Material exclusiu d'UNCat

Per primer cop, Unitat Nacional Catalana ha editat un ANELL en plata per a militants i simpatitzants, porta el Fènix amb les Quatre Barres sobre la Creu de Sant Jordi i el nº 33 que simbolitza la Catalunya Catalana per la qual lluitem.

El disseny ha estat realitzat pel company Àlex i realment és una obra d'art.

A l'interior porta les sigles d'UNCat i la numeració, car ha estat editat en una sèrie limitada de 60 unitats.

El seu preu de venda és de 60€, el podeu demanar tot escrivint a correu@unitat.org

Recordeu que tant sols s'han editat 60 exemplars!

Pel que fa als clauers, el seu preu és de 10 euros.

L’acomplexament davant la defensa i la seguretat, senyal inequívoca de poble esclau

En les darreres setmanes hem pogut constatar l’acomplexament, fins i tot la por, que molts catalans tenen quan es parla de qüestions de seguretat i defensa. La darrera conferència d’en Pol Molas n’és un exemple a petita escala, però les reaccions a la proposta d’una associació política, Reagrupament Independentista, que aquest diumenge va presentar un document en que preveu la creació d’unes forces armades per a una Catalunya independent, han estat d’un patetisme digne d’un esclau feliç del seu estat d’esclavatge.

És pot ser independentista, o no, com es pot ser més o menys partidari de l’existència dels exèrcits i de quina ha de ser la composició i funcions d’aquests, però no es pot negar que tots els Estats 100% independents del món disposen d’un sistema propi de defensa. De la mateixa manera que no es pot afirmar alegrement que hi ha pobles que no serveixen per a la milícia, com si pel fet de parlar una llengua o de dur un cognom o un altre, es produís alguna mena de bloqueig físic i mental que impedís realitzar una tasca determinada.

Aquesta discussió tan pobre i ridícula, ja es va viure fa 25 anys quan es va començar a construir el Cos de Mossos d’Esquadra. Es deia que els catalans no servíem per a fer de policies, per a dur armes, i altres bestieses semblants. I ara resulta que tenim a Catalunya més de 24.000 efectius armats entre Policies Locals i Mossos d’Esquadra, que són catalans i depenen de governs catalans. I a més, aquesta policia, demostra dia a dia, que és capaç de garantir la seguretat d’aquest país a tots els nivells. Només cal recordar l’operació duta a terme la setmana passada contra la màfia georgiana en la que els Mossos van treballar al màxim nivell. De fet, no va ser a la nostra policia a qui se li va escapar cap dels dirigents d’aquest grup mafiós.

El plantejament públic de la construcció d’unes forces armades catalanes en un estat independent suposa una novetat en el panorama polític català i un acte de valentia, al marge d’estar d’acord o no amb el model plantejat per Reagrupament Independentista, però és innegable el realisme davant d’un escenari polític nou, que el document d’aquesta associació ha posat sobre la taula.

Les reaccions, ja ho hem dit, són pròpies d’esclau. Pròpies d’aquell que es pensa que la seva condició de submissió és merescuda perquè no té capacitat per a ser un esser humà complert. Tant els anomenats pacifistes, que en la seva ingenuïtat creuen que un estat independent pot ser-ho sense un sistema de defensa equiparable als sistemes d’atac de la resta d’estats, com aquells que, amagats rere tòpics de covard i d’esclau, en realitat, el que fan és deixar la pròpia seguretat en mans d’un altre, en aquest cas, Espanya.

Hi ha alguna multinacional, per posar un exemple, que no disposi d’un sistema de seguretat i de contraespionatge propi? Doncs si les empreses necessiten protegir-se, com no ha de fer-ho un estat?

El món és dels audaços, no dels covards ni dels esclaus voluntaris, i mai seran aquests els que aconseguiran res positiu. Alguns haurien de plantejar-se què són i què volen ser, abans de fer uns escrits que algun dia poden avergonyir els seus fills.

Col·lectiu Francesc Macià

Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya

Torna el Nacionalisme!

Depèn com es llegeixi sembla que anunciï la vinguda de l’àngel exterminador, des de la guerra de Bòsnia la paraula nacionalisme s’ha volgut relacionar amb totalitarisme, genocidi, neteja ètnica. Els que foren hereus del nacionalisme català inventen paraules, ara ja no son nacionalistes, son sobiranistes, catalanistes, tot menys nacionalistes.

Però no hi ha un sol nacionalisme, hem de dir un cop més que no sempre tot és blanc o és negre? Es pot posar al mateix sac el nacionalisme serbi a Bòsnia i el nacionalisme català, no eren nacionalistes també els vietcong que lluitaven contra l’invasor americà?, no eren nacionalistes els patriotes de l’Armia Krajowa polonès que lluitaren contra els nazis? Sempre ha existit un nacionalisme expansiu, imperialista, d’opressió, però enfront seu hi ha un nacionalisme defensiu, alliberador, i el nacionalisme català està entre els segons, malgrat la propaganda de la caverna mediàtica, encara no veig els tancs catalans envaint Tolosa de Llenguadoc, ni imposant el català als pobres nens de Burgos, ni obligant a hissar la senyera al penyal de Perejil. Els catalans tenim una eina per reivindicar la nostra catalanitat i lluitar per la nostra llibertat, i aquesta eina tant sols te un mot: nacionalisme.

Quan Macià va crear l’Estat Català va donar impuls polític a un sentiment prou arrelat entre el nostre poble, va posar-hi clau política i, cal dir-ho també, clau militar, al nacionalisme. Els anys 20 i 30 va ser l’esclat d’aquest sentiment alliberador. I era un nacionalisme sense condicionants, patriòtic, d’arrel popular, lluny de Moscou i de Berlin, en Francesc Macià, Daniel Cardona, els germans Badia, Josep Dencàs, Josep Maria Batista i Roca i centenars més de noms impulsaren un moviment que tant sols fou frenat per la guerra d’Espanya. Enfront seu hi havia un altre nacionalisme el de Francisco Franco i Juan Negrín, enemics en el tema social i agermanats en el nacional, tant era que fossin de dretes o d’esquerres, els espanyols, els nacionalistes espanyols (car tots els espanyols exerceixen de nacionalistes quan davant seu hi ha Catalunya) senten la pàtria com un element vital que es veu en perill quan els catalans volem deslliurar-nos del jou que ens agenolla.

Com he dit, la guerra d’Espanya va obrir un llarg parèntesis que el Front Nacional de Catalunya va intentar endarrerir, des d’aleshores aquest nacionalisme català alliberador l’hem viscut quasi com una anomalia, des dels anys 60 del segle passat el concepte alliberament nacional ha estat supeditat a una ideologia determinada, es podrà criticar o no, però és un fet que des d’aquells anys i degut a les guerres d’emancipació colonial, la guerra d’Algèria, la del Vietnam i moltes altres, el nacionalisme català s’havia anat maridant amb ideologies alienes, fins a quedar supeditat i condicionat. Es veia amb recança qui defensava un nacionalisme sense etiquetes, fins i tot se’l escarnia i insultava. L’any 1977 semblava que es podria tornar a emprar el mot patriotisme com sinònim de nacionalisme, va ser la campanya Llibertat Patriotes Catalans, engegada per Socors Català, després amb la constitució de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! l’any 1980 i la reactivació de l’Estat Català i les seves Joventuts un any després.

Tot plegat va ser una llarga marxa pel desert, es va condemnar a tots els que crèiem que el nacionalisme català no li calia una ideologia social per poder hissar la bandera de l’alliberament nacional. A tot hora calia excusar-se per ser nacionalista, s’inventaven expressions com alliberament nacional i de classe, com si existissin catalans que mereixien ser alliberats i altres que no calia. I s’ha arribat a l’extrem d’escarnir el mot, de foragitar-lo, condemnar-lo, de fer veure que mai havia existit, calia inventar els mots i amb ells el contingut, ja ningú volia ser nacionalista, retornant al principi hem vist com sobiranisme, catalanisme i altres expressions maldaven per arraconar un mot, un sentiment i un objectiu. Nacionalisme i patriotisme ja no eren necessaris, i no tant sols els mots sinó la seva semàntica.

