Puigcercós, Onaindia, vides paral·leles o vides convergents?

Tot llegint alguns articles d’opinió sobre ERC i la seva direcció política he trobat, millor diria, he retrobat el bloc d’Iñaki Anasagasti qui l’any 2006 ja comparava ERC amb Euskadiko Esquerra. Però què era Euskadiko Esquerra i perquè és important ara remarcar aquesta similitud?

Potser que fem primer una mica d’història, parlem d’un dels més coneguts dirigents d’Euskadiko Esquerra, Mario Onaindia, i intentem fer un paral·lelisme amb Joan Puigcercós, cap actual d’ERC. Parlar de vides paral·leles pot tenir una certa ironia, ironia per partida doble; quan Plutarc va escriure les seves "Vides Paral·leles", tot comparant figures del món romà amb els seus paral·lels del món grec, va triar personatges com Juli Cèsar, Alexandre el Gran, Escipió l’Africà, Pompeu i un llarg etcètera, no és una mica irònic comparar els polítics Onaindia i Puigcercós amb aquests darrers? I ironia per dues trajectòries que confluïren, però que tenien uns orígens ben distants.

Per una banda, Onaindia procedia del món de la lluita armada, va militar a ETA, va ser condemnat a mort pel Procés de Burgos i va tenir una llarga trajectòria de repressió a les seves espatlles.

I de Puigcercós què podem dir? No va viure la resistència antifranquista per raó d’edat, no va militar en organitzacions armades, no va patir la repressió, va conèixer el socialisme militant a les escoles assistint a classes que donaven els militants del PSC i va acabar militant a l’ERC d’en Colom després de passar per la Crida a la Solidaritat.

Fins aquí pocs paral·lelismes veiem, però hem de seguir la història i veurem que poc a poc aquesta té tendència a convergir.

Onaindia va abandonar ETA (PM) a principis dels 80 i decideix entrar a l’escena política, al poc temps conflueix amb altres nacionalistes bascos i participa en la creació d’Euskadiko Ezquerra, organització nacionalista basca d’ideologia socialista. Poc a poc l’eix social va predominant sobre el nacional, la ideologia socialista fa variar el posicionament d’aquells antics militants d’ETA envers l’espanyolisme i acaben militant al Partido Socialista de Euskadi, branca del PSOE. I en el cas d’Onaindia fins i tot va ser membre del Foro de Ermúa i va ser guardonat amb l’Orden al Mérito Constitucional atorgada pel Rei Juan Carlos I. Curiosa evolució política per un independentista...

I Puigcercós? L’hem deixat en la seva etapa com a militant d’ERC; la seva trajectòria política va ser des d’aleshores ascendent: va arribar a Secretari General de les JERC sota el paraigües de l’Àngel Colom, regidor per Ripoll, i diputat al Parlament Català i a l’espanyol. Fins aquí res a dir, una trajectòria política feta amb pactes i traïcions; pel camí va deixar alguns cadàvers polítics com el mateix Colom i en Carod, que més bé podríem definir com un cadàver amb bona salut mediàtica, però amb gens de salut política, amb moltes esperances i poques possibilitats d’ocupar el seient del seu company Ernest Benach.

En aquest moment comença el relat de les seves vides paral·leles, la seva convergència (amb perdó pels que així es defineixen). Onaindia i Puigcercós elaboren una doctrina on barregen els conceptes de nacionalisme i socialisme o independentisme i socialisme perquè no ens faci mal als ulls, poc a poc aquest eix coixeja d’una pota i el pes del socialisme acaba per tòrcer l’eix. Onaindia, amb la seva Euskadiko Ezquerra, veu que no te prou pes per poder pactar amb el PSE-PSOE i acaba diluint-se dintre seu, el seu socialisme li fa oblidar la nació i la seva lluita d’alliberament nacional; realment mai sabrem si la seva conversió va ser ideològica o una decisió més interessada, car de la mà del PSOE va viure reconeixements i va poder continuar amb el seu escó de diputat que difícilment hagués pogut revalidar al front d’Euskadiko Esquerra.

Puigcercós no te res a envejar a Onaindia, el seu paper és molt similar: entra dintre de la casa gran de l'independentisme i poc a poc la va reconduint, ERC ja no ha de ser el punt de confluència de tots els independentistes sinó que ha d’esdevenir l’esquerra nacional. No li donem tota la importància a Puigcercós, ell ha estat tant sols un peó, en Carod, en Ridao, en Benach, Huguet i un llarg etcètera són els seus companys de viatge, la seva carrera envers la consecució d’una esquerra nacional ha deixat molts cadàvers polítics pel camí, i el més important de tots es diu ERC.

Quan ERC va prioritzar l’eix social front del nacional i va optar per constituir el primer Tripartit hi havia prou arguments per excusar-lo, la renovació de la classe dirigent catalana no era el menys important, però poc a poc els arguments s’anaren esvaint, ERC i Iniciativa esdevenien satèl·lits del partit per excel·lència, el PSC-PSOE.

Amb l’elecció de Montilla com a president de la Generalitat els arguments ja s’havien exhaurit, era purament la necessitat de perpetuar-se al poder. ERC ja no tenia un perfil independentista, havia de fer mans i mànigues per poder-se justificar: un nou estatut retallat i amb l’espasa de Damòcles del Constitucional sobre seu, traspassos aplaçats sine die, finançament promès mil cops i altres mil ajornat, seleccions nacionals i un llarg i molt llarg camí ple de mentides i falses promeses. Conservar el pessebre esdevenia l’objectiu dels dirigents d’ERC, qui voldria tornar a servir taules com a cambrer després d’haver estat triat com el diputat més sexi per les dones del parlament espanyol?

Ens trobem en un moment de transició, ERC va deixant de ser independentista per esdevenir la marca blanca del PSC-PSOE, competint clarament amb Iniciativa. Arracona els militants que s’atreveixen a dissertar sobre patriotisme i dignitat, poc a poc el seu llenguatge es va confonent amb el dels seus companys de viatge, els socialistes. Esdevenen puntals d’aquest procés d’espanyolització i amb l’excusa del progressisme van construint una Catalunya més despersonalitzada que mai, on els referents identitaris catalans són escarnits i arraconats.

ERC, Puigcercós al capdavant, tindran la seva esquerra nacional, però malauradament serà la izquierda nacional; quan ERC vagi perdent encara més recolzament electoral entrarà en un procés de desintegració, ja ho està fent, en quatre anys ha perdut 350.000 vots i si el nacionalisme català és capaç de bastir una alternativa unitària per les eleccions al Parlament Català l’any 2010, aquests 350.000 vots perduts no seran res en comparació amb el desgavell que es pot produir a ERC. Però Puigcercós pot estar tranquil, Roma no pagava traïdors, però el PSOE sí que ho fa, potser no arribarà a temps de tenir un càrrec a Caixa de Catalunya, però segur que li trobaran un altre lloc, potser no serà diputat quan acabi d’enfonsar ERC, però els seus companys de viatge no el deixaran a l’estacada.


Xavier Andreu
Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana (UNCat)