Contra els Mossos tot s'hi val: comença el circ mediàtic i aquest emet sentència condemnatòria

El primer dia del judici contra cinc Mossos d'Esquadra acusats de maltractar un detingut a la comisaria de Les Corts de Barcelona, tot el món mediàtic espanyol, de la dreta a l'esquerra, més part del català, ha organitzat la gran comèdia mediàtica i a emès sentència.

Recordem que els fets que es jutgen van ser gravats per una càmera oculta i filtrats a la premsa. En les imatges es pot veure com quatre Mossos d'Esquadra redueixen a un detingut que es nega a seguir les seves indicacions i que se'ls encara. La reducció és dura, i cadascú és lliure de veure-hi el que vulgui. Ara bé, aquelles persones que no han hagut d'enfrontar-se mai a un individu violent farien bé de pensar-s'ho moltes vegades abans d'opinar. I precisament això és el que trobem a faltar en les cròniques que avui s'han emès i publicat. O potser sí que s'ha pensat molt bé què dir, i s'aprofita la situació per acusar, i condemnar, tot un cos policial, en aquest cas, casualitats de la vida, català. Per a fer-ho és critica la tàctica seguida per la defensa i, fins i tot, el dret dels Mossos a defensar-se declarant el que ells volen! Per acabar-ho d'adobar, un canal de televisió de propietat nord-americana i que només emet informació deia, literalment, "comienza el juicio contra los cuatro mossos d'esquadra acusados de matar a un detenido". De ben segur que és un error, però la magnitud d'aquest és molt gran, i davant la crema pública feta per la resta de mitjans gairebé ni tant sols sorprèn.

Volem creure que les persones que van filtrar les imatges no eren conscients de l'ús partidari que se'n faria, o potser ens equivoquem. Tampoc devien ser conscients que estaven llançant pedres sobre la seva pròpia teulada. En tot cas, va ser un error molt propi de gent sense sentit de cos, i encara menys sentit de responsabilitat política i nacional. Les imatges havien de posar-se en mans de la fiscalia. I prou. Si alguna llumenera pensava que guanyaria quelcom a nivell polític, es va ben equivocar. La difusió pública de les imatges només va servir, i serveix, per a criticar tot un cos policial i posar-lo als peus dels cavalls de l'espanyolisme, però també del catalanisme acomplexat.

Quan es llegeixen, es veuen o s'escolten les cròniques i les opinions de tertulians sobre aquest cas es fa molt real aquella dita de Josep Pla: "no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres". I encara podríem afegir que no hi ha un odi pitjor que aquell que es sent contra un mateix. I això és el que fa més mal.

La policia, ho hem dit sempre, no ha d'estar sotmesa a la política, ha d'estar ben lluny de les legítimes lluites partidistes entre demòcrates. Però hi ha molta gent que vol polititzar la policia catalana, jutjar-la i condemnar-la per a demostrar que millor que la policia espanyola no n'hi ha cap. Segurament és per aquesta raó que els mateixos mitjans que avui clamen per una condemna ben forta contra aquests Mossos, no diuen res quan les acusacions de maltractaments recauen sobre el Cuerpo Nacional de Policia o la Guardia Civil, i repeteixen la cantarella que "los terroristas y delincuentes simpre denuncian torturas", com si això provés, per si mateix, que aquestes són sempre falses. Per cert, algú recorda el mort a mans de la Guardia Civil a Roquetas de Mar? I la cinta que ho va gravar, on és?

Desgraciadament, i no creiem equivocar-nos, aquests policies catalans pagaran el preu d'haver escollit un cos policial no espanyol i el fet de viure en un país que s'estima molt poc.

Font: Centre d'estudis estratègics de Catalunya

Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero. Heribert Barrera

L’article que Joan Carretero va publicar el mes passat a l’AVUI ha suscitat tota mena de reaccions i comentaris. El que Carretero proposa és que, a les properes eleccions, es presenti “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”. És sobre aquest punt fonamental que caldria centrar el debat; la resta és discutible i accessori. Per tant, el que cal és examinar l’oportunitat i la viabilitat de la proposta de Carretero. En el que segueix intentaré fer-ho recapitulant els arguments que l’abonen i esquematitzant com implementar-la.

