L’acomplexament davant la defensa i la seguretat, senyal inequívoca de poble esclau

En les darreres setmanes hem pogut constatar l’acomplexament, fins i tot la por, que molts catalans tenen quan es parla de qüestions de seguretat i defensa. La darrera conferència d’en Pol Molas n’és un exemple a petita escala, però les reaccions a la proposta d’una associació política, Reagrupament Independentista, que aquest diumenge va presentar un document en que preveu la creació d’unes forces armades per a una Catalunya independent, han estat d’un patetisme digne d’un esclau feliç del seu estat d’esclavatge.

És pot ser independentista, o no, com es pot ser més o menys partidari de l’existència dels exèrcits i de quina ha de ser la composició i funcions d’aquests, però no es pot negar que tots els Estats 100% independents del món disposen d’un sistema propi de defensa. De la mateixa manera que no es pot afirmar alegrement que hi ha pobles que no serveixen per a la milícia, com si pel fet de parlar una llengua o de dur un cognom o un altre, es produís alguna mena de bloqueig físic i mental que impedís realitzar una tasca determinada.

Aquesta discussió tan pobre i ridícula, ja es va viure fa 25 anys quan es va començar a construir el Cos de Mossos d’Esquadra. Es deia que els catalans no servíem per a fer de policies, per a dur armes, i altres bestieses semblants. I ara resulta que tenim a Catalunya més de 24.000 efectius armats entre Policies Locals i Mossos d’Esquadra, que són catalans i depenen de governs catalans. I a més, aquesta policia, demostra dia a dia, que és capaç de garantir la seguretat d’aquest país a tots els nivells. Només cal recordar l’operació duta a terme la setmana passada contra la màfia georgiana en la que els Mossos van treballar al màxim nivell. De fet, no va ser a la nostra policia a qui se li va escapar cap dels dirigents d’aquest grup mafiós.

El plantejament públic de la construcció d’unes forces armades catalanes en un estat independent suposa una novetat en el panorama polític català i un acte de valentia, al marge d’estar d’acord o no amb el model plantejat per Reagrupament Independentista, però és innegable el realisme davant d’un escenari polític nou, que el document d’aquesta associació ha posat sobre la taula.

Les reaccions, ja ho hem dit, són pròpies d’esclau. Pròpies d’aquell que es pensa que la seva condició de submissió és merescuda perquè no té capacitat per a ser un esser humà complert. Tant els anomenats pacifistes, que en la seva ingenuïtat creuen que un estat independent pot ser-ho sense un sistema de defensa equiparable als sistemes d’atac de la resta d’estats, com aquells que, amagats rere tòpics de covard i d’esclau, en realitat, el que fan és deixar la pròpia seguretat en mans d’un altre, en aquest cas, Espanya.

Hi ha alguna multinacional, per posar un exemple, que no disposi d’un sistema de seguretat i de contraespionatge propi? Doncs si les empreses necessiten protegir-se, com no ha de fer-ho un estat?

El món és dels audaços, no dels covards ni dels esclaus voluntaris, i mai seran aquests els que aconseguiran res positiu. Alguns haurien de plantejar-se què són i què volen ser, abans de fer uns escrits que algun dia poden avergonyir els seus fills.

Col·lectiu Francesc Macià

Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya

Torna el Nacionalisme!

Depèn com es llegeixi sembla que anunciï la vinguda de l’àngel exterminador, des de la guerra de Bòsnia la paraula nacionalisme s’ha volgut relacionar amb totalitarisme, genocidi, neteja ètnica. Els que foren hereus del nacionalisme català inventen paraules, ara ja no son nacionalistes, son sobiranistes, catalanistes, tot menys nacionalistes.

Però no hi ha un sol nacionalisme, hem de dir un cop més que no sempre tot és blanc o és negre? Es pot posar al mateix sac el nacionalisme serbi a Bòsnia i el nacionalisme català, no eren nacionalistes també els vietcong que lluitaven contra l’invasor americà?, no eren nacionalistes els patriotes de l’Armia Krajowa polonès que lluitaren contra els nazis? Sempre ha existit un nacionalisme expansiu, imperialista, d’opressió, però enfront seu hi ha un nacionalisme defensiu, alliberador, i el nacionalisme català està entre els segons, malgrat la propaganda de la caverna mediàtica, encara no veig els tancs catalans envaint Tolosa de Llenguadoc, ni imposant el català als pobres nens de Burgos, ni obligant a hissar la senyera al penyal de Perejil. Els catalans tenim una eina per reivindicar la nostra catalanitat i lluitar per la nostra llibertat, i aquesta eina tant sols te un mot: nacionalisme.

