La desesperació de Puigcercós. Víctor Alexandre

La desesperació de Joan Puigcercós és comprensible. Encara que no ho digui, ja fa temps que sap que el segon tripartit va néixer clínicament mort i que tant ell com la resta de la direcció han perdut la credibilitat de la immensa majoria de la gent que els va votar. És una situació greu, aquesta, ja que l’arrogància els ha dut a un camí de no retorn que els apartarà per sempre de la primera línia política. Llevat que ingressin al PSOE de Catalunya, és clar. Passa el mateix en altres àmbits de la vida: quan algú abusa de la nostra confiança, difícilment la recupera. La relació es pot mantenir, sí, però ja només des d’una insalvable distància preventiva. Hi ha hagut massa supèrbia, massa insolència, massa menyspreu per part de la direcció d’Esquerra contra les veus crítiques; unes veus, per cert, que primer han estat insultades, després estigmatitzades, tot seguit expedientades i finalment foragitades. En la seva protèrvia, la direcció republicana creu que la minva de militants serà compensada per una tranquil•litat interna que li permetrà canviar el lema de ‘mans netes’ pel de ‘mans lliures’, però s’equivoca de mig a mig perquè la major part de la gent que els va votar ha vist en ells més ànsia de poder que no pas horitzó nacional i els ho farà pagar en les properes eleccions.

El pitjor d’aquests dirigents és que no s’adonen que el problema d’Esquerra no és el partit sinó ells i que si de debò n’estimen les sigles –perdó, la sigla- estan obligats a marxar. El tren de la seva carrera política ha arribat al final i no hi ha més via. Podran ocupar llocs secundaris o honorífics –feina no els en faltarà-, però Esquerra no té cap futur liderada per ells. Cap ni un. I el pitjor és que han estat ells mateixos els qui l’han dinamitat. Només cal recordar els banys de multitud que rebia Carod, ara fa quatre anys, o l’empatia independentista que generava Puigcercós, en aquell mateix moment, i veure la imatge que en tenen ara els seus més enfervorits votants d’aleshores. I és que a la decepció que suposa descobrir-se víctima d’un engany, cal sumar-hi el fet de sentir-se víctima d’una traïció. La traïció que ha experimentat tot independentista conseqüent quan ha vist que el partit dels seus amors s’ha convertit en la delegació d’un partit nacionalista espanyol que pacte amb el PP a Catalunya, a Espanya i al País Basc. Molt lamentable, tot plegat.

Molt lamentable que Esquerra hagi esdevingut un partit profundament conservador capaç d’acusar els catalans amb sentit d’Estat de voler un independentisme “exprés o digital” i també molt lamentable veure com el partit que fins no fa gaire atreia milers de joves ara es dedica a fer el discurs de la iaia poruga: “Sobretot tranquil•litat i bons aliments, fillets meus”. Ves per on, del pacte exprés amb nocturnitat i traïdoria que va originar el segon tripartit, no en diu res. I d’aquí ve la desesperació de Puigcercós. Com que el problema és ell, no pas el partit, sap que es troba en un atzucac. Està obligat a defensar el PSOE de Catalunya per defensar l’estratègia d’Esquerra i com més defensa l’estratègia d’Esquerra més el desacredita la realitat.