divendres, 31 de juliol del 2009

Una vacuna contra el Tripartit

Mentre els diaris van plens de notícies sobre els estralls causats pel virus H1N1, s’ha produït una epidèmia molt més preocupant en terres catalanes. No obstant, aquest brot de “mitomania” –una psicopatologia consistent en inventar històries fantàstiques– sembla restringit, de moment, a persones ostentadores de poder mitjançant la fórmula tripartida.

El primer símptoma d’aquesta angoixant malaltia es produí quan, de forma sorprenent, Joan Puigcercós va anunciar que el nou acord de finançament permetria “eixugar un terç el dèficit fiscal de Catalunya”. Segons l’enfocament monetari per al càlcul de les balances fiscals, emprat en estadístiques de prestigi com l’Eurostat, Catalunya patirà enguany un espoli d’uns 20.000 milions d’euros, entre un 9 i un 10% del seu Producte Interior Brut (PIB). Tenint en compte que el nou model de finançament, segons les previsions de creixement (o decreixement hauríem de dir) de l’economia catalana, i un cop excloses les partides per competències exclusives catalanes com els Mossos d’Esquadra o les presons, arribarà a uns 3.000 milions d’euros l’any 2012, sembla evident la fal•làcia d’aquest ripollès; Catalunya, en el millor dels casos, veurà minvar el seu espoli fiscal en una sisena part del total, no pas un terç. Perquè ens entenguem, l’espoli romandrà inalterat en un 83% del seu volum present.

Un altre il•lustre tripartit, el properament defenestrat Joan Saura, també féu mostra de la seva tendència a la mentida tot afirmant que els nous recursos aportats per l’Estatut s’haurien de dedicar a la “despesa social”. Saura, potser tocat per la tramuntana en la seva burgesa residència d’estiu a Port de la Selva, deu haver oblidat les matemàtiques més bàsiques; amb el nou model de finançament, enguany aportador d’uns 2.000 milions d’euros, la Generalitat no podrà ni cobrir la meitat del seu dèficit, estimat en uns 4.500 milions d’euros pel 2009. Per tant, Saura i la resta del tripartit haurien de començar a parlar de les indispensables i doloroses retallades de la despesa pública a Catalunya. L’alternativa, òbviament, és continuar disparant el deute de la Generalitat fins a nivells insostenibles. No obstant, en contrast amb aquesta bòfia, cal agrair la sinceritat de Saura quan anuncià la futura reedició del tripartit en cas que sumessin al Parlament el 2010.

Finalment, el líder de la troupe tripartida, José Montilla, va aconseguir arribar als nivells més elevats del cinisme afirmant, de forma categòrica, que l’acord de finançament complia amb l’Estatutet de 2006 “plenamente” i “sin lugar a dudas”. Deu ser que l’incompliment del calendari d’aplicació, la bilateralitat i criteris com la població, no tenien cap importància per al, suposadament, “Molt Honorable”.

L’operació de màrketing de l’acord empresa pel tripartit només pretén amagar un dels episodis més lamentables de la història contemporània de Catalunya: malgrat tenir la força de la llei, el tripartit acceptà ser humiliat per Madrid. Dotze mesos addicionals de tripartit ens han costat l’eternització de l’espoli i l’aprovació incondicional dels pressupostos de Zapatero; esperem que l’electorat català no oblidi aquesta traïció i es vacuni, definitivament, contra el virus tripartit.

Agustí Bordas i Cuscó. Conseller de Polítiques del Govern Federal Canadenc

dijous, 30 de juliol del 2009

Montilla menteix als catalans



Un vídeo publicat al YouTube demostra en 50 segons que el president de la Generalitat, José Montilla, va mentir en l'entrevista que va mantenir la setmana passada amb Mònica Terribas davant les càmeres de TV3 pel que fa al finançament. Durant l'entrevista, Montilla negava que la Cambra no havia demanat "de cap de les maneres" 3.800 milions d'euros el primer any i amb un to de retret instava la directora de TV3 a "repassar les hemeroteques".

El vídeo recull també les imatges del president del Consell de Cambres de Catalunya, Miquel Valls, en què plantejava la necessitat que la xifra del finançament se situés "al voltant dels 3.800 milions d'euros" amb efectes d'1 de gener del 2009.


L'extrema gravetat que un president democràtic enganyi la ciutadania

Si no es tracta d'un error, cosa que les imatges no deixen espai per al dubte, la mentida en què ha incorregut el president de la Generalitat és d'extrema gravetat, atès que el màxim responsable polític d'un país i representant del poble de Catalunya no pot enganyar el mateix poble que l'ha elegit. I menys fer-ho d'una manera tan pública i notòria. No es tracta d'unes cintes enregistrades de manera oculta, ni de la revelació d'una conversa privada, sinó d'una declaració formal davant les càmeres de la televisió nacional en horari "prime time" i contradient l'afirmació -que ara sabem correcta- de la periodista que l'entrevistava, que a més és la directora del mitjà.

En països de sòlida tradició democràtica, quan es demostra que un president ha enganyat la ciutadania d'aquesta manera, a més de disculpar-se ha de deixar el càrrec. Sorprèn el silenci dels mitjans de comunicació davant d'un fet tan greu com és mentir


Un engany irresponsable que degrada la institució que Montilla representa

A més d'un engany, aquest fet constitueix una greu irresponsabilitat, atès que el president de la Generalitat està ocultant la situació dramàtica del país (5.000 milions de dèficit l'any passat, 6.000 milions previstos per a enguany), que, juntament amb l'escandalòs espoli fiscal, hipotequen radicalment el futur de Catalunya.
A més, amb aquesta mentida Montilla degrada la institució que representa.

La independència és l'única sortida

Tota aquesta situació (la retallada de l'Estatut consentida pels partits, els incompliments del Govern central d'un Estatut retallat i disminuït, un acord de finançament farcit de dubtes i enganys, una sentència del TC que encara disminuirà més l'Estatut finalment votat pel poble, etc.) posa de manifest que l'única sortida per a la nació catalana és constituir-se en un Estat lliure i democràtic, integrat de ple dret a la Unió Europea, amb els mateixos deures que els altres, però també amb els mateixos drets.

Font: Reagrupament.cat

diumenge, 26 de juliol del 2009

Gibraltar i Catalunya. Alfons López Tena

A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d’importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d’Espanya, la República de Portugal i el Principat d’Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l’existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d’esdevenir-ne. Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s’han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d’ocupació l’han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per “il·legals”, encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.

Els darrers anys, i per efecte de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s’ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d’haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Semblava que la visita per primera vegada a la història d’un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n’han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d’incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d’intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d’impedir les independències catalana i basca. Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.

Com a catalans, és interessant constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d’atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l’Estat (en l’imaginari, a tota la península) per fer-se’n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s’han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l’etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.

En poc més de cinquanta anys, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l’Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar. La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s’han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s’hi refusà tot dient: “¡Ya tenemos bastantes catalanes!”. Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d’identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d’una població que ni és espanyola ni se’n sent, ni vol dependre de cap manera de l’Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món. Cap Estat a Europa reivindica el territori d’un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l’espanyol amb Gibraltar és l’únic cas.

Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l’ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s’ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s’ha de recuperar perquè no en forma part. És, per un nacionalisme ètnic com l’espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l’altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l’han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n’albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l’imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí? No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: “el justo derecho de conquista”. Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin. Si volem, i quan vulguem, serem tan lliures com els gibraltarenys, els portuguesos, els andorrans i els espanyols, i s’unirà als quatre Estats de la península ibèrica un cinquè: l’Estat independent de Catalunya.

divendres, 24 de juliol del 2009

Espanyolitis aguda. Salvador Cardús

La desmesura de la propaganda a favor de l’acord de finançament aconseguit pel govern de Catalunya és el que, a hores d’ara, el fa més sospitós de no ser ben bé el que diuen que és. També hi ha els arguments tècnics incontestables: com l’incompliment del principi d’ordinalitat, que fins fa quatre dies era innegociable, o la inexistència d’una bilateralitat autèntica, que no es pot confondre amb el fet que, com sempre, hi hagi hagut negociacions a dues bandes (si no, hauríem d’acabar dient que l’acord del Majestic també en va ser, de bilateral). Per no parlar del fet que s’hagin incomplert els terminis i que l’aplicació es retardi un any més, o que les xifres que donen Castells i Puigcercós per a 2011 i 2012 siguin merament especulatives. Però tot això és la lletra menuda, ben sabuda per qui l’hagi volgut llegir. El gros, el que realment sorprèn, és la campanya propagandística. Tant la visible –vull dir, els anuncis, les entrevistes, les paradetes que fan 20.000 simpatitzants socialistes en un matí de diumenge, les declaracions hiperbòliques sobre la significació política de l’acord...–, com la invisible –és a dir, les pressions periodístiques que s’han fet en contra de les expressions de dissidència davant la pretensió d’adhesió unànime als resultats de l’acord–. A què ve tant d’histrionisme?

La meva opinió és que el PSC ha volgut convertir l’acord de finançament en una gran operació política de reespanyolització de Catalunya. Es tracta d’imposar una lectura espanyolista de l’acord que esborri la contraposició d’interessos sobre la qual inevitablement s’ha desenvolupat la negociació. El govern havia hagut de mostrar-se dur amb Madrid, fins i tot posant en qüestió que fos veritat que guanyant Zapatero, hagués guanyat Catalunya. Però, acabada la tensió, al PSC no li convé que perduri la imatge de la contraposició d’interessos, sinó que es restauri la idea de la complementarietat. El PSC ara espanyolitza l’acord, per dir-ho d’alguna manera, fins i tot inventant –en boca de Montilla– la idea d’un Zapatero generós a qui hem d’agrair tanta magnanimitat. Per a ERC, no cal dir-ho, el relat de l’acord és tota una altra pirueta, força més complicada. A ERC se li ha deixat representar el paper de torna, perquè l’acord arribés a fer el pes complet. I ara intenta capitalitzar-lo en dues línies diferents: Carod, des del govern, afegint-se a l’exageració –“un acord XL per a un Estatut de talla S”, una afirmació hàbil que porta afegit l’habitual retret a CiU– i Ridao, des del partit, situant-se en el “gradualisme” i fora de “l’independentisme maximalista”: d’aquí a “pujolejar”, hi va ben poc.