I amb Reagrupament aquesta tendència s’ha invertit, de nou els mots nacionalisme i patriotisme tornen a sortir a la palestra. Després de la segona assemblea i tot llegint Organitzant el nostre futur lliure i Constitució de Catalunya podem constatar que com au fènix el nacionalisme català ha renascut de les seves cendres, però no han estat tant sols els documents, ho han estat els seus associats, el seu President. Durant unes hores els que creiem en Catalunya i la seva llibertat hem viscut una catarsi col·lectiva, ens hem donat compte que el futur està a les mans del nostre poble i cal tant sols despertar-lo per què prengui les brides del seu futur.

Els atacs contra Reagrupament i el seu President han estat i seran constants, ho seran per la por d’un projecte que no està meditat en els alambins de la política sinó en el sentiment de llibertat d’un poble, en la por d’uns patriotes que l’únic suborn possible és la independència. S’acusa de messianisme, de cabdillisme, potser la grisor dels líders de la classe política no pot suportar que un polític que va deixar-ho de ser per dignitat torni a la palestra política justament per aquesta dignitat.

Després d’aquesta segona assemblea un projecte es consolida i sabem que caldrà sovintejar l’esprint amb la carrera de fons, però la idea, el nacionalisme, de nou pren força, i aquest cop sense condicionaments ideològics, lluny queden els anys 80 del segle passat quan quatre bojos intentàvem fer renéixer aquest nacionalisme, quan, per aquesta causa, rebíem els insults i els descrèdits de molts dels que ara han comprès que justament aquest és l’únic camí per assolir la independència. Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres que avui dirigeixen Reagrupament provenen d’un independentisme que creia que calia un reforçament ideològic per tenir vigència, ara, després de la seva caiguda del cavall, segueixen un camí que ja vàrem començar a marcar fa trenta anys des de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! I les Joventuts d’Estat Català.

Des de la nostra militància de base donem el nostre Visca! a aquest renaixement del nacionalisme, que lluita per preservar la identitat i assolir la llibertat del nostre poble. Reagrupament és el camí i no hi ha temps per perdre, deixem de banda antigues querelles, enveges o rancúnies, no hi ha espai per personalismes ni crítiques estèrils, el futur del nostre país està molt per sobre de nosaltres mateixos. Ja tothom s’ha tret la careta, a Catalunya tant sols hi ha dos bàndols, el dels catalans que volem la llibertat del nostre país i el bàndol, dels espanyols, dels descastats, dels venuts... dels traïdors.

En quin vols estar?

Xavier Andreu

El rei Pere el Gran, al descobert

L'obertura de la tomba del rei Pere II el Gran i els primers treballs sobre el seu cos i els seus teixits han permès localitzar que sota el cos hi havia un farcell de roba amb un manyoc de cabells que haurien de pertànyer al monarca i que podrien formar part d'un ritual funerari propi del món antic, però desconegut fins ara a la Corona d'Aragó.
Les primeres observacions li donen al cos del rei una estatura de 173 centímetres –una alçada molt destacada per l'època–, una complexió física gran i tenia un bon estat de salut.

A més, han comprovat que disposen de prou teixit facial per reconstruir-li els trets de la cara. Les restes de Pere el Gran s'han trobat parcialment momificades, és a dir, que va ser embalsamat, com era habitual amb les figures reials de l'Europa de l'època.

Les seves característiques òssies permeten afirmar que va viure "com un rei", en paraules de Marina Miquel, coordinadora general del projecte, perquè no va tenir desgast.

El conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ha destacat que els estudis permetran donar visibilitat a la figura del rei Pere el Gran, de gran vocació europea i mediterrània, i al pes de Catalunya en l'època.

Font: AVUI.cat

Més informació a: ElPunt.cat, El Singular Digital i 3cat24.cat

Vídeo

Com hauria de ser l'exèrcit català?

Un model com l'holandès, danès o suec i que costaria el 1,6% del PIB català. Així es pot entendre un hipotètic exèrcit català, segons l'analista l’analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), Pol Molas. Molas va pronunciar una interessant conferència en el marc de les jornades que van organitzar les JERC a Vilafranca del Penedès. La xerrada titulada “Sobirania, Seguretat i Defensa”, va desgranar la necessitat de l'existència d'unes forces armades catalanes. Ateses les raons de Molas és que si algun dia Catalunya arriba a constituir-se en estat necessitarà unes forces armades pròpies “ja que no podrem dependre de l’exèrcit espanyol o francès”.

L’analista del CEEC va explicar que, utilitzant els models holandès, danès i suec, es pot calcular en un 1’6% del PIB català la quantitat de diners que contarien unes forces armades pròpies. En aquest sentit, va recordar que actualment, Catalunya perd el 10% dels seu PIB, més de 22.000 milions d’euros, en mans de l’estat espanyol, i que, per tant, el finançament per a la defensa nacional no seria cap gran càrrega.

Molas també va voler desfer la creença que els catalans no servim per a gestionar qüestions de seguretat i defensa, tot recordant que actualment a Catalunya hi ha més de 24.000 efectius armats entre policies locals i mossos d’esquadra, i que aquest fet és percebut amb normalitat i gestionat des de les administracions pròpies com són els ajuntaments i la Generalitat. També va ressaltar que si de vegades Catalunya ha de recórrer a l’exèrcit espanyol en tasques de suport a catàstrofes naturals, és perquè no disposem d’exèrcit propi, no perquè no siguem capaços de gestionar-lo.
Durant la conferència va fer especial esment a la longitud del litoral català, un fet que obligaria ha disposar d’una potent guàrdia costanera, i va tractar el tipus d’armament que necessitarien les forces armades de Catalunya.

Molas va cloure el seu parlament citant l’escriptor Joan Sales que va ser oficial de l’exèrcit de la República durant la guerra del 36-39, amb la següent frase: “tot el que no sigui anar al front amb serietat em sembla un carnaval imperdonable”.

Font: NacioDigital.cat

Les manipulacions de El Triangle contra Reagrupament i Unitat Nacional Catalana

Un cop més, El Triangle escup les seves mentides contra Reagrupament i Unitat Nacional Catalana:

- Amb quin nom han batejat els crítics de Reagrupament l’estratègia per no ser escombrats?

Operació Gol-Sud. Sembla que és un nom ideat per militants procedents d’Unitat Nacional Catalana, molts d’ells exBoixos Nois, que en els seus orígens es reunien al gol sud del Camp Nou i que estan en contra que hi hagi un enteniment entre Joan Laporta i Joan Carretero, per l’odi manifest que professen contra el president del Barça.

El Triangle -

Tot l’article traspua manipulació, falsedat i engany. Unitat Nacional Catalana ha donat recolzament a Reagrupament des del seu naixement com a associació, públicament ha donat el seu suport a Joan Carretero i si es decideix una candidatura conjunta independentista amb en Joan Laporta ens hi posicionarem a favor i treballarem per què l’independentisme arribi al Parlament.

El Triangle juga a manipular, mentir i intentar crear divisions on no hi ha.

Un cop més, Unitat Nacional Catalana referma el seu recolzament en el projecte de Reagrupament amb el lideratge de Joan Carretero.

Barcelona, 17 de març del 2010

Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana

Un país emmanillat, humiliat i espoliat. Víctor Alexandre

La vella expressió segons la qual no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir ens escau força com a poble, als catalans. Si hem de jutjar per l’augment de vots que va obtenir el Partit Socialista a Catalunya en les passades eleccions espanyoles –després de la gran apagada que va col•lapsar Barcelona el 2007 i del caos de Renfe Rodalies del mateix any–, és evident que tenim el que ens mereixem. Ja sabem que molts catalans es van deixar entabanar pel missatge socialista de la por –vota’m a mi que si no vindrà el PP i serà pitjor–, però sobta que una nació que es vanta de tenir mil anys d’història caigui de quatre grapes en un parany tan infantil. L’única diferència entre Partit Popular i Partit Socialista és merament formal. Pots introduir la papereta a l’urna amb la mà dreta o amb l’esquerra, però el resultat sempre és el mateix. Per això, mani qui mani a Madrid, les conseqüències són invariablement nefastes per a Catalunya. I els esperpèntics efectes de la nevada del passat 8 de març, amb bona part del país sense llum, en són una prova, una prova de les infraestructures tercermundistes que tenim i de la impossibilitat de capgirar la situació a causa de l’espoliació fiscal, de la falta d’inversions de l’Estat i de la desídia del nostre govern, que canalitza tots els seus esforços en la retenció del poder en lloc de fer-ho en l’emancipació del país.

