dimecres, 29 d’abril del 2009

Carretero, exemple de patriotisme i dignitat

Se’m fa estrany sentir la paraula patriotisme dins del context polític català. Estem acostumats a sentir parlar de catalanisme d’esquerres, de sobiranisme popular, d’independentisme social, però de patriotisme? Pensava que als que crèiem en el concepte de pàtria se’ns ubicava a les vitrines d’un museu més que no pas a la vida política, però hem sentit una ventada fresca: algú, i un algú molt entranyable, ha fet reviscolar el mot i l’ha unit a dignitat; patriotisme i dignitat, termes que ja crèiem obsolets, ara són posats en solfa per en Joan Carretero. El seu article és brillant, sintètic, punyent, analitza un present, es ressent de l’actuació dels independentistes que han tastat poder, brinda solucions. En poques línies marca tot un projecte que de moment és orfe, que no té encara nom ni programa, però sí molt de futur.

En Joan Carretero ha assenyalat amb certesa quin és el deure i quin no d’un independentista: l'independentisme ha de tenir com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament i no és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn. Sembla senzill, clar, diàfan. Fins i tot el concepte de donar suport o enfortir un govern espanyol entra en plena contradicció amb la que hauria de ser la missió de qualsevol nacionalista català, i ja no diem independentista. Però hem tingut com a referents uns partits que han jugat amb els termes: per una banda la Casa Gran s’omple la boca de nacionalisme i ens vol fer creure que la seva política constant de suport als governs espanyols de torn es pot lligar amb sobiranisme, quan un projecte sobiranista no cerca un encaix dintre l’estat opressor, sinó deslliurar-se'n; per altra banda, ERC vol ser alhora l’eix vertebrador d’una esquerra nacional i un partit que ens portarà a la independència tot establint un repte pervers (“l'independentisme serà d’esquerres o no serà”) i negant cap possibilitat de bastir un moviment transversal que avantposi l’alliberament nacional a qualsevol ideologia. A Catalunya ja hem patit massa condicionants relacionats amb el país; encara ens ressona el “Catalunya serà cristiana o no serà”, ara més condicionants... I per què no lluitar per un comú denominador que justament és una Catalunya Lliure i Independent? Crear una esquerra nacional no és cap garantia de llibertat com tampoc no ho seria una dreta nacional, perquè quan el referent ideològic s’avantposa a la reclamació nacional qui surt perdent és aquesta darrera. Podem constatar-ho en la política d’aliances que han cedit la Generalitat i la seva Presidència a un digne representant de l’ocupació espanyola a Catalunya.

Carretero parla d’ètica, i això fa mal quan veiem que no ha estat justament l’ètica un referent dels nostres polítics independentistes: s’han aferrat a càrrecs, a prebendes, a beneficis i luxes que els han enlluernat; han venut projectes, ideologia i il·lusions, i tot per uns privilegis que no haurien pogut assolir mai treballant en els seus oficis i professions. Mai no sabrem fins on ha arribat l’equilibri privilegis-cessions, on rau el nivell de la balança, però ens temem que s’han venut per ben poc.

Entrem ara en un segon acte: en Joan Carretero ha estat forçat a marxar, i és de preveure que els seus companys de Reagrupament patiran el buit i la desconfiança dels que tancaran files entorn del binomi Carod-Puigcercós. Tot plegat pot esdevenir un trencament d’ERC o el seu esllanguiment en perdre els militants més compromesos amb la lluita per l’alliberament nacional. En Carretero serà acusat de dretà, un blasme que ja ha sortit de la boca dels dirigents d’ERC i dels seus mitjans de comunicació; és una acusació falsa i ridícula, però sabem que dir a algú que és de dretes és l’insult nacional. Tots els que volem la independència i la llibertat de la nostra pàtria per davant de qualsevol altre projecte polític, som de dretes? No seria més raonat pensar que, si condicionem la llibertat a una ideologia política, justament arraconarem la lluita per la llibertat a un segon terme i la farem dependent d’aquesta ideologia? Per assolir la independència hem de ser-hi tots, els que som d’esquerres i de dretes, els estudiants i els oficinistes, les mestresses de casa i els ecologistes; tots hi hem de ser presents perquè el país és de tots i tots hem de tenir el nostre lloc en la nostra República Catalana.