L’exasperació del valor de l’acord no s’ha produït només dins del país, sinó que també ha vingut de fora. Afirmacions demagògiques com les d’aquell conseller de Madrid que afirmava que per a l’acord de finançament un català valia com dos madrilenys, no tan sols són ignorants i contribueixen a sostenir la tradicional catalanofòbia, sinó que acaben donant la raó als negociadors: hom diria que, efectivament, els catalans acabem de fugir amb un botí. Ara bé, en aquest context ocupat a desorbitar la realitat, on la van dir més grossa és a la reunió del consell territorial socialista del cap de setmana passat. El titular de portada d’un dels diaris que se sol apuntar a totes les campanyes del tripartit, deia: “El PSOE declara la fi de la desafecció catalana”. Si els he de ser franc, encara prefereixo la rucada del conseller del PP de Madrid. En canvi, trobo intolerable que el partit del govern d’Espanya s’atreveixi a determinar res sobre la nostra sentimentalitat política. Com si un dia CiU decretés el final de la catalonofòbia dels espanyols. ¿No es veu fins a quin punt, a més de ridícula, és una actitud perdonavides inacceptable?

No voldria perdre ni un minut més amb Espanya. Un paràgraf encara és massa. Sobretot, perquè les seves arrogàncies són fruit dels nostres acovardiments, dels agraïments exagerats i mesells, que afavoreixen una mena de concepció feudal de la política en la qual es veu que cal agrair a l’amo la generositat d’haver fet –una mica de– justícia. La meva intenció és ben la contrària: crec que passem massa estona, a vegades tota l’estona, pendents de si Espanya ens estima o ens abonyega. No és només la política del PSC la que ens espanyolitza gratuïtament i fora de mida, com la campanya d’ara mateix. És que fins i tot a bona part de l’independentisme –i ara no parlo d’ERC– sembla que només l’alimenti l’antiespanyolisme. Hi un tipus d’independentistes als quals només els fa moure Espanya. És el cas tan habitual de justificar la independència fent referència gairebé exclusiva a l’espoli fiscal o, ara, a l’esperada sentència del Tribunal Constitucional. Mai no he entès aquesta lògica d’un cert catalanisme que sembla que esperi, en positiu o en negatiu, que sigui Espanya la que ens vagi dibuixant el camí de l’emancipació.

En el fons, per al nostre futur nacional emancipat, la sentència del Constitucional ens hauria de ser més aviat indiferent. Primer, perquè des d’una perspectiva nacional espanyola unitarista, el més coherent és que repassin bé l’Estatut, per si en algun punt, algun dia, podia fer una esquerda a la Constitució. Segon, perquè ni que el Constitucional beneís aquest Estatut ribotejat, això no el salvaria pas de les seves enormes limitacions. A veure si encara també acabarem agraint la generositat dels senyors magistrats per haver salvat un Estatut que ja va néixer raquític! I tercer, perquè fins i tot en el millor dels casos, el futur del país no passa exclusivament per aquest instrument. ¿Algú creu que si el Constitucional avala el precepte que el català, a Catalunya, sigui tan obligatori com l’espanyol, tindrem la llengua salvada? ¿I hi ha algú que no s’adoni que el català podria tenir futur malgrat la hipotètica sentència negativa del Constitucional?

L’espanyolitis aguda que vivim
aquestes setmanes provocada pel PSC és una inflamació que ja passarà. Però tornarà l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes de dependència, bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida. La meva opinió és que qualsevol projecte d’emancipació nacional que vulgui tenir futur ha d’estar curat de tota mena d’espanyolitis, tant de les inflamacions agudes d’espanyolisme abrandat, com de les inflamacions cròniques espanyolisme resignat o de l’antiespanyolisme visceral.

dijous, 23 de juliol del 2009

Quartos, model i poder. Patrícia Gabancho

¿És un bon acord de finançament? Més que això: excel·lent. El problema és que aquest acord consta de dues parts: la que està consignada en els 70 folis presentats per la senyora Salgado i la que no hi consta, que és la major part de les molt concretes medalles que s’estan posant els negociadors. L’acord, d’altra banda, ha de seguir el seu camí de tramitació legal, no és definitiu. De moment, hem comprat una moto –els 3.800 milions– que no sabem si és o no al pàrquing. Hi ha un subtext de trucades telefòniques que no s’han posat en negre sobre blanc. Per exemple, l’aportació de l’Estat al sistema en aquest ja mític 2012. Per exemple, les xifres que rebrà cada comunitat, que cadascú se les ha fetes com ha pogut i volgut. Ara bé: deixem això de banda, que és molt deixar, i mirem com queda el repartiment de poder, ja que, segons la regla clàssica, qui té la clau de la caixa té el poder.

Miraré de traduir tot plegat com si parlés amb la meva veïna, una soriana espavilada, que parla castellà i veu el Cuní cada matí per estar al cas: la dona, que ara està de vacances al xaletet comprat amb veritable suor menestrala, ha anat congriant la certesa que Espanya ens aixeca la camisa. Comencem, doncs, pel model.¿Ha canviat? S’ha modulat. Però un principi resta en peu: quatre comunitats paguen i onze cobren. Això fa trenta anys que dura, que vol dir que el sistema no és eficient. Cap ni una de les comunitats receptores ha passat a ser contribuent. I, si serveix com a pista, paguen Madrid i els Països Catalans. Quan dic aquestes coses, la veïna m’explica que la seva família, a Sòria, viu tot l’any –“de conya, viuen”, diu– de treballar uns mesos al camp, perquè aquelles famoses peonadas que havien de durar quatre dies encara hi són, a Andalusia, a les Castelles i a Extremadura.

Tots els diners es recapten al “territori”.
Immediatament l’Estat se’n queda el 50%. Una part torna a les comunitats en forma d’inversions. Aquí és on l’Estat decideix, posem per cas, que l’autovia que unirà l’Aragó amb el mar passarà per Vinaròs i no per les Terres de l’Ebre. No seré jo qui protesti per una decisió que beneficia els cosins valencians, però la pregunta és si amb els 3.800 extres la Generalitat pot fer la carretera que falta al nostre Sud i la resposta és no. No hi ha prou calé. El poder de l’Estat és establir eixos de desenvolupament, decidir que la T1 s’inaugura sense metro, obligar els empresaris catalans a comprar una línia aèria per tenir connexions internacionals, fer les inversions catalanes tardanes i escasses. Això és el 50% de l’Estat. Això, i el cost de l’Institut Cervantes, que equival, ell solet, a la meitat de tot el pressupost de Cultura de la Generalitat. Com diu molt bé Esperanza Aguirre, els uns fan hospitals i els altres fan ambaixades.

Una altra part d’aquest 50% confiscat, l’Estat el tornarà al sistema autonòmic a través de l’aportació dels 11.000 milions, que són absolutament teòrics i, per tant, làbils. Solbes va dir que 6.000 i el 2009 seran 6.000: aquests consten en el document; la resta, no. La vocació zapateril de fer que totes les autonomies incrementin l’assignació ha obligat a posar en l’horitzó del 2012 aquesta xifra, d’on surten els 3.800 catalans, igualment hipotètics. S’han posat de paraula. És un compromís verbal i opinable. Un altre govern (o aquest mateix) pot tenir altres vocacions. I sense aquesta xifra, tota la resta trontolla. Però mirem què se’n fa de l’altre 50%, la meitat que queda en mans autonòmiques. Doncs resulta que les autonomies només en poden disposar del 25%, i encara hi ha una minúcia tècnica que permetria a l’Estat posar-hi mà. En tot cas, el 25% del 50% és, si no m’erro, una vuitena part: d’això se’n diu descentralitzar!

El 75% de la recaptació transferida (50%) va al pot comú que es distribueix entre les autonomies per cobrir els serveis bàsics. El criteri de la distribució el fixa l’Estat. Per simplificar, diguem que és el de la població ponderada. Catalunya hi guanya perquè se li ha comptat el milió i escaig de població extra, que estava ben bé a la intempèrie, però sense tenir en compte, com es demanava, que un immigrant surt més car que un aborigen quan es tracta de serveis socials, perquè la prestació és més abundant i més complexa. Aquesta no és, però, l’única font d’ingressos. S’hi han afegit alguns pots més, per cobrir les necessitats de les comunitats subvencionades, perquè puguin pagar també allò que no són serveis bàsics. Aquí diuen que Catalunya torna a rebre un pessic, perquè s’hi han calculat les transferències “estranyes”, com Mossos o Justícia, que no són generals, però això no està escrit enlloc. ¿I no ens les pagaven, abans? ¿Teníem una transferència sense dotació?

Queda un ‘pot’ petit i contradictori, que ajuda les comunitats riques perquè són riques i les pobres perquè són pobres. Ara bé, retinguem dues coses: l’Estat controla set vuitenes parts de la riquesa; i tot, si vol. I, si Catalunya rep molt, és perquè estava molt avall i era voluntat dels negociadors catalans situar-la per sobre de la mitjana en recursos per habitant. Aquest punt és intel·ligent perquè, si es compleix, que encara no ho sabem, arrossegaria la resta. Ara bé, suposem, i és molt suposar, que rebem els 3.800 milions: ¿són molts o pocs? El pla de Rodalies val 4.000 milions. El desplegament de la nova llei d’educació està valorat en 1.200 milions. I en un mal any com aquest la Generalitat ha fet un dèficit de 4.500 milions. I siguin molts, bastants o pocs, em temo que hem arribat al sostre del sistema. No s’anirà més enllà. Com en el nivell de competències, som al final del camí. ¿Ens hi cap, l’ambició?

