Fèlix Millet, l'home de la FAES. Víctor Alexandre

Hi ha molta gent astorada a Catalunya després de saber-se que Fèlix Millet, expresident de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, probablement no ingressarà a la presó malgrat haver confessat el robatori de 3,3 milions d’euros –que podria arribar als 10 milions- per invertir-los en les seves propietats familiars. Els seus advocats fonamenten aquesta pretensió en la confessió voluntària de Millet com a atenuant i en el fet que, segons ells, només hauria “ficat la pota”. Potser volen dir que si hagués robat amb més intel•ligència no l’haurien enxampat. La defensa, ja ho sabem, fa la seva feina i cerca totes les escletxes del codi penal per afavorir el seu client, inclòs l’intent de repartir-ne la culpabilitat entre els responsables de les auditories. Talment com si –fent bona la vella dita segons la qual “l’ocasió fa el lladre”- el control deficient d’unes subvencions en justifiqués el robatori. Doncs no, perquè el desfalc de Millet, tractant-se de diners públics i d’una institució tan emblemàtica i estimada com el Palau de la Música, resulta tan escandalós que s’entén que la seva llibertat sigui vista com un greuge comparatiu amb relació als delinqüents de baixa estofa. De fet, el cas Millet –si finalment acaba com volen ell i els seus advocats- no fa res més que abonar la fonamentada creença que els rics no van a la presó o que hi van per poc temps i que, quan ho fan, la seva estada sempre és molt més plaent que la dels delinqüents sense recursos.

En la persona de Fèlix Millet, tanmateix, s’hi apleguen circumstàncies que singularitzen el cas i que, sense apartar-lo de l’àmbit social, el situen també en el polític i en el nacional, atès que, a banda que els anys 1983 i 1984 ja va ser condemnat a presó per estafa i falsedat, el 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi i actualment és membre significat de la FAES, una fundació nacionalista espanyola d’extrema dreta, presidida per José María Aznar, que en el seu ideari no sols inclou la negació de la nació catalana sinó el desenvolupament d’estratègies que permetin anorrear-la. Ja hi va haver molta polèmica l’any 2003, quan Millet va abraçar públicament la fe d’Aznar i aquest –Espanya sempre és generosa amb els col•laboracionistes catalans- va posar tres milions d’euros sobre la taula del Palau per tal que el Ministeri espanyol de Cultura pogués remenar les cireres en una entitat històricament hostil als valors espanyolistes. Cal tenir en compte que és així com Catalunya es posa ella mateixa la corda al coll. Ofegada econòmicament, les seves institucions més emblemàtiques, com ara el Palau o el Liceu, queden a mercè del govern espanyol i aquest, subtilment, a canvi d’un suport econòmic, passa a tenir veu i vot en els seus òrgans de decisió. El MNAC i la Fundació Miró es troben exactament en la mateixa situació.

Sigui com vulgui, és molt trist, patètic n’hauríem de dir, que el fill d’una personalitat catalanista estimada com Fèlix Millet i Maristany, fundador de l’Orfeó Català i d’Òmnium Cultural, s’hagi aprofitat del prestigi del seu pare i de la confiança que transmetia el seu cognom per enriquir-se personalment. Per això resulten tan galdoses les paraules dels seus advocats quan ens diuen que Fèlix Millet “està anímicament tocat”. És clar, sempre “toca” que t’enxampin amb les mans al plat, oi? Fins i tot han demanat que es vegi en la confessió de Millet una voluntat d’esmena que li permeti eludir la presó. Això, però, més que defensa és cinisme, perquè per tal que la confessió tingués autèntic valor s’hauria d’haver produït espontàniament, no pas quan ja no té escapatòria i la seva culpabilitat és manifesta. A Fèlix Millet, com a home sense principis, l’han perdut la deslleialtat i l’ambició. La deslleialtat a Catalunya i l’ambició de riqueses. Ho deia fa dos mil anys, en les seves sàtires, un poeta romà: l’afany de diner creix a mesura que creix la riquesa.