Català, única llengua oficial

“A cada nació, un Estat, s'ha dit; però és més: a cada cultura li cal un Estat. I per a la protecció, l’expansió i el domini de la cultura catalana, un Estat protector urgeix, si no es vol la seva desaparició imminent”.

J.V. Foix, 1934

Sovint, tinc la impressió que el món catalanista, caracteritzat per la seva covardia ancestral, embolica la troca discutint la –sempre difícil– relació amb els despòtics administradors espanyols i francesos. En realitat, la història ens demostra, de forma planera, la imperiosa necessitat de comptar amb mecanismes estatals sobirans per assegurar el present de la nació i poder-la projectar, amb garanties, cap el futur.

Entenguin que, com ja féu J.V. Foix fa setanta-cinc anys, no puc dissociar la vinculació entre la cultura catalana –entengui’s la cultura feta en català– i la nostra voluntat d’autogovern; els haig d’admetre que, per a mi, una Catalunya no catalanoparlant, per més independent que fos, no em generaria cap interès. L’ascendència genètica, el color de la pell i la confessió religiosa –o bé la seva absència– són purament contingents; allò veritablement essencial per a la nació catalana és la llengua.

Si morís el català, el paisatge del Principat esdevindria cendrós i aspre. Òbviament, hom hi continuaria trobant un conjunt d’habitants amb ambicions de benestar ben legítimes; no obstant, sense el lligam fonamental que suposa l’idioma propi del país, hom hi veuria un conjunt d’indrets familiars però irremeiablement incomplets. Semblant a un imperi de cartró pedra, s’oferiria a la nostra vista una aparició similar a la Perpinyà contemporània. Esborrada la llengua, s’extingiria el nostre demos de referència.

Ha arribat el moment de denunciar que el compromís lingüístic existent al Principat és insuficient. Els processos de minorització i deteriorament de la llengua catalana s’han d’invertir i Catalunya hauria d’aprendre la lliçó quebequesa: “Maîtres chez nous!” van proclamar els quebequesos. O potser es pensen que l’anglès seria cooficial en un Quebec sobirà? Amb prou feines n’és ara.

L’anglès, com el castellà, té garantit un futur prometedor. No obstant, el català, víctima de dos estats hostils i uniformadors durant tres segles, ha de gaudir d’estructures estatals sobiranes que li donin suport. En concret, cal trencar el tabú imperant i desfer-nos d’un sistema de cooficialitat que, a la pràctica, perpetua una diglòssia favorable al castellà.

Ha arribat el moment que Catalunya tingui una llengua oficial única: la catalana. Qualsevol altra fórmula, com es veu de forma diària i ja observà J.V. Foix, condemnarà el català a la seva desaparició.


Agustí Bordas i Cuscó. Conseller de Polítiques del Govern Federal Canadenc