Produeix una tristesa immensa veure el nivell de pati d’escola que mostren les nostres autoritats –“senyoreta, jo no he sigut, ha sigut aquell”– cada cop que han d’afrontar un desastre com el de l’incendi d’Horta de Sant Joan o la nevada esmentada. L’arrogància i la falta de dignitat de Joan Saura i de Joan Boada negant-se a dimitir parla per si sola. Ara ens diuen que posaran helicòpters amb càmeres que enviïn imatges aèries al centre de comandament avançat, que tots els bombers tindran GPS per estar localitzats permanentment, que els helicòpters tindran un sistema informàtic que permetrà situar i seguir els GPS dels bombers, que es crearan equips de treball específics per donar suport als comandaments i que es reforçarà la formació per a la presa de decisions en situacions crítiques d’alta tensió. Esplèndid. I com és que totes aquestes mesures, que són habituals en altres països europeus, no se’ls havien acudit abans? Per què ha calgut el ressò mediàtic de la mort de cinc bombers per estimular-los el magí?

Pel que fa a la nevada, produeix vergonya aliena veure com el govern i Endesa es donen la culpa l’un a l’altra i es neguen a assumir responsabilitats. Endesa, prou que ho sabem, fa el mateix que Renfe amb Catalunya, però el govern de Catalunya què fa per controlar Endesa? La imatge de José Montilla amagant-se dels veïns del Baix Empordà per no ser esbroncat davant les càmeres de televisió ja ho diu tot. És el fruit d’un govern indolent i impotent, el govern regional d’una nació emmanillada, humiliada i espoliada que s’empobreix per moments davant la impossibilitat de gestionar els seus propis recursos. Tot, per sort, té un cantó positiu, i el d’aquesta història és que per fi els catalans comencen a adonar-se que no hi ha cap altra manera, cap ni una, d’aturar l’esfondrament de Catalunya que la consecució d’un Estat propi. Si som un poble adult, comportem-nos com a tal. Un poble adult no té govern regional, un poble adult té govern estatal.

El rebuig al rei d'Espanya. Víctor Alexandre

Una bona manera de mesurar el grau d'espanyolisme d'un interlocutor crític amb la projecció política del Barça és comptant el nombre de vegades que repeteix aquesta frase: "L'esport no s'ha de barrejar amb la política". I és que, llevat d'alguns casos d'entranyable bona fe, la majoria de persones que diuen aquesta frase se senten còmodes amb la subordinació de Catalunya a Espanya i, per tant, tots els elements propis del nacionalisme espanyol que emmanillen esportivament el nostre país així com la simbologia política que els acompanya els resulten invisibles de dalt a baix. Per això els sona tan neutra i apolítica l'expressió "els nostres pilots", per exemple, referida a pilots espanyols, perquè troben que és molt natural identificar els esportistes amb la seva nacionalitat. Sempre, això sí, que aquesta nacionalitat tingui un Estat al darrere. Altrament, ja no és esport, és política. En canvi, no és política que un futbolista pugui ser inhabilitat, suspès o privat de llicència federativa, amb caràcter temporal o definitiu, per negar-se a jugar amb la selecció d'Espanya, d'acord amb l'article 76 de la llei espanyola de l'esport. Política, això? I ara! Això només és esport. I també és esport que el rei d'Espanya presideixi una final de futbol o de bàsquet i que la seva entrada al recinte sigui acompanyada amb l'himne nacional espanyol. Hi ha res més esportiu i apolític que això?

També deu ser molt apolític -i deontològic- que TVE amagui l'espectacular esbroncada al monarca i a l'himne espanyols en la final de la copa de bàsquet del passat 21 de febrer a Bilbao entre el Barça i el Madrid (80 a 61). Els professionals de TVE, al capdavall, tenen molta experiència a amagar la realitat. En l'època de Franco ho practicaven cada dia. Tanmateix, per més que l'amaguin, l'esbroncada va existir. Va existir per la senzilla raó que el públic era majoritàriament català i basc i així és com l'afecció d'aquests dos pobles expressa el seu rebuig a un rei i a un himne nacional amb els quals no s'identifica. En aquest sentit, són il·lustratives les paraules del senador basc Iñaki Anasagasti sobre els fets: "No vaig ser-hi, però, si hi hagués estat, hauria dut una trompeta d'aquestes que porten incorporats dos mil megavats de potència, per mostrar el meu rebuig al rei. [...] No se n'ha adonat, sa graciosa Majestat, que això cada cop va a més?".

Tres dies més tard, referint-se a l'independentisme desinhibit de Joan Laporta i a la dimensió política del Barça en clau catalana, Joan Gaspart -potser el més nefast president que ha tingut el club-, deia a Catalunya Ràdio que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. I hi afegia que ell no és independentista: "Jo no sóc independentista, jo sóc catalanista". No va explicar, però, com algú pot dir-se catalanista, és a dir, partidari de Catalunya, i alhora voler ser súbdit espanyol. Pot adduir, és clar, que se sent 50% catalanista i 50% espanyolista, però si això és realment així com s'explica que només concebi Catalunya subordinada a Espanya? Per què no al contrari? Per què no una Espanya subordinada a Catalunya? O per què no una Catalunya tan independent com Espanya? Hi ha preguntes que es contesten soles.

Esquerdes al mirall. Patrícia Gabancho

Ara que les citacions bíbliques estan en boca de certs polítics en hores baixes, podem recordar que al principi hi havia el caos. L'independentisme està experimentant, ara mateix, les convulsions pròpies d'un espai emergent, on es barregen amb extrema facilitat el compromís amb les expectatives, sovint amanit tot plegat amb falta d'experiència política. Si els partits assentats, amb anys acumulats sobre l'estructura, tenen problemes i disputes i dimissions, què no ha de tenir un moviment que encara avança a les palpentes i que agleva gent de tota mena i condició. Dit això, la retirada del doctor Carretero, per després tornar amb més poder i més aquiescència, ha estat estèticament reprovable. Tothom té dret a fer i desfer en la vida personal, sempre que les derives romàntiques no interfereixin amb la vida pública: amb el lideratge polític. Només faltava arreglar-ho amb l'espantosa metàfora amb què va despatxar el grup díscol que havia gosat recordar-li la lletra dels estatuts.

TOT I SABENT QUE REAGRUPAMENT no té vida pròpia fora de l'òrbita d'en Carretero, podem convenir que el personatge té un perfil aspre. Ve al cap la temptació d'escriure que els pobles tenen el lideratge que es mereixen, però no crec que sigui el cas. L'independentisme, insisteixo, està ocupant posicions i, malgrat la força exponencial que l'empeny, no és encara prou madur per generar la seva pròpia classe dirigent. La naturalesa d'un moviment no és exactament la d'un partit, on de seguida s'instal·la la cúpula i el secretari general. Carretero ha dit sempre que no té vocació de líder. Concedim-li aquesta pirueta: en tot cas, sembla tenir vocació d'heroi. I perquè és maciànic -de Macià- creu que les dimissions li enforteixen el perfil. El fet que, quan ens girem a preguntar si hi ha algú més, ens aparegui el nom de Joan Laporta no és per tirar coets, per les incògnites que planteja, però això és el que hi ha.

