divendres, 12 de febrer del 2010

Esquerdes al mirall. Patrícia Gabancho

Ara que les citacions bíbliques estan en boca de certs polítics en hores baixes, podem recordar que al principi hi havia el caos. L'independentisme està experimentant, ara mateix, les convulsions pròpies d'un espai emergent, on es barregen amb extrema facilitat el compromís amb les expectatives, sovint amanit tot plegat amb falta d'experiència política. Si els partits assentats, amb anys acumulats sobre l'estructura, tenen problemes i disputes i dimissions, què no ha de tenir un moviment que encara avança a les palpentes i que agleva gent de tota mena i condició. Dit això, la retirada del doctor Carretero, per després tornar amb més poder i més aquiescència, ha estat estèticament reprovable. Tothom té dret a fer i desfer en la vida personal, sempre que les derives romàntiques no interfereixin amb la vida pública: amb el lideratge polític. Només faltava arreglar-ho amb l'espantosa metàfora amb què va despatxar el grup díscol que havia gosat recordar-li la lletra dels estatuts.

TOT I SABENT QUE REAGRUPAMENT no té vida pròpia fora de l'òrbita d'en Carretero, podem convenir que el personatge té un perfil aspre. Ve al cap la temptació d'escriure que els pobles tenen el lideratge que es mereixen, però no crec que sigui el cas. L'independentisme, insisteixo, està ocupant posicions i, malgrat la força exponencial que l'empeny, no és encara prou madur per generar la seva pròpia classe dirigent. La naturalesa d'un moviment no és exactament la d'un partit, on de seguida s'instal·la la cúpula i el secretari general. Carretero ha dit sempre que no té vocació de líder. Concedim-li aquesta pirueta: en tot cas, sembla tenir vocació d'heroi. I perquè és maciànic -de Macià- creu que les dimissions li enforteixen el perfil. El fet que, quan ens girem a preguntar si hi ha algú més, ens aparegui el nom de Joan Laporta no és per tirar coets, per les incògnites que planteja, però això és el que hi ha.


HEM DE TENIR CLARA UNA COSA: és necessari i forçós que aquest independentisme convençut ocupi el seu lloc al Parlament; per tant no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què. I aquest suport és la idea, diàfana, que Catalunya ha de girar full i encarar-se a una nova etapa. La formulació d'aquest dictamen tan senzill -i tan compartit per una part substancial de la població catalana- ha fet el miracle de trencar les màscares de tots els partits que, fins ara, feien veure que el tema era si més o menys autonomia. El procés de les consultes populars, que es van multiplicant com una onada expansiva -ara ja hem tocat el mes de juny- és segurament un dels fets polítics més interessants que s'han produït en el marc de les passives i segons com acrítiques societats europees. Que milers de persones posin esforç, voluntat, intel·ligència i il·lusió en un procés gairebé espontani és tan significatiu que es fa imprescindible dur això al joc polític convencional: al Parlament. I cal que ho faci gent, persones, que ho tinguin així de clar.


FIXEM-NOS QUE LA (NOVA) FE AUTONOMISTA del president Montilla no és més que una reacció desesperada davant el corriment de terres que s'ha produït en l'espai catalanista. L'Estatut com a punt final, ens diu: fins aquí podem arribar i ni un centímetre més. Artur Mas, al seu costat, navega en la indefinició de dir Estatut sí, però una mica més, i estira l'home el braç electoral fins a un impossible concert econòmic. ERC, per la seva banda, recupera el discurs independentista que ha negat amb la pràctica quotidiana i s'apropia de la marca Decideix, a veure si pot pescar en el viver dels centenars de milers de vots que estan a l'espera d'una bona oferta electoral. Iniciativa, com sempre, mira cap a una altra banda i s'aferra al llenguatge estereotipat per parlar de la crisi, com si l'angoixa de la debacle econòmica no fos també una evidència de la manca de polítiques pròpies de Catalunya, polítiques per a les quals no es tenen ni les competències ni els recursos.


