent un festiu més”. Molt interessant. Si algú no sap què és el provincianisme, aquí en té una bona mostra.

El tradicional autoodi català que els socialistes porten a sobre com una marca de fàbrica els empeny sovint a menysprear els valors del país i a enlluernar-se amb els forans. Si poguessin, esborrarien ara mateix tot allò que és o que sona “massa” català. “Però la festa de la Puríssima no és pas un valor nacional català”, pensarà algú. I és cert. La Puríssima és només una festa d’origen religiós i som molts els qui no som religiosos. Tanmateix, l’afany de semblar universalistes, progressistes, cosmopolites, moderns, laics, solidaris i no sé quantes coses més obliga els socialistes a menystenir les tradicions, per innòcues que siguin. El tió o la castanyada, posem per cas, són massa nostrades, per al seu gust. El Pare Noel i el Halloween, en canvi, fan molta més patxoca. I tant! Per això també estan suprimint les nadales de les escoles. Els infants ja no canten nadales catalanes perquè segons els socialistes fan referència al nen Jesús i esmentar-lo en una classe seria terrible, terrible. I per no haver-lo d’esmentar, com denuncia la professora de Vilanova i la Geltrú Gabrielle Deakin a Nosaltres, els catalans, els fan cantar cançons nord-americanes i del Club Súper 3. Exquisida, per cert, la resposta de Deakin a aquesta política: “Quan els nens catalans aprenen les seves cançons, no aprenen només música, també enriqueixen el seu vocabulari, coneixen la història del país i s’assabenten de com era la vida abans”.

Caldria preguntar a la consellera Serna, per tant, per què ella i el seu partit volen suprimir la festa del 8 de desembre i, en canvi, no diuen res de la Setmana Santa? Que no és de caràcter religiós la Setmana Santa? I el Nadal? I Sant Esteve? I Reis? Què en fem, d’aquestes festes? Les eliminem del calendari, també? No, el PSOE de Catalunya no les eliminaria perquè té una idea millor: deixar-les com estan, però substituint-ne el nom tradicional per un eufemisme buit i sense cap arrel. Cosa que ens porta a preguntar-los què en faran, del santoral? Prohibiran que els pares posin noms de sants als seus fills per no estigmatitzar-los? Prohibiran els noms de Josep, Maria i Jesús i tots aquells que fan al•lusió a la Mare de Déu? I què en fem, del diumenge, dominica, dia del Senyor? O de la Mercè, patrona de Barcelona, o de la Mare de Déu de Montserrat i de Sant Jordi, patrons de Catalunya? Quina és la proposta de la consellera Serna i del Partit Socialista en aquest sentit?

L’excusa que, per justificar aital disbarat, diu que a Catalunya hi ha gent d’arreu del món no és vàlida perquè estem parlant de gent que ha triat lliurement aquest país per viure, i aquest país té les tradicions que té de la mateixa manera que els països d’origen dels nouvinguts tenen les seves. Les tradicions que tenim no són perfectes, és clar que no, però són nostres i mereixen un respecte. El mateix respecte que nosaltres hem de sentir per les imperfectes tradicions dels països que visitem o que lliurement triem per viure. I si, com diuen els socialistes, les festes d’origen catòlic no tenen sentit a Catalunya, ja que no tots els catalans es consideren catòlics, cal demanar-los que, consegüentment, esborrin del calendari el 12 d’octubre i el 6 de desembre, ja que no tots els catalans ens considerem espanyols.

dijous, 17 de desembre del 2009

divendres, 11 de desembre del 2009

Ridao fa les espanyes. Agustí Bordas

En el prestatge més prominent del meu despatx del ministeri hi tinc una fotografia de Pau Casals feta pel fotògraf Yosuf Karsh, el famós fill adoptiu d’Ottawa. Quan els meus visitants em pregunten qui és el personatge de la fotografia, em dedico a fer proselitisme catalanista i, alguna vegada – mentre se’m fa un nus a la gola – els he fet mostra de les emocionants paraules del geni català davant l’auditori de les Nacions Unides. Efectivament, tal com afirmà l’any 1971 el il·lustre fill de El Vendrell, el parlamentarisme català va néixer abans i tot que el parlamentarisme anglès.

Malauradament, mentre el Parlament de Catalunya només pot debatre els limitats afers corresponents a una comunitat autònoma sota domini espanyol, la Cambra dels Comuns britànica roman l’epicentre del parlamentarisme democràtic modern. Precisament, aquest diumenge, mentre la televisió canadenca retransmetia en diferit els sublims debats entre el Primer Minstre Gordon Brown i el cap de l’oposició David Cameron, no vaig poder evitar recordar l’estat d’indigència intel·lectual que es respira a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella cada cop que hi ha de prendre la paraula l’actual President de la Generalitat. A més, fou hilarant sentir com Gordon Brown es dedicà a justificar el lamentable estat de l’economia britànica gràcies a la comparació que féu amb l’encara més precària economia espanyola.

