Desmemòria històrica

El mes passat es va celebrar, fora d’aquí, el 65è aniversari del desembarcament de Normandia. A qui mai no hagi visitat la zona li recomanaria que ho fes aquest estiu, si pot. Per parlar de democràcia convé visitar l’escenari de determinats actes, determinats cementiris, i observar qui en fou el protagonista. El president Obama va visitar, de passada, algun camp de concentració per tal de retre-hi homenatge. Occident ha deixat en mans de demòcrates provats el manteniment de la memòria de les atrocitats comeses pel feixisme. No ha estat així a Catalunya.

El tripartit, per tal d’estructurar-se com a govern, ha cregut que tot és negociable entre les parts que el conformen. Però en determinats temes no s’hi valen les estratègies. Estem parlant de coses serioses. El meu oncle (número 47791 de Mauthausen) sovint m’havia explicat que si mai queia un bocí de pa en mans d’un presoner comunista, la resta que no eren d’aquesta ideologia no participaven de la festa. Els comunistes (ho ha demostrat la història) foren, i són, d’un sectarisme repugnant i del qual no s’ha escrit gairebé res. I no serà el tripartit qui ho escriurà, esclar.

A Catalunya –sempre tocada d’aquest frontpopulisme descordat que va fer que fos aquí on triomfessin tant Lerroux com la FAI– els excomunistes han gaudit d’una impunitat que convindria començar a denunciar. Quan, fa mesos, va morir el senyor López Raimundo, Catalunya Ràdio va informar immediatament que havia mort un “lluitador per les llibertats”. Sortosament, al següent butlletí van rectificar: “un lluitador antifranquista”. I aquesta és la clau. Ser antifeixista no equival a ser demòcrata. Orwell va venir a Catalunya durant la guerra civil. Com molts britànics tenia una idea romàntica d’Espanya. No se’ns explica, però, que va marxar espaordit, i va deixar una frase que aquí molts han pres cura d’amagar: “No n’hi ha prou de ser antifeixista; cal ser antitotalitarista”.

És sorprenent com alguns individus que van flirtejar amb règims polítics que assassinaven gent impunement no només no han demanat perdó, sinó que corren pels passadissos de la Generalitat signant ordres i decrets. He llegit algun article on l’autor se sorprèn que determinades polítiques de la Generalitat pretenguin reeducar la població i crear un col·lectiu de porucs, més que no pas governar democràticament per a benefici de tots. No entenc la sorpresa. Massa dels que governen estiuejaven amb Ceaucescu, eren partidaris de la Stasi, i dels gulags... A la gent se la reeduca. D’això en sabien molt Goebbels, Mao i tants altres governants europeus de l’Est. El més perillós de tot plegat és que aquests individus que han arribat al govern no han renunciat a allò que pensaven. Estan convençuts que tenen raó però que, ai las!, la caiguda del mur els va agafar amb el pas canviat. Mai han demanat disculpes; no només per les morts causades per la ideologia que van defensar, sinó també per la ruïna deixada en herència –només posar a to l’antiga Alemanya comunista ha costat un bilió (un milió de milions) d’euros–. Ha arribat a llocs clau del govern un grup de gent que no creu en el sistema. I no sabem si se l’estan carregant per incompetència o intencionadament.

Com a familiar d’un lluitador antifeixista i presoner de Mauthausen, els dic que és un insult haver encarregat les activitats de la memòria històrica a determinades persones partidàries de la facció totalitària dels que van perdre la guerra. Oi que posar al senyor Manuel Fraga encarregat de la memòria històrica hauria estat un escàndol majúscul? Doncs resulta que la gran diferència entre Fraga i determinats elements que corren pel govern és que, mentre Fraga caçava amb Franco, els altres caçaven amb Ceaucescu.

Alguns, per titllar-me d’escassament democràtic i tolerant, em qualificaran d’anticomunista. Però aquesta pel·lícula s’ha d’acabar. Em quedo amb la frase d’Orwell –ningú millor que ell escenifica l’abisme que separa les esquerres anglosaxones de les nostres–. L’antitotalitarisme em porta a ser, lògicament, antifeixista... i anticomunista alhora. Algú hi té res a dir?

Xavier Roig. Enginyer i escriptor