Esquerra, regionalista i de dretes. Víctor Alexandre

La calúmnia és el recurs del covard. Mancat d’arguments, però presoner de l’arrogància, el covard no té cap més recurs que la calúmnia per defugir aquells que el posen en evidència. Descobert el seu joc, necessita desacreditar el crític perquè d’aquest descrèdit en surti desvalorada la seva crítica. Així, si el crític és mostrat a la societat com a extremista, com a essencialista o com a radical, el seu discurs queda estigmatitzat i ja ningú no el pren en consideració. La crítica l’ha feta un “radical” i, per tant, no té cap valor. Aquesta és l’estratègia de la direcció d’Esquerra des de fa un parell d’anys. Necessitada d’una imatge de marca, proclama: “L’independentisme sóc jo”. I afegeix: “I l’esquerra també”. I de la unió d’aquestes dues proclames n’extreu i projecta aquest missatge: “Aquell qui no em vota o és regionalista o és de dretes”. D’aquesta manera, en el supòsit que l’independentisme del crític no pugui ser qüestionat, queda el recurs de titllar-lo de conservador. Això és el que fa Esquerra amb Joan Carretero i amb Reagrupament com a adversaris polítics. La direcció republicana ja sap que Joan Carretero i Reagrupament no són de dretes, però el descrèdit consisteix en això, en fer que la brama corri i que la gent s’ho cregui. És una baixesa, sí, però l’ètica sempre ha estat l’assignatura pendent de l’afamat d’honors i de poder.

Admetem, això no obstant, que no tota la gent que s’incorpori a Reagrupament sigui d’esquerres. Admetem-ho. Però aleshores què passa amb tota la gent d’Esquerra que –com ha admès la direcció- no és independentista? Com és que Esquerra pot dir-se independentista malgrat tenir votants que no ho són i les altres forces polítiques estan obligades a presentar un certificat de puresa de sang? Si Reagrupament es forneix, bàsicament, d’exmilitants i d’exsimpatitzants d’Esquerra, com s’entén que ara, tot d’una, aquestes mateixes persones siguin blasmades com a gent de dretes? Per quin motiu? Per què no se subordinen als projectes personals dels dirigents republicans, potser? Posats a filar prim, és força evident que la política del PSC-PSOE no és, ni en somnis, la política d’un partit d’esquerres, per més que molts dels seus votants ho siguin, i que CiU, per bé que no es proclama independentista, és la força parlamentària amb més votants independentistes. Com es menja això? Doncs es menja admetent que la contradicció és humana.

Amb tot, una cosa són els votants i una altra la direcció dels partits. La direcció d’un partit no té dret a ser contradictòria, perquè quan contradiu els principis que proclama traeix aquells que van confiar-hi. Un partit d’esquerres no pot fer política de dretes apel•lant a la naturalesa humana de la contradicció. Per això Esquerra s’enfonsa per moments, perquè la seva direcció s’ha revelat com una direcció regionalista i de dretes. Just el contrari d’allò que propugna. És regionalista, perquè s’arrenglera amb el Partit Popular per rebutjar oficialment la Iniciativa Legislativa Popular per celebrar un referèndum d’autodeterminació, i és de dretes, perquè es torna a arrenglerar amb el Partit Popular per impedir que el Consell de Garanties Estatutàries –el futur Tribunal Constitucional català- pugui tenir majoria nacionalista catalana, que és la que haurien format CiU i Esquerra si els republicans no haguessin preferit el PP. Catalunya ha de saber que Esquerra ha primat la presència d’un partit nacionalista espanyol i d’extrema dreta –el mateix que ha recorregut l’Estatut- en detriment d’una força catalanista. Això significa que, d’ara endavant, tota hipotètica demanda parlamentària favorable a l’autogovern de Catalunya no té cap possibilitat de prosperar dintre mateix de Catalunya. Cap ni una. I és que Esquerra és el cas de transfuguisme polític més espectacular de la nostra història recent: ha deixat de ser un partit independentista i d’esquerres per convertir-se en un partit regionalista i de dretes. Encara hi queda gent de bona fe, és cert, però és qüestió de temps. Només de temps.

