Fèlix Millet, l'home de la FAES. Víctor Alexandre

Hi ha molta gent astorada a Catalunya després de saber-se que Fèlix Millet, expresident de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, probablement no ingressarà a la presó malgrat haver confessat el robatori de 3,3 milions d’euros –que podria arribar als 10 milions- per invertir-los en les seves propietats familiars. Els seus advocats fonamenten aquesta pretensió en la confessió voluntària de Millet com a atenuant i en el fet que, segons ells, només hauria “ficat la pota”. Potser volen dir que si hagués robat amb més intel•ligència no l’haurien enxampat. La defensa, ja ho sabem, fa la seva feina i cerca totes les escletxes del codi penal per afavorir el seu client, inclòs l’intent de repartir-ne la culpabilitat entre els responsables de les auditories. Talment com si –fent bona la vella dita segons la qual “l’ocasió fa el lladre”- el control deficient d’unes subvencions en justifiqués el robatori. Doncs no, perquè el desfalc de Millet, tractant-se de diners públics i d’una institució tan emblemàtica i estimada com el Palau de la Música, resulta tan escandalós que s’entén que la seva llibertat sigui vista com un greuge comparatiu amb relació als delinqüents de baixa estofa. De fet, el cas Millet –si finalment acaba com volen ell i els seus advocats- no fa res més que abonar la fonamentada creença que els rics no van a la presó o que hi van per poc temps i que, quan ho fan, la seva estada sempre és molt més plaent que la dels delinqüents sense recursos.

En la persona de Fèlix Millet, tanmateix, s’hi apleguen circumstàncies que singularitzen el cas i que, sense apartar-lo de l’àmbit social, el situen també en el polític i en el nacional, atès que, a banda que els anys 1983 i 1984 ja va ser condemnat a presó per estafa i falsedat, el 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi i actualment és membre significat de la FAES, una fundació nacionalista espanyola d’extrema dreta, presidida per José María Aznar, que en el seu ideari no sols inclou la negació de la nació catalana sinó el desenvolupament d’estratègies que permetin anorrear-la. Ja hi va haver molta polèmica l’any 2003, quan Millet va abraçar públicament la fe d’Aznar i aquest –Espanya sempre és generosa amb els col•laboracionistes catalans- va posar tres milions d’euros sobre la taula del Palau per tal que el Ministeri espanyol de Cultura pogués remenar les cireres en una entitat històricament hostil als valors espanyolistes. Cal tenir en compte que és així com Catalunya es posa ella mateixa la corda al coll. Ofegada econòmicament, les seves institucions més emblemàtiques, com ara el Palau o el Liceu, queden a mercè del govern espanyol i aquest, subtilment, a canvi d’un suport econòmic, passa a tenir veu i vot en els seus òrgans de decisió. El MNAC i la Fundació Miró es troben exactament en la mateixa situació.

Sigui com vulgui, és molt trist, patètic n’hauríem de dir, que el fill d’una personalitat catalanista estimada com Fèlix Millet i Maristany, fundador de l’Orfeó Català i d’Òmnium Cultural, s’hagi aprofitat del prestigi del seu pare i de la confiança que transmetia el seu cognom per enriquir-se personalment. Per això resulten tan galdoses les paraules dels seus advocats quan ens diuen que Fèlix Millet “està anímicament tocat”. És clar, sempre “toca” que t’enxampin amb les mans al plat, oi? Fins i tot han demanat que es vegi en la confessió de Millet una voluntat d’esmena que li permeti eludir la presó. Això, però, més que defensa és cinisme, perquè per tal que la confessió tingués autèntic valor s’hauria d’haver produït espontàniament, no pas quan ja no té escapatòria i la seva culpabilitat és manifesta. A Fèlix Millet, com a home sense principis, l’han perdut la deslleialtat i l’ambició. La deslleialtat a Catalunya i l’ambició de riqueses. Ho deia fa dos mil anys, en les seves sàtires, un poeta romà: l’afany de diner creix a mesura que creix la riquesa.

La ideologia de Reagrupament. Quim Torra

Constato com sovint se’ns demanen explicacions sobre la “ideologia” de Reagrupament. Sembla com si la independència i la regeneració política no fossin suficients. Em sorprèn, perquè al meu entendre, l’atractiu de Reagrupament és precisament aquest, la inversió de la discussió política a casa nostra.

Ja no és més “catalanisme de dretes” o “catalanisme d’esquerres” (si algú a Catalunya sap què significa exactament aquestes coses), ni “liberalisme” o “socialdemocràcia”, és “unionisme” o “independentisme”, Espanya o Catalunya, província o Estat. Quan la pàtria viu un moment d’urgència nacional, quan es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, quan estan sonant totes les alarmes alhora per la nostra supervivència com a poble, la discussió ideològica és senzillament un luxe o, pitjor encara, un entreteniment per a diletants.

