dilluns, 13 de juliol del 2009

El gran engany del finançament. Reagrupament

S’ha consumat el que molts esperàvem des de fa temps: l’acceptació per part de la Generalitat del model de finançament proposat pel Govern Espanyol. L’orquestra mediàtica organitzada per lloar les bondats i meravelles del model ja ha començat. Tots els opinadors de l’òrbita del tripartit estan escrivint centenars de pàgines dient que el nou sistema de finançament és excel·lent. La realitat, però, és una altra.

Cal assenyalar una sèrie de fets objectius que desfiguren la imatge triomfalista que des del Govern de la Generalitat és vol transmetre.



El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusiva de la quantitat total de diners que el Govern Espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.

A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.

El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.

En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).

En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: "Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde".

Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.

Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris:

1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del sistema de finançament.
El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.

2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
El nou model de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple, l'Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l'Estat del que paguen d'impostos.

3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.

En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.

L'actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.

La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 euros a l’any per persona.

REAGRUPAMENT.CAT