El terç que els vota. Salvador Cot

Fa uns anys, el conseller de Participació d’aquest país encara es podia permetre el luxe d’encarregar un estudi per esbrinar qui eren els abstencionistes i per què prenien aquesta opció. Ara –i ho dic seriosament– el més pràctic seria fer un estudi sobre les característiques i motivacions del terç de la població que encara va a votar els partits tradicionals.


Sumats, els catalans que van dipositar la papereta del PSC, CiU, PP, ERC o ICV només arriben al 33,1 per cent del cens, és a dir 1,8 milions. La resta, uns 3,6 milions de catalans amb dret de vot, no van voler acostar-se a les urnes, van votar en blanc o van optar per partits extraparlamentaris.

Les xifres són indiscutibles. A Catalunya, la participació política dels ciutadans s’està reduint de forma vertiginosa, fins al punt que els candidats que van ser elegits sorgeixen, en conjunt, de la voluntat d’una part substancial, però clarament minoritària de la població.

Però és que, per ser fiable, aquest estudi hauria d’incloure una enquesta per mesurar el grau d’entusiasme i convicció dels que han votat els cinc partits oficials. Sospito que, fora dels que en viuen, ben poca gent aniria gaire més enllà de l’“i si no, què?” que encara porta gent als col·legis electorals.