Dues paraules finals sobre el procés de negociació, dut amb una altíssima dignitat per part del president Montilla i del conseller Castells. Hem de ser conscients que el brillant resultat (teòric) ha permès que un diari de casa titulés en portada que el PSOE donava per tancada la “desafecció catalana”. I a sobre, pim-pam, han desarborat CiU, amb la qual el PSC es disputa el lideratge de la societat catalana. Sembla molt que el president Montilla ha fet els deures que tenia damunt la taula quan va defenestrar Maragall: estintolar el govern de Zapatero amb bigues d’acer i relligar Catalunya amb Espanya. És clar que això té un cost! ¿Vol dir que ens han comprat? Si tot el que està en l’aire acabes arribant, tampoc no hem sortit gaire cars. El dèficit fiscal català està entre 14.000 i 20.000 milions anuals, segons les fonts. Catalunya bé val aquestes misses, siguin 2.000 o 3.800 els milions. Que soni, doncs, la fanfàrria, que a Madrid també celebren.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Les autèntiques dades d'un país en fallida

L’estafa d’això que ens han venut a bombo i platet com a gran acord de finançament és, a mesura que anem coneixent dades, bíblica. Estem assistint a una de les més grans operacions massives d’engany.

No sé com, però hem de difondre aquestes dades. Confio en tots els que visiteu aquest bloc. Crec que us heu de convertir en protagonistes de la denúncia d’aquesta estafa.

Fixem-nos-hi:

El Departament d'Economia acaba de publicar les dades reals del finançament en forma d'execució de pressupostos a juny del 2009. La conclusió gràfica és la següent: el nou finançament servirà només per a reduir a la meitat el dèficit no pressupostat de la Generalitat.

La Generalitat, el tripartit, en els seus pressupostos, ja havia previst –per poder-los quadrar- un endeutament brutal, de 4.000 milions d’euros.

D’acord a les dades d’ingressos i despeses, aquesta xifra es multiplicarà per cent.

Segons les dades de mig any 2009 i la previsió a 12 mesos, el pressupost de despesa total de la Generalitat és de 31.000 milions.

Aquí teniu les dades:
http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_20393283_1.pdf

http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_74379142_1.pdf

Posem que en hi ha un retall de 1.000 milions de despesa per les polítiques impulsades per la conselleria d’economia a la vista de la catàstrofe pressupostària. Si aquesta reducció fos operativa, la despesa total previsible pel 2009 podria ser 30.000 milions. Aquesta és una presumpció francament optimista, ja que en aquests moments ja hi ha 16.798 milions disposats, el que farien 33.596 milions de despesa pel 2009 de seguir a aquest ritme.

Els ingressos a mig any juny 2009 són de 14.550 milions euros, dels quals 3.844 corresponen a deute públic. És a dir, d’acord als pressupostos de la mateixa Generalitat en aquests moments una quarta part dels seus ingressos són deute.

Descomptats aquests ingressos de deute, resulta que els ingressos efectius del sistema de finançament són de 10.706 milions d’euros.

Si fem una projecció a 12 mesos per a aquest 2009 podem veure que la recaptació total assolible, amb el deute públic màxim previst als pressupostos (4.054 milions), equivaldria a uns 25.466 milions d’euros.

En aquest context, la diferència d’ingressos en relació a la despesa previsible equivaldria a 25.466 menys 30.000, és a dir, un nou dèficit de - 4.534 milions d’euros.

Fixem-nos-hi: la Generalitat ja ha previst en els seus pressupostos un endeutament de 4.054 milions d’euros, però a això cal afegir-hi uns 4.534 milions d’euros de dèficit provinents de la diferència entre les previsions pressupostàries de despesa i d’ingressos.

Tot plegat situa el deute, previst i no previst, de la Generalitat en aproximadament uns esgarrifosos 9.000 milions d’euros per a l’exercici 2009. Segons les dades facilitades per la mateixa conselleria d’Economia, el finançament addicional previst per al 2009 és de 2.151 milions d’euros.

Això ens aboca a unes dades d’endeutament de la Generalitat d’autèntic vertígen, fins al punt que situen les necessitats reals d’endeutament, per al 2009, en uns 6.437 milions d’euros..

D’on sortiran? Qui explicarà aquest endeutament als ciutadans de Catalunya?

És a dir, i perquè tothom ho tingui clar: els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2009 contemplaven ja un endeutament d’uns 4.054 milions d’euros. A aquests cal afegir els 4.534 nous milions d’euros de dèficit provinents del desfase pressupostari d’ingressos i despeses, i descomptar-hi els 2.151 milions d’euros que segons la conselleria rebrem pel gran “acord de finançament”. Tot plegat ens ofereix un saldo final de més de 6.000 milions d’euros de dèficit i endeutament en un sol any!!!!!

L’any 2008, i segons dades de la mateixa conselleria, l’endeutament de la Generalitat, conseqüència del desfase pressupostari va arribar gairebé als 5.000 milions d’euros. Per a aquest 2009 les nostres previsions, “millora” del finançament inclosa, estimen un endeutament d’uns nous 6.000 milions d’euros. Brutal! Demencial!!!!

Aquesta situació és absolutament insostenible. Ens aboca a la catàstrofe. Aquesta situació només podia haver estat resolta amb un finançament que s’hagués situat en un increment d’ingressos, immediat, de 5.000 milions d’euros. Tot el que no sigui això continua alimentant un endeutament brutal i insostenible de la Generalitat.

En acceptar aquest acord, el tripartit limita l’increment d’ingressos a menys de la meitat del que es necessita per a sobreviure, per a obrir “la paradeta”. L’única altra manera de reduir el dèficit seria amb una limitació radical de les despeses (de milions d'euros de despesa!!!).

Per tant, és també una mentida absoluta que aquesta falsa “millora” en el finançament permeti incrementar cap política de despesa. És absolutament impossible. Ni tan sols pot eixugar la meitat del dèficit i endeutament ordinari!!!

El tripartit ha comès un autèntic crim de “lesa patria” acceptant aquest finançament. Ha acceptat un finançament que més enllà d’incomplir radicalment l’estatut (això a mi m’importa ben poc) aboca d’una manera radical i anguniosa el nostre país a un dèficit i endeutament estructural absolutament insostenible. És a dir, aquest acord és un dels més vergonyosos exercicis d’irresponsabilitat als que hem assistit.

Si les dades de l’espoli fiscal el situen entre 15.000 i 19.000 milions anuals això vol dir que financem de manera indecent una “solidaritat” envers altres “autonomies” que a nosaltres ens implica un endeutament demencial, insostenible.

Catalunya, de mans del tripartit, de mans del seu increment de despesa absolutament bananero, i de mans de l’acceptació d’aquest letal model de finançament ha abocat el nostre país a la fallida. Ens estan abocant a un endeutament demencial i impossible. Tot plegat és tan insostenible que només s’explica per les urgències electoralistes dels partits que conformen el tripartit.

Aquests irresponsables estan ensorrant el país. Ho saben, però els hi és igual. I els mitjans de comunicació són incapaços d’analitzar i denunciar el que està passant. "Créanme, ha sido ETA". Només ens tenim a nosaltres per a denunciar el que està passant. I cal que ho fem. Cal que circulem la denúncia.

Cal, a més, que siguem conscients que tot plegat no és discutible. Vull dir que el nostre país no es pot abocar, en cap cas, a discutir aquestes xifres, ni el model, ni res de res. Políticament el nostre país només té dues opcions: o ensorrar-se en mans d’aquesta colla d'impresentables sectaris del tripartit, o apostar, de manera decidida, per la independència, per Reagrupament.

No hi ha cap altre sortida. Independència o mort! Reagrupament o mort!

Visca la terra, mori el mal govern!

Font: Dies de fúria

L'Avui, òrgan del tripartit. Víctor Alexandre

El diari Avui ha iniciat un camí altament perillós, un camí que el pot dur a la mort en molt poc temps. No hi ha un altre desenllaç quan els lectors d’un diari se senten traïts per la seva línia editorial. El més greu del cas, però, és que aquesta inexorable davallada és fruit d’un vell pla socialista de destrucció dels tres tòtems de la comunicació catalana: TV3, Catalunya Ràdio i l’Avui. Es tracta de despullar aquests mitjans del component sentimental que va acompanyar la seva creació i d’esborrar-los de l’imaginari català com a elements referencials per tal que es produeixi una desafecció. Després, de la desafecció a l’abandonament, només hi ha un pas. “I això, per què?”, es preguntarà algú. Doncs perquè uns mitjans catalanocèntrics potents, serien letals per a un PSC-PSOE que és al•lèrgic a la catalanitat i que troba en l’espanyolitat l’única font dels seus vots. Uns vots, ves per on, que mai –mai- no li han permès guanyar les eleccions catalanes. Per això no en té prou amb la destrucció de TV3, de Catalunya Ràdio i de l’Avui, també necessita fer el mateix amb Esquerra. I ho ha aconseguit. Ja s’ha vist que aquella Esquerra que abans de la creació del segon tripartit havia estat un magnífic motor de l’independentisme és avui una força en declivi, clònica del PSC-PSOE i abandonada en massa pels seus votants.

Fixem-nos, per altra banda, que aquesta pèrdua espectacular de militants i de votants d’Esquerra és indestriable de la pèrdua d’espectadors de TV3, d’oients de Catalunya Ràdio i de lectors de l’Avui. La desafecció és absoluta perquè tant el partit republicà com els mitjans esmentats han deixat de satisfer les expectatives d’aquells que els seguien. Esquerra no sols ha deixat de ser un partit independentista sinó que s’ha transformat en un partit conservador, i TV3, Catalunya Ràdio i l’Avui han esdevingut òrgans al servei del tripartit. Un tripartit sense cap més projecte que perpetuar-se en el poder en qualitat de gestionador de les engrunes signades per Esquerra en un grotesc, humiliant i inadmissible acord de finançament que la història jutjarà. Mentrestant, però, els altaveus mediàtics i l’estol d’opinadors i tertulians al servei del règim –per això se’ls contracta- menteixen i canten les excel•lències d’una estafa política que consagra la dependència financera de Catalunya, que eternitza l’espoli que patim i que ens aboca irremisiblement a l’asfíxia.

