La Federació Catalana de Gent Gran és expulsada de la confederació espanyola

Les associacions de gent gran són les darreres víctimes de l'anticatalanisme. L'origen del conflicte es remunta al desembre de 2008 quan el president de la Confederación Española de Organizaciones de Mayores (CEOMA), José Luis Méler, va criticar en un programa de ràdio la despesa del Govern de la Generalitat en política lingüística assegurant que amb aquest pressupost es podria resoldre el finançament de la Llei de la Dependència. La Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) van sentir-se ofesos i van demanar que es disculpés. Lluny de rectificar, Méler va deslegitimar la representativitat de la Federació de Catalunya i tot plegat ha acabat amb l'expulsió dels catalans de la Confederació espanyola.

Les declaracions del president a Onda Madrid

En tant que president de la CEOMA, José Luis Méler, compta amb l'espai setmanal 'El Observatorio del Mayor' a Ràdio Onda Madrid on va assegurar que 'El Govern català es va gastar l'any passat (2007) 157 milions d'euros', una xifra que titlla d''enorme' i li permet afirmar que 'amb una quarta part de la despesa de Catalunya en política lingüística es podria finançar la prestació econòmica prevista a la Llei de la Dependència per a tots els Grans Depenents catalans pels quals el Govern català anuncia que no té finançament'. I continuava: 'Els recursos són limitats i és obligació dels governants prioritzar-ne l'ús, i dels ciutadans, exigir'. Per acabar preguntant 'Què volem, més política lingüística o més atenció als necessitats d'una llei com la de la Dependència, que va prometre l'oro i el moro?' Aquestes mateixes declaracions es poden trobar al blog de José Luis Méler.

La Federació Catalana demana una rectificació

La Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya, que estava integrada dins la CEOMA, va sentir-se ofesa per aquestes declaracions del president i va presentar una queixa formal demanant una rectificació. Davant el silenci de Méler, van procedir a remetre a tots els associats una carta en què expliquen que al seu entendre les declaracions del president van ser 'un menyspreu' per la llengua catalana i que no va respectar 'l'autonomia de les organitzacions integrades a la CEOMA, el pluralisme i la independència respecte l'Administració i els partits polítics' que consten als estatuts i per això acordaven suspendre temporalment la seva participació a la Federació espanyola esperant una rectificació.

La Federació espanyola fa callar les crítiques amb l'expulsió dels catalans

Lluny d'atendre la petició de la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya, el president va remetre una carta a la Federació Catalana en què considera que les seves declaracions han causat una 'injusta indignació' i s'hi reafirma assegurant que ja les va fer en un article a La Razón i que l'objecte de les seves paraules és 'la defensa dels interessos de les persones grans, que és l'objectiu principal de la nostra Confederació'. Finalment es convoca una assemblea per al 15 de juliol de 2009 en què per una àmplia majoria de 27 vots a favor, 6 en contra i 6 abstencions s'aprova l'expulsió de la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya de la Confederació espanyola per ocasionar 'evident perjudici a les activitats de la CEOMA'.

A què es destinen els 157 MEUR que critica el president?

Convé destacar, però, que la xifra de 157 milions d'euros citada per Méler no es correspon al pressupost de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, que és de 30 MEUR, sinó que és resultat de la suma de totes les partides del conjunt de departaments de la Generalitat a efectes relacionats amb la llengua catalana que sí arriben a sumar els 157 MEUR de què parla el president de la CEOMA. En aquest còmput s'hi inclouen 47 MEUR corresponents al departament de Cultura on hi trobem despeses com les subvencions a mitjans de comunicació, el cost de l'Agència Catalana de Notícies, l'adquisició de llibres per a les biblioteques. En aquests 157 milions d'euros que, segons Méler, el Govern podria invertir en la llei de Dependència també hi ha 53 MEUR del departament d'Educació amb què es paga el personal de les aules d'acollida i on també es comptabilitza tots els professors de llengua catalana als Instituts d'Educació Secundària i el professorat de català per a adults.

Font: Directe.cat

L'hora de Reagrupament. Víctor Alexandre

El proper 3 d'octubre serà un dia d'especial transcendència política a Catalunya. Ara mateix, immersos en el dia a dia, és possible que molts catalans no se n'adonin o que no vulguin adonar-se'n, però la celebració de l'assemblea fundacional de Reagrupament al Palau de Congressos de Barcelona suposarà un abans i un després en la política catalana. I no sols perquè la ponència que s'haurà d'aprovar gira al voltant de dos temes clau com "la proclamació unilateral d'independència" i "la regeneració democràtica de la política catalana", sinó perquè marcarà el camí per convertir Reagrupament en una força política transversal que serà determinant en les properes eleccions.