Quan Macià va crear l’Estat Català va donar impuls polític a un sentiment prou arrelat entre el nostre poble, va posar-hi clau política i, cal dir-ho també, clau militar, al nacionalisme. Els anys 20 i 30 va ser l’esclat d’aquest sentiment alliberador. I era un nacionalisme sense condicionants, patriòtic, d’arrel popular, lluny de Moscou i de Berlin, en Francesc Macià, Daniel Cardona, els germans Badia, Josep Dencàs, Josep Maria Batista i Roca i centenars més de noms impulsaren un moviment que tant sols fou frenat per la guerra d’Espanya. Enfront seu hi havia un altre nacionalisme el de Francisco Franco i Juan Negrín, enemics en el tema social i agermanats en el nacional, tant era que fossin de dretes o d’esquerres, els espanyols, els nacionalistes espanyols (car tots els espanyols exerceixen de nacionalistes quan davant seu hi ha Catalunya) senten la pàtria com un element vital que es veu en perill quan els catalans volem deslliurar-nos del jou que ens agenolla.

Com he dit, la guerra d’Espanya va obrir un llarg parèntesis que el Front Nacional de Catalunya va intentar endarrerir, des d’aleshores aquest nacionalisme català alliberador l’hem viscut quasi com una anomalia, des dels anys 60 del segle passat el concepte alliberament nacional ha estat supeditat a una ideologia determinada, es podrà criticar o no, però és un fet que des d’aquells anys i degut a les guerres d’emancipació colonial, la guerra d’Algèria, la del Vietnam i moltes altres, el nacionalisme català s’havia anat maridant amb ideologies alienes, fins a quedar supeditat i condicionat. Es veia amb recança qui defensava un nacionalisme sense etiquetes, fins i tot se’l escarnia i insultava. L’any 1977 semblava que es podria tornar a emprar el mot patriotisme com sinònim de nacionalisme, va ser la campanya Llibertat Patriotes Catalans, engegada per Socors Català, després amb la constitució de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! l’any 1980 i la reactivació de l’Estat Català i les seves Joventuts un any després.

Tot plegat va ser una llarga marxa pel desert, es va condemnar a tots els que crèiem que el nacionalisme català no li calia una ideologia social per poder hissar la bandera de l’alliberament nacional. A tot hora calia excusar-se per ser nacionalista, s’inventaven expressions com alliberament nacional i de classe, com si existissin catalans que mereixien ser alliberats i altres que no calia. I s’ha arribat a l’extrem d’escarnir el mot, de foragitar-lo, condemnar-lo, de fer veure que mai havia existit, calia inventar els mots i amb ells el contingut, ja ningú volia ser nacionalista, retornant al principi hem vist com sobiranisme, catalanisme i altres expressions maldaven per arraconar un mot, un sentiment i un objectiu. Nacionalisme i patriotisme ja no eren necessaris, i no tant sols els mots sinó la seva semàntica.

I amb Reagrupament aquesta tendència s’ha invertit, de nou els mots nacionalisme i patriotisme tornen a sortir a la palestra. Després de la segona assemblea i tot llegint Organitzant el nostre futur lliure i Constitució de Catalunya podem constatar que com au fènix el nacionalisme català ha renascut de les seves cendres, però no han estat tant sols els documents, ho han estat els seus associats, el seu President. Durant unes hores els que creiem en Catalunya i la seva llibertat hem viscut una catarsi col·lectiva, ens hem donat compte que el futur està a les mans del nostre poble i cal tant sols despertar-lo per què prengui les brides del seu futur.

Els atacs contra Reagrupament i el seu President han estat i seran constants, ho seran per la por d’un projecte que no està meditat en els alambins de la política sinó en el sentiment de llibertat d’un poble, en la por d’uns patriotes que l’únic suborn possible és la independència. S’acusa de messianisme, de cabdillisme, potser la grisor dels líders de la classe política no pot suportar que un polític que va deixar-ho de ser per dignitat torni a la palestra política justament per aquesta dignitat.

Després d’aquesta segona assemblea un projecte es consolida i sabem que caldrà sovintejar l’esprint amb la carrera de fons, però la idea, el nacionalisme, de nou pren força, i aquest cop sense condicionaments ideològics, lluny queden els anys 80 del segle passat quan quatre bojos intentàvem fer renéixer aquest nacionalisme, quan, per aquesta causa, rebíem els insults i els descrèdits de molts dels que ara han comprès que justament aquest és l’únic camí per assolir la independència. Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres que avui dirigeixen Reagrupament provenen d’un independentisme que creia que calia un reforçament ideològic per tenir vigència, ara, després de la seva caiguda del cavall, segueixen un camí que ja vàrem començar a marcar fa trenta anys des de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! I les Joventuts d’Estat Català.

