PSC i ERC. Dos partits, un sol missatge. Víctor Alexandre

Deu ser perquè cada cop hi ha menys diferències entre tots dos que els discursos en clau electoral del Partit Socialista i d’Esquerra són gairebé idèntics. Pot canviar el subjecte, és cert, però el pensament de fons i l’estratègia són els mateixos. El Partit Socialista, referint-se a la dreta, diu: “Si tu no hi vas, ells tornen”. I Esquerra, mentrestant, fa córrer la brama que tot independentista que no la voti és de dretes. Tots dos, en definitiva, aspiren a entabanar la societat per mitjà d’una mentida. Menteix el PSC-PSOE quan es presenta com un fre al Partit Popular i menteix Esquerra quan es defineix com l’única opció independentista d’esquerres.

Per sort, els socialistes ja han quedat desemmascarats amb el pacte nacionalista espanyol PSOE-PP a Euskadi fins al punt que, per defensar-se, han hagut de recórrer de nou a la mentida a través de José Zaragoza dient que “no és el PSC, sinó el PSE qui ha pactat amb el PP al País Basc”. En aquest sentit, caldria preguntar al PSC si és el PSE qui ha pactat amb el PP a Catalunya per mantenir l’exèrcit espanyol al Castell de Montjuïc i si no ha estat el PSC, amb els seus 25 diputats, qui ha pactat a Madrid amb el PP i amb UPyD, el partit de Rosa Díez, contra la llengua catalana obligant a traduir a l’espanyol tots els certificats judicials europeus que arribin a Catalunya. És a dir, que mentre els textos en espanyol no es traduiran al català, els textos en català s’hauran de traduir obligatòriament a l’espanyol.

Pel que fa a Esquerra, com s’entén que denunciï que el pacte PSOE-PP-UPyD al País Basc suposa “una alteració de les normes democràtiques” i, en canvi, no tingui cap escrúpol a ser soci del primer d’aquests partits al govern de Catalunya? On queda la credibilitat d’una força que es proclama independentista i d’esquerres, però que lliura el govern del país a una força espanyolista capaç de pactar a Catalunya, al País Basc i a Madrid amb la ultradreta? Com va dir recentment Joan Francesc Mira, PSOE i PP són el mateix malgrat que el primer adopti formes més subtils. Realment és així. Abans que ho fes el PP, el Partit Socialista ja havia tancat repetidors de TV3 al País Valencià i, no fa gaire, van ser tots dos, PSOE i PP, els qui van votar plegats a les Corts Valencianes contra la incorporació del país a l’Institut Ramon Llull. Per altra banda, és el PSE-PSOE qui eliminarà el mapa d’Euskal Herria a Euskal Telebista i és el PSC-PSOE qui vol eliminar el mapa dels Països Catalans a TV3.

Però tot això no es pot dir a Catalunya, perquè dir-ho posaria en perill l’estabilitat, la pluja fina i, sobretot, un conjunt de projectes personals que tenen molt poc a veure amb l’inexistent projecte de país.

Les lliçons dels xiulets. Salvador Cot

La xiulada de Mestalla està tenint més conseqüències de les esperables. D’entrada, sorprèn la perplexitat dels mitjans de comunicació de Madrid, que no s’imaginaven, de cap de les maneres, que l’esbroncada fos absolutament majoritària entre les aficions de dues entitats tan representatives com el FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao. Com que des de Catalunya –i des del País Basc– la demostració sonora era perfectament previsible, queda clar que el fet que els col·legues de Madrid parlin, obsessivament, dels nacionalismes català i basc no significa que entenguin res.

En segon lloc, l’Espanya espanyola ha descobert, astorada, que la seva televisió pública censura. Així de clar, i en ple segle XXI. Aquesta segona perplexitat encara crida més l’atenció, perquè –i sento repetir-me– des d’aquí tots plegats estàvem esperant veure i escoltar quina mena de manipulacions ens tenien preparades els responsables de TVE per ocultar la realitat de la xiulada. I he de dir que no van ser gens originals.

