Ara que les citacions bíbliques estan en boca de certs polítics en hores baixes, podem recordar que al principi hi havia el caos. L'independentisme està experimentant, ara mateix, les convulsions pròpies d'un espai emergent, on es barregen amb extrema facilitat el compromís amb les expectatives, sovint amanit tot plegat amb falta d'experiència política. Si els partits assentats, amb anys acumulats sobre l'estructura, tenen problemes i disputes i dimissions, què no ha de tenir un moviment que encara avança a les palpentes i que agleva gent de tota mena i condició. Dit això, la retirada del doctor Carretero, per després tornar amb més poder i més aquiescència, ha estat estèticament reprovable. Tothom té dret a fer i desfer en la vida personal, sempre que les derives romàntiques no interfereixin amb la vida pública: amb el lideratge polític. Només faltava arreglar-ho amb l'espantosa metàfora amb què va despatxar el grup díscol que havia gosat recordar-li la lletra dels estatuts.
TOT I SABENT QUE REAGRUPAMENT no té vida pròpia fora de l'òrbita d'en Carretero, podem convenir que el personatge té un perfil aspre. Ve al cap la temptació d'escriure que els pobles tenen el lideratge que es mereixen, però no crec que sigui el cas. L'independentisme, insisteixo, està ocupant posicions i, malgrat la força exponencial que l'empeny, no és encara prou madur per generar la seva pròpia classe dirigent. La naturalesa d'un moviment no és exactament la d'un partit, on de seguida s'instal·la la cúpula i el secretari general. Carretero ha dit sempre que no té vocació de líder. Concedim-li aquesta pirueta: en tot cas, sembla tenir vocació d'heroi. I perquè és maciànic -de Macià- creu que les dimissions li enforteixen el perfil. El fet que, quan ens girem a preguntar si hi ha algú més, ens aparegui el nom de Joan Laporta no és per tirar coets, per les incògnites que planteja, però això és el que hi ha.
HEM DE TENIR CLARA UNA COSA: és necessari i forçós que aquest independentisme convençut ocupi el seu lloc al Parlament; per tant no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què. I aquest suport és la idea, diàfana, que Catalunya ha de girar full i encarar-se a una nova etapa. La formulació d'aquest dictamen tan senzill -i tan compartit per una part substancial de la població catalana- ha fet el miracle de trencar les màscares de tots els partits que, fins ara, feien veure que el tema era si més o menys autonomia. El procés de les consultes populars, que es van multiplicant com una onada expansiva -ara ja hem tocat el mes de juny- és segurament un dels fets polítics més interessants que s'han produït en el marc de les passives i segons com acrítiques societats europees. Que milers de persones posin esforç, voluntat, intel·ligència i il·lusió en un procés gairebé espontani és tan significatiu que es fa imprescindible dur això al joc polític convencional: al Parlament. I cal que ho faci gent, persones, que ho tinguin així de clar.
FIXEM-NOS QUE LA (NOVA) FE AUTONOMISTA del president Montilla no és més que una reacció desesperada davant el corriment de terres que s'ha produït en l'espai catalanista. L'Estatut com a punt final, ens diu: fins aquí podem arribar i ni un centímetre més. Artur Mas, al seu costat, navega en la indefinició de dir Estatut sí, però una mica més, i estira l'home el braç electoral fins a un impossible concert econòmic. ERC, per la seva banda, recupera el discurs independentista que ha negat amb la pràctica quotidiana i s'apropia de la marca Decideix, a veure si pot pescar en el viver dels centenars de milers de vots que estan a l'espera d'una bona oferta electoral. Iniciativa, com sempre, mira cap a una altra banda i s'aferra al llenguatge estereotipat per parlar de la crisi, com si l'angoixa de la debacle econòmica no fos també una evidència de la manca de polítiques pròpies de Catalunya, polítiques per a les quals no es tenen ni les competències ni els recursos.
LA IRRUPCIÓ DE L'INDEPENDENTISME que va de debò ha deslluït els grans trumfos que el govern tripartit volia ensenyar, amb la dubtosa operació de donar per bo el poc que Madrid consent. La gent no ha seguit el govern per aquest camí. L'acord de finançament ha passat sense pena ni glòria; Rodalies s'ha entès com el que és, un traspàs de gestió sense gaire capacitat de decisió. I de l'aeroport val més no parlar-ne si no volem fer sang. Són tan minsos, tan poc espectaculars, els traspassos, que posen en evidència l'esgotament de la via autonòmica: anys d'esforços, negociacions, boicots i desgast, per obtenir al capdavall uns resultats que fa vergonya explicar. L'únic argument que ha trobat el PSC per publicitar-los és que s'ha avançat amb relació al passat (al passat convergent). Oi tant. El problema és que Catalunya ja no té temps d'anar fent aquestes passetes de puça. Ni la gent té ganes de continuar per aquest camí.
EL PRESIDENT MONTILLA S'AFERRA A L'ESTATUT com a estació final per evitar que Catalunya es desfermi i perquè Zapatero no quedi tan en evidència, els dos efectes que minen les seves expectatives. Per això ens adverteix sobre el perill de les aventures. Per ell, l'Estatut -encara qüestionat allà a Madrid- és l'encaix definitiu amb Espanya: això és el que ens pertoca i ni una engruna més. De fet, l'enamorament del president per un Estatut que ell mateix va esmenar tot just acabat de sortir del Parlament és un intent desesperat de desactivar el dret a decidir. L'obediència política de Montilla l'obliga a aconseguir que aquest dret no s'arribi a exercir. Artur Mas n'hauria de prendre nota, per clavar-hi queixalada. El problema que té el PSC és que la gent, moltíssima gent, cada dia més gent, han descobert que decidir és un verb que es conjuga en primera persona i s'entona col·lectivament: nosaltres decidim.
QUAN UN DRET S'HA EXERCIT ja no s'hi pot renunciar, ni ganes. El salt endavant que ha fet en els últims mesos la consciència col·lectiva no es desfarà. L'Estatut ja no satisfà, perquè els costos de posar-lo en pràctica són massa extremats per a uns resultats reals tan minsos. L'Estatut simbolitza la tutela permanent de Madrid. Per això, siguin quins siguin els errors que es cometen en l'organització de l'independentisme -no en la seva formulació-, el moviment continua estant per damunt de les persones que l'encarnen. Potser el mirall s'ha esquerdat un xic aquests dies, però el que s'hi reflecteix continua sent estimulant, promissori i necessari.
Entrades