LA IRRUPCIÓ DE L'INDEPENDENTISME que va de debò ha deslluït els grans trumfos que el govern tripartit volia ensenyar, amb la dubtosa operació de donar per bo el poc que Madrid consent. La gent no ha seguit el govern per aquest camí. L'acord de finançament ha passat sense pena ni glòria; Rodalies s'ha entès com el que és, un traspàs de gestió sense gaire capacitat de decisió. I de l'aeroport val més no parlar-ne si no volem fer sang. Són tan minsos, tan poc espectaculars, els traspassos, que posen en evidència l'esgotament de la via autonòmica: anys d'esforços, negociacions, boicots i desgast, per obtenir al capdavall uns resultats que fa vergonya explicar. L'únic argument que ha trobat el PSC per publicitar-los és que s'ha avançat amb relació al passat (al passat convergent). Oi tant. El problema és que Catalunya ja no té temps d'anar fent aquestes passetes de puça. Ni la gent té ganes de continuar per aquest camí.


EL PRESIDENT MONTILLA S'AFERRA A L'ESTATUT com a estació final per evitar que Catalunya es desfermi i perquè Zapatero no quedi tan en evidència, els dos efectes que minen les seves expectatives. Per això ens adverteix sobre el perill de les aventures. Per ell, l'Estatut -encara qüestionat allà a Madrid- és l'encaix definitiu amb Espanya: això és el que ens pertoca i ni una engruna més. De fet, l'enamorament del president per un Estatut que ell mateix va esmenar tot just acabat de sortir del Parlament és un intent desesperat de desactivar el dret a decidir. L'obediència política de Montilla l'obliga a aconseguir que aquest dret no s'arribi a exercir. Artur Mas n'hauria de prendre nota, per clavar-hi queixalada. El problema que té el PSC és que la gent, moltíssima gent, cada dia més gent, han descobert que decidir és un verb que es conjuga en primera persona i s'entona col·lectivament: nosaltres decidim.


QUAN UN DRET S'HA EXERCIT ja no s'hi pot renunciar, ni ganes. El salt endavant que ha fet en els últims mesos la consciència col·lectiva no es desfarà. L'Estatut ja no satisfà, perquè els costos de posar-lo en pràctica són massa extremats per a uns resultats reals tan minsos. L'Estatut simbolitza la tutela permanent de Madrid. Per això, siguin quins siguin els errors que es cometen en l'organització de l'independentisme -no en la seva formulació-, el moviment continua estant per damunt de les persones que l'encarnen. Potser el mirall s'ha esquerdat un xic aquests dies, però el que s'hi reflecteix continua sent estimulant, promissori i necessari.

dijous, 11 de febrer del 2010

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

El món mediàtic català està més emparentat del que tots pensem. Recentment, Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies, ha publicat un article difamador contra el patriota Rubèn Novoa. Fins aquí res de nou, el director de l’ACN serveix als que li donen de menjar. En aquest atac s’hi ha afegit Directe.cat (http://www.directe.cat/puntdemira#qui-es-ruben-novoa), pamflet creat per Joan Puig, ex-diputat ERC, el qual ataca durament en Rubèn Novoa i UNCat.

Quines motivacions hi podem trobar? Per un costat n'hi ha de polítiques, no falta massa per les eleccions al Parlament de Catalunya i atacant un dirigent de CiU es vol erosionar la coalició i s’aprofita l’ocasió per atacar, un cop més, UNCat, organització patriòtica que va fer públic el seu recolzament a Reagrupament; l’ACN i Directe.cat intenten matar dos ocells d’un sol tret.

Però hi ha altres motivacions, en Saül Gordillo està molt emprenyat pels atacs que, amb fina ironia, Rubèn Novoa ha llançat contra Ariadna Jové, coneguda activista d’extrema esquerra, col•laboradora de L’Accent (www.accent.cat), que fou detinguda per l’Exèrcit israelià al donar recolzament als col•laboradors del terrorisme islàmic palestí. El germà de Saül Gordillo, n'Iván Gordillo, és el company de l’Ariadna i també col•labora amb l’Accent, el grup Taifa i altres entitats anti-sistema. Justament aquesta relació familiar ha mogut en Saül Gordillo a recolzar a l’Ariadna insultant barroerament en Rubèn Novoa.