Ara caldrà tenir el cap fred i el cor calent, caldrà bastir ponts de contacte entre els diferents col·lectius i inquietuds del món independentista per crear un nou projecte independentista transversal. La primera fita són les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010, però és tan sols un primer pas: hem d’anar més lluny, hem d’arrencar caretes i que les forces en joc declarin si volen una Catalunya lliure o una Catalunya sotmesa i actuïn en conseqüència. Per les seves obres els coneixerem. Endavant Carretero, ens hem de trobar en aquesta lluita.


Xavier Andreu
Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana (UNCat)

dissabte, 25 d’abril del 2009

Homenatge als germans Badia


Miquel Badia i Capell

Nasqué a Torregrossa, comarca de les Garrigues, el 10 de març del 1906. Estudià batxillerat a Lleida, i el 1922 es trasllada a Barcelona per a ser pilot de la marina mercant. S'afilia a Estat Català tot just Macià l'acaba de fundar. S'incorpora a Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), suborganització d'Estat Català. Està implicat en l'intent d'assassinar el rei Alfons XIII, durant una visita a la ciutat comtal. Es tracta del complot del Garraf. És detingut. En Miquel Badia és condemnat a 12 anys de presó. Traslladat al penal de Alcalá ( Espanya) i de Ocaña (Espanya). Quan esdevé la caiguda del dictador al 1930 és amnistiat. Passà 5 anys a la presó.

Proclamada la República és nomenat cap de les Joventuts d'Estat Català. El 1932 es nomenat secretari d'en Josep Dencàs, conseller de sanitat i d'assistència social. El 24 de novembre del 1933 mobilitza puna part dels 7000 escamots de les JEREC i els destina a la conducció dels serveis Públics. Això succeïa durant el transcurs d'una vaga. El desembre del 1933 és designat Secretari General d'Ordre Públic, i el març del 1934 passa a ser cap superior de la policia de Catalunya. Va intentar mantenir l'ordre públic davant de la difícil situació provocada pels pistolers de la FAI. El setembre del 1934 dimiteix del seu càrrec en la policia. Fou un dels organitzadors de la jornada revolucionària del 6 d'octubre del 1934. Es trasllada a França, a Amèrica, a Alemanya i a Andorra Retorna al 1936 i es dedica a la reorganització de les Joventuts d'Estat Català.

El dia 28 d'abril a 2/4 de 4 de la tarda es assassinat en ple carrer Muntaner per pistolers de la FAI. Amb ell morí també el seu germà Josep. El funeral fou un acte de suport popular de la nació catalana a favor de la dignitat nacional i en contra de l'espanyolisme representats per la FAI. Els seus assassins foren quatre, Manuel Costas, Ignacio de la Fuente, José Villagrasa i Justo Bueno. La identitat dels assassins fou esbombada arran d'una bona tasca periodística de Josep Maria Planas i d'Avel·lí Artís i Gener (Tísner). Els assassins estaven relacionats amb la FAI. El xòfer era en Ruano. Aquest darrer morí després dels Fets de Maig del 1937 a mans de gent d'Estat Català que aixó venjaren l'assassinat dels Badia. Justo Bueno fou extradit després de la guerra del 1936-1939, condemnat i ajusticiat a la presó model de Barcelona després que la policia franquista el detingués a causa dels crims comesos anteriorment.

Cal llegir el llibre MIQUEL BADIA, UN DEFENSOR OBLIDAT DE CATALUNYA de Jaume Ros i Serra.


Josep Badia i Capell

Va néixer a Torregrossa ( Les Garrigues) el dia 11 d'octubre del 1903. El seu pare era en Sebastià Badia i Ricart, i la mare Rosa Capell i Minguet, naturals de Castellserà i Torregrossa respectivament. Era tot un guia per al seu germà Miquel, ell fou el que li donà la sàbia nacional. Era atlètic com en Miquel. I molt més psicològic.

Tenia tasques d'organització dins de les Joventuts d'Estat català, era un bon ajudant i mestre per en Miquel. De caràcter molt senzill. Morí assassinat juntament amb el seu germà el 28 d'abril del 1936 a Barcelona. Els autors eren pistolers de la FAI.

dijous, 23 d’abril del 2009

Pàtria número 9

dilluns, 20 d’abril del 2009