El món mediàtic català està més emparentat del que tots pensem. Recentment, Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies, ha publicat un article difamador contra el patriota Rubèn Novoa. Fins aquí res de nou, el director de l’ACN serveix als que li donen de menjar. En aquest atac s’hi ha afegit Directe.cat (http://www.directe.cat/puntdemira#qui-es-ruben-novoa), pamflet creat per Joan Puig, ex-diputat ERC, el qual ataca durament en Rubèn Novoa i UNCat.
Quines motivacions hi podem trobar? Per un costat n'hi ha de polítiques, no falta massa per les eleccions al Parlament de Catalunya i atacant un dirigent de CiU es vol erosionar la coalició i s’aprofita l’ocasió per atacar, un cop més, UNCat, organització patriòtica que va fer públic el seu recolzament a Reagrupament; l’ACN i Directe.cat intenten matar dos ocells d’un sol tret.
Però hi ha altres motivacions, en Saül Gordillo està molt emprenyat pels atacs que, amb fina ironia, Rubèn Novoa ha llançat contra Ariadna Jové, coneguda activista d’extrema esquerra, col•laboradora de L’Accent (www.accent.cat), que fou detinguda per l’Exèrcit israelià al donar recolzament als col•laboradors del terrorisme islàmic palestí. El germà de Saül Gordillo, n'Iván Gordillo, és el company de l’Ariadna i també col•labora amb l’Accent, el grup Taifa i altres entitats anti-sistema. Justament aquesta relació familiar ha mogut en Saül Gordillo a recolzar a l’Ariadna insultant barroerament en Rubèn Novoa.
En realitat no és cap novetat, l’extrema esquerra catalana (millor diríem de Catalunya) manté molts bones relacions amb el poder, coneguts membres anti-sistema són col•laboradors habituals de El Triangle (http://www.eltriangle.eu/), periòdic subvencionat per la Diputació de Barcelona i altres organismes controlats pel PSC-PSOE. Aquesta simbiosi extrema-esquerra i poder (llegiu PSC-PSOE) té moltes lectures i la menys escandalosa és la manipulació de l'independentisme que fa el partit del govern (PSC-PSOE) per dividir-lo i oposar-lo als sectors patriòtics de l'independentisme.
Ara s’acosten les eleccions i veurem com des de Directe.cat i des de El Triangle augmentaran els atacs contra el nacionalisme i ho faran des d’un punt de vista progressista. Que no vulguin enganyar a ningú, el suposat independentisme que es fa des del poder serveix tant sols al poder, a la perpetuació d’un govern traïdor i espanyolista, fidel servidor del poder real que rau a Madrid.
Raül Gordillo fa bé la seva feina, difamar els patriotes com en Rubèn Novoa i enaltir a persones, com l’Ariadna Jové, que se les vincula amb entitats que col•laboren amb el terrorisme islàmic palestí. Cadascú obeeix a qui li paga.
Unitat Nacional Catalana
dijous, 11 de febrer del 2010
Saül Gordillo i el terrorisme palestí
Comunicat d'UNCat sobre l'article a Directe.cat
Havent llegit les afirmacions en l’article http://www.directe.cat/
Esperem una rectificació al respecte, puig podreu comprovar entrant al nostre lloc web, les activitats que UNCat desenvolupa i porta desenvolupant des de l’any 2000. Hi trobareu també els nostres estatuts i us demanem amb especial èmfasi que llegiu l’apartat dels 40 Punts per la Llibertat. No entenem quina raó ha portat directe.cat a realitzar unes afirmacions d’aquest caire difamatori. Lamentem el to de l’article donat que directe.cat ha esdevingut un referent per a la nostra gent d’UNCat.
Trobem molt desafotunades aquestes difamacions i esperem una rectificació per part del vostre diari digital adient i proporcional o ens veurem obligats a emprendre mesures legals per restaurar la nostra dignitat.