1r. Catalunya pot continuar com ara? Segur que no. Anem perdent posicions i el nacionalisme imperialista espanyol refloreix. Si no avancem, recularem irreversiblement. En l’Estat actual els catalans no tenim altra perspectiva que la d’ésser assimilats, perdre la batalla de la llengua i acabar com una regió més, sense cap garantia que això signifiqui el final de les discriminacions i de l’explotació sistemàtica. La pròxima sentència del Tribunal Constitucional probablement ho deixarà clar. Si no ens resignem a aquest destí, l’única sortida és la independència.

2n. Aconseguir la independència, és fàcil? No. Han passat els temps en què podia bastar proclamar-la des d’un balcó. En el context europeu actual cal fonamentar-la en el resultat d’un referèndum. Com que el govern de l’Estat no donarà mai el permís constitucionalment preceptiu, ens caldria per a poder celebrar-lo, un govern català valent, inequívocament independentista, que comptés amb un suport parlamentari sòlid i que, excloent la violència, gosés utilitzar tots els mitjans al seu abast per a transgredir la il·legítima legalitat vigent.

3r. El govern de l’Estat ho toleraria? No és gens segur. Però, si volgués impedir-ho, hauria de recórrer a l’exèrcit i, en aquest cas, tot i haver perdut, hauríem aconseguit l’objectiu tan desitjat: que Europa i la resta del món coneguessin la natura del nostre problema. A partir d’aquí, nous horitzons serien possibles.

4t. Es pot guanyar el referèndum? Sí, però no sense esforç. Caldria obtenir una participació important i el suport de més de la meitat dels votants, és a dir, prop del 40% dels ciutadans amb dret de vot, i actualment els independentistes declarats som lluny d’assolir aquest percentatge. Això no significa, no obstant, que estiguem condemnats a la inacció o al fracàs. Hi ha a Catalunya un nombre considerable d’independentistes potencials que, si aconseguíssim mobilitzar-los, podrien decantar la balança. Fa ja vint anys en Josep Poca deia, a l’AVUI, que eren independentistes tots els catalans que no renunciarien a la independència “si els fos concedida per reial decret i amb la seguretat de no rebre represàlies de cap mena”. Aquesta afirmació crec que és encara vàlida. Per inclinar el vot dels independentistes potencials caldria, això sí, una campanya molt intensa, denunciant la situació real del país, rememorant el nostre llarguíssim memorial de greuges, i explicant que la independència seria econòmicament viable, tal com demostren estudis solvents, com el recent de Ros Hombravella.

5è. Per tirar endavant el projecte, què caldria fer? El pas essencial seria portar al Parlament una majoria d’independentistes convençuts, juramentats a actuar com a tals; conscients que per raons demogràfiques el temps juga contra nostre, i immunes als miratges d’una evolució positiva de l’Espanya actual o d’un acreixement automàtic de l’independentisme simplement si demostra que sap governar.

6è. Aquesta majoria, com podria obtenir-se? El primer pas seria el que proposa Carretero: presentar, a les pròximes eleccions, candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari. És a partir de la seva tasca que fóra possible, més tard, obtenir majoria absoluta al Parlament.

7è. Aquestes candidatures transversals, són actualment possibles? Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot.

En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre.

