Espanya s'ofèn

He llegit aquests dies que Espanya s’ofèn.

Que Espanya s’ofèn, diuen? Que s’ofèn...??? Què punyetes ens ha d’explicar Espanya sobre ofenses!

Ofensa és que t’imposin una llengua forana al teu propi País.
Ofensa és que t’imposin una nacionalitat que no et correspon.
Ofensa és que et dilueixin en una sobirania estrangera per negar-te la pròpia.
Ofensa és que no et reconeguin ni com a nació ni com a poble ni com a res.
Ofensa és que basin la imposició d’una falsa unitat nacional en uns anacrònics drets de conquesta.
Ofensa és que ens tractin de pidolaires quan exigim el què és nostre.
Ofensa és que et retallin les lleis de mínims que ha aprovat el nostre Parlament i referendat el poble.
Ofensa és que, malgrat les passades de ribot, recorrin aquestes lleis a un tribunal constitucional que tampoc és nostre.
Ofensa és que et neguin el pa i la sal del finançament incomplint les lleis, els compromisos i tota la decència d’una ètica política inexistent.
Ofensa és que et facin obtenir un “Documento Nacional de Identidad” que et nega la identitat real.

Ofensa és escoltar la COPE.
Ofensa és llegir La Razón, ABC o “Libertad Digital”.

Ofensa és que ens diguin que són compatriotes nostres.

Espanya s’ofèn!!! Què vol dir que s’ofèn? S’ofèn perquè li xiulen el desafecte en les grades d’un camp de futbol?

Voleu ofenses?

Ofensa és que, per interessos personals d’un rei i d’un govern estrangers, se’t venguin una part de la teva Pàtria a un altre País, sense que hi puguem dir la nostra.

Ofenses són les que han omplert els nostres cementiris i fossars des de fa segles.

Ofensa és haver-te enviat un avantpassat a les galeres del Rei d’Espanya per haver travessat un setge marítim en l’intent desesperat d’abastir de menjar la família.

Ofensa és que te n’esquarterin un altre i li pengin el cap dins d’una gàbia durant dotze anys pel delicte de defensar les llibertats del seu País i per haver rebutjat per tres vegades la “real clemencia”.

Ofensa és que empresonin un cosí germà de ton pare per la mateixa raó i que, després de torturar-lo el llencin daltabaix d’un cinquè pis de l’Hospital Clínic i diguin que s’ha suïcidat i que després en neguin el cos a la família ni els diguin on és enterrat fins passats més de cinquanta anys, quan gairebé tots els fills ja s’han mort.

Ofensa és que executin el President electe del teu País només per haver estat President electe.

Ofensa és que executin l'alcalde del teu poble només per haver estat alcalde del teu poble.

Ofensa és que després no vulguin reconèixer la farsa d’uns judicis indignes ni et permetin passar pàgina de l’horror.

Tot això són ofenses.

Ofensa són cinc segles de menyspreu.

Ofensa són quatre segles de tenir el País partit en dos Estats que li són adversos.

Ofensa són tres segles de domini, opressió, negació i espoli.

Ofensa són dos segles de guerres internes propiciades pel mal govern i per lluites de poder en clau espanyola.

Ofensa són cent anys de combatre la voluntat de revifament de la nostra nació.

Ofensa són quaranta anys de dictadura criminal.

Ofensa són trenta de democràcia a mitges, basada en una Constitució filla de la por i la remor de sabres.

Ofensa és que hagis d’aguantar i pagar de la teva butxaca la vergonya d’un Rei col•locat on és per la voluntat d'un criminal de guerra, després d'haver jurat els “Principios del Movimiento Nacional”.

Ofensa és que et vulguin fer combregar amb rodes de molí.

Però la pitjor de totes les ofenses és que, després d’haver d’aguantar tot això, a sobre et diguin que tu també ets espanyol.

Té raó en Partal en la seva anàlisi i no deixa de ser cert que hem d’anar fent la viu viu com podem, mentre desitgem una País que s’assembli a un equip de futbol. (que té collons, la cosa!)

Però al menys, que ningú ens tregui el dret de xiular allò que ens doni la gana i quan ens doni la gana.

El dia que tota aquesta parafernàlia de reis, banderes i himnes espanyols siguin els símbols d’un País estranger, jo us asseguro que no se’m passarà pel cap de xiular-los i els podré tenir tot el respecte que ara no els tinc.

Mentre representin tot allò que representen, jo seguiré celebrant les xiulades encara que al Secretari General del meu propi partit no li agradi.

Diuen que és una falta de respecte. És clar que sí, i tant, que ho és! I què! Què volen? Com esperen que els paguem tots aquests segles d’abús i prepotència? Amb afecte i moixaines? Au va! Ja prou que ho fem això! Ja prou que, com a País, ens hem avesat a ser un ramat de xaiets ensinistrats i obedients, com perquè, ni que sigui de tant en tant, ens puguem donar el gustet d’una bona xiulada amb gust de poc.

I tant poc!

Aquesta és l’única cosa que em cou de tot plegat. Que com a poble no siguem capaços d’anar ni un pamet més enllà dels xiulets i el voleiar de quatre estelades mig amagades entre banderes i samarretes blaugranes...i gràcies!

I és que, per més que es vulguin fer els ofesos, ells saben ben bé que tot plegat no són més que focs d’encenalls. Ja podem seguir xiulant a l’aire per tots els estadis del món, perquè mentre seguim consumint les energies en protestes estètiques, ells seguiran controlant l’aixeta de la nostra indignació...i la dels nostres recursos i, si cal arribar-hi, també de la nostra sang.

Mentrestant, nosaltres seguirem bevent mansament de la font de la Santa Paciència, mentre Espanya es fot de nosaltres amb aquell deix de condescendència petulant que neix del seu antic menyspreu cap a nosaltres.

Perquè seva és l’ofensa i nostra la vergonya.

Miquel Estruch. Empresari i dirigent esportiu