En realitat no és cap novetat, l’extrema esquerra catalana (millor diríem de Catalunya) manté molts bones relacions amb el poder, coneguts membres anti-sistema són col•laboradors habituals de El Triangle (http://www.eltriangle.eu/), periòdic subvencionat per la Diputació de Barcelona i altres organismes controlats pel PSC-PSOE. Aquesta simbiosi extrema-esquerra i poder (llegiu PSC-PSOE) té moltes lectures i la menys escandalosa és la manipulació de l'independentisme que fa el partit del govern (PSC-PSOE) per dividir-lo i oposar-lo als sectors patriòtics de l'independentisme.

Ara s’acosten les eleccions i veurem com des de Directe.cat i des de El Triangle augmentaran els atacs contra el nacionalisme i ho faran des d’un punt de vista progressista. Que no vulguin enganyar a ningú, el suposat independentisme que es fa des del poder serveix tant sols al poder, a la perpetuació d’un govern traïdor i espanyolista, fidel servidor del poder real que rau a Madrid.

Raül Gordillo fa bé la seva feina, difamar els patriotes com en Rubèn Novoa i enaltir a persones, com l’Ariadna Jové, que se les vincula amb entitats que col•laboren amb el terrorisme islàmic palestí. Cadascú obeeix a qui li paga.

Unitat Nacional Catalana

Comunicat d'UNCat sobre l'article a Directe.cat

Havent llegit les afirmacions en l’article http://www.directe.cat/puntdemira#qui-es-ruben-novoa on es fa esment del posicionament del Sr. Rubèn Novoa i de les seves declaracions posteriors al Twitter referents a la detenció de la jove Ariadna Jové, us fem arribar la nostra total desavinença i malestar respecte al comentari que es fa cap a Unitat Nacional Catalana, on es titlla la nostra organització de xenòfoba, violenta, d’estètica militar i propera al moviment skin.

Esperem una rectificació al respecte, puig podreu comprovar entrant al nostre lloc web, les activitats que UNCat desenvolupa i porta desenvolupant des de l’any 2000. Hi trobareu també els nostres estatuts i us demanem amb especial èmfasi que llegiu l’apartat dels 40 Punts per la Llibertat. No entenem quina raó ha portat directe.cat a realitzar unes afirmacions d’aquest caire difamatori. Lamentem el to de l’article donat que directe.cat ha esdevingut un referent per a la nostra gent d’UNCat.

Trobem molt desafotunades aquestes difamacions i esperem una rectificació per part del vostre diari digital adient i proporcional o ens veurem obligats a emprendre mesures legals per restaurar la nostra dignitat.

Dimecres 10 de Febrer del 2010

Roger Lluís i Gol
Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana


dimarts, 9 de febrer del 2010

Els enemics del català al cinema. Víctor Alexandre

Fa trenta-cinc anys de la mort d’en Franco, però encara hi ha alguns sectors empresarials de Catalunya i d’Espanya per als quals és ben viu. Són aquells que van néixer emparant-se en les seves lleis i decrets i que continuen fent negoci d’acord amb els mateixos principis. Ens en faríem creus, del nombre de remenadors de cireres que es diuen catalans i que, si poguessin, confessarien una profunda nostàlgia dels temps del dictador. Llavors tot era tan fàcil, oi? Amb el decret de 23 d’abril de 1941, Franco –Hitler i Mussolini feren el mateix, respectivament, amb l’alemany i l’italià– va prohibir les versions originals i va imposar la versió espanyola de tota pel•lícula que s’estrenés a l’Estat.

