Carretero, exemple de patriotisme i dignitat

Se’m fa estrany sentir la paraula patriotisme dins del context polític català. Estem acostumats a sentir parlar de catalanisme d’esquerres, de sobiranisme popular, d’independentisme social, però de patriotisme? Pensava que als que crèiem en el concepte de pàtria se’ns ubicava a les vitrines d’un museu més que no pas a la vida política, però hem sentit una ventada fresca: algú, i un algú molt entranyable, ha fet reviscolar el mot i l’ha unit a dignitat; patriotisme i dignitat, termes que ja crèiem obsolets, ara són posats en solfa per en Joan Carretero. El seu article és brillant, sintètic, punyent, analitza un present, es ressent de l’actuació dels independentistes que han tastat poder, brinda solucions. En poques línies marca tot un projecte que de moment és orfe, que no té encara nom ni programa, però sí molt de futur.

En Joan Carretero ha assenyalat amb certesa quin és el deure i quin no d’un independentista: l'independentisme ha de tenir com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament i no és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn. Sembla senzill, clar, diàfan. Fins i tot el concepte de donar suport o enfortir un govern espanyol entra en plena contradicció amb la que hauria de ser la missió de qualsevol nacionalista català, i ja no diem independentista. Però hem tingut com a referents uns partits que han jugat amb els termes: per una banda la Casa Gran s’omple la boca de nacionalisme i ens vol fer creure que la seva política constant de suport als governs espanyols de torn es pot lligar amb sobiranisme, quan un projecte sobiranista no cerca un encaix dintre l’estat opressor, sinó deslliurar-se'n; per altra banda, ERC vol ser alhora l’eix vertebrador d’una esquerra nacional i un partit que ens portarà a la independència tot establint un repte pervers (“l'independentisme serà d’esquerres o no serà”) i negant cap possibilitat de bastir un moviment transversal que avantposi l’alliberament nacional a qualsevol ideologia. A Catalunya ja hem patit massa condicionants relacionats amb el país; encara ens ressona el “Catalunya serà cristiana o no serà”, ara més condicionants... I per què no lluitar per un comú denominador que justament és una Catalunya Lliure i Independent? Crear una esquerra nacional no és cap garantia de llibertat com tampoc no ho seria una dreta nacional, perquè quan el referent ideològic s’avantposa a la reclamació nacional qui surt perdent és aquesta darrera. Podem constatar-ho en la política d’aliances que han cedit la Generalitat i la seva Presidència a un digne representant de l’ocupació espanyola a Catalunya.

Carretero parla d’ètica, i això fa mal quan veiem que no ha estat justament l’ètica un referent dels nostres polítics independentistes: s’han aferrat a càrrecs, a prebendes, a beneficis i luxes que els han enlluernat; han venut projectes, ideologia i il·lusions, i tot per uns privilegis que no haurien pogut assolir mai treballant en els seus oficis i professions. Mai no sabrem fins on ha arribat l’equilibri privilegis-cessions, on rau el nivell de la balança, però ens temem que s’han venut per ben poc.

Entrem ara en un segon acte: en Joan Carretero ha estat forçat a marxar, i és de preveure que els seus companys de Reagrupament patiran el buit i la desconfiança dels que tancaran files entorn del binomi Carod-Puigcercós. Tot plegat pot esdevenir un trencament d’ERC o el seu esllanguiment en perdre els militants més compromesos amb la lluita per l’alliberament nacional. En Carretero serà acusat de dretà, un blasme que ja ha sortit de la boca dels dirigents d’ERC i dels seus mitjans de comunicació; és una acusació falsa i ridícula, però sabem que dir a algú que és de dretes és l’insult nacional. Tots els que volem la independència i la llibertat de la nostra pàtria per davant de qualsevol altre projecte polític, som de dretes? No seria més raonat pensar que, si condicionem la llibertat a una ideologia política, justament arraconarem la lluita per la llibertat a un segon terme i la farem dependent d’aquesta ideologia? Per assolir la independència hem de ser-hi tots, els que som d’esquerres i de dretes, els estudiants i els oficinistes, les mestresses de casa i els ecologistes; tots hi hem de ser presents perquè el país és de tots i tots hem de tenir el nostre lloc en la nostra República Catalana.

Ara caldrà tenir el cap fred i el cor calent, caldrà bastir ponts de contacte entre els diferents col·lectius i inquietuds del món independentista per crear un nou projecte independentista transversal. La primera fita són les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010, però és tan sols un primer pas: hem d’anar més lluny, hem d’arrencar caretes i que les forces en joc declarin si volen una Catalunya lliure o una Catalunya sotmesa i actuïn en conseqüència. Per les seves obres els coneixerem. Endavant Carretero, ens hem de trobar en aquesta lluita.


Xavier Andreu
Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana (UNCat)