La terrible desgràcia que suposà la invasió espanyola de 1714 no només significà la interrupció del nostre parlamentarisme sinó que, anys més tard i en absència de dictadura, comportà la presència continuada de parlamentaris catalans a les Corts estrangeres de Madrid. Com una maledicció de caire màgic, els sis-cents quilòmetres que separen Catalunya de Madrid són suficients per transformar destacats catalanistes en compromesos estadistes – espanyols, és clar. Sembla que la paraula clau per formalitzar aquest encanteri és “governabilitat”. Cambó, Companys, Roca, Puigcercós, Duran i Lleida i, més recentment, Ridao han caigut de forma ineluctable en aquest parany. Mentre guanyen premis d’oratòria o bé d’atractiu sexual, els parlamentaris catalans a Madrid es converteixen en part de l’engranatge estatal espanyol.

Coneixem prou bé la dinàmica dels parlamentaris catalans a Madrid; de forma – suposadament – èpica, es negocien uns pressupostos que, amb tot l’esforç del món, arriben a ser prou satisfactoris com per garantir el suport català al govern espanyol de torn. Les quatre engrunes que aconsegueixen els nostres valents parlamentaris – com els 20 milions d’Euros aconseguits per ERC en la recent negociació del Senat – són presentades com compensacions extraordinàries pel suport català. La veritat però, és que 20 milions d’euros corresponen a una mil•lèsima part (1/1000) de l’espoli fiscal que pateix la nostra nació cada any. Per acabar-ho d’adobar, mentre aquesta misèria permet a la caverna espanyolista l’acusar-nos de fenicis, la despesa efectiva de l’Estat a Catalunya mai no s’acosta al 100% dels fons pressupostats. És la cançó de l’enfadós.

És hora de parlar clar: la presència catalanista a Madrid no serveix per a res. Entenguin que no parlo dels diputats socialistes i populars provinents de Catalunya ja que ells mai no han exercit de catalanistes. Així doncs, la realitat és tossuda i el catalanisme polític sempre acaba fent el ridícul quan es demostra que l’espanyolisme ens ha tornat a prendre el pèl. L’haver mantingut l’estabilitat política quan hi havia soroll de sabres o l’haver garantit l’entrada de l’Estat espanyol a la zona Euro ens és recompensat amb el menyspreu més absolut.

Ha arribat el moment del divorci. La publicació de la propera sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatutet ha de servir per exemplificar la separació efectiva entre l’Estat espanyol i Catalunya i la mesura immediata hauria de ser la retirada de la representació parlamentària catalanista de les Corts espanyoles. Al capdavall, els nostres diputats i senadors no hi han de fer res en un parlament aliè.

dimarts, 8 de desembre del 2009

La consulta sobre la Independència, a Barcelona



Després de mesos de contactes i reunions demà es presentarà Barcelona Decideix, el moviment que amb el recolzament decidit de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència promourà la Consulta a Barcelona. També es presentarà el web www.barcelonadecideix.cat.

La presentació anirà a càrrec de persones representatives dels diferents districtes i de les moltes entitats i associacions que treballen a Barcelona.

Totes les persones que vulgueu formar part dels grups de treball adreceu-vos a partir de demà a www.barcelonadecideix.cat. Comptem amb tothom per formar plegats Barcelona Decideix!

La presentació es farà davant de la Sagrada Família com a símbol que és de la ciutat i de catalanitat.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Sí a la Independència

Francesc Macià, 150 anys després (crònica, aquí)


O ets Espanyol o ets Català

En aquest País tenim la tendència a l’esquizofrènia col•lectiva, sobretot quan alguns teòrics pares de la pàtria espanyola moren. Ens va passar en el covard assassinat per part d’ETA de l’Ernest Lluch i ens ha passat en la mort d’uns dels pares de la Constitució “Espanyola” en Soler Tura. El nostre condol per endavant.
Però cal separar el dolor per la mort de les persones, de la feina feta. No fer-ho és falsejar la realitat. La mort no pot amagar el treball, la feina i el servei al País sigui a Espanya o Catalunya. Però sobretot cal ser fidels a la realitat.

Si Ernest Lluch va ser un dels pares de la famosa LOAPA (llei per dinamitar l’autogovern de Catalunya), Soler Tura va ser un dels pares de la Constitució Espanyola, on va defensar clarament un visió anticatalana d’aquesta constitució. Avui patim aquell greu error de la transició on per ser solidaris amb Espanya alguns van renunciar a Catalunya.

Obrir les portes de la Generalitat per acollir la capella ardent de personalitats de la política espanyola deu ser el políticament correcte, però veure com “grans amics” de Catalunya com el Princep Felip, Jiménez de Parga, el fill d’Adolfo Suarez o la ministra autora de la venjança de l’arxiu de Salamanca fan gala del seu espanyolisme a la seu del govern del nostre País, ens dol.

