Els tres culpables de l'afer Centelles. Víctor Alexandre

La vilesa que han comès amb Catalunya Sergi i Octavi Centelles, fills del fotoperiodista Agustí Centelles, no té nom i la història s’encarregarà de posar-los al seu lloc. Però aquesta infàmia mai no hauria estat possible sense la complicitat dels governs català i espanyol. Tots tres, per tant, cadascun per raons diferents, han denigrat Catalunya i han traït la memòria d’un home que mai no hauria permès que aquest patrimoni marxés del país. N’hi ha prou de llegir la carta que Centelles va escriure al seu fill Sergi el 1939, des del camp de concentració de Bram, on es trobava internat en condicions infrahumanes, i que Ignasi Aragay reproduïa recentment a l’Avui: “Escric en català perquè, sia la que sia la nostra sort i allà on estem tu, ta mare, jo i els altres familiars que puguin estar amb nosaltres, tingues l’orgull i la satisfacció de dir-te català”.

Però perquè hi hagi un traïdor hi ha d’haver algú que estigui disposat a comprar la seva traïció, i en l’afer Centelles aquest algú ha estat el govern espanyol. El govern espanyol l’ha comprada per 700.000 euros. I ho ha fet, a més, no pas amb diners seus sinó amb diners de tots els catalans, cosa que desemboca en l’escarni. “No és un espoli, és una compra”, diuen amb cinisme els fills d’en Centelles. Però sí que ho és, un espoli, perquè és repugnant que Catalunya hagi estat obligada a finançar una operació destinada a convertir un patrimoni seu en patrimoni espanyol. Per això, al cinisme de Sergi i d’Octavi Centelles, s’hi afegeix el de la ministra espanyola de Cultura, Ángeles González-Sinde, quan, mofant-se de nosaltres, diu que l’esmentat patrimoni “estarà disponible a Salamanca per a tots els ciutadans de Catalunya”, en el sentit que els catalans podrem visitar-lo sempre que vulguem. Pagant entrada, naturalment, per veure allò que és nostre, que hem creat nosaltres, que parla de nosaltres i que és part de la nostra història. L’únic bo de tot plegat és que amb proves com aquesta, que demostren fins on arriba la malignitat i la catalanofòbia del Partit Socialista –el mateix que va rapinyar l’obra de Dalí-, molts catalans podran veure que no hi ha cap diferència, cap ni una, entre aquest partit i el Partit Popular. Tots dos comparteixen un mateix projecte, que no és cap altre que consumar, a més de l’espoli fiscal, l’espoli patrimonial d’aquest país. Per això Espanya s’ha endut a casa, a corre-cuita, un arxiu que romandria seu encara que l’hagués deixat a Catalunya, atès que l’ha comprat. I és que si l’arxiu Centelles fos ara a l’Arxiu Nacional, a Sant Cugat, Espanya no tindria la sensació de posseir-lo.

Resta, finalment, l’altra peça clau d’aquest afer: el govern català. Cosa gens sorprenent, per altra banda, tenint en compte que Catalunya està governada pel mateix partit que governa Espanya. Algú n’ha sentit dir mitja paraula a la facció catalana del PSOE? No, és clar que no. Cal ser molt ximple per atacar-se un mateix. Però també hi ha la patètica figura d’Esquerra en tot això. Calen graus d’ineptitud i de desídia força extrems per fer el ridícul de manera tan esperpèntica. És escandalós que un partit que es diu independentista sigui capaç d’humiliar Catalunya fins a l’extrem de deixar-se prendre allò que és de tots els catalans. Qui pot confiar en un partit que ni tan sols, quan és al govern, és capaç de complir amb els principis més bàsics de la seva obligació: salvaguardar el patrimoni del país. És en aquestes mans que es troba avui Catalunya, unes mans que es postulaven com a netes i que la realitat ha revelat inútils.

Tanmateix, com dèiem, aquests elements en joc no excusen la innoble acció dels fills d’Agustí Centelles ni el menyspreu vers el seu pare i el seu país. Ells, per tant, són els principals culpables d’aquesta vilesa, perquè sense l’autoodi que han demostrat l’obra d’Agustí Centelles no es trobaria ara entre les quatre parets que el feixisme va fer construir per perseguir i assassinar els opositors al règim. Ja sabem que n’han canviat el nom, ja sabem que de l’Archivo General de la Guerra Civil Española ara en diuen Centro Documental de la Memoria Histórica. Però els catalans tenim la nostra pròpia memòria i, per tant, la memòria històrica de Catalunya només pot descansar a Catalunya.