“Hau, catalán!; yo, gran jefe”. Pilar Rahola

Un dels problemes del món actual, especialment per als falsos profetes polítics, és l’existència de les hemeroteques. Si, a més, el periodista que fa la recerca té una memòria prodigiosa, com és el cas del company Xavier Durán, de la redacció dels Matins, i sap on cercar, aleshores el mentider queda ben enxampat. Això és el que va passar ahir mateix al programa dels Matins de TV3, quan vàrem passar la resposta que Zapatero va donar a Joan Puigcercós, l’any 2006, sobre la qüestió aeroportuària.

En aquell moment va dir que, sobre el model aeroporturari, “pasaremos de las palabras a los hechos, como estamos haciendo con el Estatut”. Tres anys després, continua ballant la samba damunt las paraules, mentre “los hechos” brillen per la seva insolent absència. S’acaba d’inaugurar la terminal 1, amb profusió de polítics tallant cinteta, i encara no sabem quin model aeroportuari tindrem. Anys i panys després de demandes reiterades, promeses grandiloqüents i negociacions fallides, estrenem una rutilant terminal que no té garantides les connexions transcontinentals, que no té definit políticament el model de gestió (més enllà de perpetuar el model centralista de sempre) i que no té connexió ni de tren ni de metro. “Los hechos”, doncs, són una terminal que arriba tard, pagada a bastament amb els recursos catalans prèviament espoliats, aïllada de les connexions modernes i amb una incògnita com a perspectiva de futur. Evidentment, la inauguració ha estat el Ball de la Rosa monegasc, somriures, colls encorbats, promeses inflades i un Zapatero que ha tornat a protagonitzar el seu millor paper: el del “morós professional”, en feliç expressió de Josep Cuní.

Escoltant-lo resultaria que ens ha regalat la terminal, amb diners seus, perquè és un tipus així de generós i ens estima amb bogeria. La realitat és molt més dura. La terminal es va pactar en el famós –i demonitzat, per més que útil– Pacte del Majestic. Va començar a caminar de la mà de CIU i el PP, malgrat els intents actuals de reescriure la història. Ha arribat molt més tard del que estava acordat, i infinitament més tard del que era necessari per al nostre desenvolupament econòmic. L’hem pagat dotzenes de vegades, si tenim en compte l’espoli que patim. I ha arribat mancat de peus i mans, amb uns projectes de metro i ferrocarril que suaran tinta per fer-se, com gairebé tot en aquest país. A més, ha arribat sense que la Generalitat participi en la gestió aeroportuària, i sense cap garantia de vols directes als principals punts del món. És a dir, una terminal fruit d’un autèntic pacte d’Estat, entre dos partits confrontats i obertament rivals, arriba anys després, tard i malament, de la mà d’un partit que governa a ambdues bandes del Pont Aeri. I aital exercici de generositat el protagonitza un president que ho és, gràcies als vots dels catalans. I tots en fila, amb la bava caient-nos, feliços pel bombonet.

No puc evitar pensar que ens mereixem el que ens passa. Aquest país fa molt de temps que ha perdut el sentit de l’excel·lència i, pel camí de la mediocritat, ha desenvolupat un sentiment de covardia manifesta i de més manifesta incapacitat de reacció. Potser, com deia un mestre fa molts anys, som un país de serfs. Només així s’entén que ens tractin com si fóssim els indis d’Amèrica, bo i bescanviant or per mirallets, i a sobre parem nosaltres la taula. La presa de pèl és còsmica, pública i, per a més impudícia, obertament desacomplexada. I, a sobre, ens la foten amb els nostres diners i, ai las!, amb els nostres vots. És difícil ser més babaus. Recordo una famosa frase de Golda Meir que, tot i referir-se al seu dolorós conflicte, resulta clarificadora per a qualsevol situació. Li va dir la Golda a Arafat, en una ocasió: “Entenem que ens vulguin destruir. Però no ens demanin que col·laborem en l’intent”. Nosaltres, en canvi, estem encantats de col·laborar. Hi posem la pasta, hi posem la paciència, hi posem els líders polítics, hi posem els vots, hi posem el somriure, i acceptem que ens estafin reiteradament.

Res. Tots a aplaudir la nova terminal. No manem, no podrem volar directament als llocs més importants, no hi podem arribar amb metro ni tren, però tots feliços. El disseny és impecable.