Compromís per la independència amb Joan Carretero

LES ORGANITZACIONS SIGNANTS DEL “COMPROMÍS PER LA INDEPENDÈNCIA” VALOREN POSITIVAMENT LA PROPOSTA DE JOAN CARRETERO A FAVOR D’UNA CANDIDATURA UNITÀRIA DE L’INDEPENDENTISME L’ANY 2010


Les organitzacions sotasignades, impulsores i coorganitzadores de la Conferència de Debat Independentista, celebrada a Barcelona el dia 7 de febrer i que van fer públic la passada diada de Sant Jordi el manifest: “Crida als sobiranistes catalans: Compromís per la independència nacional de Catalunya”, en el qual s’advoca perquè en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, previstes per l’any 2010, l’independentisme català es presenti sota unes soles sigles. Valorem de manera molt positiva la proposta feta pel líder de Reagrupament.Cat, Joan Carretero, a favor de la creació d’una candidatura independentista d’ampli espectre que tingui com a primer objectiu la proclamació de la independència de Catalunya des del Parlament.

Entenem que els punts d’acord entre la proposta de Joan Carretero i el contingut del nostre document són gairebé totals i, en aquest sentit, ens sembla que a partir d’ara s’obre una gran oportunitat per fer possible entre tots que en les pròximes eleccions al Parlament hi hagi una candidatura unitària de l’independentisme que afronti amb garanties d’èxit aquests comicis.

En conseqüència, ens comprometem a continuar treballant per aquesta unitat d’acció de l’independentisme i a posar tot el nostre esforç a fer realitat aquesta candidatura des de la generositat de tots i de cadascun dels que estem cridats a formar-ne part.

Per altra banda, encoratgem totes les persones que encara no s’hagin adherit a aquest “Compromís per la independència nacional de Catalunya”, a signar-lo a conferenciaindependentista.wordpress.com

Gràcies per endavant.


Barcelona, 18 de maig del 2009

Som Deu Milions,
Associació Patriòtica Germans Badia,
Joventuts Nosaltres Sols,
Girona Independentista i Republicana (GIR),
Coordinadora Ecologista Independentista (CEI),
Partit Republicà Català (RC),
Unitat Nacional Catalana (UNCat),
Fòrum d’Esquerra de Sabadell (FES),
Projecte 66,
Congrés per la Sobirania dels PPCC.

Espanya s'ofèn

He llegit aquests dies que Espanya s’ofèn.

Que Espanya s’ofèn, diuen? Que s’ofèn...??? Què punyetes ens ha d’explicar Espanya sobre ofenses!

Ofensa és que t’imposin una llengua forana al teu propi País.
Ofensa és que t’imposin una nacionalitat que no et correspon.
Ofensa és que et dilueixin en una sobirania estrangera per negar-te la pròpia.
Ofensa és que no et reconeguin ni com a nació ni com a poble ni com a res.
Ofensa és que basin la imposició d’una falsa unitat nacional en uns anacrònics drets de conquesta.
Ofensa és que ens tractin de pidolaires quan exigim el què és nostre.
Ofensa és que et retallin les lleis de mínims que ha aprovat el nostre Parlament i referendat el poble.
Ofensa és que, malgrat les passades de ribot, recorrin aquestes lleis a un tribunal constitucional que tampoc és nostre.
Ofensa és que et neguin el pa i la sal del finançament incomplint les lleis, els compromisos i tota la decència d’una ètica política inexistent.
Ofensa és que et facin obtenir un “Documento Nacional de Identidad” que et nega la identitat real.

Ofensa és escoltar la COPE.
Ofensa és llegir La Razón, ABC o “Libertad Digital”.

Ofensa és que ens diguin que són compatriotes nostres.

Espanya s’ofèn!!! Què vol dir que s’ofèn? S’ofèn perquè li xiulen el desafecte en les grades d’un camp de futbol?

Voleu ofenses?

Ofensa és que, per interessos personals d’un rei i d’un govern estrangers, se’t venguin una part de la teva Pàtria a un altre País, sense que hi puguem dir la nostra.

Ofenses són les que han omplert els nostres cementiris i fossars des de fa segles.

Ofensa és haver-te enviat un avantpassat a les galeres del Rei d’Espanya per haver travessat un setge marítim en l’intent desesperat d’abastir de menjar la família.

