Mentre els diaris van plens de notícies sobre els estralls causats pel virus H1N1, s’ha produït una epidèmia molt més preocupant en terres catalanes. No obstant, aquest brot de “mitomania” –una psicopatologia consistent en inventar històries fantàstiques– sembla restringit, de moment, a persones ostentadores de poder mitjançant la fórmula tripartida.
El primer símptoma d’aquesta angoixant malaltia es produí quan, de forma sorprenent, Joan Puigcercós va anunciar que el nou acord de finançament permetria “eixugar un terç el dèficit fiscal de Catalunya”. Segons l’enfocament monetari per al càlcul de les balances fiscals, emprat en estadístiques de prestigi com l’Eurostat, Catalunya patirà enguany un espoli d’uns 20.000 milions d’euros, entre un 9 i un 10% del seu Producte Interior Brut (PIB). Tenint en compte que el nou model de finançament, segons les previsions de creixement (o decreixement hauríem de dir) de l’economia catalana, i un cop excloses les partides per competències exclusives catalanes com els Mossos d’Esquadra o les presons, arribarà a uns 3.000 milions d’euros l’any 2012, sembla evident la fal•làcia d’aquest ripollès; Catalunya, en el millor dels casos, veurà minvar el seu espoli fiscal en una sisena part del total, no pas un terç. Perquè ens entenguem, l’espoli romandrà inalterat en un 83% del seu volum present.
Un altre il•lustre tripartit, el properament defenestrat Joan Saura, també féu mostra de la seva tendència a la mentida tot afirmant que els nous recursos aportats per l’Estatut s’haurien de dedicar a la “despesa social”. Saura, potser tocat per la tramuntana en la seva burgesa residència d’estiu a Port de la Selva, deu haver oblidat les matemàtiques més bàsiques; amb el nou model de finançament, enguany aportador d’uns 2.000 milions d’euros, la Generalitat no podrà ni cobrir la meitat del seu dèficit, estimat en uns 4.500 milions d’euros pel 2009. Per tant, Saura i la resta del tripartit haurien de començar a parlar de les indispensables i doloroses retallades de la despesa pública a Catalunya. L’alternativa, òbviament, és continuar disparant el deute de la Generalitat fins a nivells insostenibles. No obstant, en contrast amb aquesta bòfia, cal agrair la sinceritat de Saura quan anuncià la futura reedició del tripartit en cas que sumessin al Parlament el 2010.
Finalment, el líder de la troupe tripartida, José Montilla, va aconseguir arribar als nivells més elevats del cinisme afirmant, de forma categòrica, que l’acord de finançament complia amb l’Estatutet de 2006 “plenamente” i “sin lugar a dudas”. Deu ser que l’incompliment del calendari d’aplicació, la bilateralitat i criteris com la població, no tenien cap importància per al, suposadament, “Molt Honorable”.
L’operació de màrketing de l’acord empresa pel tripartit només pretén amagar un dels episodis més lamentables de la història contemporània de Catalunya: malgrat tenir la força de la llei, el tripartit acceptà ser humiliat per Madrid. Dotze mesos addicionals de tripartit ens han costat l’eternització de l’espoli i l’aprovació incondicional dels pressupostos de Zapatero; esperem que l’electorat català no oblidi aquesta traïció i es vacuni, definitivament, contra el virus tripartit.
Agustí Bordas i Cuscó. Conseller de Polítiques del Govern Federal Canadenc
divendres, 31 de juliol del 2009
Una vacuna contra el Tripartit
dijous, 30 de juliol del 2009
Montilla menteix als catalans
El vídeo recull també les imatges del president del Consell de Cambres de Catalunya, Miquel Valls, en què plantejava la necessitat que la xifra del finançament se situés "al voltant dels 3.800 milions d'euros" amb efectes d'1 de gener del 2009.
L'extrema gravetat que un president democràtic enganyi la ciutadania
En països de sòlida tradició democràtica, quan es demostra que un president ha enganyat la ciutadania d'aquesta manera, a més de disculpar-se ha de deixar el càrrec. Sorprèn el silenci dels mitjans de comunicació davant d'un fet tan greu com és mentir
Un engany irresponsable que degrada la institució que Montilla representa
A més d'un engany, aquest fet constitueix una greu irresponsabilitat, atès que el president de la Generalitat està ocultant la situació dramàtica del país (5.000 milions de dèficit l'any passat, 6.000 milions previstos per a enguany), que, juntament amb l'escandalòs espoli fiscal, hipotequen radicalment el futur de Catalunya. A més, amb aquesta mentida Montilla degrada la institució que representa.