I, en tercer lloc, l’opinió pública espanyola s’ha adonat, horroritzada, que els que xiulaven no eren etarres sanguinaris ni activistes amb passamuntanyes, sinó gent normal i corrent, de totes les edats i extracció social diversa.

Benvinguts a la realitat.

El Doctor Carretero i la porta de la gàbia

Anem al gra. La qüestió és: per què no podem fer com els espanyols però al revés? Per què al nostre país no? Per què a Catalunya els nacionalistes catalans no podem assolir un acord per fer realitat la sobirania política total? A Madrid no es fan tantes preguntes. Ni un sol diari, de la tendència que sigui, no ha publicat la més lleu crítica a l’acord PP-PSOE a Euskadi, que s’ha considerat que és el triomf de la democràcia (sic), la cohesió social (sic) i la garantia que calia per avançar en el camí de la pau a Euskadi (sic final). I tanmateix, no és el nostre camí cap a la independència i la llibertat, com a mínim, un valor tan honorable com el de la pau? Si ells ho tenen clar, per què nosaltres dubtem? Per què als nacionalistes catalans que ens importa un rave l’eix social (fins que tinguem algun poder real com per modificar-lo) se’ns acusa de falta d’ideologia i es passa de puntetes, abaixant la vista, davant de l’apoteosi espanyola d’aquests dies?

Però no, es veu que aquí hem de seguir jugant a dretes i esquerres mentre fem rodar una vegada i una altra el cilindre que hi ha a la gàbia per a ratolins en la que ens han confinat. Ho deia fa poc el professor Cardús i m’apropio de la seva metàfora rosegadora. Vinga a rodar. Per Catalunya, som-hi!, però sobretot gira. Roda i roda, eix social i eix nacional, roda i roda, eix social i eix nacional, roda i roda, etc. i etc. fins a l’infinit i més enllà. Buzz Lightyear i no pas Sant Jordi hauria de ser el nostre sant patró. De tant en tant algun ratolí es mareja i cau, exhaust, als encenalls de palla plens de cagadetes dels seus companys que segueixen enganxats, embogits, en aquell diabòlic i atrotinat poltre de tortures. Perquè la roda autonòmica segueix girant i girant i girant, amb precisió espanyola. Puntualment, les dosis de menjar, sempre deficitàries i escasses, arriben per tal que el joc continuï i no s’aturi. Ara rodalies l’any que ve; demà el finançament que ha de pactar-se d´un moment a l’altre, ja falta poc, ànims!, “pero vayan girando hombre, no se me acumulen, venga esas piernas, giren, giren”. Portem 300 anys rodant i delirant a la nòria. Ens hi hem acostumat tant que no ens hem adonat que a la gàbia hi ha una porta per sortir-ne.

S’ha acabat. Res no s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Però mai no es diu el mateix dels catalans. Doncs, repeteixo, s’ha acabat. Per no tenir-los més enveja, he decidit actuar com ells. Vull viure fora de la gàbia. Com els espanyols.

El Sr. Carretero ha decidit plantejar un discurs senzillíssim, ell en diu centrar-se en l’eix nacional i jo en obrir la porta de la gàbia; ell afirma que vol aplicar un severíssim sentit ètic de la política i jo evitar emmerdar-me cada vegada que salto de la roda empès per un mal de cap insuportable. Per primera vegada en molts anys hi ha l’oportunitat de canviar les regles del joc en aquest estimat país nostre. Naturalment, s’ha corregut a titllar-lo de “programa simple i irrealitzable”. Però jo em pregunto, cal més doctrina que la llibertat de la nació? Cal més programa que la independència del teu país? Cal més estratègia que evitar radicalment el tacticisme estèril seguit fins ara? Cal més política que la mínima imprescindible per gestionar el petit artefacte aquest de la burocràcia autonòmica que ens han encolomat? I en canvi, d’altra banda, cal menys exigència que posar l’ètica cívica republicana al centre del debat? Cal menys compromís que el de fer un servei des de la societat civil i autodissoldre’s en assolir els objectius? Cal menys patriotisme i dignitat que el de qui només vol no renunciar en cap moment a ser un mateix?