Franco, ja ho sabem, era un gallec botifler amarat d’autoodi que sentia repugnància per la diversitat lingüística i compensava el seu complex d’inferioritat imaginant-se que tot el món parlava la llengua de Roberto Alcázar y Pedrín. La seva mesura, tanmateix, va tenir –i encara el té– un efecte contraproduent en el cinema espanyol, ja que si el doblatge no hagués existit les pel•lícules espanyoles haurien atret tota una gran massa de públic que no volia llegir subtítols. Cosa que n’hauria augentat la rendibilitat i la llengua s’hauria convertit en el seu esquer més competitiu. El doblatge, en canvi, va permetre que les produccions foranes competissin en el mercat espanyol en un mateix pla d’igualtat amb les autòctones, i aquestes –que, llevat del cinema de crítica social de Berlanga, Bardem, Neville i algunes excepcions, eren molt inferior a les nord-americanes– van perdre el seu avantatge i van quedar reduïdes a la categoria d’espanyolades. Així era, si més no, com els catalans definíem les produccions espanyoles, unes produccions que no tenien cap altra finalitat que complementar les nord-americanes en els cinemes de programa doble.

Amb el pas dels anys, per raons biològiques, hi ha hagut canvis de persones en el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, però no pas en els esquemes que el regeixen. Els seus principis romanen inalterables i són fidels hereus de les normes que Franco va dictar. Per això, quan la senyora Pilar Sierra, gerent del Gremi, diu que “una de les mancances que trobem és que en aquest país no tingui més èxit el producte nacional”, està parlant d’Espanya, no pas de Catalunya, perquè per a ella no hi ha més país que Espanya ni més producte nacional que l’espanyol. Adduint averanys apocalíptics i basant-se en mentides –que ja han estat desemmascarades per la Plataforma per la Llengua–, el Gremi i la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedicine) intenten que tot continuï exactament igual que el 1941 i el president del grup Renoir, Enrique González Macho, amb 13 pantalles a Barcelona, es permet fins i tot menysprear Catalunya confrontant-la a la “grandesa de Madrid” on, segons ell, “no et pregunten d’on ets, d’on véns ni cap a on vas”. Ja veu el lector quina mena d’empresaris de cinema estan en contra de la normalització de la llengua catalana i farà bé de pensar-s’ho dos cops abans de deixar diners a les seves taquilles.

Un altre sector que també s’ha revelat defensor del decret franquista ha estat el dels grans sindicats. Ves per on, UGT, CCOO i CGT no sols estan en contra que el 50% de les còpies es projectin en versió catalana, sinó que han donat suport al boicot que una setantena d’exhibidors van fer el passat 1 de febrer contra la nostra llengua. Això, és clar, no passaria si tinguéssim sindicats nacionals, com el País Basc. Però resulta que, a més de tenir sindicats espanyols, tenim sindicats nacionalistes espanyols. Heus aquí la raó per la qual l’independentisme creix espectacularment: perquè cada cop són més els catalans que s’adonen que si no tens Estat no ets ningú. Ningú.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Contra el desagrupament. Salvador Cardús

Des de fora, és molt difícil d’entendre la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva. Però com que el gest que havia de resoldre el problema tampoc no ha estat explicat de manera satisfactòria, la confusió és total i el desconcert arriba als mateixos afectats, a banda i banda. Quan no hi ha explicacions polítiques clares, d’altra banda, és fàcil que s’entri en l’imperi de les interpretacions en clau personalista, a les quals es pretén reduir tot el conflicte. I aquest és un camí de mala sortida.

El cas de Reagrupament, que he estat seguint amb interès, és digne de consideració. En la mesura que ha estat vist com una amenaça electoral, principalment pels que li són més propers a les seves tesis i electorat, és explicable que se n’hagi parlat poc i malament. Tampoc Reagrupament no ha fet gran cosa fins ara per fer-se entendre i desmentir les interpretacions esbiaixades. Ara bé, el perfil dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment refractari als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat tornant madur, serè, assenyat, racional. De manera que feia falta que algú recollís aquest nou esperit, fora dels partits parlamentaris. Els alts perfils professionals dels associats i la diversitat d’edats, o el fet que en el seu gruix no es tracti d’antics militants ressentits amb els seus antics partits, fan dels reagrupats un fenomen realment inèdit, per no dir admirable. Just quan més es lamenta la desafecció política, resulta que una associació política, en pocs mesos, és capaç de mobilitzar més de 3.500 membres que paguen quota i que han estat fonamentals en l’organització de les consultes independentistes.