I és aquí on entra l’Avui, una empresa teòricament privada que es presenta com a independent i immaculada, però que ha llançat una campanya de criminalització de la dissidència i de glorificació de la claudicació del govern. Les pàgines “informatives” signades per Mar Jiménez i l’allau d’articles de veus claudicants demanant a CiU que “no es descentri”, que “no s’aïlli”, que “no caigui en el buit”, així com l’intent d’intimidar-la qualificant la seva posició d’“impròpia de qui vol governar” o el vergonyós editorial del dia 14 acusant-la d’electoralisme –què són si no la campanya esmentada, el discurset de Montilla i l’aparició de Puigcercós a TV3?- mostren clarament les cartes marcades de l’Avui. El diari, fins i tot, ha iniciat una campanya de desprestigi contra Joan Laporta perquè aquest, amb tot el dret com a català i com a president d’una de les institucions més importants del país, ha dit obertament que aquest acord de finançament situa Catalunya “molt a prop del ridícul”. L’Avui, per tant, ja és a les mans de la Secta i la Secta ha donat una consigna: tots contra la dissidència. Això, és clar, ha fet vessar el got de la paciència de molts lectors i subscriptors que han decidit que, ben mirat, als quioscs hi ha un diari molt més catalanocèntric que es diu El Punt.

Potser algun dia l’Avui descobrirà que la diàspora d’aquests lectors i subscriptors té la mateixa naturalesa que la imparable diàspora dels votants i militants d’Esquerra. El Partit Socialista ja ho sap i es frega les mans.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Finançament i actes de fe. Alfons López Tena

El sistema de finançament de la Generalitat no s’ha regit mai per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ni pel de 1979 ni pel de 2006, sinó per la LOFCA, llei que aproven i reformen com volen els governs espanyols segons el principi enunciat per Alfonso Guerra: “Que tengan que venir cada año los catalanes a por alpiste”. L’actual Estatut ha quedat suplantat pel document aprovat aquesta setmana, que es traduirà en una nova reforma de la LOFCA, i que no recull cap de les xifres i imports que els governants i polítics del tripartit diuen que els han dit els governants socialistes espanyols, que responen “Ni confirmo ni desmiento”. La Generalitat ha renunciat, entre d’altres, als diners corresponents a l’any 2008, als criteris de l’Estatut per tenir en compte l’esforç fiscal dels ciutadans i les empreses catalanes, a la comissió mixta, bilateralitat i consorci tributari Estat-Generalitat, i a que la renda per càpita dels catalans després de l’anivellament, també conegut per espoli fiscal, no baixi de la posició 4ª a la 11ª. Ara com ara aquestes renúncies són il.legals per incomplir l’Estatut, però aviat deixaran de ser-ho perquè el Tribunal Constitucional dirà que per sobre l’Estatut referendat pel poble català hi és la LOFCA que aproven les Corts espanyoles.

Les úniques previsions del document aprovat són que l’any 2009 l’Estat aporta 5.000 milions € a les Comunitats Autònomes a repartir segons la població i el seu creixement, que s’incrementen l’any 2010 en 1.200 milions € per les persones dependents i uns altres 1.200 milions € per població, però que no es pagaran fins l’any 2012. A més, l’Estat aportarà cada any la quantitat que li plagui a tota una sèrie de fons, alguns dels quals exclouen Catalunya com a receptora però mai com a pagadora. L’Estat es queda per a ell, de la recaptació a Catalunya, el 100% de l’Impost de Societats, el 50% d’IRPF i IVA, i el 42% dels impostos especials. La Generalitat ha de rebre el restant i els Impostos de Successions i ITP, però de tot això només es queda la quarta part, perquè el 75% l’ha d’aportar al conjunt de Comunitats Autònomes per distribuir-se en funció de la població segons trams d’edat. Cal recordar que la mitjana dels darrers 20 anys és que som el 16’5% de la població de l’Estat però paguem el 24% dels impostos, i aquest sistema de finançament ens obliga a aportar en funció dels impostos que paguem i a rebre en funció de la població que som: el negoci de les cabres. Per acabar-ho d’arrodonir, l’aportació de l’Estat només es farà si resulta compatible amb l’exigència de mantenir el dèficit estatal en nivells acceptables, segons consideri el govern espanyol i la Unió Europea; i els recursos percebuts s’han de destinar per la Generalitat a reduir el propi dèficit.

En conclusió, és impossible saber si els impostos que paguem els catalans i les nostres empreses aniran a parar més o menys a la Generalitat o a fora de Catalunya, si la Generalitat rebrà més o menys diners amb el nou sistema que els que rebia fins ara, i quants. Tot depèn, ara com ara, d’un acte de fe: si vostès es creuen que Zapatero complirà allò que Montilla, Castells, Puigcercós i Saura diuen que els hi ha dit, la Generalitat rebrà l’any 2012 el 80% del dèficit que la pròpia Generalitat va tenir l’any 2008. És fàcil comprovar-ho: vagin els proveïdors a cobrar factures pendents, els malats a ser atesos, els dependents a rebre les ajudes, les escoles i universitats a reclamar despeses ajornades. Si els governants espanyols i catalans no ens enganyen ni s’enganyen, no hi haurà problema: tot seguit n’obtindrà tothom satisfacció i diners.

divendres, 17 de juliol del 2009

Quan convé seguem cadenes

Era la darrera setmana de juny i em trobava a Catalunya. Per això i perquè sempre he pensat que l'exemple val infinitament més que la retòrica, vaig decidir sumar-me als 20.000 participants anònims que l'Acte per la Sobirania pretenia congregar el 27 de juny. Al final, la calor, la platja, les oportunes declaracions de Jordi Pujol o el fatalisme mediterrani van dividir les expectatives per quatre, i del saldo la Guàrdia Urbana encara va restar-ne uns quants milers. Però ni que el còmput s'hagués dividit per deu, la convocatòria hauria estat un èxit pel sol fet de visibilitzar la normalitat del sector social compromès i demostrar, doncs, que la sobirania no és la dèria de quatre radicals. La marxa la formaven grans, joves i menuts, una representació transversal de la classe mitjana nostrada, la que estadísticament i anímicament és el pal de paller d'aquest país desarborat Aquesta mostra del català emprenyat però no resignat demostrava, per a qui tingui ulls i orelles, que les raons d'ahir i d'abans-d'ahir encara valen per avui i si cal valdran per demà. Perquè són les raons de Catalunya.

MENTRE MARXAVA AL COSTAT d'una senyora gran, vaig tenir la sensació de viatjar en el temps, d'haver-ho viscut tot plegat. Freud d'aquesta sensació una mica angoixant en deia "el que és sinistre". Es referia al retorn d'alguna cosa coneguda en circumstàncies que la fan estranya. No, de cap manera comparo les manifestacions èpiques del franquisme, que podien acabar a la jefatura de la Via Laietana, amb una marxa pacífica amb discret rerefons de Mossos a l'aguait. El viatge en el temps tenia altres referències. Primer, la intuïció que allò era sols l'inici, la punta d'iceberg d'un clam que anirà creixent, com creixé l'antifranquisme malgrat la dificultat de mobilitzar la gent per una cosa tan etèria com la democràcia. La democràcia d'aleshores és la llibertat de demà. El conformisme d'aleshores, la indiferència d'avui. I les complicitats d'aleshores, els bastons a les rodes que administracions, partits i mitjans de comunicació posen ara a la voluntat de sortir del forat negre que s'enduu Catalunya cap al buit.


REGISTREM ELS FETS. L'AJUNTAMENT de Barcelona no va autoritzar la marxa. En conseqüència, no es disposà de megafonia i els discursos no arribaren a orelles de tothom. El Telenotícies vespre va dedicar al moviment ciutadà unes brevíssimes imatges privades de context, que desaparegueren l'endemà desplaçades per urgències d'imperiosa actualitat.


AQUEST MINIMALISME INFORMATIU contrastava amb l'amorosida atenció que la nostra dedicà el mateix dia (i l'endemà) a la manifestació de gais, lesbianes i transsexuals, remarcant que amb la importació del Love Parade Barcelona assolia el nivell de Berlín, París, Londres i Nova York. Jo no dubto que el sexe pluricultural i sostenible posi Barcelona a l'alçada d'aquelles capitals, però en lògica estricta em pregunto si un acte de sobirania no acabaria posant Catalunya a l'alçada dels respectius països. I si aquest posar-se nacionalment a l'alçada no seria la millor fórmula per elevar Barcelona al rang de capital.


LA SEGONA REFERÈNCIA DEL MEU viatge en el temps és personal. Mentre marxava em va venir al cap el record del meu avi, l'agost del 1977, dempeus al teatre municipal de Tordera quan La Principal de la Bisbal entonava Els segadors a la cloenda del concert de festa major. Mentre el públic en pes cantava l'himne nacional per primer cop en trenta-vuit anys, jo romania mut a la cadira i en tornar a casa encara vaig rematar: "Què vol aquesta gent, una altra guerra civil?". Era jove i terriblement ignorant, la imatge perfecta del cosmopolita barceloní forjat per la dictadura. I el meu avi va callar. Es un dels darrers records que en tinc, perquè al setembre vaig marxar als Estats Units i ell va morir dos mesos més tard. L'avi Agustí era pacífic, silenciós, d'una discreció absoluta i, n'estic segur, d'una gran vida interior. Mai va parlar de política, ni de la guerra, que no va fer, ni de catalanisme, però tampoc vaig sentir-li mai ni una paraula en castellà, i passats molts anys vaig saber que havia estat d'Esquerra Republicana. Com que aquest partit no es legalitzà fins al 1978, l'avi va morir sense poder tornar a votar els seus. Però va ser a temps de cantar públicament Els segadors.