Gran pacte PSC-PP

L'esquerra i la dreta espanyoles mai no es distreuen de la prioritat nacional

La simbiosi política establerta entre el PSC i el PP català en mil i una trobades del president Montilla, de José Zaragoza i de Miquel Iceta amb Alícia Sánchez-Camacho va donant els seus fruits, però cal subratllar la transcendència de l'acord tancat aquesta setmana per incorporar l'eminent jurista Julio Añoveros al Consell de Garanties Estatutàries.

Amb un bon especialista del PP ocupant un lloc en aquest òrgan estatutari, s'altera la correlació de forces del Parlament, de manera que queda neutralitzada la majoria nacionalista que sí que registra la cambra. Amb això, socialistes i populars es blinden pràcticament per als propers nou anys davant de qualsevol iniciativa d'autogovern que CiU i ERC poguessin intentar dur a terme, després d'un acord de finançament autonòmic i una sentència de l'Estatut que poguessin considerar insatisfactoris.

Posem, per exemple, que CiU i ERC decidissin plantejar obertament a l'Estat l'establiment del concert econòmic amb Catalunya. És un objectiu la constitucionalitat del qual ha estat discutida en l'àmbit juridico-polític, però hi ha tants dictàmens a favor de la seva constitucionalitat com contraris. No hi ha cap dubte que, amb la composició pactada, el Consell de Garanties Estatutàries seria el primer organisme a tombar la idea. La iniciativa del concert econòmic no traspassaria tan sols l'àmbit institucional estrictament català.

Així doncs, l'acord entre PSC i PP és de gran abast i planteja algunes paradoxes. El PSC ha tingut molt interès a incorporar el PP a un organisme impugnat pel mateix PP en el seu recurs contra l'Estatut i la missió principal del qual és exercir de vigilant de la platja perquè l'Estat no envaeixi competències de la Generalitat...

Encara que la gran paradoxa és el suport d'Esquerra Republicana a aquest pacte PSC-PP que es miri per on es miri els perjudica des d'un punt de vista ideològic però sobretot estratègic. Sense majoria nacionalista al CGE, Esquerra perd un immens marge de maniobra polític respecte les seves pròpies iniciatives legislatives i renuncia, a més, a un instrument fonamental de defensa de l'autogovern. Esquerra ha preferit lliurar al PP abans que a CiU un vot decisiu en el Consell de Garanties Estatutàries. Deu ser perquè, si bé perd marge polític, també l'hi fa perdre als seus més directes rivals nacionalistes... Bé, mentre a Catalunya -i també en el País Basc- les esquerres i les dretes nacionalistes es barallen, l'esquerra i la dreta espanyoles van (juntes) al gra i no es distreuen del que és la prioritat nacional. Aquest és, en realitat, l'autèntic fet diferencial que distingeix les nacions.

Jordi Barbeta

Pòdium per la Viquipèdia en català

La Viquipèdia en català ha assolit una nova fita: arribar al tercer lloc en el rànquing de qualitat dels 1000 articles considerats essencials, només per darrere de la versió anglesa i alemanya.

Les diferents versions de la Wikipedia s'han posat d'acord en establir els 1000 articles que tota Viquipèdia hauria de tenir, que cobreixen els temes bàsics dels diferents camps del coneixement. Mitjançant un barem intern es puntua cada article i es classifiquen els progressos de cada Viquipèdia.

La Viquipèdia catalana estava a l'abril en la posició 15a d'aquest rànquing de qualitat, exactament la mateixa posició que ocupa per nombre d'articles totals. A partir de l'esforç conjunt de diversos usuaris es va crear un Viquiprojecte de millora, amb l'objectiu d'ampliar aquests articles fonamentals i apujar la qualitat i el rigor global de la Viquipèdia.