I pel contrari, els veritables patriotes del País els hi neguem el dret a ser herois a la seva terra, amaguem masses vegades a tots aquells que fins i tot han donat la vida en la defensa de la nostra dignitat.

És, aquesta Constitució Espanyola, la que ens impedeix exercir el dret democràtic i inalienable a decidir; és la que no permet anular el consell de guerra indigne contra el nostre President Lluís Companys i els milers de consells de guerra que van comportar l’assassinat de milers de patriotes catalans, és la que cada dia ens fa més pobres, és la que dia a dia ens vol impedir la nostra llibertat, és la que ens impedeix que guanyem al Palau Sant Jordi la Copa Davis de torn i a la que tenim dret...........

dijous, 3 de desembre del 2009

La independència guanya


Per sobre de tot, democràcia. Els ciutadans de Catalunya consideren que el seu país pot decidir el propi futur polític sense limitacions, sempre que es respectin els procediments democràtics. No només això, sinó que, per primera vegada, hi ha constància demoscòpica que la victòria del sí és perfectament possible. Ho demostra un macrosondeig encarregat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) al qual ha tingut accés l’AVUI, que ofereix uns resultats demolidors: un espectacular 83% dels enquestats creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític, mentre que els que s’hi declaren en contra no arriben al 15% del total. La xifra estrella, però, és el 50,3% dels ciutadans que responen que, en el cas d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, votarien afirmativament. Crida l’atenció, en aquest sentit, que només un 17,8% tenen decidit que, davant l’urna, prendrien la papereta del no. En aquest cas, els que es declaren abstencionistes són un 24,6% i només un 7,2% entren en l’apartat del No ho sap / No contesta.

‘Sí’ racional, ‘no’ emocional
De tota manera, l’enquesta, que ha tingut el suport del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, que depèn de la Generalitat, ofereix resultats imprevistos. Els principals motius dels partidaris del sí addueixen un cert percentatge de resultats emocionals –com, per exemple, un 29,6% que confessen que pateixen un fort cansament respecte a Espanya–, però combinats amb d’altres de tipus econòmic i de relació amb l’aprofundiment democràtic. Curiosament, en canvi, el grup que més apel·la als sentiments és el dels que votarien en contra de la independència. La immensa majoria introduiria la papereta del no, segons l’estudi, bàsicament per sentiment o convicció personal. Hi ha més sorpreses encara en l’apartat de la percepció de la independència com a possibilitat. Per origen dels enquestats, són els nascuts fora d’Europa els que creuen que aquest escenari és probable. De fet, són els únics que confien que la independència de Catalunya serà tangible algun dia. Un 50,2% consideren que això passarà en una data sense determinar i només un 42,1% consideren que aquest escenari no es donarà mai. A partir d’aquí, com més proximitat a Catalunya, menys es creu en la possibilitat que s’arribi a disposar d’un Estat propi. Els originaris de la resta d’Europa i d’Espanya afirmen que Catalunya no serà mai independent en uns percentatges que superen el 50%. Però són els catalans de naixement els que veuen menys clar que el seu país esdevingui mai un Estat. Només s’ho creuen un 28,1%, per un contundent 63% que asseguren que això no passarà ni ara ni mai. És a dir, haver nascut a Catalunya disminueix molt la convicció en les prediccions independentistes i, per contra, els ciutadans provinents d’altres llocs se sorprenen menys del fet que un procés d’aquest tipus sigui possible.

Cau un mite
L’estudi està fet sobre un mapa de sis vegueries. Per territoris són les comarques gironines les que aportarien més vots afirmatius (64,5%). A poca distància se situa la vegueria de les comarques centrals, amb un 64,2% de partidaris del sí. Les Terres de l’Ebre (63,4%) també hi votarien favorablement, així com les de Ponent (56,3%). Per sota del 50% només hi ha dues vegueries, la del Camp de Tarragona, amb un 47,2%, i la de Barcelona, que baixa fins al 46,3%. Cal dir, però, que el sí seria l’opció guanyadora a tot arreu i que és Tarragona (25,9%) i no pas Barcelona (19,8%) la que registra un percentatge més alt de partidaris del no a la independència de Catalunya. Cauen els mites.

FITXA TÈCNICA

Recollida de la informació: enquesta telefònica assistida per ordinador (C.A.T.I).
Dates del treball de camp: del 14 de setembre al 2 d'octubre de 2009.
Univers: població de 15 a 74 anys (ambdós inclosos).
Àmbit: Catalunya.
Mostra final: 2.614 entrevistes.
Error mostral: ±2% calculat per a un nivell de confiança del 95,5% i sota el supòsit de màxima indeterminació estadística (p=q=50) segons la fòrmula d'errors mostrals per universos infinits.

Font: AVUI.cat

Baixa't el macrosondeig en pdf