JO NO L'HAVIA CANTAT MAI, L'HIMNE. Però el 27 de juliol, sumant-me als que ho feien al capdavall del passeig Lluís Companys, vaig entendre, com en una il·luminació, que el seu centre de gravetat emotiva no és la guerra sinó la frase "quan convé seguem cadenes". Catalunya mai ha declarat la guerra a Espanya, Espanya ens l'ha portada sempre a casa. Colpit per la intuïció d'allò que feia posar dempeus el meu avi, em vaig trobar acarat a la pregunta: amb quin dret canten l'himne els diputats del Parlament, el president Montilla, el mateix president Pujol? Vull dir, naturalment, amb quina consciència? Els segadors no és un himne de guerra i menys un himne d'anar fent la viu-viu; és un himne a la independència. Algú dirà que la lletra condiciona el segar cadenes a la conveniència, però em semblaria una lectura abusiva, mare dels ous de la marrada política que entre tots li hem fet fer al país. "Quan convé" no té res a veure amb el peremptori "ara no toca" del president Pujol, ni amb el "mai faré caure Zapatero" del president Montilla, ni amb la pluja fina de Carod. Té a veure amb les necessitats objectives de Catalunya i amb la urgència d'afrontar-les sense deixar marge a la feblesa: "seguem arran, que la palla va cara". I tan cara com va!


L'ACTE PER LA SOBIRANIA QUE LA ciutadania reclama del Parlament no és res menys que el primer cop de falç damunt l'"atada y bien atada" amb què el franquisme primer i el constitucionalisme tot seguit decretaren l'anorreament del país, en continuïtat amb la provocació d'Olivares a la qual respongueren els segadors amb un Corpus de Sang que ara ens podem ben estalviar sense, per això, estalviar en coratge.


A LES PORTES DEL PARLAMENT ENS hi esperaven deu diputats, dos de CiU i vuit d'Esquerra, els únics de l'augusta corporació que es consideraren interpel·lats. Els primers rebutjaren el manifest, al·legant la necessitat de consultar-ne la conveniència amb el partit. Els segons el signaren i se sumaren als crits d'independència, com si allò també fos cosa seva. No ha passat ni una setmana d'aquells crits i aquelles firmes, que el partit de la independència ha fet possible esbravar la majoria catalanista a la configuració del Consell de Garanties Estatutàries. Hi ha qui és capaç de trencar-se un ull per treure'n dos al rival, sense adonar-se que un cec i un borni no poden veure-hi dret, i que ara és hora baixa. Com pensen desplegar cap mena d'ambició estatutària és un misteri.


O ÉS QUE NO CONVÉ QUE EL PAÍS avanci per la via estatutària, i en aquest cas ens posem a l'aguait d'un acte de sobirania que posi en solfa l'Estatut i la Constitució, o és que ho deixen per quan vingui un altre juny.


Joan Ramón Resina. Catedràtic de la Universitat de Stanford (EUA)

dijous, 16 de juliol del 2009

Primers pensaments aleatoris sobre el nou finançament. Xavier Sala i Martín

Acabo de llegir el document del finançament i la meva primera impressió és: sembla una broma de mal gust!


Com que he d’anar a dormir d’hora (dema tinc Basté de bon mati i m’he de llegir TOTS els diaris abans d’anar-hi), us deixo amb alguns pensaments.


(1) Tothom està molt content (o al menys la propaganda oficial del PSC-PSOE) perquè Catalunya rebrà 3800 milions quan la societat civil catalana demanava 3500. Mentida! L’estat diu que intentarà apujar a 3800 A L’ANY 2012. En el document no es menciona ni el que s’havia d’haver enviat al 2008 (recordeu que l’estatut va entrar en vigor el 9 d’Agost del 2008), ni el 2009, ni el 2010, ni el 2011. Puigcercós ha sortit a dir que estava molt feliç perquè havia guanyat el pols amb l’Estat Espanyol. Amic Joan: no has guanyat res fins que no et diguin que el que ens compensaran al 2012 és més gran del que et fotran pel camí.


(2) Diu la propaganda oficial que Catalunya rebrà per sobre de la mitjana. Mentida! Zapatero ha explicat a tothom que tothom estarà per sobre de la mitjana cosa que, sense fer trampes, és matemàticament impossible. Com ho aconsegueix? Doncs, com sempre, fent trampes! Si us hi fixeu veureu que totes les comunitats participen d’una sèrie de fons comuns que repartiran els diners en relació a una sèrie de criteris. Entre ells hi ha el fons de competitivitat (que la pròpia ministra ja ha dit que serà el més petit) que donarà més recursos a les comunitats que més aporten i el de convergència (antigament de solidaritat) que dóna més diners a les mes pobres per ajudar-les a “convergir”. A més, algunes comunitats (com Catalunya) tenen transferides algunes competències (com els mossos) que requereixen la transferència de diners que altres no calen. Si s’inclouen els diners per a finançar aquestes competències transferides, Catalunya rep més de la mitjana... però només perquè a les altres comunitats no se’ls computa la despesa en policia que s’hauria de computar ja que no tenen la policia transferida. Si es fes el càlcul es veuria que Catalunya rebrà menys de la mitjana (més o menys el 95% de la mitjana). És a dir, el principal èxit del govern, l’èxit que ha repetit el President Montilla és flagrantment enganyosa.


(3) Els propagandistes de la Generalitat s’han afanyat a dir que el text compleix fil per randa amb el que diu l’estatut. Mentida! El text no garanteix en cap moment l’ordinalitat que requereix l’Estatut (recordeu que l’estatut diu, literalment: “L’Estat haurà de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita”. Per més que el President Montilla ens vulgui vendre la moto de que l’acord és bo perquè posa a Catalunya per sobre la mitjana (cosa que, com he dit al punt 2, no aconsegueix el sistema proposat), l’Estatut no requereix posar Catalunya per sobre la mitjana sinó a la mateixa posició que té abans de l’esforç fiscal. És a dir, que si la ciutadania catalana produeix una quantitat de riquesa que la col•loca en tercera posició en el rànking de comunitats autònomes, un cop paga impostos i rep transferències al sector públic espanyol, Catalunya ha de seguir mantenint la tercera posició en renda per capita disponible. No hi ha res en l’actual acord que garanteixi aquesta ordinalitat. Recordem que aquest era un punt que tant el conseller Castells com els amics d’ERC havien insistit infinitament durant mesos. Costa, doncs, d’entendre que ara donin suport a un model que no garanteix aquesta ordinalitat.


(4) Un altre punt on l’acord viola els principis de l’estatut és en el dels factors en que es farà èmfasi a l’hora de repartir els diners. És a dir, finalment el govern s’ha adonat que havia de repartir els (nostres) diners entre les diferents comunitats d’acord amb criteris més o menys justos. Per exemple, una comunitat amb més gent i amb l agent de més edat havia de tenir més diners per sanitat perquè qui utilitza la sanitat són les persones i, entre elles, les persones grans en fan un ús més intens (com algú va dir no fa gaire: amb el sistema anterior, si hagués caigut una bomba nuclear a una comunitat que hagué eliminat tota la població, aquella comunitat hagués seguit rebent els mateixos diners encara que no hi hagués ningú, per beneficiar-se’n). És més, era important que l’estat deixés d’utilitzar el cens de 1999 per a decidir com repartia la despesa perquè del 1999 ençà hi ha hagut un gran moviment migratori que ha alterat tant la població com les necessitats (els immigrants fan servir la sanitat pública més intensament que els locals). Doncs bé, el govern ha accedit a fer un “fons de garantia de serveis públics” que garanteix que tots els ciutadans de l’estat tenen accés a serveis públics (com la sanitat) i per a saber quanta gent hi ha a cada comunitat, ha accedit a utilitzar el cens del 2009 en lloc del de 1999 (gràcies, senyora ministra!). Els criteris de repartiment utilitzats són la població i la dispersió (cosa que reclamava Castella Lleó i Galícia), població en estat escolar (cosa que reclamava Andalusia), insularitat (cosa que, lògicament, reclamaven les illes), l’envelliment (cosa que reclamaven Castilla-Leon i Castilla-La Mancha), i la superfície (cosa que reclamava Andalusia). Fins aquí tot bé. El problema és que els criteris que ESTABLEIX l’ESTATUT DE CATALUNYA (quantitat d’immigrants, població en risc d’exclusió i costos diferencials deguts a preus més alts a Catalunya) han estat flagrantment ignorats. No s’entén com hi ha gent que diu que el model de finançament satisfà l’estatut fil per randa.


(5) Parlant del fons de garantia de serveis públics que mencionava a l’apartat anterior. La Generalitat ha dit durant mesos que el seu OBJECTIU MINIM IRRENUNCIABLE era que les comunitats dediquessin un màxim dels 65% seus recursos a aquest fóns comú i que la resta pogués ser utilitzat a discreció del govern de la Generalitat. L’acord diu que aquesta quantitat serà del 80%!!! Sembla que s’han saltat l’objectiu mínim irrenunciable en uns 15 punts i que, al cap i a la fi, no era tan irrenunciable.

Resum, a l’espera d’una segona lectura, la meva primera impressió després de llegir aquest document, és que els polítics del govern ens estan prenent el pel i ens volen fer combregar amb rodes de molí, tot fent veure que estem davant d’un gran acord quan en realitat, estem davant d’un acord que no te res concretat fins el 2012 (i ves a saber on seran els polítics que ara volen conservar la cadira al 2012) i que vulnera aspectes clau d’un estatut que clarament era un estatut de rebaixes aconseguit a base de pagar un preu extravagant. Vist això les preguntes que tots plegats ens hem de fer són: (1) per aquesta misèria valia la pena lluitar i patir tant? I (2): Veient lo garrepes que són els dirigents espanyols amb els nostres diners (i figura que aquests són els que havien de ser-nos més favorables) i veient lo covards que són els dirigents que figura que havien de plantar cara però que s’estimen més la cadira que al país, realment val la pena seguir per aquest camí de negociar, desgastar-se i, al final, aconseguir les engrunes... a més de l’odi i els insults constants de tots els espanyols?