Dimecres 10 de Febrer del 2010
Roger Lluís i Gol
Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana
dimarts, 9 de febrer del 2010
Els enemics del català al cinema. Víctor Alexandre
Fa trenta-cinc anys de la mort d’en Franco, però encara hi ha alguns sectors empresarials de Catalunya i d’Espanya per als quals és ben viu. Són aquells que van néixer emparant-se en les seves lleis i decrets i que continuen fent negoci d’acord amb els mateixos principis. Ens en faríem creus, del nombre de remenadors de cireres que es diuen catalans i que, si poguessin, confessarien una profunda nostàlgia dels temps del dictador. Llavors tot era tan fàcil, oi? Amb el decret de 23 d’abril de 1941, Franco –Hitler i Mussolini feren el mateix, respectivament, amb l’alemany i l’italià– va prohibir les versions originals i va imposar la versió espanyola de tota pel•lícula que s’estrenés a l’Estat.
Franco, ja ho sabem, era un gallec botifler amarat d’autoodi que sentia repugnància per la diversitat lingüística i compensava el seu complex d’inferioritat imaginant-se que tot el món parlava la llengua de Roberto Alcázar y Pedrín. La seva mesura, tanmateix, va tenir –i encara el té– un efecte contraproduent en el cinema espanyol, ja que si el doblatge no hagués existit les pel•lícules espanyoles haurien atret tota una gran massa de públic que no volia llegir subtítols. Cosa que n’hauria augentat la rendibilitat i la llengua s’hauria convertit en el seu esquer més competitiu. El doblatge, en canvi, va permetre que les produccions foranes competissin en el mercat espanyol en un mateix pla d’igualtat amb les autòctones, i aquestes –que, llevat del cinema de crítica social de Berlanga, Bardem, Neville i algunes excepcions, eren molt inferior a les nord-americanes– van perdre el seu avantatge i van quedar reduïdes a la categoria d’espanyolades. Així era, si més no, com els catalans definíem les produccions espanyoles, unes produccions que no tenien cap altra finalitat que complementar les nord-americanes en els cinemes de programa doble.
Amb el pas dels anys, per raons biològiques, hi ha hagut canvis de persones en el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, però no pas en els esquemes que el regeixen. Els seus principis romanen inalterables i són fidels hereus de les normes que Franco va dictar. Per això, quan la senyora Pilar Sierra, gerent del Gremi, diu que “una de les mancances que trobem és que en aquest país no tingui més èxit el producte nacional”, està parlant d’Espanya, no pas de Catalunya, perquè per a ella no hi ha més país que Espanya ni més producte nacional que l’espanyol. Adduint averanys apocalíptics i basant-se en mentides –que ja han estat desemmascarades per la Plataforma per la Llengua–, el Gremi i la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedicine) intenten que tot continuï exactament igual que el 1941 i el president del grup Renoir, Enrique González Macho, amb 13 pantalles a Barcelona, es permet fins i tot menysprear Catalunya confrontant-la a la “grandesa de Madrid” on, segons ell, “no et pregunten d’on ets, d’on véns ni cap a on vas”. Ja veu el lector quina mena d’empresaris de cinema estan en contra de la normalització de la llengua catalana i farà bé de pensar-s’ho dos cops abans de deixar diners a les seves taquilles.
Un altre sector que també s’ha revelat defensor del decret franquista ha estat el dels grans sindicats. Ves per on, UGT, CCOO i CGT no sols estan en contra que el 50% de les còpies es projectin en versió catalana, sinó que han donat suport al boicot que una setantena d’exhibidors van fer el passat 1 de febrer contra la nostra llengua. Això, és clar, no passaria si tinguéssim sindicats nacionals, com el País Basc. Però resulta que, a més de tenir sindicats espanyols, tenim sindicats nacionalistes espanyols. Heus aquí la raó per la qual l’independentisme creix espectacularment: perquè cada cop són més els catalans que s’adonen que si no tens Estat no ets ningú. Ningú.
dilluns, 8 de febrer del 2010
Contra el desagrupament. Salvador Cardús
Des de fora, és molt difícil d’entendre la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva. Però com que el gest que havia de resoldre el problema tampoc no ha estat explicat de manera satisfactòria, la confusió és total i el desconcert arriba als mateixos afectats, a banda i banda. Quan no hi ha explicacions polítiques clares, d’altra banda, és fàcil que s’entri en l’imperi de les interpretacions en clau personalista, a les quals es pretén reduir tot el conflicte. I aquest és un camí de mala sortida.