Cada català té el deure inexcusable de reflexionar-hi tranquil•lament. Portem trenta anys de democràcia i l’experiència suficient per conèixer trajectòries, projectes i esperances de futur que ens ofereixen uns i altres. Serem ratolins, sí, però tenim una memòria d’elefants. Tots haurem de triar. Cada un seguirà la lluita des d´on cregui més convenient. Perquè, això sí, per sobre de tot, cal mantenir intacta la fraternitat nacionalista i evitar de matar-nos entre nosaltres. L’adversari continua essent Espanya, no ho oblidéssim mai. Ningú no pot alçar-se ni amb la bandera de la puresa ni amb la de la veritat absoluta. Ningú. Però és que a més a més la proposta del doctor Carretero no va per aquí, la seva alternativa, fascinant per la seva senzillesa i pragmatisme, es basa en interrogar-nos sobre si volem continuar el joc o si preferim canviar d’aires, de gàbia i de palla.

Quim Torra. Advocat i escriptor

Puigcercós, Onaindia, vides paral·leles o vides convergents?

Tot llegint alguns articles d’opinió sobre ERC i la seva direcció política he trobat, millor diria, he retrobat el bloc d’Iñaki Anasagasti qui l’any 2006 ja comparava ERC amb Euskadiko Esquerra. Però què era Euskadiko Esquerra i perquè és important ara remarcar aquesta similitud?

Potser que fem primer una mica d’història, parlem d’un dels més coneguts dirigents d’Euskadiko Esquerra, Mario Onaindia, i intentem fer un paral·lelisme amb Joan Puigcercós, cap actual d’ERC. Parlar de vides paral·leles pot tenir una certa ironia, ironia per partida doble; quan Plutarc va escriure les seves "Vides Paral·leles", tot comparant figures del món romà amb els seus paral·lels del món grec, va triar personatges com Juli Cèsar, Alexandre el Gran, Escipió l’Africà, Pompeu i un llarg etcètera, no és una mica irònic comparar els polítics Onaindia i Puigcercós amb aquests darrers? I ironia per dues trajectòries que confluïren, però que tenien uns orígens ben distants.

Per una banda, Onaindia procedia del món de la lluita armada, va militar a ETA, va ser condemnat a mort pel Procés de Burgos i va tenir una llarga trajectòria de repressió a les seves espatlles.

I de Puigcercós què podem dir? No va viure la resistència antifranquista per raó d’edat, no va militar en organitzacions armades, no va patir la repressió, va conèixer el socialisme militant a les escoles assistint a classes que donaven els militants del PSC i va acabar militant a l’ERC d’en Colom després de passar per la Crida a la Solidaritat.

Fins aquí pocs paral·lelismes veiem, però hem de seguir la història i veurem que poc a poc aquesta té tendència a convergir.

Onaindia va abandonar ETA (PM) a principis dels 80 i decideix entrar a l’escena política, al poc temps conflueix amb altres nacionalistes bascos i participa en la creació d’Euskadiko Ezquerra, organització nacionalista basca d’ideologia socialista. Poc a poc l’eix social va predominant sobre el nacional, la ideologia socialista fa variar el posicionament d’aquells antics militants d’ETA envers l’espanyolisme i acaben militant al Partido Socialista de Euskadi, branca del PSOE. I en el cas d’Onaindia fins i tot va ser membre del Foro de Ermúa i va ser guardonat amb l’Orden al Mérito Constitucional atorgada pel Rei Juan Carlos I. Curiosa evolució política per un independentista...

I Puigcercós? L’hem deixat en la seva etapa com a militant d’ERC; la seva trajectòria política va ser des d’aleshores ascendent: va arribar a Secretari General de les JERC sota el paraigües de l’Àngel Colom, regidor per Ripoll, i diputat al Parlament Català i a l’espanyol. Fins aquí res a dir, una trajectòria política feta amb pactes i traïcions; pel camí va deixar alguns cadàvers polítics com el mateix Colom i en Carod, que més bé podríem definir com un cadàver amb bona salut mediàtica, però amb gens de salut política, amb moltes esperances i poques possibilitats d’ocupar el seient del seu company Ernest Benach.