Entrevista amb en Jordi Basté a RAC1

Finançament, la gran derrota catalana

En quasi bé tots els programes universitaris de management, ja sigui la gestió pública o bé la privada, s’hi inclou un curs sobre els principis bàsics per esdevenir un bon negociador. Un dels requeriments mínims per assolir un acord acceptable és l’establiment d’un sòl mínim, és a dir, el nivell per sota el qual l’opció del no-acord esdevé oportuna. A més, durant un procés negociador cal preservar, de forma escrupolosa, la solvència dels agents involucrats en el procés; així doncs, si una part presenta un ultimàtum i, després, se’n retracta, perd ineluctablement la seva credibilitat.

Des d’un punt de vista tècnic, la negociació del finançament encapçalada pel conseller Castells ha estat un desastre monumental. Conseqüentment, no ens hem d’estranyar dels lamentables resultats obtinguts per la part catalana. Així doncs, en nítid contrast amb la malaptesa del govern català, cal reconèixer l’experiència i habilitat dels funcionaris del Ministeri espanyol d’Economia i Hisenda, la matèria gris que ha permès la nova victòria del govern central.

Sovint, els catalans –abusant d’un xovinisme estúpid– menyspreem la gran qualitat tècnica del cossos tècnics existents als ministeris espanyols. Cal sincerar-nos: el nivell dels polítics catalans i el dels funcionaris de la Generalitat no toca vores amb el dels seus interlocutors espanyols. Solbes, un home d’intel•ligència contrastada, ja va trencar els esquemes negociadors de la part catalana violant el calendari establert a l’Estatut de 2006; aquesta primera mesura, part d’un tempteig inicial, va permetre a Madrid veure el grau de feblesa de la part catalana, representada per un govern en permanent estat de crisi i ple de contradiccions internes.

Un cop iniciades les rondes de converses, els socialistes catalans van cometre, novament, un error imperdonable: l’establiment d’unes condicions de ruptura de les relacions entre PSC i PSOE que, simplement, van percebre’s com un acudit de mal gust per part de polítics espanyolistes com Corbacho o Chacón. Conseqüentment, el PSC va morir el dia que els seus 25 diputats van votar a favor dels pressupostos generals de l’Estat de Zapatero. A partir d’aquell instant, Catalunya va perdre la partida.

L’acord d’aquesta setmana reflecteix la feblesa catalana i les ànsies del tripartit per allargar, ni que sigui durant un any més, l’existència de la seva agònica coalició de govern. Aquesta situació féu inviable l’alternativa més desitjable, la del no-acord consistent en defensar l’estricte compliment de les previsions estatutàries en matèria de finançament. Estic convençut que cap de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol votarà en contra d’aquest model; qualsevol economista pot adonar-se de la trampa financera beneïda pel govern català. L’espoli continuarà.


Agustí Bordas i Cuscó. Conseller de Polítiques del Govern Federal Canadenc

dimarts, 14 de juliol del 2009

Independentisme social versus nacionalisme identitari, dos camins cap al mateix objectiu?

L'independentisme català, per sort, no és monolític, és viu i per això no és un cos inert, té diferents corrents ideològiques i aquestes no sempre corresponen a ideologies socials sinó que a vegades, com és el cas que ens pertoca, la diferenciació correspon al model de nació defugint ideologies socials.

Parlaré de dues visions oposades de la manera de concebre la nació, segurament no mancarà qui les defineixi com una posició de dretes i una altra d’esquerres, però aquesta dicotomia és incerta, la manera d’entendre la nació va més enllà de plantejaments ideològics que girin al voltant de l’eix dreta-esquerra.

L'independentisme social té uns orígens clars: a finals dels anys 60 el nacionalisme representat pel FNC (Front Nacional de Catalunya) es trenca i sorgeix una corrent ideològica que lliga alliberament nacional amb alliberament de classe; no podem dir que aleshores ja sorgeixi l'independentisme social, però sí que neix la seva llavor. Per contra, el nacionalisme identitari té unes arrels més fondes; fins i tot quan encara no existia el terme nacionalisme ja trobem moviments que reivindiquen la pervivència d’una forma de viure enfront la imposició de models exteriors. No és fins a la Renaixença que aquest nacionalisme pren forma, primer d’una manera folklòrica i després ja políticament, amb el naixement d'Estat Català, Nosaltres Sols i Palestra.

L'independentisme social parteix de la Catalunya “real”, podríem dir que és una reinterpretació del lema “és català qui viu i treballa a Catalunya”, òbviament passat pel sedàs del progressisme. A Catalunya hem viscut des dels anys 60 amb dues comunitats ben diferenciades, la catalana i la castellana, i des de fa uns 10 anys el mapa “ètnic” s’ha eixamplat notablement amb una gran quantitat de noves comunitats que a poc a poc han anat creant nous ghettos. Enfront aquesta nova realitat, l'independentisme social proposa una integració lingüística dels nouvinguts; l’esquema seria proper al nord-americà on tant sols es demana saber parlar anglès i respectar la bandera per ser admès a la comunitat nord-americana (aconseguir la nacionalitat ja és una altra qüestió).

L’existència de diferents comunitats no es veu com un perill sinó com un enriquiment cultural, es pot viure perfectament en una Catalunya multicultural si la llengua catalana és el nexe d’unió i de relació de les diferents comunitats. No és d’estranyar veure polítics propers a l'independentisme social fent-se veure per la Feria de Abril i fins i tot una formació independentista hi tenia caseta fins fa uns pocs anys; després va trencar per la opacitat del finançament a la FECAC, però no va qüestionar-la com a element de colonialisme cultural i ètnic.

El nacionalisme identitari parteix d’una idea diferent de nació, defensa un model nacional basat no tant sols en la llengua i la cultura sinó en tot un conjunt d’elements com són les tradicions, els mites, la gastronomia, el folklore i un sentiment de pertinença a una comunitat; el seu concepte no exclou la integració, però fa que sigui més “exigent”. Alguns sectors de la immigració ja s’han integrat plenament a la nostra comunitat i podríem fer una llarga llista de personalitats del món de la cultura catalana que justament provenen de societats ben distants tant geogràficament com cultural. Però, per contra, hi ha altres comunitats, especialment les que provenen de l'integrisme islàmic i algunes de llatinoamericanes, que defugen el referent nacional català, les primeres per una visió del món que xoca totalment amb la catalana, especialment pel paper de la dona, i les segones per què el seu interès és justament integrar-se, però a la societat espanyola, menyspreant molts cops la nostra.

El nacionalisme identitari a voltes és criticat tot acusant-lo d’etnicista i fins i tot de racista o feixista, és ben absurd, justament la societat catalana no s’ha destacat mai com a racista i el nacionalisme català accepta i fomenta la integració sense fer distinció de races, cultures o llengües. El nacionalisme, àdhuc l'identitari, té uns components defensius més que ofensius, lluita per preservar, no per expandir. Lluita per la llibertat, no per la imposició.

L'independentisme social vol que certs sectors de la immigració s’afegeixin a la lluita per la independència tot insistint en els aspectes econòmics i fiscals, per això no veu malament fer independentisme en castellà; per no enfrontar-se amb la seva militància no fa plantejaments més enllà del dia de la independència, sembla conformar-se amb una Catalunya multicultural i no dona cap solució a la creació de ghettos.

El nacionalisme identitari vol una Catalunya Catalana i considera que el camí ha d’anar d’acord amb els objectius, no es planteja fer propaganda que no sigui en català, i si ho fa en altres idiomes és per internacionalitzar el conflicte català. Creu que la multiculturalitat pot acabar amb Catalunya, defensa un model polític que tingui plenes competències en política migratòria justament per fer una selecció en origen de la immigració que ens calgui, i poder crear una veritable política d’integració, impedint la creació de ghettos i fent respectar la nostra llengua i cultura. Indubtablement és un model més dur ja que és l’únic que contempla drets, però també obligacions pel nouvinguts; i sobre les polítiques socials dóna preferència als catalans a ser-ne destinataris. Assumeix que cal demanar alguna cosa a canvi de permetre l’entrada a la nostra societat del benestar, i aquesta ha de ser la integració o la voluntat d’integrar-se.

En definitiva, dos models per un sol país; a mitjà termini un sol objectiu: la independència, però a llarg termini dues formes d’entendre Catalunya: l'independentisme social contempla una Catalunya amb diferents comunitats amb el català com a únic nexe d’unió, el nacionalisme identitari lluita per una Catalunya Catalana on la integració assegura la convivència i la continuïtat de la nació.

Podeu triar.


Xavier Andreu. Membre del secretariat d'UNCat

El finançament Salgado-Solbes: les claus. Elisenda Paluzie

Acaba de concloure la roda de premsa de la Ministra Salgado per informar del nou model de finançament. Aquí en teniu un resum, i una comparativa amb les aspiracions catalanes a l’inici de la negociació.


1. Salgado ha confirmat que el model és el de Solbes del desembre.

2. Els fons es divideixen en dos tipus: el de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals i el de Suficiència Global per la resta de competències de totes les CCAA.

3. Al fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals s’hi destina el 80% dels recursos: 75% aportat per les CCAA i 5% per l’Estat.

OBJECTIU MÍNIM GENERALITAT: MÀXIM 65%. S’incompleix en un 15%.

4. Els recursos per serveis públics fonamentals es reparteixen en base a la població ponderada per les següents variables, entre parèntesi les CCAA que les reclamaven:

Dispersió (Front del Nord-Oest), envelliment (Front del Nordoest, Castelles), insularitat, superfície, població en edat escolar (Andalusia), densitat (Castella i Lleó).

Les variables de ponderació de l’Estatut no hi són: immigració, costos diferencials, població en risc d’exclusió.
La ministra ha afirmat que un estudi va demostrar que el cost mitjà sanitari d’un immigrant era inferior al d’un nadiu perquè és més jove.