HEM DE TENIR CLARA UNA COSA: és necessari i forçós que aquest independentisme convençut ocupi el seu lloc al Parlament; per tant no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què. I aquest suport és la idea, diàfana, que Catalunya ha de girar full i encarar-se a una nova etapa. La formulació d'aquest dictamen tan senzill -i tan compartit per una part substancial de la població catalana- ha fet el miracle de trencar les màscares de tots els partits que, fins ara, feien veure que el tema era si més o menys autonomia. El procés de les consultes populars, que es van multiplicant com una onada expansiva -ara ja hem tocat el mes de juny- és segurament un dels fets polítics més interessants que s'han produït en el marc de les passives i segons com acrítiques societats europees. Que milers de persones posin esforç, voluntat, intel·ligència i il·lusió en un procés gairebé espontani és tan significatiu que es fa imprescindible dur això al joc polític convencional: al Parlament. I cal que ho faci gent, persones, que ho tinguin així de clar.

FIXEM-NOS QUE LA (NOVA) FE AUTONOMISTA del president Montilla no és més que una reacció desesperada davant el corriment de terres que s'ha produït en l'espai catalanista. L'Estatut com a punt final, ens diu: fins aquí podem arribar i ni un centímetre més. Artur Mas, al seu costat, navega en la indefinició de dir Estatut sí, però una mica més, i estira l'home el braç electoral fins a un impossible concert econòmic. ERC, per la seva banda, recupera el discurs independentista que ha negat amb la pràctica quotidiana i s'apropia de la marca Decideix, a veure si pot pescar en el viver dels centenars de milers de vots que estan a l'espera d'una bona oferta electoral. Iniciativa, com sempre, mira cap a una altra banda i s'aferra al llenguatge estereotipat per parlar de la crisi, com si l'angoixa de la debacle econòmica no fos també una evidència de la manca de polítiques pròpies de Catalunya, polítiques per a les quals no es tenen ni les competències ni els recursos.

LA IRRUPCIÓ DE L'INDEPENDENTISME que va de debò ha deslluït els grans trumfos que el govern tripartit volia ensenyar, amb la dubtosa operació de donar per bo el poc que Madrid consent. La gent no ha seguit el govern per aquest camí. L'acord de finançament ha passat sense pena ni glòria; Rodalies s'ha entès com el que és, un traspàs de gestió sense gaire capacitat de decisió. I de l'aeroport val més no parlar-ne si no volem fer sang. Són tan minsos, tan poc espectaculars, els traspassos, que posen en evidència l'esgotament de la via autonòmica: anys d'esforços, negociacions, boicots i desgast, per obtenir al capdavall uns resultats que fa vergonya explicar. L'únic argument que ha trobat el PSC per publicitar-los és que s'ha avançat amb relació al passat (al passat convergent). Oi tant. El problema és que Catalunya ja no té temps d'anar fent aquestes passetes de puça. Ni la gent té ganes de continuar per aquest camí.

EL PRESIDENT MONTILLA S'AFERRA A L'ESTATUT com a estació final per evitar que Catalunya es desfermi i perquè Zapatero no quedi tan en evidència, els dos efectes que minen les seves expectatives. Per això ens adverteix sobre el perill de les aventures. Per ell, l'Estatut -encara qüestionat allà a Madrid- és l'encaix definitiu amb Espanya: això és el que ens pertoca i ni una engruna més. De fet, l'enamorament del president per un Estatut que ell mateix va esmenar tot just acabat de sortir del Parlament és un intent desesperat de desactivar el dret a decidir. L'obediència política de Montilla l'obliga a aconseguir que aquest dret no s'arribi a exercir. Artur Mas n'hauria de prendre nota, per clavar-hi queixalada. El problema que té el PSC és que la gent, moltíssima gent, cada dia més gent, han descobert que decidir és un verb que es conjuga en primera persona i s'entona col·lectivament: nosaltres decidim.

QUAN UN DRET S'HA EXERCIT ja no s'hi pot renunciar, ni ganes. El salt endavant que ha fet en els últims mesos la consciència col·lectiva no es desfarà. L'Estatut ja no satisfà, perquè els costos de posar-lo en pràctica són massa extremats per a uns resultats reals tan minsos. L'Estatut simbolitza la tutela permanent de Madrid. Per això, siguin quins siguin els errors que es cometen en l'organització de l'independentisme -no en la seva formulació-, el moviment continua estant per damunt de les persones que l'encarnen. Potser el mirall s'ha esquerdat un xic aquests dies, però el que s'hi reflecteix continua sent estimulant, promissori i necessari.

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

El món mediàtic català està més emparentat del que tots pensem. Recentment, Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies, ha publicat un article difamador contra el patriota Rubèn Novoa. Fins aquí res de nou, el director de l’ACN serveix als que li donen de menjar. En aquest atac s’hi ha afegit Directe.cat (http://www.directe.cat/puntdemira#qui-es-ruben-novoa), pamflet creat per Joan Puig, ex-diputat ERC, el qual ataca durament en Rubèn Novoa i UNCat.

Quines motivacions hi podem trobar? Per un costat n'hi ha de polítiques, no falta massa per les eleccions al Parlament de Catalunya i atacant un dirigent de CiU es vol erosionar la coalició i s’aprofita l’ocasió per atacar, un cop més, UNCat, organització patriòtica que va fer públic el seu recolzament a Reagrupament; l’ACN i Directe.cat intenten matar dos ocells d’un sol tret.

Però hi ha altres motivacions, en Saül Gordillo està molt emprenyat pels atacs que, amb fina ironia, Rubèn Novoa ha llançat contra Ariadna Jové, coneguda activista d’extrema esquerra, col•laboradora de L’Accent (www.accent.cat), que fou detinguda per l’Exèrcit israelià al donar recolzament als col•laboradors del terrorisme islàmic palestí. El germà de Saül Gordillo, n'Iván Gordillo, és el company de l’Ariadna i també col•labora amb l’Accent, el grup Taifa i altres entitats anti-sistema. Justament aquesta relació familiar ha mogut en Saül Gordillo a recolzar a l’Ariadna insultant barroerament en Rubèn Novoa.

En realitat no és cap novetat, l’extrema esquerra catalana (millor diríem de Catalunya) manté molts bones relacions amb el poder, coneguts membres anti-sistema són col•laboradors habituals de El Triangle (http://www.eltriangle.eu/), periòdic subvencionat per la Diputació de Barcelona i altres organismes controlats pel PSC-PSOE. Aquesta simbiosi extrema-esquerra i poder (llegiu PSC-PSOE) té moltes lectures i la menys escandalosa és la manipulació de l'independentisme que fa el partit del govern (PSC-PSOE) per dividir-lo i oposar-lo als sectors patriòtics de l'independentisme.

Ara s’acosten les eleccions i veurem com des de Directe.cat i des de El Triangle augmentaran els atacs contra el nacionalisme i ho faran des d’un punt de vista progressista. Que no vulguin enganyar a ningú, el suposat independentisme que es fa des del poder serveix tant sols al poder, a la perpetuació d’un govern traïdor i espanyolista, fidel servidor del poder real que rau a Madrid.

Raül Gordillo fa bé la seva feina, difamar els patriotes com en Rubèn Novoa i enaltir a persones, com l’Ariadna Jové, que se les vincula amb entitats que col•laboren amb el terrorisme islàmic palestí. Cadascú obeeix a qui li paga.

Unitat Nacional Catalana

Comunicat d'UNCat sobre l'article a Directe.cat

Havent llegit les afirmacions en l’article http://www.directe.cat/puntdemira#qui-es-ruben-novoa on es fa esment del posicionament del Sr. Rubèn Novoa i de les seves declaracions posteriors al Twitter referents a la detenció de la jove Ariadna Jové, us fem arribar la nostra total desavinença i malestar respecte al comentari que es fa cap a Unitat Nacional Catalana, on es titlla la nostra organització de xenòfoba, violenta, d’estètica militar i propera al moviment skin.