En aquest moment comença el relat de les seves vides paral·leles, la seva convergència (amb perdó pels que així es defineixen). Onaindia i Puigcercós elaboren una doctrina on barregen els conceptes de nacionalisme i socialisme o independentisme i socialisme perquè no ens faci mal als ulls, poc a poc aquest eix coixeja d’una pota i el pes del socialisme acaba per tòrcer l’eix. Onaindia, amb la seva Euskadiko Ezquerra, veu que no te prou pes per poder pactar amb el PSE-PSOE i acaba diluint-se dintre seu, el seu socialisme li fa oblidar la nació i la seva lluita d’alliberament nacional; realment mai sabrem si la seva conversió va ser ideològica o una decisió més interessada, car de la mà del PSOE va viure reconeixements i va poder continuar amb el seu escó de diputat que difícilment hagués pogut revalidar al front d’Euskadiko Esquerra.

Puigcercós no te res a envejar a Onaindia, el seu paper és molt similar: entra dintre de la casa gran de l'independentisme i poc a poc la va reconduint, ERC ja no ha de ser el punt de confluència de tots els independentistes sinó que ha d’esdevenir l’esquerra nacional. No li donem tota la importància a Puigcercós, ell ha estat tant sols un peó, en Carod, en Ridao, en Benach, Huguet i un llarg etcètera són els seus companys de viatge, la seva carrera envers la consecució d’una esquerra nacional ha deixat molts cadàvers polítics pel camí, i el més important de tots es diu ERC.

Quan ERC va prioritzar l’eix social front del nacional i va optar per constituir el primer Tripartit hi havia prou arguments per excusar-lo, la renovació de la classe dirigent catalana no era el menys important, però poc a poc els arguments s’anaren esvaint, ERC i Iniciativa esdevenien satèl·lits del partit per excel·lència, el PSC-PSOE.

Amb l’elecció de Montilla com a president de la Generalitat els arguments ja s’havien exhaurit, era purament la necessitat de perpetuar-se al poder. ERC ja no tenia un perfil independentista, havia de fer mans i mànigues per poder-se justificar: un nou estatut retallat i amb l’espasa de Damòcles del Constitucional sobre seu, traspassos aplaçats sine die, finançament promès mil cops i altres mil ajornat, seleccions nacionals i un llarg i molt llarg camí ple de mentides i falses promeses. Conservar el pessebre esdevenia l’objectiu dels dirigents d’ERC, qui voldria tornar a servir taules com a cambrer després d’haver estat triat com el diputat més sexi per les dones del parlament espanyol?

Ens trobem en un moment de transició, ERC va deixant de ser independentista per esdevenir la marca blanca del PSC-PSOE, competint clarament amb Iniciativa. Arracona els militants que s’atreveixen a dissertar sobre patriotisme i dignitat, poc a poc el seu llenguatge es va confonent amb el dels seus companys de viatge, els socialistes. Esdevenen puntals d’aquest procés d’espanyolització i amb l’excusa del progressisme van construint una Catalunya més despersonalitzada que mai, on els referents identitaris catalans són escarnits i arraconats.

ERC, Puigcercós al capdavant, tindran la seva esquerra nacional, però malauradament serà la izquierda nacional; quan ERC vagi perdent encara més recolzament electoral entrarà en un procés de desintegració, ja ho està fent, en quatre anys ha perdut 350.000 vots i si el nacionalisme català és capaç de bastir una alternativa unitària per les eleccions al Parlament Català l’any 2010, aquests 350.000 vots perduts no seran res en comparació amb el desgavell que es pot produir a ERC. Però Puigcercós pot estar tranquil, Roma no pagava traïdors, però el PSOE sí que ho fa, potser no arribarà a temps de tenir un càrrec a Caixa de Catalunya, però segur que li trobaran un altre lloc, potser no serà diputat quan acabi d’enfonsar ERC, però els seus companys de viatge no el deixaran a l’estacada.


Xavier Andreu
Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana (UNCat)