5.El fons de suficiència global finança la resta de competències i garanteix l’status quo actual. Si amb el que rebrà per l’altre fons, una CCAA hi perd respecte a la situació actual, l’Estat la compensarà amb el fons de suficiència global.

6.S’afegeixen dos fons nous de signe contrari:

- El de competitivitat per les més riques. Salgado ha dit que serà un fons molt petit.

- El de convergència per les més pobres i les més envellides.

7.Les diferències en finançament per càpita entre les CCAA ara són de 40 punts es reduiran a 30 punts, però no desapareixen.

Per justificar que Catalunya passarà a estar lleugerament per sobre de la mitjana es pren com a referència la situació actual calculada per l’Estat sense homogeneïtzació competencial, que dóna que Catalunya està ara només 1 punt per sota, a 99 punts respecte de la mitjana de 100. Els càlculs que sempre ha fet servir la Generalitat són amb homogeneització competencial i donen un índex de 94. Per tant es comparen índexs diferents.

El principi d’ordinalitat no es complirà: aquest principi exigeix no només quedar per sobre la mitjana sinó quedar els tercers en el rànking.


8. Per posar en marxa el sistema, l’Estat aporta recursos addicionals. Salgado només ha fet públics els del 2012 que seran al voltant d’11.000 milions, però ha afirmat que és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris. També ha dit que la majoria de recursos addicionals es posen el 4rt any, per la delicada situació econòmica actual. No ha dit les xifres del 1er i del 2n any. Sembla que pel 1er podrien estar al voltant dels 6.000 milions d’euros per totes les CCAA.

9. La paraula esforç fiscal no apareix en el document.

10. Ha afirmat que si alguna CCAA vol vendre l’increment d’ingressos de la pujada de l’impost de l’alcohol i el tabac, com a nous recursos, ella no és ningú per impedir-ho.

11. Per indicació del Sr. Ocaña, Secretari d’Estat d’Hisenda, ha afirmat que l’Estat seguirà retenint el 50% de la despesa pública total.

12. Ha afirmat que ella ni confirmarà ni desmentirà les xifres que facin públiques les diferents CCAA com a previsions del 2012, que són això, previsions.

13. Ha avisat que les liquidacions del 2008 i del 2009 seran negatives per les CCAA, perquè la recaptació ha estat inferior a les bestretes que es van donar a les CCAA. Les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat, però aquest retorn es periodifica, amb un any de carència i per tant les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat el 2011 i el 2012 (justament els anys on es preveu que el model nou doni més ingressos).

14. De cada euro que recapta una CCAA pels impostos que té cedits o participats, 75 cèntims van a la bossa comú de repartiment per totes les CCAA i 25 cèntims se’ls queda.

Sobirania i Progrés en contra del nou finançament

Contra l'espoli fiscal, avancem cap a la sobirania: Sobirania i Progrés rebutja el model Salgado de finançament autonòmic

Davant l'acord sobre el finançament autonòmic al que han arribat els governs d'Espanya i Catalunya, Sobirania i Progrés vol fer públiques les següents consideracions:


1) El nou model perpetua l'estat de dependència econòmica del nostre país respecte d'Espanya. El centre de decisió sobre els diners que arribaran a cada comunitat autònoma segueix situat a Madrid, i la capacitat negociadora del govern català per fer front a retards, incompliments i segones lectures de l'acord (com ja s'han produït en el passat), és pràcticament nul.


2) El model Salgado no compta amb cap de les variables que l'Estatut de 2006 preveia pel finançament de Catalunya: immigració, major cost de vida, població en risc d'exclusió i esforç fiscal.


3) La xifra de 3.855 milions que el govern de Catalunya assegura per l'any 2012 dista molt d'estar fora de dubte. Primer, perquè la ministra Salgado ja ha dit públicament que no contradirà cap xifra donada pels governs autonòmics, de manera que aquests podran presentar l'acord de la manera més positiva per les seves respectives comunitats sense que les xifres donades es corresponguin amb les que finalment esdevindran reals. Segon, perquè moltes de les partides pactades queden fora del propi model i, per tant, depenen directament d'allò que el govern espanyol de torn es decideixi a concedir mitjançant els Pressupostos Generals de l'Estat.


4) Fins i tot si la xifra de 3.855 milions donada pel govern tripartit s'acaba complint, el fet és que és una xifra projectada per l'any 2012, sense que existeixi cap garantia que el govern espanyol respectarà els acords presos. Ja l'any 2001 el govern català va arribar a un acord amb el govern espanyol que pretesament aportaria 1.132 milions d'euros el tercer any d'aplicació, xifra de la que finalment només en va arribar una cinquena part.


5) El dèficit de l'any 2009 de la Generalitat ha estat de 4.800 milions, de manera que fins i tot la optimista xifra de 3.855 milions prevista per l'any 2012 quedarà molt lluny de cobrir les necessitats del govern de Catalunya de cara a la prestació de serveis públics.


6) Els 11.000 milions promesos per totes les CCAA pel 2012 no figuren al text del document Salgado que s'aprovarà al Consell de Política Fiscal i Financera; l'únic que hi figura és l'aportació pel 2009 (inferior a 5.500 milions d'euros) i pel 2010 (lleugerament superior a 6.000 milions). Per tant, l'únic segur és que els primers dos anys el finançament extra de Catalunya no arribarà als 2.000 milions d'euros, menys d'un 10% del dèficit fiscal.


Per tot això, des de Sobirania i Progrés considerem que aquest és un mal acord de finançament i, en conseqüència, no podem sinó rebutjar-lo . També entenem que hi ha contradiccions entre les xifres que està presentant el Govern de Catalunya i el model confirmat per la ministra Salgado, i en aquest sentit demanem la màxima transparència possible. I sobretot, considerem que amb aquest acord s'està cometent el mateix error que es va cometre amb el pacte Mas - Zapatero: agafar allò que ofereix el govern espanyol per més que es basi en promeses que a més a més queden per sota d'allò que el país necessita. Cal abandonar aquesta política del "peix al cove" i començar a articular un conflicte democràtic amb l'Estat espanyol que ens doti de les úniques eines que poden posar fi a l'espoli fiscal: el concert econòmic, el dret a l'autodeterminació i l'Estat propi.

El declivi de Catalunya Ràdio. Víctor Alexandre

Finalment ho han aconseguit, la SER ja té més oients que Catalunya Ràdio. Aquest era un dels projectes socialistes més cobejats: arribar al poder –el galdós poder de Catalunya-, assaltar les emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, iniciar una caça de bruixes interna, hispanocentrar-ne el missatge i destruir els elements referencials que les singularitzaven de la resta de cadenes. Per a un partit com el PSC-PSOE, que sent una veneració malaltissa per la unitat d’Espanya, el lideratge de Catalunya Ràdio al nostre país era com una taca negra en un vestit blanc. Talment com un quadre tort que calia redreçar. “Com pot ser que la SER, que és la reina de les ones a Espanya, no ho sigui també a Catalunya?”, es preguntaven. L’operació, val a dir-ho, no els ha sortit prou reeixida, perquè ara la reina és RAC1, però la SER, certament, ha passat al davant de Catalunya Ràdio. I el més significatiu d’aquest nou ordre és que la SER no ocupa pas el segon lloc perquè hagi pujat d’audiència, sinó perquè Catalunya Ràdio l’ha perduda. Concretament, segons les dades de l’Estudi General de Mitjans, Catalunya Ràdio té ara 31.000 oients menys que la SER i 42.000 menys que RAC1. Tot un èxit. Qui diu que el tripartit està inactiu i no governa? I tant que governa. Què és això, si no una esplèndida mostra de la seva acció de govern?

“Però que no hi ha Esquerra, a la Generalitat?”, es pregunten algunes persones de bona fe. Sí, és clar, que hi és, però només com a cheerleader del PSC-PSOE. La prova és que la davallada de Catalunya Ràdio, amb l’exclusió dels professionals i dels programes més emblemàtics –negada per Joan Ridao (a aquests extrems hem arribat)-, s’ha produït sota comandament republicà i amb un consell de govern de la Corporació presidit per una persona de la seva confiança. Sembla una paradoxa, oi? Doncs sí, és una paradoxa que fos una força “regionalista” qui creés una emissora nacional i que sigui una força “independentista” qui la destrueixi. Però a Catalunya ja fa temps que, com passa a les obres de David Mamet, res no és el que sembla. En tot cas, si algú es pregunta quin futur espera a Catalunya Ràdio amb el govern actual només ha d’observar l’estat de prostració en què es troben les emissores públiques de parla catalana: Com Ràdio, 39.000 oients; Ràdio Quatre, 8.000 oients.

dilluns, 13 de juliol del 2009

El gran engany del finançament. Reagrupament

S’ha consumat el que molts esperàvem des de fa temps: l’acceptació per part de la Generalitat del model de finançament proposat pel Govern Espanyol. L’orquestra mediàtica organitzada per lloar les bondats i meravelles del model ja ha començat. Tots els opinadors de l’òrbita del tripartit estan escrivint centenars de pàgines dient que el nou sistema de finançament és excel·lent. La realitat, però, és una altra.

Cal assenyalar una sèrie de fets objectius que desfiguren la imatge triomfalista que des del Govern de la Generalitat és vol transmetre.



El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusiva de la quantitat total de diners que el Govern Espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.

A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.

El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.

En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).

En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: "Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde".

Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.

Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris:

1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del sistema de finançament.
El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.

2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
El nou model de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple, l'Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l'Estat del que paguen d'impostos.

3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.

En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.

L'actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.

La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 euros a l’any per persona.