Des de la nostra militància de base donem el nostre Visca! a aquest renaixement del nacionalisme, que lluita per preservar la identitat i assolir la llibertat del nostre poble. Reagrupament és el camí i no hi ha temps per perdre, deixem de banda antigues querelles, enveges o rancúnies, no hi ha espai per personalismes ni crítiques estèrils, el futur del nostre país està molt per sobre de nosaltres mateixos. Ja tothom s’ha tret la careta, a Catalunya tant sols hi ha dos bàndols, el dels catalans que volem la llibertat del nostre país i el bàndol, dels espanyols, dels descastats, dels venuts... dels traïdors.

En quin vols estar?

Xavier Andreu

El rei Pere el Gran, al descobert

L'obertura de la tomba del rei Pere II el Gran i els primers treballs sobre el seu cos i els seus teixits han permès localitzar que sota el cos hi havia un farcell de roba amb un manyoc de cabells que haurien de pertànyer al monarca i que podrien formar part d'un ritual funerari propi del món antic, però desconegut fins ara a la Corona d'Aragó.
Les primeres observacions li donen al cos del rei una estatura de 173 centímetres –una alçada molt destacada per l'època–, una complexió física gran i tenia un bon estat de salut.

A més, han comprovat que disposen de prou teixit facial per reconstruir-li els trets de la cara. Les restes de Pere el Gran s'han trobat parcialment momificades, és a dir, que va ser embalsamat, com era habitual amb les figures reials de l'Europa de l'època.

Les seves característiques òssies permeten afirmar que va viure "com un rei", en paraules de Marina Miquel, coordinadora general del projecte, perquè no va tenir desgast.

El conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ha destacat que els estudis permetran donar visibilitat a la figura del rei Pere el Gran, de gran vocació europea i mediterrània, i al pes de Catalunya en l'època.

Font: AVUI.cat

Més informació a: ElPunt.cat, El Singular Digital i 3cat24.cat

Vídeo

Com hauria de ser l'exèrcit català?

Un model com l'holandès, danès o suec i que costaria el 1,6% del PIB català. Així es pot entendre un hipotètic exèrcit català, segons l'analista l’analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), Pol Molas. Molas va pronunciar una interessant conferència en el marc de les jornades que van organitzar les JERC a Vilafranca del Penedès. La xerrada titulada “Sobirania, Seguretat i Defensa”, va desgranar la necessitat de l'existència d'unes forces armades catalanes. Ateses les raons de Molas és que si algun dia Catalunya arriba a constituir-se en estat necessitarà unes forces armades pròpies “ja que no podrem dependre de l’exèrcit espanyol o francès”.

L’analista del CEEC va explicar que, utilitzant els models holandès, danès i suec, es pot calcular en un 1’6% del PIB català la quantitat de diners que contarien unes forces armades pròpies. En aquest sentit, va recordar que actualment, Catalunya perd el 10% dels seu PIB, més de 22.000 milions d’euros, en mans de l’estat espanyol, i que, per tant, el finançament per a la defensa nacional no seria cap gran càrrega.

Molas també va voler desfer la creença que els catalans no servim per a gestionar qüestions de seguretat i defensa, tot recordant que actualment a Catalunya hi ha més de 24.000 efectius armats entre policies locals i mossos d’esquadra, i que aquest fet és percebut amb normalitat i gestionat des de les administracions pròpies com són els ajuntaments i la Generalitat. També va ressaltar que si de vegades Catalunya ha de recórrer a l’exèrcit espanyol en tasques de suport a catàstrofes naturals, és perquè no disposem d’exèrcit propi, no perquè no siguem capaços de gestionar-lo.
Durant la conferència va fer especial esment a la longitud del litoral català, un fet que obligaria ha disposar d’una potent guàrdia costanera, i va tractar el tipus d’armament que necessitarien les forces armades de Catalunya.

Molas va cloure el seu parlament citant l’escriptor Joan Sales que va ser oficial de l’exèrcit de la República durant la guerra del 36-39, amb la següent frase: “tot el que no sigui anar al front amb serietat em sembla un carnaval imperdonable”.

Font: NacioDigital.cat