Apunta't a Reagrupament

Finalitats de l’associació Reagrupament:

1. Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.

2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.

3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.

4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

Unitat Nacional Catalana amb Reagrupament

En la darrera reunió del Consell Polític d’Unitat Nacional Catalana (UNCat), s’ha decidit demanar als militants i simpatitzants del partit que s’integrin a Reagrupament.

Després de la Conferència de Debat Independentista, on un seguit de partits, entitats i associacions patriòtiques reclamàrem la formació d’una candidatura unitària independentista, creiem que l’escrit d’en Joan Carretero, Patriotisme i Dignitat, ha estat el detonant que calia per poder començar a bastir aquesta futura candidatura. Des d’UNCat creiem que s'ha d’anar més enllà: Joan Carretero, amb Reagrupament, tenen el deure moral d’encapçalar aquesta candidatura, i esdevenir l’eix al voltant del qual ha de girar la formació d’una organització transversal del nacionalisme independentista català.

Consell Polític d'Unitat Nacional Catalana

Barcelona, 25 de maig del 2009.

Lliçons de la xiulada. Alfons López Tena

L’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València, ha dut els espanyols a reaccions molt reveladores de l’estat actual de la seva mentalitat envers les nacions no espanyoles que dominen i neguen. La primera i sobtada fou el xoc davant una realitat que ni coneixen ni esperen. Cal haver-se immergit en la societat espanyola, nomenklatura inclosa, per copsar fins a quin punt, nodrits exclusivament pels mitjans, opinadors, intel·lectuals i polítics que ells mateixos generen, i amb una forta dosi d’odi, els espanyols es creuen la seva pròpia propaganda, i s’astoren quan no poden amagar-se ni amagar l’evidència del rebuig popular i massiu de catalans i bascos a ser una possessió espanyola sense ni existència pròpia. La sorpresa espanyola és genuïna: viuen en un circuit tancat d’intoxicacions provincianes on el seu rei és unànimement lloat al planeta Terra i la seva nació l’única existent dins del seu Estat. No distingeixen entre ciutadania i nacionalitat, han decidit per nosaltres que tots som espanyols, i cada dia es repeteixen incansables unes mentides que els són molt útils per assimilar catalans i convertir-nos en espanyols si ens les creiem; però si els únics que se les creuen són els espanyols, esdevenen letals per a ells mateixos perquè els prenen el coneixement necessari de la realitat per vèncer-nos.

Malgrat les il·legals intervencions policials per requisar cartells legals i el control de les persones assistents, tal com va fer la dictadura xinesa als Jocs Olímpics, l’actual democràcia espanyola no permet, a diferència de la Xina, un control total, omplint el camp de figurants i policies, ni detencions massives, ni repressions multitudinàries (sí individuals, entre elles les agressions policials a Gerard Figueras, de la JNC, i Enric Morera, del BNV i diputat). No poden emmordassar desenes de milers de persones en la realitat, però ho van fer a la televisió pública espanyola, amb el descrèdit afegit i més gran repercussió que la censura provoca quan ha perdut el monopoli dels mitjans. Pitjor que un crim, un error, palès quan al Marca i As els comentaris a la notícia de la xiulada triplicaven els dedicats al mateix partit, i els diaris i televisions europees recullen àmpliament xiulada i censura. Encara hi ha qui continua propugnant el boicot informatiu, sense adonar-se que la Jihad Hispànica ja no té aquest poder.