Reagrupament, però, no és un projecte d’organització fàcil. Una cosa és una associació, d’estil horitzontal i assembleari, que permet la gran diversitat de perfils ideològics aplegats per l’horitzó comú de la independència, i una altra cosa és una estructura organitzativa capaç de traduir aquesta voluntat en una opció electoral d’èxit. En aquest segon cas, l’horitzontalitat impedeix l’eficàcia i la coherència necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, es produeix la fiblada que ha donat lloc a la rara contorsió del passat cap de setmana. Una de les virtuts de Reagrupament ha estat que, com a associació, només permet la incorporació a títol individual. Algunes plataformes independentistes se n’han queixat, perquè pretenien entrar-hi com a tals, però això n’hauria alterat el sentit i la coherència. Ara bé, el cert és que no tot l’independentisme sense partit està reagrupat. Hi ha vida independentista fora de Reagrupament. I, el que sembla raonable és que, si bé és perfectament lògic que existeixin fórmules d’associació diverses en funció del tipus d’acció que duen a terme, en canvi, a l’hora d’organitzar una oferta electoral, la major part de tot aquest independentisme sigui capaç de sumar energies.

Probablement –des de fora és fàcil de dir–
, Reagrupament ha tardat massa a definir com articularia aquesta relació entre l’associació i la plataforma electoral, que difícilment podia estar formada exclusivament pels reagrupats. Per exemple, com ha suggerit algun dels seus membres, hauria estat molt raonable establir una clara incompatibilitat entre les responsabilitats de direcció a l’associació i l’assumpció de càrrecs polítics, a l’estil del Partit Nacionalista Basc. Reagrupament, una associació acabada de crear però amb les eleccions a la cantonada, hauria d’haver pensat que no era l’instrument adequat per elaborar programes electorals per a una candidatura que finalment hauria de respondre a uns criteris ideològicament més diversos i organitzativament més tècnics i més professionalitzats. I el cas és que ni amb una elecció per demarcacions electorals ni amb una de general, no es pot resoldre aquest encaix entre associació i llistes. Màxim, Reagrupament podia escollir en unes primàries possibles candidats per optar, en un segon moment, a incorporar-se a unes llistes electorals amb altres possibles candidats. I Reagrupament podia exigir participar en la redacció del futur programa electoral, una vegada coneguda la candidatura i la seva fesomia final. Però un salt de l’associació a les eleccions en solitari, que l’enfrontés a dues o tres ofertes electorals més de significació semblant, seria una decisió que obstaculitzaria els seus propis objectius.

No voldria entrar més del compte a la vida interna de Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible, aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal d’evitar noves tensions.

Amb tot, i faci el que faci Reagrupament
, l’independentisme a Catalunya és una realitat àmplia que ja no farà marxa enrere. En part, no ho oblidem, ja té representació al Parlament a través dels partits actuals. La meva sospita és que de diputats independentistes “en potència” ja n’hi ha molts, si no són majoria i tot. La part d’independentistes que no se sent còmode amb la representació partidista actual, la que no se sent compromesa amb l’actual Estatut i demana una ruptura democràtica que no sembla que els partits actuals estiguin disposats a assumir, seria bo que també tingués veu parlamentària. Però també cal dir que la història de l’emancipació nacional dels catalans no s’acabarà a les properes eleccions. Reagrupament, fins ara, ha sabut expressar prou bé aquesta aspiració. Els seus dirigents tenen l’enorme responsabilitat de no decebre-la. La generositat ha de ser la gran divisa de l’independentisme que necessitem.

dissabte, 6 de febrer del 2010

El CAT a la matrícula? és possible!