A qui em demana ideologia jo responc com va fer el meu vell i car amic Eugeni Xammar des de Berlín quan va explicar el sentit del seu vot en les eleccions del 12 d’abril de 1931: “Des del meu primer article i fins a la meva mort, no vaig fer altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i —de tota la vida— republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni —menys que res— monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya”. Ideologia de Reagrupament? República, democràcia, justícia social, llibertat. I via fora.

Vol dir això que sóc un descerebrat ideològic (i agafin-ho només com una pregunta retòrica, no cal que contestin)? Que no tinc les meves opinions sobre el Quart Cinturó o la política educativa?. Naturalment que sí, cada un de nosaltres la té, i cada un la defensarà amb les ungles i les dents. Però no tinc cap problema en assumir la dels meus companys i la de la majoria, no em preocupa el més mínim i els donaré tot el meu suport. Jo no sóc a Reagrupament per a discutir aquestes coses, hi sóc per a sumar per a la independència. Ja les discutiré el dia després que la nostra bandera pengi ben alta, ben dreta, ben sola de la Capitania Militar. Aleshores, els ho asseguro, penso ser implacable.

Una nació tan corrupte. Salvador Sostres

He sentit dir que la confessió del senyor Millet produeix tota classe d'esgarrifances però costa de creure que uns fets com aquests puguin produir cap trasbals en una societat subvencionada i tan corrupta com la catalana. Una societat en què tothom sap i accepta que els partits polítics han de recórrer a la il·legalitat per finançar-se; una societat en què cap diari podria sobreviure sense subvenció; en què la principal televisió és pública i política, i la Cambra de Comerç, obligatòria. Una nació en què l'alta societat és amoral -quan no tens Estat ni Cort tot es banalitza sense el ressort de cap dignitat- i tothom coneix els secrets (els delictes, vaja) de l'altre, i així callen. A Catalunya fins i tot som hipòcrites amb les putes. El problema del senyor Millet no ha estat robar.

A Catalunya mai no ha estat un problema, robar: en qualsevol país normal, el cos directiu de TV3 estaria processat, com a mínim, per malversació de cabals públics; la propaganda institucional de l'Ajuntament de Barcelona estaria en mans del jutge i Apel·les Carod mai no hauria arribat a ser ambaixador de res ni enlloc. El problema del senyor Millet és que s'ha passat 3 pobles. Sempre n'hi ha un, de tant en tant, que es passa 3 pobles. Javier de la Rosa es va passar 3 pobles. Tenim un drama moral que és conseqüència del nostre drama polític i dels molts cínics -ben catalans, per cert- que volen fer negoci amb aquesta debilitat.

Sense anar més lluny, els intel·lectuals que Convergència té al voltant de la Casa Gran no són més que sòrdids funcionaris de la RDA que escriuen qualsevol tonteria perquè res no canviï i poder continuar xuclant com han anat fent, aquí o allà, tota la vida. Saben que en un context de llibertat, l'aire net se'ls enduria, i per això fomenten la mediocritat i la província que els garanteix el càrrec. Si Trias Fargas aixequés el cap i els veiés, se suïcidaria a l'instant. Quin fàstic! Això és corrupció, i no arreglar-se el vàter! Catalunya és un país d'una intensa corrupció econòmica, política i moral i no tenim prou presons per a tants lladres.

Catalunya, la zona de l'estat més endeutada

El deute de la Generalitat s'ha situat en 23.746 milions d'euros, xifra que equival a l'11,8% del seu producte interior brut (PIB), segons dades del Banc d'Espanya recollides per Europa Press.

Així, Catalunya és la zona de l'Estat amb més volum de deute, superant el 28,9% del total del deute acumulat en el conjunt de comunitats autònomes.

Prenent la ràtio deute/PIB, Catalunya és la segona comunitat més endeutada, només superada pel País Valencià, que se situa al capdavant del deute autonòmic, amb un volum que supera el 13,4% del seu PIB.

Les dades del Banc d'Espanya revelen que el deute de les autonomies ha augmentat un 29% en el segon trimestre de l'any, fins a situar-se en 81.981 milions d'euros (el 7,7% del PIB), la xifra més alta de tota la sèrie històrica.

Així, l'endeutament autonòmic s'ha accentuat com a conseqüència de la crisi econòmica, que està provocant un increment de les despeses i una caiguda molt important de la recaptació. En comparació de l'últim trimestre del 2008, el deute dels governs autonòmics ha crescut un 19,9%.

Font: El Singular Digital