Les irades reaccions espanyoles, com sempre, han desafiat la lògica de la ment humana, basant-se en el conegut principi de blasmar la palla a l’ull aliè sense copsar la biga en el propi. Quan l’himne xiulat és l’espanyol, els sembla inadmissible i una intolerable manca de respecte, però els aficionats espanyols van xiular tant l’himne de Turquia com el d’Anglaterra en les darreres conteses futbolístiques i ningú no ho va condemnar. És el que sempre fan: quan uns espanyols ultratgen la bandera letona a Letònia, l’Estat espanyol, eurodiputats inclosos, es mobilitza per evitar-los cap pena, però si algú ultratja la bandera espanyola a l’Estat espanyol, el processen i condemnen. Només l’espanyola, malgrat que el seu Codi Penal consideri també delicte l’ultratge a les banderes “de las Comunidades Autónomas”, mai aplicat per cap fiscal ni jutge quan la bandera ultratjada és la catalana. Una democràcia orwelliana: tots som iguals, però els espanyols són més iguals que els altres. Ells poden imposar el seu himne i el seu rei en un partit entre clubs privats, i això no polititza l’esport, com tampoc el polititza prohibir les seleccions catalanes, pressionar i comprar voluntats per evitar que altres seleccions estrangeres les reconeguin, ni obligar els nostres esportistes a integrar-se en les seves seleccions, ni incloure en els equips olímpics tots els fills del rei d’Espanya, l’única família al planeta Terra on pare, mare i tots tres fills han estat olímpics, en un prodigi de genètica i esforç. Els polititzadors de l’esport són només els que xiulen el rei i l’himne espanyols, no els que els aplaudeixen. Lògica de l’embut: estar-hi en contra és política, estar-hi a favor, no.

Com que manen ells i l’Estat és seu, exigeixen ara, com a represàlia, que per participar a les seves conteses esportives assumim com a propis la seva nació, himne i rei, a més de prohibir-nos competir internacionalment. Patètica i impossible pretensió, han caigut en la seva pròpia trampa: mentre siguem ciutadans del seu Estat, se’ns apliquin les seves lleis, i paguem els seus impostos, no poden impedir-nos els drets que ens pertoquen com a espanyols que ells ens imposen ser. Per molt que els agradi tractar-nos com a negres sota l’apartheid, no poden.

No cal reproduir l’habitual repertori d’insults i mentides que els espanyols ens han dedicat, els pacients lectors i lectores ja se’l saben prou (si no és així, llegeixin els comentaris que els jihadistes hispànics faran d’aquest article). L’interessant és comprovar clars símptomes d’esgotament del discurs de l’odi contra els catalans, que necessita un nou imaginari. Tres són les matrius d’aquest discurs: la tradicional, que aplica als catalans els insults antisemites (els catalans com a primitius egoistes, insolidaris i conxorxats que s’ho queden tot); la dels anys 70, que va afegir-hi el component violent (els catalans com a terroristes), i la troballa dels 90, els catalans com a nazis. Fa vint anys que combinen aquests imaginaris en el seu discurs d’odi, amb una creixent intensitat i repetició, i no acaba de quallar l’intent recent dels catalans com a violadors dels indefensos nens i nenes. ¿Què se n’ha fet de la creativitat de la Jihad Hispànica? Renovin els insults, sisplau, avorreixen.

Com és costum, ningú a Espanya s’ha preguntat per les raons de la xiulada: o no ha existit o no significa res (ínfima minoria, no representatius, joves eixelebrats, pobres manipulats, etc.), o s’ha de castigar i reprimir (retorna el clàssic rebentapistes: boicot als productes catalans!), o un max-mix de tot això amanit amb molt d’odi. Cap argument, cap reflexió, cap empatia.

És la principal lliçó de les reaccions espanyoles a la xiulada: revelen una mentalitat de perdedor que només poden sustentar en una violència verbal repetitiva que amaga la seva impotència. S’ensumen que l’únic fonament real del seu domini és el nostre consentiment, i embogeixen quan albiren la possibilitat de no tenir-lo. És l’hora d’aplicar-los la frase espanyola: “Cuando el enemigo se equivoca, no le distraigas”.

Cercle Català de Negocis

En els darrers 10-15 anys, el mon empresarial català ha perdut pes en el context de la Unió Europea i paral·lelament es sent desprotegit dins del mercat global pel fet de no tenir un Estat que defensi decididament els seus interessos.

Crisis com la de les infraestructures (elèctrica, rodalies, aigua, eixos viaris, aeroport, etc), demostren que les nostres empreses han de fer un sobreesforç per mantenir la competitivitat i pal·liar aquests efectes adversos.