La independència és l'única sortida
Tota aquesta situació (la retallada de l'Estatut consentida pels partits, els incompliments del Govern central d'un Estatut retallat i disminuït, un acord de finançament farcit de dubtes i enganys, una sentència del TC que encara disminuirà més l'Estatut finalment votat pel poble, etc.) posa de manifest que l'única sortida per a la nació catalana és constituir-se en un Estat lliure i democràtic, integrat de ple dret a la Unió Europea, amb els mateixos deures que els altres, però també amb els mateixos drets.Font: Reagrupament.cat
diumenge, 26 de juliol del 2009
Gibraltar i Catalunya. Alfons López Tena
A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d’importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d’Espanya, la República de Portugal i el Principat d’Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l’existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d’esdevenir-ne. Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s’han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d’ocupació l’han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per “il·legals”, encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.
Els darrers anys, i per efecte de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s’ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d’haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Semblava que la visita per primera vegada a la història d’un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n’han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d’incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d’intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d’impedir les independències catalana i basca. Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.
Com a catalans, és interessant constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d’atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l’Estat (en l’imaginari, a tota la península) per fer-se’n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s’han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l’etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.
En poc més de cinquanta anys, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l’Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar. La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s’han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s’hi refusà tot dient: “¡Ya tenemos bastantes catalanes!”. Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d’identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d’una població que ni és espanyola ni se’n sent, ni vol dependre de cap manera de l’Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món. Cap Estat a Europa reivindica el territori d’un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l’espanyol amb Gibraltar és l’únic cas.
Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l’ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s’ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s’ha de recuperar perquè no en forma part. És, per un nacionalisme ètnic com l’espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l’altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l’han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n’albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l’imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí? No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: “el justo derecho de conquista”. Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin. Si volem, i quan vulguem, serem tan lliures com els gibraltarenys, els portuguesos, els andorrans i els espanyols, i s’unirà als quatre Estats de la península ibèrica un cinquè: l’Estat independent de Catalunya.
divendres, 24 de juliol del 2009
Espanyolitis aguda. Salvador Cardús
La desmesura de la propaganda a favor de l’acord de finançament aconseguit pel govern de Catalunya és el que, a hores d’ara, el fa més sospitós de no ser ben bé el que diuen que és. També hi ha els arguments tècnics incontestables: com l’incompliment del principi d’ordinalitat, que fins fa quatre dies era innegociable, o la inexistència d’una bilateralitat autèntica, que no es pot confondre amb el fet que, com sempre, hi hagi hagut negociacions a dues bandes (si no, hauríem d’acabar dient que l’acord del Majestic també en va ser, de bilateral). Per no parlar del fet que s’hagin incomplert els terminis i que l’aplicació es retardi un any més, o que les xifres que donen Castells i Puigcercós per a 2011 i 2012 siguin merament especulatives. Però tot això és la lletra menuda, ben sabuda per qui l’hagi volgut llegir. El gros, el que realment sorprèn, és la campanya propagandística. Tant la visible –vull dir, els anuncis, les entrevistes, les paradetes que fan 20.000 simpatitzants socialistes en un matí de diumenge, les declaracions hiperbòliques sobre la significació política de l’acord...–, com la invisible –és a dir, les pressions periodístiques que s’han fet en contra de les expressions de dissidència davant la pretensió d’adhesió unànime als resultats de l’acord–. A què ve tant d’histrionisme?
La meva opinió és que el PSC ha volgut convertir l’acord de finançament en una gran operació política de reespanyolització de Catalunya. Es tracta d’imposar una lectura espanyolista de l’acord que esborri la contraposició d’interessos sobre la qual inevitablement s’ha desenvolupat la negociació. El govern havia hagut de mostrar-se dur amb Madrid, fins i tot posant en qüestió que fos veritat que guanyant Zapatero, hagués guanyat Catalunya. Però, acabada la tensió, al PSC no li convé que perduri la imatge de la contraposició d’interessos, sinó que es restauri la idea de la complementarietat. El PSC ara espanyolitza l’acord, per dir-ho d’alguna manera, fins i tot inventant –en boca de Montilla– la idea d’un Zapatero generós a qui hem d’agrair tanta magnanimitat. Per a ERC, no cal dir-ho, el relat de l’acord és tota una altra pirueta, força més complicada. A ERC se li ha deixat representar el paper de torna, perquè l’acord arribés a fer el pes complet. I ara intenta capitalitzar-lo en dues línies diferents: Carod, des del govern, afegint-se a l’exageració –“un acord XL per a un Estatut de talla S”, una afirmació hàbil que porta afegit l’habitual retret a CiU– i Ridao, des del partit, situant-se en el “gradualisme” i fora de “l’independentisme maximalista”: d’aquí a “pujolejar”, hi va ben poc.