El cas de Reagrupament, que he estat seguint amb interès, és digne de consideració. En la mesura que ha estat vist com una amenaça electoral, principalment pels que li són més propers a les seves tesis i electorat, és explicable que se n’hagi parlat poc i malament. Tampoc Reagrupament no ha fet gran cosa fins ara per fer-se entendre i desmentir les interpretacions esbiaixades. Ara bé, el perfil dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment refractari als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat tornant madur, serè, assenyat, racional. De manera que feia falta que algú recollís aquest nou esperit, fora dels partits parlamentaris. Els alts perfils professionals dels associats i la diversitat d’edats, o el fet que en el seu gruix no es tracti d’antics militants ressentits amb els seus antics partits, fan dels reagrupats un fenomen realment inèdit, per no dir admirable. Just quan més es lamenta la desafecció política, resulta que una associació política, en pocs mesos, és capaç de mobilitzar més de 3.500 membres que paguen quota i que han estat fonamentals en l’organització de les consultes independentistes.
Reagrupament, però, no és un projecte d’organització fàcil. Una cosa és una associació, d’estil horitzontal i assembleari, que permet la gran diversitat de perfils ideològics aplegats per l’horitzó comú de la independència, i una altra cosa és una estructura organitzativa capaç de traduir aquesta voluntat en una opció electoral d’èxit. En aquest segon cas, l’horitzontalitat impedeix l’eficàcia i la coherència necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, es produeix la fiblada que ha donat lloc a la rara contorsió del passat cap de setmana. Una de les virtuts de Reagrupament ha estat que, com a associació, només permet la incorporació a títol individual. Algunes plataformes independentistes se n’han queixat, perquè pretenien entrar-hi com a tals, però això n’hauria alterat el sentit i la coherència. Ara bé, el cert és que no tot l’independentisme sense partit està reagrupat. Hi ha vida independentista fora de Reagrupament. I, el que sembla raonable és que, si bé és perfectament lògic que existeixin fórmules d’associació diverses en funció del tipus d’acció que duen a terme, en canvi, a l’hora d’organitzar una oferta electoral, la major part de tot aquest independentisme sigui capaç de sumar energies.
Probablement –des de fora és fàcil de dir–, Reagrupament ha tardat massa a definir com articularia aquesta relació entre l’associació i la plataforma electoral, que difícilment podia estar formada exclusivament pels reagrupats. Per exemple, com ha suggerit algun dels seus membres, hauria estat molt raonable establir una clara incompatibilitat entre les responsabilitats de direcció a l’associació i l’assumpció de càrrecs polítics, a l’estil del Partit Nacionalista Basc. Reagrupament, una associació acabada de crear però amb les eleccions a la cantonada, hauria d’haver pensat que no era l’instrument adequat per elaborar programes electorals per a una candidatura que finalment hauria de respondre a uns criteris ideològicament més diversos i organitzativament més tècnics i més professionalitzats. I el cas és que ni amb una elecció per demarcacions electorals ni amb una de general, no es pot resoldre aquest encaix entre associació i llistes. Màxim, Reagrupament podia escollir en unes primàries possibles candidats per optar, en un segon moment, a incorporar-se a unes llistes electorals amb altres possibles candidats. I Reagrupament podia exigir participar en la redacció del futur programa electoral, una vegada coneguda la candidatura i la seva fesomia final. Però un salt de l’associació a les eleccions en solitari, que l’enfrontés a dues o tres ofertes electorals més de significació semblant, seria una decisió que obstaculitzaria els seus propis objectius.
No voldria entrar més del compte a la vida interna de Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible, aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal d’evitar noves tensions.
Amb tot, i faci el que faci Reagrupament, l’independentisme a Catalunya és una realitat àmplia que ja no farà marxa enrere. En part, no ho oblidem, ja té representació al Parlament a través dels partits actuals. La meva sospita és que de diputats independentistes “en potència” ja n’hi ha molts, si no són majoria i tot. La part d’independentistes que no se sent còmode amb la representació partidista actual, la que no se sent compromesa amb l’actual Estatut i demana una ruptura democràtica que no sembla que els partits actuals estiguin disposats a assumir, seria bo que també tingués veu parlamentària. Però també cal dir que la història de l’emancipació nacional dels catalans no s’acabarà a les properes eleccions. Reagrupament, fins ara, ha sabut expressar prou bé aquesta aspiració. Els seus dirigents tenen l’enorme responsabilitat de no decebre-la. La generositat ha de ser la gran divisa de l’independentisme que necessitem.
Entrades