Davant la transformació d'Esquerra en una franquícia del PSOE català, l'independentisme conseqüent, orfe de partit, no té en aquests moments cap formació que el representi al Parlament. Cap ni una. És cert que Esquerra dóna suport als diferents referèndums que estan plantejant molts municipis -no caldria sinó!-, però ja tothom sap que s'hi agafa a la desesperada com a única possibilitat de maquillar la debacle electoral que li ve al damunt. Té gràcia que aquells que van rebutjar al Parlament la Iniciativa legislativa Popular perquè, en paraules del diputat Xavier Vendrell, "els va donar la puta gana", siguin els mateixos que ara pretenen rendibilitzar electoralment les consultes populars arreu de Catalunya. Sobretot tenint en compte que les consultes populars són l'alternativa que la societat civil s'ha vist obligada a desenvolupar davant el gir espanyolista i conservador d'una Esquerra que, convertida en una trànsfuga virtual, ha traït la confiança dels seus votants. És altament significatiu, en aquest sentit, que les JERC es mostrin tan bel·ligerants amb Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, desplegant-li una pancarta que diu "Recoder, referèndum!", i que, en canvi, no facin el mateix amb José Montilla, que és, ves per on, el principal i més ferotge enemic de tots els referèndums de Catalunya.

En tot cas, el proper 3 d'octubre, al Palau de Congressos de Barcelona, s'obrirà una finestra d'aire pur i l'independentisme desacomplexat parlarà de la viabilitat econòmica de l'Estat català perquè, com diu la ponència de Reagrupament que es posarà a debat, "tant el gradualisme, com el federalisme o altres opcions menys rupturistes com la reforma constitucional, són estratagemes per acabar tipificats com a comunitat autònoma administrativa. I, en qualsevol cas, aquestes opcions necessiten per força una voluntat explícita per part de l'Estat espanyol, cosa que s'ha demostrat inexistent. Per tant, treballar per qualsevol opció que no sigui la independència suposa perpetuar una situació insostenible per a Catalunya".

L'assemblea serà oberta als mitjans de comunicació i es retransmetrà per Internet, incloent-hi les discussions i les discrepàncies que puguin sorgir. És el preludi d'un procés d'emancipació nacional que ja no té aturador, que ha clarificat el mapa polític mostrant la unitat de socialistes, ecosocialistes i populars en contra dels drets nacionals de Catalunya i que culminarà amb una declaració unilateral d'independència ratificada per un referèndum sota els auspicis de les Nacions Unides. El temps ho dirà.

El somni de Macià

SETÈ ANIVERSARI DE SÀPIENS - DOSSIER ESPECIAL

EL SOMNI DE MACIÀ

En el proper número d'octubre us oferim un monogràfic dedicat a analitzar el recorregut vital, polític i ideològic de Francesc Macià.
Al llarg de set reportatges distribuïts en trenta-cinc pàgines repassem els principals moments de la biografia del protagonista. D'entre ells, destaquen els dos reportatges dedicats a la trama que es va gestar al voltant del complot de Prats de Molló i que s'han elaborat a partir de la investigació de l'historiador Giovanni Cattini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Cattini ha trobat als arxius policials de Roma informacions inèdites que vinculen alguns italians involucrats amb el cop ideat per Macià amb els serveis secrets de Mussolini, cosa que explica l'evolució dels fets i el posterior fracàs de l'anomenat "Complot dels Catalans", el 1923.

El dimecres 23 de setembre, al quiosc!

Les 10 idees amb força del CES

1 - Per què no?

És hora que els unionistes diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d'Espanya. No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrera i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?

2 - Normalitat nacional

Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.

3 - Plena capacitat de decisió

La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.

4 - Progrés social

L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.

5 - Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat

La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment.

6 - Per dignitat

Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!

7 - O tens Estat o no tens res.

Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connnectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

8 - Pervivència de la cultura i la llengua pròpies

La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i ententa destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.

9 - Representació a la Unió Europea

La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.

10 - Participació en els organismes internacionals

La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra.