Nous estats a Europa des del Segle XX

I ) Des de 1900 fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica (1990)

Noruega (1905): El 1815 i com a conseqüència de les Guerres Napoleòniques, Noruega havia deixat de formar part de Dinamarca i passava a ser-ho de Suècia amb una certa autonomia i Parlament propi. Fins que, desitjant ampliar les seves representacions consulars, que Suècia no permetia, el Parlament Noruega declarà la independència que aconseguiren pacíficament el 1905.

Finlàndia (1918): Des de 1150 fins a1809 Finlàndia formava part de Suècia fins que el 1809 ho passa a ser de Rússia com a Gran Ducat Autònom. El 1918, entre el trasbals de la 1a Guerra Mundial i el de la Revolució Russa, aconsegueix la seva total independència.

Polònia (1918): El 1795 Polònia va desaparèixer del mapa i el seu territori repartit entre Rússia, Àustria i Prússia fins que el 1918 torna a ressorgir com Estat independent. Arrasada d’una banda pels nazis i més tard pels soviètics (1939-1945), i més retallat el seu territori per l’est que pel que li afegiren per l’oest a la Conferència de Jalta (1945) queda dins la zona d’influència soviètica com a país satèl·lit de la URSS fins el 1990 en què esdevé estat de ple dret.

Hongria (1918): Com a conseqüència de la 1a Guerra Mundial i l’esfondrament de l’Imperi Austríac, Hongria esdevé Estat independent. A la fi de la 2a Guerra Mundial torna a ser sotmesa al quedar dins la zona d’influència soviètica com a país satèl·lit de la URSS fins que aquest s’esfondrà el 1990.

Txecoslovàquia* (1918): Com a conseqüència de l’esfondrament de l’Imperi Austríac al final de la 1a Guerra Mundial, els guanyadors decideixen inventar-se un nou país amb Txecs i Eslovacs junts.
Veure Grup II: Txèquia i Eslovàquia.

Iugoslàvia** (1918): Com que s’havia de desmuntar com fos els Imperis Austríac i Otomà a la fi de la 1a Guerra Mundial, els guanyadors cometeren l’error d’aglutinar les diverses ètnies i religions dels Balcans en un sol país: Iugoslàvia, que vol dir els eslaus del sud. L’invent durà el què durà sota la dictadura comunista (no alineada amb la URSS) del croata Tito. A la mort d’aquest, l’invent s’esmicolà i de manera brutal com tots hem vist recentment. Veure-les al Grup II per separat.

Repúbliques Bàltiques (1918) Estònia, Letònia i Lituània: aconsegueixen la independència el 1918 a la fi de la 1a Guerra Mundial que els durà fins a la 2a quan Stalin decidí absorbir-les dins la Unió Soviètica i desaparegueren del mapa. Tornen a recuperar la independència amb l’esfondrament de la URSS. Veure-les per separat a Grup II.

Irlanda (1921): a partir del segle XIII, Irlanda queda sota la influència anglesa, com demostra el predomini actual que té l’anglès en relació al gaèlic irlandès. Amb la independència de la major part de l’illa el 1921 i la seva integració a la Comunitat Econòmica Europea el 1972, Irlanda ha experimentat, especialment en les darreres dècades del segle XX, un creixement econòmic que la fa un dels països amb millors perspectives de l’Europa contemporània

II) Des de l’esfondrament de la Unió Soviètica (1990) fins avui:

Lituània (1990): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea.

Estònia (1991): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea

Letònia (1991): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea

Ucraïna (1991): El segle XIX Ucraïna passa a ser integrada dins l’Imperi Rus. A la fi de la Revolució, el 1922 passa a ser una de les Repúbliques fundadores de la Unió Soviètica fins que amb el declivi de la URSS es converteix en estat independent.

Bielorússia (1991): Els seus territoris estigueren repartits entre Prússia, Rússia i Àustria fins que alliberats al final de la 1a Guerra Mundial el 1922 s’uniren a la Revolució i, junt amb Ucraïna, fou una de les Repúbliques fundadores de la Unió Soviètica fins al seu esfondrament el 1990.

Moldàvia (1991): Situació semblant a la de les dues anteriors, Ucraïna i Bielorússia, amb l’esfondrament de l’antiga URSS aconsegueix la independència.

Eslovènia (1991): Juntament amb la seva veïna Croàcia va aconseguir la independència gràcies a la intervenció d’Alemanya (malgrat el disgust d’Espanya per raons òbvies) i es començava a esmicolar l’invent de Iugoslàvia. Avui és membre de ple dret de la Unió Europea.

Croàcia (1991): Amb similars antecedents als d’Eslovènia, i a desgrat d’Espanya, aconsegueix la independència reafirmant l’esfondrament de Iugoslàvia. Té demanada la seva integració a la Unió Europea.

Macedònia (1991): Menys rica i atractiva que les dues anteriors també aconsegueix la independència al anar-se esfondrant l’antiga Iugoslàvia malgrat les males arts del serbi Milosevic. També té demanada la seva integració a la Unió Europea.

Bòsnia i Hercegovina (1992): Després de patir una de les més salvatge guerres, mentre el primer món s’ho mirava de prop amb milers de cascos blaus de la ONU, van aconseguir la independència del que quedava de l’antiga Iugoslàvia.

Txèquia (1993): El primer de gener de 1993 quedava dissolta la república de Txecoslovàquia en dos estats per decisió pròpia i sense cap guerra ni enfrontament armat. Avui són dos estats de la Unió Europea en ple creixement econòmic i social.

Eslovàquia (1993): Eslovacs i Txecs han donat tota una lliçó de civisme al separar-se de comú acord i sense enfrontaments de cap mena. Un exemple a seguir.

Montenegro (2006): Després de diferents canvis en la relació amb Sèrbia, els montenegrins, en un referèndum afavorit per la UE, va declarar-se independent d’aquesta república. Aquesta decisió ha establert el marc jurídic dins de la UE per declarar la independència d’un territori mitjançant un referèndum. Tot un detall a tenir amb compte. Primera independència del segle XXI a desgrat de les Espanyes.

Kosovo (2008): Han reconegut la seva independència 22 dels 27 estats de la UE, així com 24 dels 28 de la NATO, a més de molts d’altri d’entre els més poderosos i democràtics del món. Mentre que Espanya, rodejada d’un grup de petits i dèbils s’hi oposa per raons ben evidents.

Extret de: Reagrupament - Osona