El Servei Català de Trànsit ha retirat la multa que va posar la Guàrdia Urbana de Barcelona el 7 de novembre a un conductor que circulava amb el distintiu CAT enganxat a la matrícula. El conductor, David Fernàndez Escolà, membre de la comissió executiva de Reagrupament de Sant Andreu, va recórrer contra la multa de 92 euros al·legant que el distintiu –enganxat sobre la E– no tapava la matrícula i que els agents no van tenir cap problema a llegir-la a l'hora de posar-li la denúncia. A més, en el seu recurs Fernàndez, assessorat per l'advocada d'Òmnium Cultural, recorda que, segons un reglament del Consell d'Europa del 1998, no s'està obligat a mostrar el distintiu de l'Estat si no se surt a l'estranger. Pels motius al·legats, el Servei Català de Trànsit ha donat la raó al conductor i ha resolt que quedi sense efecte la denúncia. Segons Fernàndez, això demostra que si un conductor que porta el CAT es nega a treure'l i és multat, «el recurs es pot guanyar, com ha quedat demostrat». Pocs dies després de ser denunciat, el membre de Reagrupament va denunciar a aquest diari el tracte que havia rebut de la Guàrdia Urbana, ja que segons va assenyalar els agents el van amenaçar de denunciar-lo per desobediència a l'autoritat i d'immobilitzar-li el cotxe si no desenganxava l'adhesiu del CAT davant d'ells. A més, Fernàndez va criticar que els agents equiparessin el fet de portar el distintiu del CAT a la matrícula amb el fet de dur enganxat un adhesiu amb un símbol xenòfob. Un dels agents, va explicar Fernàndez, va arribar a demanar-li que tragués l'adhesiu i que si volia el tornés a enganxar més tard. Els fets van tenir lloc el dissabte 7 de novembre als jardinets de Gràcia, on la Guàrdia Urbana feia un control rutinari.

Font: elPUNT.cat

És més fàcil estudiar català en universitats europees que en espanyoles

Cursar estudis de llengua, literatura i cultura catalana fora de Catalunya és possible en 172 universitats d'arreu del món. Alemanya, amb 28 centres universitaris, és el país amb més oferta, seguit del Regne Unit (21), els Estats Units (20), França (19) i Itàlia (18). L'Estat espanyol ocupa el sisè lloc, amb només 11 universitats. "Des de l'àmbit acadèmic espanyol, els falta convenciment i creure's que l'Estat espanyol és un estat plurinacional", ha dit el director de l'àrea de llengua i universitats de l'Institut Ramon Llull, Andreu Bosch.

Cada curs, 7.500 alumnes de tot el món aprenen català a 172 universitats de tot el planeta. La majoria dels centres s'agrupen a Europa, però també n'hi ha a indrets tan diversos com el Camerun, Austràlia i l'Urugai. Aquest curs s'ha començat la docència a la Índia, a la universitat de Columbia (EUA), Munich i Grenoble.

El primer país en tenir una universitat que impartia estudis catalans va ser el Regne Unit, ara fa dues dècades. Ara, l'Institut Ramon Llull està fent gestions per incrementar la presència d'estudis catalans al Japó, on ja hi ha dues universitats que en fan, i al Marroc, on encara no n'hi ha cap.

El Barça, Dalí i Ferran Adrià
Segons les dades de l'Institut Ramon Llull, que té convenis amb 126 centres, dues terceres parts dels alumnes de català arreu del món són estudiants de carreres de lingüística. L'altre terç s'interessa pel català per raons diverses, entre els quals hi ha "el Barça, els artistes com Miró, Dalí i Barceló" i fins i tot els cuiners de renom com Ferran Adrià i Carme Ruscalleda, tal com explica el director de l'àrea de llengua i universitats de l'Institut Ramon Llull.

Altres dels alumnes decideixen estudiar català perquè han estat a Catalunya, perquè "els agrada la manera de viure", perquè hi volen anar d'Erasmus o a treballar o bé perquè hi tenen vincles familiars. Així ho indica la directora dels estudis catalans de la universitat parisenca de la Sorbona, la catalano-francesa Monique Güell.

A la Sorbona hi ha 90 estudiants que cursen estudis de català, una xifra que s'ha estabilitzat en els darrers anys. Els alumnes poden fer-hi assignatures de tots els nivells, inclosos els màsters, els postgraus i les oposicions a catedràtic d'institut.

Els representants de l'Institut Ramon Llull han aprofitat aquesta setmana la fira Expolangues per difondre els estudis catalans que es poden fer arreu del món. La mostra, que va començar aquest dimecres i acaba aquest dissabte, és la més important d'Europa en matèria lingüística. El català, llengua parlada per 10 milions d'europeus, és l'idioma convidat d'honor en aquesta edició.