Tres mesos després, ha assolit el tercer lloc del pòdium de la qualitat, amb un creixement equivalent a més de 5500 pàgines en paper i una revisió general de l'estil i el rigor de la informació aportada. Es poden veure els resultats a articles com lleó, Urà i element químic.

Amb aquesta acció s'està incidint en resoldre les mancances detectades al sondeig que es va fer als usuaris de la Viquipèdia al març del 2009. En aquest sondeig els usuaris consideraven que la claredat i la fiabilitat de la Viquipèdia en català eren millors que en les versions en altres idiomes que també consultaven, però van indicar que els principals defectes que hi trobaven eren la manca d'articles importants i que alguns articles importants eren curts.

Aquesta mateixa enquesta revelava que un 14% dels lectors que no editaven deien que no ho feien perquè no sabien que ells també poden editar. Tothom que cregui que té capacitat i ganes per contribuir a millorar la viquipèdia pot fer-ho lliurement sense necessitat de seguir cap tràmit. A més, els usuaris veterans sempre estan disposats a ajudar els nouvinguts a fer els primers passos. Entre tots, potser podrem celebrar aviat el primer lloc en qualitat d'articles essencials!

Llista de Viquipèdies per mostra d'articles

L'ús del català baixa més de 10 punts

L’increment en l'ús habitual de llengües estrangeres a Catalunya coincideix amb un descens de més de deu punts dels parlants que usen habitualment el català (del 46% del 2003 passa al 35,6% el 2008) i castellà (del 47,2% baixa al 45,9% el 2008).

En canvi, augmenta el nombre de persones que diuen parlar habitualment castellà i català (del 4,7% al 12% el 2008), xifra que esmorteiria en part la caiguda del castellà i el català individualment, segons revela un estudi de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat.

L’estudi també indica que és possible viure a Catalunya sense usar cap de les llengües oficials, català i castellà. Aquesta situació passa, per exemple, al barri del Raval de Barcelona.

El secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, ha qualificat aquest fet de molt perillós perquè pot crear “guetos” i ha advocat per treballar perquè el català sigui la llengua comuna. Bernat ha avisat també que qui no aprèn les llengües oficials no té les mateixes oportunitats a Catalunya.

Llengües estrangeres com l’àrab i l’urdú apareixen per primera vegada al costat del castellà i el català com a llengües d’ús habitual a Catalunya. Segons l'estudi, un 1,9% de la població té l'àrab com a llengua (en el 2003 era el 0,2), mentre que un 4,6% usa altres idiomes per comunicar-se a Catalunya (1,8% el 2003).

El 2007 es va superar el milió de residents a Catalunya nascuts fora de l'Estat espanyol (1.204.700), el que significa el 16% de la població de Catalunya. Amèrica és el principal continent d'origen dels immigrants (36%), seguit d'Europa (30%) i Àfrica (25%). Quant a nacionalitats estrangeres, la majoritària a Catalunya és la marroquina, seguida de la romanesa i l'equatoriana.

En aquest segon estudi, realitzat amb una mostra de 7.140 entrevistes fetes per telèfon, s'han recaptat per primera vegada dades de la Val d'Aran, on el castellà és la llengua més habitual (38%) seguida de l'aranès (23,4%), el català (16%) i les altres llengües (13,3%).

Terres de l'Ebre: la Catalunya catalana

Tradicionalment s'ha cregut que les comarques de Girona eren el gran fortí del català, però les dades de l'estudi revelen el contrari. El 72,8% dels habitants de la zona de Terres de l'Ebre tenen el català com a llengua habitual, el 14,5% usen el castellà i el 8,1 s'expressen en altres llengües. La Franja de Ponent és la segona amb un percentatge més elevat, 64,4%. Les comarques gironines noten, en paraules de Joan, l''explotació turística de la Costa Brava', i registren un 56,7%. L'Àmbit Metropolità és la demarcació catalana on el català és llengua habitual per a menys persones, 27,8%.

Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008 (pdf)