Esperem una rectificació al respecte, puig podreu comprovar entrant al nostre lloc web, les activitats que UNCat desenvolupa i porta desenvolupant des de l’any 2000. Hi trobareu també els nostres estatuts i us demanem amb especial èmfasi que llegiu l’apartat dels 40 Punts per la Llibertat. No entenem quina raó ha portat directe.cat a realitzar unes afirmacions d’aquest caire difamatori. Lamentem el to de l’article donat que directe.cat ha esdevingut un referent per a la nostra gent d’UNCat.

Trobem molt desafotunades aquestes difamacions i esperem una rectificació per part del vostre diari digital adient i proporcional o ens veurem obligats a emprendre mesures legals per restaurar la nostra dignitat.

Dimecres 10 de Febrer del 2010

Roger Lluís i Gol
Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana

Els enemics del català al cinema. Víctor Alexandre

Fa trenta-cinc anys de la mort d’en Franco, però encara hi ha alguns sectors empresarials de Catalunya i d’Espanya per als quals és ben viu. Són aquells que van néixer emparant-se en les seves lleis i decrets i que continuen fent negoci d’acord amb els mateixos principis. Ens en faríem creus, del nombre de remenadors de cireres que es diuen catalans i que, si poguessin, confessarien una profunda nostàlgia dels temps del dictador. Llavors tot era tan fàcil, oi? Amb el decret de 23 d’abril de 1941, Franco –Hitler i Mussolini feren el mateix, respectivament, amb l’alemany i l’italià– va prohibir les versions originals i va imposar la versió espanyola de tota pel•lícula que s’estrenés a l’Estat.

Franco, ja ho sabem, era un gallec botifler amarat d’autoodi que sentia repugnància per la diversitat lingüística i compensava el seu complex d’inferioritat imaginant-se que tot el món parlava la llengua de Roberto Alcázar y Pedrín. La seva mesura, tanmateix, va tenir –i encara el té– un efecte contraproduent en el cinema espanyol, ja que si el doblatge no hagués existit les pel•lícules espanyoles haurien atret tota una gran massa de públic que no volia llegir subtítols. Cosa que n’hauria augentat la rendibilitat i la llengua s’hauria convertit en el seu esquer més competitiu. El doblatge, en canvi, va permetre que les produccions foranes competissin en el mercat espanyol en un mateix pla d’igualtat amb les autòctones, i aquestes –que, llevat del cinema de crítica social de Berlanga, Bardem, Neville i algunes excepcions, eren molt inferior a les nord-americanes– van perdre el seu avantatge i van quedar reduïdes a la categoria d’espanyolades. Així era, si més no, com els catalans definíem les produccions espanyoles, unes produccions que no tenien cap altra finalitat que complementar les nord-americanes en els cinemes de programa doble.

Amb el pas dels anys, per raons biològiques, hi ha hagut canvis de persones en el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, però no pas en els esquemes que el regeixen. Els seus principis romanen inalterables i són fidels hereus de les normes que Franco va dictar. Per això, quan la senyora Pilar Sierra, gerent del Gremi, diu que “una de les mancances que trobem és que en aquest país no tingui més èxit el producte nacional”, està parlant d’Espanya, no pas de Catalunya, perquè per a ella no hi ha més país que Espanya ni més producte nacional que l’espanyol. Adduint averanys apocalíptics i basant-se en mentides –que ja han estat desemmascarades per la Plataforma per la Llengua–, el Gremi i la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedicine) intenten que tot continuï exactament igual que el 1941 i el president del grup Renoir, Enrique González Macho, amb 13 pantalles a Barcelona, es permet fins i tot menysprear Catalunya confrontant-la a la “grandesa de Madrid” on, segons ell, “no et pregunten d’on ets, d’on véns ni cap a on vas”. Ja veu el lector quina mena d’empresaris de cinema estan en contra de la normalització de la llengua catalana i farà bé de pensar-s’ho dos cops abans de deixar diners a les seves taquilles.

Un altre sector que també s’ha revelat defensor del decret franquista ha estat el dels grans sindicats. Ves per on, UGT, CCOO i CGT no sols estan en contra que el 50% de les còpies es projectin en versió catalana, sinó que han donat suport al boicot que una setantena d’exhibidors van fer el passat 1 de febrer contra la nostra llengua. Això, és clar, no passaria si tinguéssim sindicats nacionals, com el País Basc. Però resulta que, a més de tenir sindicats espanyols, tenim sindicats nacionalistes espanyols. Heus aquí la raó per la qual l’independentisme creix espectacularment: perquè cada cop són més els catalans que s’adonen que si no tens Estat no ets ningú. Ningú.

Contra el desagrupament. Salvador Cardús

Des de fora, és molt difícil d’entendre la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva. Però com que el gest que havia de resoldre el problema tampoc no ha estat explicat de manera satisfactòria, la confusió és total i el desconcert arriba als mateixos afectats, a banda i banda. Quan no hi ha explicacions polítiques clares, d’altra banda, és fàcil que s’entri en l’imperi de les interpretacions en clau personalista, a les quals es pretén reduir tot el conflicte. I aquest és un camí de mala sortida.

El cas de Reagrupament, que he estat seguint amb interès, és digne de consideració. En la mesura que ha estat vist com una amenaça electoral, principalment pels que li són més propers a les seves tesis i electorat, és explicable que se n’hagi parlat poc i malament. Tampoc Reagrupament no ha fet gran cosa fins ara per fer-se entendre i desmentir les interpretacions esbiaixades. Ara bé, el perfil dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment refractari als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat tornant madur, serè, assenyat, racional. De manera que feia falta que algú recollís aquest nou esperit, fora dels partits parlamentaris. Els alts perfils professionals dels associats i la diversitat d’edats, o el fet que en el seu gruix no es tracti d’antics militants ressentits amb els seus antics partits, fan dels reagrupats un fenomen realment inèdit, per no dir admirable. Just quan més es lamenta la desafecció política, resulta que una associació política, en pocs mesos, és capaç de mobilitzar més de 3.500 membres que paguen quota i que han estat fonamentals en l’organització de les consultes independentistes.

Reagrupament, però, no és un projecte d’organització fàcil. Una cosa és una associació, d’estil horitzontal i assembleari, que permet la gran diversitat de perfils ideològics aplegats per l’horitzó comú de la independència, i una altra cosa és una estructura organitzativa capaç de traduir aquesta voluntat en una opció electoral d’èxit. En aquest segon cas, l’horitzontalitat impedeix l’eficàcia i la coherència necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, es produeix la fiblada que ha donat lloc a la rara contorsió del passat cap de setmana. Una de les virtuts de Reagrupament ha estat que, com a associació, només permet la incorporació a títol individual. Algunes plataformes independentistes se n’han queixat, perquè pretenien entrar-hi com a tals, però això n’hauria alterat el sentit i la coherència. Ara bé, el cert és que no tot l’independentisme sense partit està reagrupat. Hi ha vida independentista fora de Reagrupament. I, el que sembla raonable és que, si bé és perfectament lògic que existeixin fórmules d’associació diverses en funció del tipus d’acció que duen a terme, en canvi, a l’hora d’organitzar una oferta electoral, la major part de tot aquest independentisme sigui capaç de sumar energies.

Probablement –des de fora és fàcil de dir–, Reagrupament ha tardat massa a definir com articularia aquesta relació entre l’associació i la plataforma electoral, que difícilment podia estar formada exclusivament pels reagrupats. Per exemple, com ha suggerit algun dels seus membres, hauria estat molt raonable establir una clara incompatibilitat entre les responsabilitats de direcció a l’associació i l’assumpció de càrrecs polítics, a l’estil del Partit Nacionalista Basc. Reagrupament, una associació acabada de crear però amb les eleccions a la cantonada, hauria d’haver pensat que no era l’instrument adequat per elaborar programes electorals per a una candidatura que finalment hauria de respondre a uns criteris ideològicament més diversos i organitzativament més tècnics i més professionalitzats. I el cas és que ni amb una elecció per demarcacions electorals ni amb una de general, no es pot resoldre aquest encaix entre associació i llistes. Màxim, Reagrupament podia escollir en unes primàries possibles candidats per optar, en un segon moment, a incorporar-se a unes llistes electorals amb altres possibles candidats. I Reagrupament podia exigir participar en la redacció del futur programa electoral, una vegada coneguda la candidatura i la seva fesomia final. Però un salt de l’associació a les eleccions en solitari, que l’enfrontés a dues o tres ofertes electorals més de significació semblant, seria una decisió que obstaculitzaria els seus propis objectius.

