Les lliçons dels xiulets. Salvador Cot

La xiulada de Mestalla està tenint més conseqüències de les esperables. D’entrada, sorprèn la perplexitat dels mitjans de comunicació de Madrid, que no s’imaginaven, de cap de les maneres, que l’esbroncada fos absolutament majoritària entre les aficions de dues entitats tan representatives com el FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao. Com que des de Catalunya –i des del País Basc– la demostració sonora era perfectament previsible, queda clar que el fet que els col·legues de Madrid parlin, obsessivament, dels nacionalismes català i basc no significa que entenguin res.

En segon lloc, l’Espanya espanyola ha descobert, astorada, que la seva televisió pública censura. Així de clar, i en ple segle XXI. Aquesta segona perplexitat encara crida més l’atenció, perquè –i sento repetir-me– des d’aquí tots plegats estàvem esperant veure i escoltar quina mena de manipulacions ens tenien preparades els responsables de TVE per ocultar la realitat de la xiulada. I he de dir que no van ser gens originals.

I, en tercer lloc, l’opinió pública espanyola s’ha adonat, horroritzada, que els que xiulaven no eren etarres sanguinaris ni activistes amb passamuntanyes, sinó gent normal i corrent, de totes les edats i extracció social diversa.

Benvinguts a la realitat.