L’efecte de la no reinversió de la riquesa produïda a Catalunya, reconegut finalment per les escandaloses balances fiscals, suposa enormes dificultats per mantenir les empreses dins d’un mercat cada cop més globalitzat i competitiu. Ans el contrari, a la resta de l’estat les infraestructures no han parat de créixer i a més sovint estan sobre dimensionades.

La inversió asimètrica de Catalunya respecte altres zones de l'Estat espanyol suposa una competència deslleial, clarament injusta, desproporcionada i simplement intolerable.

No obstant, Catalunya ha demostrat al llarg de la història que és capaç de superar totes les adversitats que se l’hi han posat per davant i sempre, des del domini del comerç mediterrani a l’època medieval fins als nostres dies, ha estat una regió empresarial forta i potent. La principal adversitat a la que s’enfronta Catalunya a primers de s XXI és el jou d’un estat que lluny d’ajudar, posa fre al desenvolupament de forma permanent.

Tant és així, que el teixit empresarial català segueix sent un dels més competitius del mon industrialitzat, com ho demostren l'alt nivell d'exportació arreu del mon. Quin seria aleshores el resultat si tinguéssim un Estat que recolzés el nostre sistema empresarial, d'una forma coordinada i propera a les empreses, amb una clara estratègia d'acompanyament a la creació de riquesa? Simplement seriem encara més competitius, tindríem un futur més optimista i podríem viure amb una qualitat de vida molt superior com ho fan països nòrdics, Irlanda o Holanda entre d'altres.

És per això que molts empresaris catalans, ens estem adonant que la consecució d'un Estat propi és la única garantia per resoldre la situació en que ens trobem, empitjorada per la situació de crisi en la que estem immersos. L'Estat propi és l'únic mecanisme que ens permetrà prioritzar les necessitats reals per sobre de les polítiques centralistes.

Els empresaris que ens hem establert a Catalunya, vinguem d’on vinguem, confiem en el nostre tarannà, en els nostres col·lectius professionals i en els nostres joves a qui hem de fomentar la gairebé perduda cultura de l’esforç com a garantia de seguretat pel futur.

No demanem un Estat que prioritzi les polítiques de suport a l'empresa en front a d'altres polítiques socials, simplement ens cal un Estat que entengui que pel bé dels ciutadans cal que les empreses marxin bé en una economia global i respectuosa amb el teixit social i mediambiental.

Un Estat que prioritzi les infraestructures principals com l'aeroport, el port, els ferrocarrils de passatgers i mercaderies, els parcs científics, però també l’educació i la formació per internacionalitzar les empreses d'una forma decidida i ràpida. Tot en un context d'integració de la immigració que realment calgui al país i respectant els valors més bàsics de qualsevol societat avançada, com la cultura de l'esforç i sense perdre de vista en cap moment els trets diferencials de la nació catalana.

Tot això és plenament possible si tenim un Estat i per tant el poder de decidir les polítiques que calen per al nostre país. Només ens cal que els recursos econòmics que genera el país es reinverteixin, i desapareixi per sempre més l'espoli fiscal asfixiant, uns 20.000 milions d'euros a l'any, equivalent a més del 50% del pressupost de la Generalitat de Catalunya o a més de 12.000 € per família de quatre membres, i any.

El Cercle Català de Negocis (CCN) neix amb la voluntat d’aglutinar i defensar els empresaris que entenen l’establiment d’un Estat propi com la millor i més digna de les estratègies empresarials del nostre col·lectiu.

Després de més de trenta anys de suposada democràcia, de governs de diferents colors a l'Estat, la conclusió és que ningú vetlla realment pel teixit empresarial català, tan sols per garantir la recaptació d'impostos generats amb l'esforç dels nostres professionals i treballadors, i el valor aportat per la nostra creativitat i innovació.

Els associats al CCN diem prou a la situació que hem arribat, i és hora de reconduir-la. Només amb la força de la unió empresarial catalana aconseguirem que es faci justícia.


El Cercle Català de Negocis