No voldria entrar més del compte a la vida interna de Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible, aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal d’evitar noves tensions.

Amb tot, i faci el que faci Reagrupament, l’independentisme a Catalunya és una realitat àmplia que ja no farà marxa enrere. En part, no ho oblidem, ja té representació al Parlament a través dels partits actuals. La meva sospita és que de diputats independentistes “en potència” ja n’hi ha molts, si no són majoria i tot. La part d’independentistes que no se sent còmode amb la representació partidista actual, la que no se sent compromesa amb l’actual Estatut i demana una ruptura democràtica que no sembla que els partits actuals estiguin disposats a assumir, seria bo que també tingués veu parlamentària. Però també cal dir que la història de l’emancipació nacional dels catalans no s’acabarà a les properes eleccions. Reagrupament, fins ara, ha sabut expressar prou bé aquesta aspiració. Els seus dirigents tenen l’enorme responsabilitat de no decebre-la. La generositat ha de ser la gran divisa de l’independentisme que necessitem.

El CAT a la matrícula? és possible!

El Servei Català de Trànsit ha retirat la multa que va posar la Guàrdia Urbana de Barcelona el 7 de novembre a un conductor que circulava amb el distintiu CAT enganxat a la matrícula. El conductor, David Fernàndez Escolà, membre de la comissió executiva de Reagrupament de Sant Andreu, va recórrer contra la multa de 92 euros al·legant que el distintiu –enganxat sobre la E– no tapava la matrícula i que els agents no van tenir cap problema a llegir-la a l'hora de posar-li la denúncia. A més, en el seu recurs Fernàndez, assessorat per l'advocada d'Òmnium Cultural, recorda que, segons un reglament del Consell d'Europa del 1998, no s'està obligat a mostrar el distintiu de l'Estat si no se surt a l'estranger. Pels motius al·legats, el Servei Català de Trànsit ha donat la raó al conductor i ha resolt que quedi sense efecte la denúncia. Segons Fernàndez, això demostra que si un conductor que porta el CAT es nega a treure'l i és multat, «el recurs es pot guanyar, com ha quedat demostrat». Pocs dies després de ser denunciat, el membre de Reagrupament va denunciar a aquest diari el tracte que havia rebut de la Guàrdia Urbana, ja que segons va assenyalar els agents el van amenaçar de denunciar-lo per desobediència a l'autoritat i d'immobilitzar-li el cotxe si no desenganxava l'adhesiu del CAT davant d'ells. A més, Fernàndez va criticar que els agents equiparessin el fet de portar el distintiu del CAT a la matrícula amb el fet de dur enganxat un adhesiu amb un símbol xenòfob. Un dels agents, va explicar Fernàndez, va arribar a demanar-li que tragués l'adhesiu i que si volia el tornés a enganxar més tard. Els fets van tenir lloc el dissabte 7 de novembre als jardinets de Gràcia, on la Guàrdia Urbana feia un control rutinari.

Font: elPUNT.cat

És més fàcil estudiar català en universitats europees que en espanyoles

Cursar estudis de llengua, literatura i cultura catalana fora de Catalunya és possible en 172 universitats d'arreu del món. Alemanya, amb 28 centres universitaris, és el país amb més oferta, seguit del Regne Unit (21), els Estats Units (20), França (19) i Itàlia (18). L'Estat espanyol ocupa el sisè lloc, amb només 11 universitats. "Des de l'àmbit acadèmic espanyol, els falta convenciment i creure's que l'Estat espanyol és un estat plurinacional", ha dit el director de l'àrea de llengua i universitats de l'Institut Ramon Llull, Andreu Bosch.

Cada curs, 7.500 alumnes de tot el món aprenen català a 172 universitats de tot el planeta. La majoria dels centres s'agrupen a Europa, però també n'hi ha a indrets tan diversos com el Camerun, Austràlia i l'Urugai. Aquest curs s'ha començat la docència a la Índia, a la universitat de Columbia (EUA), Munich i Grenoble.

El primer país en tenir una universitat que impartia estudis catalans va ser el Regne Unit, ara fa dues dècades. Ara, l'Institut Ramon Llull està fent gestions per incrementar la presència d'estudis catalans al Japó, on ja hi ha dues universitats que en fan, i al Marroc, on encara no n'hi ha cap.

El Barça, Dalí i Ferran Adrià
Segons les dades de l'Institut Ramon Llull, que té convenis amb 126 centres, dues terceres parts dels alumnes de català arreu del món són estudiants de carreres de lingüística. L'altre terç s'interessa pel català per raons diverses, entre els quals hi ha "el Barça, els artistes com Miró, Dalí i Barceló" i fins i tot els cuiners de renom com Ferran Adrià i Carme Ruscalleda, tal com explica el director de l'àrea de llengua i universitats de l'Institut Ramon Llull.

Altres dels alumnes decideixen estudiar català perquè han estat a Catalunya, perquè "els agrada la manera de viure", perquè hi volen anar d'Erasmus o a treballar o bé perquè hi tenen vincles familiars. Així ho indica la directora dels estudis catalans de la universitat parisenca de la Sorbona, la catalano-francesa Monique Güell.

A la Sorbona hi ha 90 estudiants que cursen estudis de català, una xifra que s'ha estabilitzat en els darrers anys. Els alumnes poden fer-hi assignatures de tots els nivells, inclosos els màsters, els postgraus i les oposicions a catedràtic d'institut.

Els representants de l'Institut Ramon Llull han aprofitat aquesta setmana la fira Expolangues per difondre els estudis catalans que es poden fer arreu del món. La mostra, que va començar aquest dimecres i acaba aquest dissabte, és la més important d'Europa en matèria lingüística. El català, llengua parlada per 10 milions d'europeus, és l'idioma convidat d'honor en aquesta edició.

Font: AVUI.cat

Patriotes i polítics

A vegades tenim la temptació de considerar els polítics com a éssers d’un altre planeta, com si visquessin allunyats de la realitat, en un núvol, distants i intocables. I a voltes no anem errats, els polítics tenen la rara saviesa de matar i ferir sense veure la sang, lluiten entre sí com els antics senyors feudals, envien les seves hosts a enfrontar-se a les hosts del seu enemic i ells s’ho miren des de la torre de l’homenatge del seu castell. Al camp de batalla, el pobres soldats de cada bàndol lluiten i moren pel seu senyor i mai, quasi mai, saben que lluiten no per ideals sinó per la benaurança del seu senyor.

Els patriotes, en aquest joc polític, som com els soldats de peu, l’anomenada fidel infanteria, seguim senyors que són els polítics i que no sempre estan al nivell dels seus súbdits. Lluitem, hi posem esforç, deixem bous i esquelles en una lluita diària per ideals tant enlairats com la Llibertat i la Pàtria. No busquem beneficis ni càrrecs, si arribem a sergents és per obrir bretxes en els regnes enemics i no per defugir la lluita. Però estem allunyats dels polítics, sabem que ells compartiran pessebre amb els que realment són els nostres enemics i tot i així seguim lluitant.

Aquest divorci entre els patriotes i els polítics és difícil de resoldre, vivim en móns oposats o com a molt distants, els de peu no sabem jugar a escacs com els senyors, ens abrandem i no mesurem les paraules, obrim escletxes i ens llancem sense mirar enrere, oferim els nostres pits al foc enemic i no busquem cap altre premi que el deure acomplert.