L’exasperació del valor de l’acord no s’ha produït només dins del país, sinó que també ha vingut de fora. Afirmacions demagògiques com les d’aquell conseller de Madrid que afirmava que per a l’acord de finançament un català valia com dos madrilenys, no tan sols són ignorants i contribueixen a sostenir la tradicional catalanofòbia, sinó que acaben donant la raó als negociadors: hom diria que, efectivament, els catalans acabem de fugir amb un botí. Ara bé, en aquest context ocupat a desorbitar la realitat, on la van dir més grossa és a la reunió del consell territorial socialista del cap de setmana passat. El titular de portada d’un dels diaris que se sol apuntar a totes les campanyes del tripartit, deia: “El PSOE declara la fi de la desafecció catalana”. Si els he de ser franc, encara prefereixo la rucada del conseller del PP de Madrid. En canvi, trobo intolerable que el partit del govern d’Espanya s’atreveixi a determinar res sobre la nostra sentimentalitat política. Com si un dia CiU decretés el final de la catalonofòbia dels espanyols. ¿No es veu fins a quin punt, a més de ridícula, és una actitud perdonavides inacceptable?
No voldria perdre ni un minut més amb Espanya. Un paràgraf encara és massa. Sobretot, perquè les seves arrogàncies són fruit dels nostres acovardiments, dels agraïments exagerats i mesells, que afavoreixen una mena de concepció feudal de la política en la qual es veu que cal agrair a l’amo la generositat d’haver fet –una mica de– justícia. La meva intenció és ben la contrària: crec que passem massa estona, a vegades tota l’estona, pendents de si Espanya ens estima o ens abonyega. No és només la política del PSC la que ens espanyolitza gratuïtament i fora de mida, com la campanya d’ara mateix. És que fins i tot a bona part de l’independentisme –i ara no parlo d’ERC– sembla que només l’alimenti l’antiespanyolisme. Hi un tipus d’independentistes als quals només els fa moure Espanya. És el cas tan habitual de justificar la independència fent referència gairebé exclusiva a l’espoli fiscal o, ara, a l’esperada sentència del Tribunal Constitucional. Mai no he entès aquesta lògica d’un cert catalanisme que sembla que esperi, en positiu o en negatiu, que sigui Espanya la que ens vagi dibuixant el camí de l’emancipació.
En el fons, per al nostre futur nacional emancipat, la sentència del Constitucional ens hauria de ser més aviat indiferent. Primer, perquè des d’una perspectiva nacional espanyola unitarista, el més coherent és que repassin bé l’Estatut, per si en algun punt, algun dia, podia fer una esquerda a la Constitució. Segon, perquè ni que el Constitucional beneís aquest Estatut ribotejat, això no el salvaria pas de les seves enormes limitacions. A veure si encara també acabarem agraint la generositat dels senyors magistrats per haver salvat un Estatut que ja va néixer raquític! I tercer, perquè fins i tot en el millor dels casos, el futur del país no passa exclusivament per aquest instrument. ¿Algú creu que si el Constitucional avala el precepte que el català, a Catalunya, sigui tan obligatori com l’espanyol, tindrem la llengua salvada? ¿I hi ha algú que no s’adoni que el català podria tenir futur malgrat la hipotètica sentència negativa del Constitucional?
L’espanyolitis aguda que vivim aquestes setmanes provocada pel PSC és una inflamació que ja passarà. Però tornarà l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes de dependència, bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida. La meva opinió és que qualsevol projecte d’emancipació nacional que vulgui tenir futur ha d’estar curat de tota mena d’espanyolitis, tant de les inflamacions agudes d’espanyolisme abrandat, com de les inflamacions cròniques espanyolisme resignat o de l’antiespanyolisme visceral.
Entrades