Font: AVUI.cat

dimarts, 2 de febrer del 2010

Patriotes i polítics

A vegades tenim la temptació de considerar els polítics com a éssers d’un altre planeta, com si visquessin allunyats de la realitat, en un núvol, distants i intocables. I a voltes no anem errats, els polítics tenen la rara saviesa de matar i ferir sense veure la sang, lluiten entre sí com els antics senyors feudals, envien les seves hosts a enfrontar-se a les hosts del seu enemic i ells s’ho miren des de la torre de l’homenatge del seu castell. Al camp de batalla, el pobres soldats de cada bàndol lluiten i moren pel seu senyor i mai, quasi mai, saben que lluiten no per ideals sinó per la benaurança del seu senyor.

Els patriotes, en aquest joc polític, som com els soldats de peu, l’anomenada fidel infanteria, seguim senyors que són els polítics i que no sempre estan al nivell dels seus súbdits. Lluitem, hi posem esforç, deixem bous i esquelles en una lluita diària per ideals tant enlairats com la Llibertat i la Pàtria. No busquem beneficis ni càrrecs, si arribem a sergents és per obrir bretxes en els regnes enemics i no per defugir la lluita. Però estem allunyats dels polítics, sabem que ells compartiran pessebre amb els que realment són els nostres enemics i tot i així seguim lluitant.

Aquest divorci entre els patriotes i els polítics és difícil de resoldre, vivim en móns oposats o com a molt distants, els de peu no sabem jugar a escacs com els senyors, ens abrandem i no mesurem les paraules, obrim escletxes i ens llancem sense mirar enrere, oferim els nostres pits al foc enemic i no busquem cap altre premi que el deure acomplert.

Potser algun dia aprendran els polítics que no poden jugar amb els seus peons, sense ells no són res, ja és prou difícil conciliar els polítics amb la ciutadania, pensem com ho ha de ser fer-ho amb aquests bojos idealistes com som els patriotes! Si us plau, quan hi hagi un altre ball de bastons que sigui per a prendre el poder, per a fer fugir l’invasor de casa nostra, i no per a picabaralles entre polítics que tant sols deixen com a rastres la corrua de patriotes que han tornat a casa decebuts. Cap més lluita fratricida entre patriotes per ambicions personals, no ens ho podem permetre, calen tots els caps i tots els braços, les ambicions deixem-les a casa, en la vida diària, ambicionem la felicitat pròpia sense hipotecar la del país, siguem servents de la causa i no ens servim d’ella.

Xavier Andreu

dilluns, 1 de febrer del 2010

L'excusa del català


El 96,5% dels espectadors anirien igualment al cinema, o més sovint, si augmenta l’oferta de films doblats o subtitulats en català. Si només es pogués veure cinema exclusivament en català (i no el 50% de còpies, com preveu la nova llei), el 88,75% dels espectadors anirien igualment a veure una pel·lícula si els interessa. Són dades d’un estudi elaborat pel catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat Oriol Amat, al qual ha tingut accés l’AVUI. Aquest estudi va ser encarregat a la Universitat Pompeu Fabra per Fedicine, la federació de distribuïdors que aplega les majors, i pel Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, l’entitat que ha convocat per avui el tancament de 575 sales de cinema com a protesta per la Llei del Cinema de Catalunya.

Les dades d’aquest estudi posen en entredit les previsions catastrofistes del Gremi d’Empresaris de Cinema, que dimarts passat va parlar d’“apocalipsi” invocant un altre estudi econòmic, elaborat en aquest cas pel Dr. José M. Gay de Liébana, de la Universitat de Barcelona. A diferència de l’estudi d’Amat, aquest segon estudi posa l’accent en la situació del sector: en concret, en els balanços de situació de les empreses, afectades per una crisi que s’està covant des de fa anys i que afecta tot l’Estat. El principal argument esgrimit dimarts passat pels convocants de la vaga és que l’alteració de les regles del joc, combinada amb la difícil situació econòmica per la qual passa el sector, tindrà efectes catastròfics.