Potser algun dia aprendran els polítics que no poden jugar amb els seus peons, sense ells no són res, ja és prou difícil conciliar els polítics amb la ciutadania, pensem com ho ha de ser fer-ho amb aquests bojos idealistes com som els patriotes! Si us plau, quan hi hagi un altre ball de bastons que sigui per a prendre el poder, per a fer fugir l’invasor de casa nostra, i no per a picabaralles entre polítics que tant sols deixen com a rastres la corrua de patriotes que han tornat a casa decebuts. Cap més lluita fratricida entre patriotes per ambicions personals, no ens ho podem permetre, calen tots els caps i tots els braços, les ambicions deixem-les a casa, en la vida diària, ambicionem la felicitat pròpia sense hipotecar la del país, siguem servents de la causa i no ens servim d’ella.

Xavier Andreu

L'excusa del català

El 96,5% dels espectadors anirien igualment al cinema, o més sovint, si augmenta l’oferta de films doblats o subtitulats en català. Si només es pogués veure cinema exclusivament en català (i no el 50% de còpies, com preveu la nova llei), el 88,75% dels espectadors anirien igualment a veure una pel·lícula si els interessa. Són dades d’un estudi elaborat pel catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat Oriol Amat, al qual ha tingut accés l’AVUI. Aquest estudi va ser encarregat a la Universitat Pompeu Fabra per Fedicine, la federació de distribuïdors que aplega les majors, i pel Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, l’entitat que ha convocat per avui el tancament de 575 sales de cinema com a protesta per la Llei del Cinema de Catalunya.

Les dades d’aquest estudi posen en entredit les previsions catastrofistes del Gremi d’Empresaris de Cinema, que dimarts passat va parlar d’“apocalipsi” invocant un altre estudi econòmic, elaborat en aquest cas pel Dr. José M. Gay de Liébana, de la Universitat de Barcelona. A diferència de l’estudi d’Amat, aquest segon estudi posa l’accent en la situació del sector: en concret, en els balanços de situació de les empreses, afectades per una crisi que s’està covant des de fa anys i que afecta tot l’Estat. El principal argument esgrimit dimarts passat pels convocants de la vaga és que l’alteració de les regles del joc, combinada amb la difícil situació econòmica per la qual passa el sector, tindrà efectes catastròfics.

L’estudi d’Oriol Amat, presentat un mes i mig abans, igualment retrata la difícil situació de l’exhibició cinematogràfica (fortes pèrdues d’espectadors des del 2003, tancament de sales, percentatge molt baix d’ocupació...), i apunta a la pirateria com a principal causa de la baixada de les recaptacions. Un problema que, a diferència de la llei catalana del cinema, no ha provocat cap mena de protesta de distribuïdors i exhibidors.

Possibles beneficis
L’estudi d’Oriol Amat fa un càlcul de l’impacte que pot tenir la llei en la venda d’entrades. Partint de la versió anterior, que només obligava a doblar el 50% en català a partir de les 16 còpies, tindria uns efectes que poden anar de la pèrdua de 5,82 milions d’euros de taquilla (això seria l’escenari més pessimista), fins a un augment de 4,62 milions d’euros (escenari més optimista).

L’impacte de les quotes d’exhibició s’ha calculat a partir d’enquestes a 400 persones realitzades el mes de novembre del 2009, en el moment d’entrar als cinemes Cinesa Diagonal, Aribau, Heron City i Mataró Parc. A aquesta enquesta pertanyen les dades citades a l’inici d’a quest reportatge.

L’altre impacte econòmic important que destaca l’estudi d’Oriol Amat és el preu de doblar al català totes les pel·lícules que igualin o superin les 16 còpies (és a dir, que s’estrenin en 16 o més sales de cinema simultàniament). Això podria costar entre 5,72 i 7,36 milions d’euros, quantitats que podrien augmentar considerablement, ja que segons la versió de la llei aprovada pel govern, el cinema nord-americà s’haurà de doblar a partir de les dues còpies (pràcticament tot). L’estudi diu que “és altament recomanable que el cost del doblatge sigui assumit per l’administració”.

El 78% o el 4%?
El Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya va argumentar, per justificar la protesta d’avui, que la baixada de la taquilla si s’obliga a doblar al català tot el cinema nord-americà seria del 78,7%. L’altre estudi, en canvi, oscil·la entre pèrdues del 4,47% de taquilla o augment del 3,55%. Aquesta diferència tan espectacular s’explica perquè en el primer cas es pressuposa que les majors no doblaran cap pel·lícula al català. Com que controlen el 71,57% del mercat (dades del 2009 ofertes pel Gremi), el resultat serà catastròfic.

Serà aquesta la posició de les majors? Els grans estudis de Hollywood, representats per Fedicine, no s’han pronunciat gaire en aquest tema. El passat mes de desembre, Luis Hernández, màxim representant de Fedicine, va deixar entreveure que el problema no són els diners que puguin perdre: “Des del punt de vista de la distribució –va afirmar–, la llei suposa un problema molt greu. Si els distribuïdors admeten les quotes, estarem perduts: les haurem d’admetre amb les altres llengües oficials d’Espanya, i a tot Europa s’obrirà la capsa de Pandora”.

Aquest argument és qüestionat per la Plataforma per la Llengua, que també ha mogut peça en un camp que considera clau per a la normalització: segons un estudi que va presentar el mes passat, el català és a la cua d’Occident pel que fa a presència als cinemes i legislació que la garanteixi, i hi ha tota mena de normatives, des de Finlàndia fins al Quebec, passant per Bèlgica o els països bàltics, que protegeixen llengües minoritàries amb molts menys parlants que el català.

El Baròmetre de la Comunicació va divulgar divendres passat una altra dada relacionada directament amb aquest tema: el 82% dels catalans estan d’acord que les pel·lícules estiguin disponibles en català i castellà, segons informa l’agència Europa Press. Un 9,9% hi està més aviat en desacord, i un 2,2% hi està totalment en desacord.

La llei del cinema de Catalunya va ser aprovada pel govern el 12 de gener passat i actualment està en fase de tramitació parlamentària. La conselleria de Cultura espera que s’aprovi pel tràmit d’urgència el mes de juliol. Si Convergència i Unió, que ja va intentar aprovar una llei semblant fa onze anys, hi vota finalment a favor, la llei podria comptar amb un suport parlamentari del 87,4%.

Font: AVUI.cat

Multes de fins a 10.000€ per no atendre'ns en català

El projecte de Llei del codi de consum que estableix el dret dels consumidors a ser atesos en català ha iniciat aquest dimecres el tràmit parlamentari després que el tripartit i CiU hagin tombat les esmenes de rebuig presentades per PP i C's. La llei garanteix el dret dels consumidors a ser atesos tant oralment com per escrit en la llengua oficial que escullin. Així, fulletons de propaganda comercial, instruccions, contractes, pressupostos i factures, entre altres, hauran de ser impresos també en català. En aquest sentit, la normativa preveu sancions lleus de fins a 10.000 euros per a qui no ho compleixi, que poden passar a ser greus i de fins a 100.000 euros en cas de reincidència o impagament.

La llei que aquest dimecres ha iniciat el tràmit parlamentari fixa entre els drets dels consumidors el de ser atesos en la llengua oficial que sol·licitin, tan pel que fa a les relacions orals com escrites. Així, estableix que els consumidors tenen dret a rebre en català les 'invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que se'n desprenguin'.

També fixa que els consumidors a Catalunya tenen dret a rebre en català les 'informacions necessàries per a l'adequat consum, ús i maneig dels béns i serveis, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i seguretat', entre altres qüestions. A més, indica que la Generalitat ha de vetllar pel foment per l'ús de l'aranès en les relacions comercials a la Val d'Aran.

El redactat del codi de consum que ara ha iniciat tràmit parlamentari preveu sancions lleus de fins a 10.000 euros per incomplir la normativa, que podran passar a ser molt greus i de fins a 100.000 euros en cas de reincidència o d'impagament de sancions lleus.