REAGRUPAMENT.CAT

diumenge, 12 de juliol del 2009

Catalunya sense caixes. Alfons López Tena

El 9 de novembre de 2008 publicava en aquest diari: “La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d’estalvis de l’àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.” Vuit mesos després, ja tenen l’instrument legal, aprovat inicialment pel govern espanyol del PSOE per decret llei, i definitivament pel Congrés espanyol el 8 de juliol passat, amb els vots dels diputats del PSOE i del PP, inclosos en ambdós casos els que han estat elegits a Catalunya. D’ara endavant són el Banc d’Espanya i el govern espanyol qui poden obligar les caixes catalanes, vulguin o no, a fusionar-se amb caixes espanyoles, sense que ni les mateixes caixes ni el govern català tinguin cap mena de capacitat de decisió. També poden nomenar membres als seus consells d’administració, prendre el control de la direcció, i cessar i nomenar qui els plagui. No admeten, però, cap mena de fusió amb caixes d’altres Estats de la Unió Europea ni de la resta del món, només amb les espanyoles.

Com que aquests poders exorbitants del govern espanyol,
sota la capa del Banc d’Espanya que ell mateix nomena, vulneren la llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia (sic) de Catalunya, és possible que el govern català els recorri al Tribunal Constitucional espanyol, nomenat íntegrament pel PP i el PSOE i que resol en favor de l’Estat 9 de cada 10 recursos entre l’Estat i la Generalitat. Qui paga i nomena, mana. En tot cas, l’eventual recurs català no suspèn l’entrada en vigor i aplicació de la llei espanyola recorreguda mentre el Tribunal Constitucional no dicti sentència, és a dir, durant uns set o vuit anys, a diferència dels recursos del govern espanyol contra les lleis catalanes, que en suspenen l’entrada en vigor i l’aplicació. Encara estan pendents i sense vigència lleis catalanes de fa nou anys, com ara la participació en tornejos internacionals de les seleccions esportives catalanes, o les reformes universitàries d’en Mas Colell.

En l’improbable cas que el Tribunal Constitucional
tingui la intenció, al cap de vuit anys, d’anul·lar la llei espanyola recorreguda, el govern espanyol, un cop advertit pels jutges que ha nomenat, ho té molt fàcil: aprova de nou la llei amb els vots del PSOE i del PP, que comença a aplicar-se i no es veu afectada per la sentència anul·latòria, encara que sigui de nou recorreguda per la Generalitat en un cicle repetitiu i perpetu d’impotència catalana i domini espanyol. No és, però, probable que el Tribunal Constitucional anul·li cap al 2017 la llei de presa de control de les caixes catalanes d’enguany, perquè quan es carregui l’Estatut farà seva la tesi del PP (anul·lació) o la del PSOE (irrellevància): “la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado”. Tots els jutges a l’una, i aviat, diran en forma de sentència allò que el PP i el PSOE volen que diguin, que qualsevol norma espanyola passa per sobre de l’Estatut d’Autonomia (sic), ara i per sempre.

Res no podrà impedir que els espanyols es quedin les caixes catalanes
que els plaguin, encara que segons la nova llei només en el cas que hi injectin diners públics. Els diners els tenen, ens els prenen als ciutadans i empreses catalanes per l’espoli fiscal de més de 20.000 milions d’euros de cada any, inclosos els 2.500 euros que cada any rep de menys cada jubilat i vídua a Catalunya. La necessitat de diners per a les caixes és imperiosa en la situació actual de crisi, i si alguna no en té sempre és possible crear-l’hi com s’ha fet altres cops:

1. El govern espanyol i el Banc d’Espanya
estenen rumors sobre el risc de solvència de qualque caixa, cosa que provoca la seva insolvència. Així es van quedar Banca Catalana.

2. El govern espanyol i el Banc d’Espanya escanyen els directius de qualque caixa amb una suposada irregularitat administrativa o fiscal. Així es van quedar amb les companyies elèctriques catalanes.

3. El govern espanyol i el Banc d’Espanya aconsegueixen el processament dels directius de qualque caixa per l’Audiència Nacional, els fan dimitir o cessen, nomenen qui volen, i un cop pres el control la mateixa Audiència Nacional arxiva tot el procediment, sense celebrar mai cap judici. Així es van quedar amb els bancs bascos.

4. El govern espanyol i el Banc d’Espanya
convencen els directius recalcitrants de qualque caixa que no vulguin demanar diners públics perquè en demanin. Els mètodes, serveis secrets inclosos, és millor deixar-los a la lliure imaginació de les lectores i els lectors, que segur que es quedarà curta. Quines empreses catalanes es van quedar així, facin vostès memòria gasosa.

Ningú no ha dit mai que cap de les caixes catalanes estigui en perill, present o futur, de caure en la insolvència i la manca de liquiditat; tothom admet que el sistema català de caixes d’estalvis és sòlid i ben proveït; no hi cap risc ni amenaça per als dipòsits. Tot això és cert, però no es tracta d’això, sinó de manar, de poder en majúscula, de vertebrar Espanya i arruïnar Catalunya, que són una i la mateixa cosa. Fins ara, a les caixes catalanes manen els catalans i són al servei dels interessos dels catalans i de les seves empreses, i l’objectiu és que desapareguin i siguin substituïdes per caixes i bancs on manin els espanyols i siguin al servei dels espanyols i de les seves empreses. Un cop arranats, absorbits, liquidats i desapareguts els bancs catalans (una sola excepció per ara, el Banc de Sabadell), en un procés que va començar el PSOE amb Indalecio Prieto i va concloure el PSOE amb Felipe González, ara comença la fase final de l’ofensiva per deixar Catalunya sense caixes, que va començar seriosament amb Felipe González, van continuar Aznar i Rato, i ara es dota dels instruments legals adients amb la coartada de la crisi. Els espanyols no en tenen prou amb els diners dels catalans que espolien amb impostos i cotitzacions socials, tampoc amb els diners dels catalans dipositats als bancs espanyols, ja que no en tenim de propis; volen tots els nostres diners, també els qui són a les nostres caixes. Per això se les quedaran. Mentrestant, els nostres polítics són de quatre menes: o són còmplices, o no en saben, o no volen, o no poden.

divendres, 10 de juliol del 2009

Desmemòria històrica

El mes passat es va celebrar, fora d’aquí, el 65è aniversari del desembarcament de Normandia. A qui mai no hagi visitat la zona li recomanaria que ho fes aquest estiu, si pot. Per parlar de democràcia convé visitar l’escenari de determinats actes, determinats cementiris, i observar qui en fou el protagonista. El president Obama va visitar, de passada, algun camp de concentració per tal de retre-hi homenatge. Occident ha deixat en mans de demòcrates provats el manteniment de la memòria de les atrocitats comeses pel feixisme. No ha estat així a Catalunya.

El tripartit, per tal d’estructurar-se com a govern,
ha cregut que tot és negociable entre les parts que el conformen. Però en determinats temes no s’hi valen les estratègies. Estem parlant de coses serioses. El meu oncle (número 47791 de Mauthausen) sovint m’havia explicat que si mai queia un bocí de pa en mans d’un presoner comunista, la resta que no eren d’aquesta ideologia no participaven de la festa. Els comunistes (ho ha demostrat la història) foren, i són, d’un sectarisme repugnant i del qual no s’ha escrit gairebé res. I no serà el tripartit qui ho escriurà, esclar.

A Catalunya –sempre tocada d’aquest frontpopulisme descordat que va fer que fos aquí on triomfessin tant Lerroux com la FAI– els excomunistes han gaudit d’una impunitat que convindria començar a denunciar. Quan, fa mesos, va morir el senyor López Raimundo, Catalunya Ràdio va informar immediatament que havia mort un “lluitador per les llibertats”. Sortosament, al següent butlletí van rectificar: “un lluitador antifranquista”. I aquesta és la clau. Ser antifeixista no equival a ser demòcrata. Orwell va venir a Catalunya durant la guerra civil. Com molts britànics tenia una idea romàntica d’Espanya. No se’ns explica, però, que va marxar espaordit, i va deixar una frase que aquí molts han pres cura d’amagar: “No n’hi ha prou de ser antifeixista; cal ser antitotalitarista”.

És sorprenent com alguns individus que van flirtejar amb règims polítics que assassinaven gent impunement no només no han demanat perdó, sinó que corren pels passadissos de la Generalitat signant ordres i decrets. He llegit algun article on l’autor se sorprèn que determinades polítiques de la Generalitat pretenguin reeducar la població i crear un col·lectiu de porucs, més que no pas governar democràticament per a benefici de tots. No entenc la sorpresa. Massa dels que governen estiuejaven amb Ceaucescu, eren partidaris de la Stasi, i dels gulags... A la gent se la reeduca. D’això en sabien molt Goebbels, Mao i tants altres governants europeus de l’Est. El més perillós de tot plegat és que aquests individus que han arribat al govern no han renunciat a allò que pensaven. Estan convençuts que tenen raó però que, ai las!, la caiguda del mur els va agafar amb el pas canviat. Mai han demanat disculpes; no només per les morts causades per la ideologia que van defensar, sinó també per la ruïna deixada en herència –només posar a to l’antiga Alemanya comunista ha costat un bilió (un milió de milions) d’euros–. Ha arribat a llocs clau del govern un grup de gent que no creu en el sistema. I no sabem si se l’estan carregant per incompetència o intencionadament.

Com a familiar d’un lluitador antifeixista i presoner de Mauthausen, els dic que és un insult haver encarregat les activitats de la memòria històrica a determinades persones partidàries de la facció totalitària dels que van perdre la guerra. Oi que posar al senyor Manuel Fraga encarregat de la memòria històrica hauria estat un escàndol majúscul? Doncs resulta que la gran diferència entre Fraga i determinats elements que corren pel govern és que, mentre Fraga caçava amb Franco, els altres caçaven amb Ceaucescu.

Alguns, per titllar-me d’escassament democràtic i tolerant,
em qualificaran d’anticomunista. Però aquesta pel·lícula s’ha d’acabar. Em quedo amb la frase d’Orwell –ningú millor que ell escenifica l’abisme que separa les esquerres anglosaxones de les nostres–. L’antitotalitarisme em porta a ser, lògicament, antifeixista... i anticomunista alhora. Algú hi té res a dir?

Xavier Roig. Enginyer i escriptor