Se me'n refot la sentència

Després d’aquestes setmanes de vacances, torno a aquestes planes per escriure un parell d’articles a la setmana, i comprovo que tothom parla de la sentència del constitucional que ha de sortir ja. Tothom opina vers si ens hem de manifestar abans o després que es faci pública, de com ha de ser la reacció dels polítics, de què ha de dir el Govern o, fins i tot, en un gest de supèrbia total, gosen dir com ha de ser la nostra reacció, la del poble, la de qui paguem les bestieses d’en ZP i els seus nyerros. I au, a esperar la sentència.

Doncs bé, a mi se me’n refot la sentència. Per què? Doncs perquè no accepto sentències que menystenen un referèndum vinculant i dos parlaments sobirans elegits democràticament. No accepto sentències que provinguin d’uns jutges triats a dit pels dos partits polítics espanyols més importants, PP i PSOE. No accepto sentències que provenen de les intencions del PP de dur la política als jutjats, on volen obtenir el que les urnes no els hi donen. No accepto sentències que ja sé d’antuvi que en res han de milorar la meva condició de català ni han de fer que Catalunya tingui el que li pertoca. No accepto sentències que em diguin com haig de ser, què he de sentir dins el meu cor, a quina pàtria haig d’estimar i en quina llengua haig de parlar.

No, no ho admeto. I penso que ningú que estimi ni que sigui una mica Catalunya hauria de fer-ho. Per tant, que es fiquin la sentència on vulguin i, per mi, la poden fer pública demà, per Nadal o l’any vinent, perquè se me’n refot el que digui. N’estic tip de que a Madrid hi hagin tants savis que ens manin i que, vés per on, aquí n’hi hagin tants xais que els facin cas. Xais que, diguem-ho tot, viuen amorrats a la mamella i no vegin com xuclen.

ZP ja li ha dit al Govern que ha d’acceptar la sentència, sigui quina sigui. Un ukase, vaja. Un més, vull dir. Esquerra ja negocia els pressupostos generals de l’estat amb ZP. Endavant les atxes! I d’això en diem Govern de Catalunya? D’això en diem Generalitat? Aquests es consideren servidors públics de l’interès general de Catalunya?

Ja ho veuen, se me’n refot la sentència perquè a mi el que m’interessa no és el que ens puguin dir des d’Espanya; a mi el que m’interessa és com assolir el més ràpidament possible la nostra independència, la nostra llibertat, el tenir un estat propi i la capacitat de decidir democràticament per nosaltres mateixos.

A Madrid saben que ens perd l’esperit del “Parlem-ne” i ens atabalen amb negociacions, reunions, calendaris i promeses. Sempre hi hem caigut de aquatre potes. “Negociem, negociem”. Doncs no, s’ha acabat. Ens han portat al límit de la indecència, de la vergonya, de la pressa de pèl. El primer any del gloriós finançament, rebrem poc més de mil cinc-cents milions. A la Caja Castilla La Mancha li han donat nou mil. És clar, en el primer cas es tracta de “los catalanes” i en el segon d’una caixa de quatre amiguets que, a més, ho han fet fatal perquè invertiren els cabdals en totxanes i, a més, un pèl tèrboles. Això és un èxit? Per aquesta merdeta tants anys de regatejar el que és nostre i ens han furtat? Per tenir uns diners pels quals no calia canviar d’Estatut – el principi de bilaterilitat, per exemple, cabdal per negociar de tu a tu, se n’ha anat en orris, per esmentar un exemple – tant discurs dient que com ara, mai?

Com sigui que ja n’estic fins el pap de tanta buidor retòrica, que tan sols amaga l’expoli fiscal al qual ens tenen sotmesos, tan sols vull escoltar una sola paraula: independència.

Tot el que no sigui això, se me’n refot.


Miquel Giménez Gómez


Font: eldebat.cat