Irritació de PP i el Grup Mixt
La diputada del PP Eva García ha criticat el projecte de llei –que es desprèn d'un dels preceptes de l'Estatut que el PP i el Defensor del Pueblo tenen recorregut davant del Tribunal Constitucional- que, segons la seva opinió, només pretén 'blindar els drets dels consumidors només en català i aranès', però, en canvi, s'oblida del castellà, llengua que ha recordat que també és oficial a Catalunya, que creu que el Govern la tracta com una 'llengua estrangera'. A més, ha reclamat al Departament d'Economía si havia valorat l'impacte econòmic que pot tenir per a les empreses haver d'adaptar-se a aquesta normativa i a la obligatorietat d'atendre en català quan un consumidor reivindiqui aquest dret. Per ella, la norma té 'la signatura d'ERC'.

En una intervenció especialment encesa, el diputat del Grup Mixt José Domingo ha expressat la seva irritació per una norma que, per ell, estableix una política sancionadora 'malaltissa' i 'desproporcionada' en matèria lingüística. És més, ha considerat que la norma que ara inicia tràmit al Parlament, aprofundeix en un 'règim de drets lingüístics absurds, demencials, borroka'. Ha acusat el conseller Castells d'haver passat de ser un 'conseller de la persuasió' a un 'conseller de la coacció', en considerar que mai s'havien previst sancions tant elevades per qüestions lingüístiques. Domingo creu que si s'aprova la norma, 'molta gent perderà el lloc de treball perquè no podrà atendre en català', cosa que l'ha portat a parlar d'un codi de consum 'pèssim, pervers i lamentable'.

Però tant tripartit com CiU –també ho ha fet el president de la Generalitat, José Montilla, en la sessió de control parlamentari- han apel·lat al dret dels consumidors a ser atesos en la llengua pròpia de Catalunya, el català, sense que això impliqui cap perjudici pels consumidors que vulguin ser atesos en castellà. CiU, però, considera que hi ha elements de la norma que són millorables, i troba a faltar que estableixi els deures dels consumidors.
(...)

Font: Directe.cat

Dilluns sabré a quins cinemes no he de tornar

Cada país té un Gustav Krupp, aquell industrial alemany que amb els seus diners va portar Hitler al poder. Ahir uns quants industrials del cinema, els Balañá i companyia, van llançar una provocació inaudita contra el català. Heus-los ací.

No és tan estrany. Gent que té diners, molts, i vol passar discretament. Gent profundament conservadora, reaccionària àdhuc, conscient que les seues decisions són influents i segurament creguda que la democràcia és un error perquè el seu vot hauria de comptar més que no el dels altres. Gent que s'amaga i fa moure els fils a grupuscles radicals. Que va fent amb els diners.

Generalment és gent ben covarda; per això s'amaga darrere algun petit titella del parlament. Té por perquè veu que els seus negocis se'n poden anar en orris i per comptes de pensar què ha fet malament, s'estima més de bramar contra els jueus de torn. Ací, els catalanistes.

I aquests ens diuen ara que tancaran els cinemes dilluns per avisar el país que es quedarà sense sales, si els films han de de ser vistos en la llengua que parlen la majoria dels espectadors i que ells tossudament malden per evitar que entre a les pantalles, el darrer refugi del monolingüisme franquista.

Dos detalls, tanmateix. Primer, tanquen dilluns al vespre. No dissabte. Segon, dilluns tindrem nosaltres també la llista dels cinemes on no hem de tornar a posar els peus en uns quants anys. Perfecte: que es traguen la careta. Anuncien que seran 74 cinemes que no vendran entrades dilluns, d'un total de 180: no són tants com volen aparentar, doncs. O siga que ens restaran 106 cinemes on podrem anar tranquil·lament sabent que els euros que hi deixem no seran per als Krupp. Fins i tot si el film, ai!, no és en català.

Vicent Partal. Periodista

Llistat dels 72 cinemes contra el català (mapa)

Els tres culpables de l'afer Centelles. Víctor Alexandre

La vilesa que han comès amb Catalunya Sergi i Octavi Centelles, fills del fotoperiodista Agustí Centelles, no té nom i la història s’encarregarà de posar-los al seu lloc. Però aquesta infàmia mai no hauria estat possible sense la complicitat dels governs català i espanyol. Tots tres, per tant, cadascun per raons diferents, han denigrat Catalunya i han traït la memòria d’un home que mai no hauria permès que aquest patrimoni marxés del país. N’hi ha prou de llegir la carta que Centelles va escriure al seu fill Sergi el 1939, des del camp de concentració de Bram, on es trobava internat en condicions infrahumanes, i que Ignasi Aragay reproduïa recentment a l’Avui: “Escric en català perquè, sia la que sia la nostra sort i allà on estem tu, ta mare, jo i els altres familiars que puguin estar amb nosaltres, tingues l’orgull i la satisfacció de dir-te català”.

Però perquè hi hagi un traïdor hi ha d’haver algú que estigui disposat a comprar la seva traïció, i en l’afer Centelles aquest algú ha estat el govern espanyol. El govern espanyol l’ha comprada per 700.000 euros. I ho ha fet, a més, no pas amb diners seus sinó amb diners de tots els catalans, cosa que desemboca en l’escarni. “No és un espoli, és una compra”, diuen amb cinisme els fills d’en Centelles. Però sí que ho és, un espoli, perquè és repugnant que Catalunya hagi estat obligada a finançar una operació destinada a convertir un patrimoni seu en patrimoni espanyol. Per això, al cinisme de Sergi i d’Octavi Centelles, s’hi afegeix el de la ministra espanyola de Cultura, Ángeles González-Sinde, quan, mofant-se de nosaltres, diu que l’esmentat patrimoni “estarà disponible a Salamanca per a tots els ciutadans de Catalunya”, en el sentit que els catalans podrem visitar-lo sempre que vulguem. Pagant entrada, naturalment, per veure allò que és nostre, que hem creat nosaltres, que parla de nosaltres i que és part de la nostra història. L’únic bo de tot plegat és que amb proves com aquesta, que demostren fins on arriba la malignitat i la catalanofòbia del Partit Socialista –el mateix que va rapinyar l’obra de Dalí-, molts catalans podran veure que no hi ha cap diferència, cap ni una, entre aquest partit i el Partit Popular. Tots dos comparteixen un mateix projecte, que no és cap altre que consumar, a més de l’espoli fiscal, l’espoli patrimonial d’aquest país. Per això Espanya s’ha endut a casa, a corre-cuita, un arxiu que romandria seu encara que l’hagués deixat a Catalunya, atès que l’ha comprat. I és que si l’arxiu Centelles fos ara a l’Arxiu Nacional, a Sant Cugat, Espanya no tindria la sensació de posseir-lo.

Resta, finalment, l’altra peça clau d’aquest afer: el govern català. Cosa gens sorprenent, per altra banda, tenint en compte que Catalunya està governada pel mateix partit que governa Espanya. Algú n’ha sentit dir mitja paraula a la facció catalana del PSOE? No, és clar que no. Cal ser molt ximple per atacar-se un mateix. Però també hi ha la patètica figura d’Esquerra en tot això. Calen graus d’ineptitud i de desídia força extrems per fer el ridícul de manera tan esperpèntica. És escandalós que un partit que es diu independentista sigui capaç d’humiliar Catalunya fins a l’extrem de deixar-se prendre allò que és de tots els catalans. Qui pot confiar en un partit que ni tan sols, quan és al govern, és capaç de complir amb els principis més bàsics de la seva obligació: salvaguardar el patrimoni del país. És en aquestes mans que es troba avui Catalunya, unes mans que es postulaven com a netes i que la realitat ha revelat inútils.

Tanmateix, com dèiem, aquests elements en joc no excusen la innoble acció dels fills d’Agustí Centelles ni el menyspreu vers el seu pare i el seu país. Ells, per tant, són els principals culpables d’aquesta vilesa, perquè sense l’autoodi que han demostrat l’obra d’Agustí Centelles no es trobaria ara entre les quatre parets que el feixisme va fer construir per perseguir i assassinar els opositors al règim. Ja sabem que n’han canviat el nom, ja sabem que de l’Archivo General de la Guerra Civil Española ara en diuen Centro Documental de la Memoria Histórica. Però els catalans tenim la nostra pròpia memòria i, per tant, la memòria històrica de Catalunya només pot descansar a Catalunya.