L’estudi d’Oriol Amat, presentat un mes i mig abans, igualment retrata la difícil situació de l’exhibició cinematogràfica (fortes pèrdues d’espectadors des del 2003, tancament de sales, percentatge molt baix d’ocupació...), i apunta a la pirateria com a principal causa de la baixada de les recaptacions. Un problema que, a diferència de la llei catalana del cinema, no ha provocat cap mena de protesta de distribuïdors i exhibidors.

Possibles beneficis
L’estudi d’Oriol Amat fa un càlcul de l’impacte que pot tenir la llei en la venda d’entrades. Partint de la versió anterior, que només obligava a doblar el 50% en català a partir de les 16 còpies, tindria uns efectes que poden anar de la pèrdua de 5,82 milions d’euros de taquilla (això seria l’escenari més pessimista), fins a un augment de 4,62 milions d’euros (escenari més optimista).

L’impacte de les quotes d’exhibició s’ha calculat a partir d’enquestes a 400 persones realitzades el mes de novembre del 2009, en el moment d’entrar als cinemes Cinesa Diagonal, Aribau, Heron City i Mataró Parc. A aquesta enquesta pertanyen les dades citades a l’inici d’a quest reportatge.

L’altre impacte econòmic important que destaca l’estudi d’Oriol Amat és el preu de doblar al català totes les pel·lícules que igualin o superin les 16 còpies (és a dir, que s’estrenin en 16 o més sales de cinema simultàniament). Això podria costar entre 5,72 i 7,36 milions d’euros, quantitats que podrien augmentar considerablement, ja que segons la versió de la llei aprovada pel govern, el cinema nord-americà s’haurà de doblar a partir de les dues còpies (pràcticament tot). L’estudi diu que “és altament recomanable que el cost del doblatge sigui assumit per l’administració”.

El 78% o el 4%?
El Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya va argumentar, per justificar la protesta d’avui, que la baixada de la taquilla si s’obliga a doblar al català tot el cinema nord-americà seria del 78,7%. L’altre estudi, en canvi, oscil·la entre pèrdues del 4,47% de taquilla o augment del 3,55%. Aquesta diferència tan espectacular s’explica perquè en el primer cas es pressuposa que les majors no doblaran cap pel·lícula al català. Com que controlen el 71,57% del mercat (dades del 2009 ofertes pel Gremi), el resultat serà catastròfic.

Serà aquesta la posició de les majors? Els grans estudis de Hollywood, representats per Fedicine, no s’han pronunciat gaire en aquest tema. El passat mes de desembre, Luis Hernández, màxim representant de Fedicine, va deixar entreveure que el problema no són els diners que puguin perdre: “Des del punt de vista de la distribució –va afirmar–, la llei suposa un problema molt greu. Si els distribuïdors admeten les quotes, estarem perduts: les haurem d’admetre amb les altres llengües oficials d’Espanya, i a tot Europa s’obrirà la capsa de Pandora”.

Aquest argument és qüestionat per la Plataforma per la Llengua, que també ha mogut peça en un camp que considera clau per a la normalització: segons un estudi que va presentar el mes passat, el català és a la cua d’Occident pel que fa a presència als cinemes i legislació que la garanteixi, i hi ha tota mena de normatives, des de Finlàndia fins al Quebec, passant per Bèlgica o els països bàltics, que protegeixen llengües minoritàries amb molts menys parlants que el català.

El Baròmetre de la Comunicació va divulgar divendres passat una altra dada relacionada directament amb aquest tema: el 82% dels catalans estan d’acord que les pel·lícules estiguin disponibles en català i castellà, segons informa l’agència Europa Press. Un 9,9% hi està més aviat en desacord, i un 2,2% hi està totalment en desacord.

La llei del cinema de Catalunya va ser aprovada pel govern el 12 de gener passat i actualment està en fase de tramitació parlamentària. La conselleria de Cultura espera que s’aprovi pel tràmit d’urgència el mes de juliol. Si Convergència i Unió, que ja va intentar aprovar una llei semblant fa onze anys, hi vota finalment a favor, la llei podria comptar amb un suport parlamentari del 87,4%.

Font: AVUI.cat