Lliçons de la xiulada. Alfons López Tena

L’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València, ha dut els espanyols a reaccions molt reveladores de l’estat actual de la seva mentalitat envers les nacions no espanyoles que dominen i neguen. La primera i sobtada fou el xoc davant una realitat que ni coneixen ni esperen. Cal haver-se immergit en la societat espanyola, nomenklatura inclosa, per copsar fins a quin punt, nodrits exclusivament pels mitjans, opinadors, intel·lectuals i polítics que ells mateixos generen, i amb una forta dosi d’odi, els espanyols es creuen la seva pròpia propaganda, i s’astoren quan no poden amagar-se ni amagar l’evidència del rebuig popular i massiu de catalans i bascos a ser una possessió espanyola sense ni existència pròpia. La sorpresa espanyola és genuïna: viuen en un circuit tancat d’intoxicacions provincianes on el seu rei és unànimement lloat al planeta Terra i la seva nació l’única existent dins del seu Estat. No distingeixen entre ciutadania i nacionalitat, han decidit per nosaltres que tots som espanyols, i cada dia es repeteixen incansables unes mentides que els són molt útils per assimilar catalans i convertir-nos en espanyols si ens les creiem; però si els únics que se les creuen són els espanyols, esdevenen letals per a ells mateixos perquè els prenen el coneixement necessari de la realitat per vèncer-nos.

Malgrat les il·legals intervencions policials per requisar cartells legals i el control de les persones assistents, tal com va fer la dictadura xinesa als Jocs Olímpics, l’actual democràcia espanyola no permet, a diferència de la Xina, un control total, omplint el camp de figurants i policies, ni detencions massives, ni repressions multitudinàries (sí individuals, entre elles les agressions policials a Gerard Figueras, de la JNC, i Enric Morera, del BNV i diputat). No poden emmordassar desenes de milers de persones en la realitat, però ho van fer a la televisió pública espanyola, amb el descrèdit afegit i més gran repercussió que la censura provoca quan ha perdut el monopoli dels mitjans. Pitjor que un crim, un error, palès quan al Marca i As els comentaris a la notícia de la xiulada triplicaven els dedicats al mateix partit, i els diaris i televisions europees recullen àmpliament xiulada i censura. Encara hi ha qui continua propugnant el boicot informatiu, sense adonar-se que la Jihad Hispànica ja no té aquest poder.

Les irades reaccions espanyoles, com sempre, han desafiat la lògica de la ment humana, basant-se en el conegut principi de blasmar la palla a l’ull aliè sense copsar la biga en el propi. Quan l’himne xiulat és l’espanyol, els sembla inadmissible i una intolerable manca de respecte, però els aficionats espanyols van xiular tant l’himne de Turquia com el d’Anglaterra en les darreres conteses futbolístiques i ningú no ho va condemnar. És el que sempre fan: quan uns espanyols ultratgen la bandera letona a Letònia, l’Estat espanyol, eurodiputats inclosos, es mobilitza per evitar-los cap pena, però si algú ultratja la bandera espanyola a l’Estat espanyol, el processen i condemnen. Només l’espanyola, malgrat que el seu Codi Penal consideri també delicte l’ultratge a les banderes “de las Comunidades Autónomas”, mai aplicat per cap fiscal ni jutge quan la bandera ultratjada és la catalana. Una democràcia orwelliana: tots som iguals, però els espanyols són més iguals que els altres. Ells poden imposar el seu himne i el seu rei en un partit entre clubs privats, i això no polititza l’esport, com tampoc el polititza prohibir les seleccions catalanes, pressionar i comprar voluntats per evitar que altres seleccions estrangeres les reconeguin, ni obligar els nostres esportistes a integrar-se en les seves seleccions, ni incloure en els equips olímpics tots els fills del rei d’Espanya, l’única família al planeta Terra on pare, mare i tots tres fills han estat olímpics, en un prodigi de genètica i esforç. Els polititzadors de l’esport són només els que xiulen el rei i l’himne espanyols, no els que els aplaudeixen. Lògica de l’embut: estar-hi en contra és política, estar-hi a favor, no.

Com que manen ells i l’Estat és seu, exigeixen ara, com a represàlia, que per participar a les seves conteses esportives assumim com a propis la seva nació, himne i rei, a més de prohibir-nos competir internacionalment. Patètica i impossible pretensió, han caigut en la seva pròpia trampa: mentre siguem ciutadans del seu Estat, se’ns apliquin les seves lleis, i paguem els seus impostos, no poden impedir-nos els drets que ens pertoquen com a espanyols que ells ens imposen ser. Per molt que els agradi tractar-nos com a negres sota l’apartheid, no poden.

No cal reproduir l’habitual repertori d’insults i mentides que els espanyols ens han dedicat, els pacients lectors i lectores ja se’l saben prou (si no és així, llegeixin els comentaris que els jihadistes hispànics faran d’aquest article). L’interessant és comprovar clars símptomes d’esgotament del discurs de l’odi contra els catalans, que necessita un nou imaginari. Tres són les matrius d’aquest discurs: la tradicional, que aplica als catalans els insults antisemites (els catalans com a primitius egoistes, insolidaris i conxorxats que s’ho queden tot); la dels anys 70, que va afegir-hi el component violent (els catalans com a terroristes), i la troballa dels 90, els catalans com a nazis. Fa vint anys que combinen aquests imaginaris en el seu discurs d’odi, amb una creixent intensitat i repetició, i no acaba de quallar l’intent recent dels catalans com a violadors dels indefensos nens i nenes. ¿Què se n’ha fet de la creativitat de la Jihad Hispànica? Renovin els insults, sisplau, avorreixen.

Com és costum, ningú a Espanya s’ha preguntat per les raons de la xiulada: o no ha existit o no significa res (ínfima minoria, no representatius, joves eixelebrats, pobres manipulats, etc.), o s’ha de castigar i reprimir (retorna el clàssic rebentapistes: boicot als productes catalans!), o un max-mix de tot això amanit amb molt d’odi. Cap argument, cap reflexió, cap empatia.

És la principal lliçó de les reaccions espanyoles a la xiulada: revelen una mentalitat de perdedor que només poden sustentar en una violència verbal repetitiva que amaga la seva impotència. S’ensumen que l’únic fonament real del seu domini és el nostre consentiment, i embogeixen quan albiren la possibilitat de no tenir-lo. És l’hora d’aplicar-los la frase espanyola: “Cuando el enemigo se equivoca, no le distraigas”.