Ofensa és que te n’esquarterin un altre i li pengin el cap dins d’una gàbia durant dotze anys pel delicte de defensar les llibertats del seu País i per haver rebutjat per tres vegades la “real clemencia”.

Ofensa és que empresonin un cosí germà de ton pare per la mateixa raó i que, després de torturar-lo el llencin daltabaix d’un cinquè pis de l’Hospital Clínic i diguin que s’ha suïcidat i que després en neguin el cos a la família ni els diguin on és enterrat fins passats més de cinquanta anys, quan gairebé tots els fills ja s’han mort.

Ofensa és que executin el President electe del teu País només per haver estat President electe.

Ofensa és que executin l'alcalde del teu poble només per haver estat alcalde del teu poble.

Ofensa és que després no vulguin reconèixer la farsa d’uns judicis indignes ni et permetin passar pàgina de l’horror.

Tot això són ofenses.

Ofensa són cinc segles de menyspreu.

Ofensa són quatre segles de tenir el País partit en dos Estats que li són adversos.

Ofensa són tres segles de domini, opressió, negació i espoli.

Ofensa són dos segles de guerres internes propiciades pel mal govern i per lluites de poder en clau espanyola.

Ofensa són cent anys de combatre la voluntat de revifament de la nostra nació.

Ofensa són quaranta anys de dictadura criminal.

Ofensa són trenta de democràcia a mitges, basada en una Constitució filla de la por i la remor de sabres.

Ofensa és que hagis d’aguantar i pagar de la teva butxaca la vergonya d’un Rei col•locat on és per la voluntat d'un criminal de guerra, després d'haver jurat els “Principios del Movimiento Nacional”.

Ofensa és que et vulguin fer combregar amb rodes de molí.

Però la pitjor de totes les ofenses és que, després d’haver d’aguantar tot això, a sobre et diguin que tu també ets espanyol.

Té raó en Partal en la seva anàlisi i no deixa de ser cert que hem d’anar fent la viu viu com podem, mentre desitgem una País que s’assembli a un equip de futbol. (que té collons, la cosa!)

Però al menys, que ningú ens tregui el dret de xiular allò que ens doni la gana i quan ens doni la gana.

El dia que tota aquesta parafernàlia de reis, banderes i himnes espanyols siguin els símbols d’un País estranger, jo us asseguro que no se’m passarà pel cap de xiular-los i els podré tenir tot el respecte que ara no els tinc.

Mentre representin tot allò que representen, jo seguiré celebrant les xiulades encara que al Secretari General del meu propi partit no li agradi.

Diuen que és una falta de respecte. És clar que sí, i tant, que ho és! I què! Què volen? Com esperen que els paguem tots aquests segles d’abús i prepotència? Amb afecte i moixaines? Au va! Ja prou que ho fem això! Ja prou que, com a País, ens hem avesat a ser un ramat de xaiets ensinistrats i obedients, com perquè, ni que sigui de tant en tant, ens puguem donar el gustet d’una bona xiulada amb gust de poc.

I tant poc!

Aquesta és l’única cosa que em cou de tot plegat. Que com a poble no siguem capaços d’anar ni un pamet més enllà dels xiulets i el voleiar de quatre estelades mig amagades entre banderes i samarretes blaugranes...i gràcies!

I és que, per més que es vulguin fer els ofesos, ells saben ben bé que tot plegat no són més que focs d’encenalls. Ja podem seguir xiulant a l’aire per tots els estadis del món, perquè mentre seguim consumint les energies en protestes estètiques, ells seguiran controlant l’aixeta de la nostra indignació...i la dels nostres recursos i, si cal arribar-hi, també de la nostra sang.

Mentrestant, nosaltres seguirem bevent mansament de la font de la Santa Paciència, mentre Espanya es fot de nosaltres amb aquell deix de condescendència petulant que neix del seu antic menyspreu cap a nosaltres.

Perquè seva és l’ofensa i nostra la vergonya.

Miquel Estruch. Empresari i dirigent esportiu