Provincianisme socialista. Víctor Alexandre

És reconfortant saber que al PSOE de Catalunya només li queden uns mesos de vida al Parlament i que tan bon punt se celebrin eleccions el tripartit s’esvairà com una bombolla de sabó i el país despertarà d’un malson. Aquells que han situat Catalunya per sota de Melilla, que s’han alineat amb el PP, amb Ciudadanos i amb la Falange en contra de les consultes sobre la independència i que promouen el lerrouxisme a través de las casas regionales espanyoles no poden continuar governant aquest poble una nova legislatura. Des del punt de vista nacional, seria letal que ho fessin. La darrera atzagaiada ens l’ha servida la consellera de Treball, Mar Serna, proposant el canvi de la festa de la Puríssima amb aquest argument: “El dia 8 de desembre, més enllà que som una societat cada vegada més laica, és una festa molt religiosa, no té res a veure amb la nostra societat, s’hauria de canviar per una altra i fer l’equivalent un festiu més”. Molt interessant. Si algú no sap què és el provincianisme, aquí en té una bona mostra.

El tradicional autoodi català que els socialistes porten a sobre com una marca de fàbrica els empeny sovint a menysprear els valors del país i a enlluernar-se amb els forans. Si poguessin, esborrarien ara mateix tot allò que és o que sona “massa” català. “Però la festa de la Puríssima no és pas un valor nacional català”, pensarà algú. I és cert. La Puríssima és només una festa d’origen religiós i som molts els qui no som religiosos. Tanmateix, l’afany de semblar universalistes, progressistes, cosmopolites, moderns, laics, solidaris i no sé quantes coses més obliga els socialistes a menystenir les tradicions, per innòcues que siguin. El tió o la castanyada, posem per cas, són massa nostrades, per al seu gust. El Pare Noel i el Halloween, en canvi, fan molta més patxoca. I tant! Per això també estan suprimint les nadales de les escoles. Els infants ja no canten nadales catalanes perquè segons els socialistes fan referència al nen Jesús i esmentar-lo en una classe seria terrible, terrible. I per no haver-lo d’esmentar, com denuncia la professora de Vilanova i la Geltrú Gabrielle Deakin a Nosaltres, els catalans, els fan cantar cançons nord-americanes i del Club Súper 3. Exquisida, per cert, la resposta de Deakin a aquesta política: “Quan els nens catalans aprenen les seves cançons, no aprenen només música, també enriqueixen el seu vocabulari, coneixen la història del país i s’assabenten de com era la vida abans”.

Caldria preguntar a la consellera Serna, per tant, per què ella i el seu partit volen suprimir la festa del 8 de desembre i, en canvi, no diuen res de la Setmana Santa? Que no és de caràcter religiós la Setmana Santa? I el Nadal? I Sant Esteve? I Reis? Què en fem, d’aquestes festes? Les eliminem del calendari, també? No, el PSOE de Catalunya no les eliminaria perquè té una idea millor: deixar-les com estan, però substituint-ne el nom tradicional per un eufemisme buit i sense cap arrel. Cosa que ens porta a preguntar-los què en faran, del santoral? Prohibiran que els pares posin noms de sants als seus fills per no estigmatitzar-los? Prohibiran els noms de Josep, Maria i Jesús i tots aquells que fan al•lusió a la Mare de Déu? I què en fem, del diumenge, dominica, dia del Senyor? O de la Mercè, patrona de Barcelona, o de la Mare de Déu de Montserrat i de Sant Jordi, patrons de Catalunya? Quina és la proposta de la consellera Serna i del Partit Socialista en aquest sentit?

L’excusa que, per justificar aital disbarat, diu que a Catalunya hi ha gent d’arreu del món no és vàlida perquè estem parlant de gent que ha triat lliurement aquest país per viure, i aquest país té les tradicions que té de la mateixa manera que els països d’origen dels nouvinguts tenen les seves. Les tradicions que tenim no són perfectes, és clar que no, però són nostres i mereixen un respecte. El mateix respecte que nosaltres hem de sentir per les imperfectes tradicions dels països que visitem o que lliurement triem per viure. I si, com diuen els socialistes, les festes d’origen catòlic no tenen sentit a Catalunya, ja que no tots els catalans es consideren catòlics, cal demanar-los que, consegüentment, esborrin del calendari el 12 d’octubre i el 6 de desembre, ja que no tots els catalans ens considerem espanyols.

Homenatge a Francesc Macià (fotos, aquí)

Ridao fa les espanyes. Agustí Bordas

En el prestatge més prominent del meu despatx del ministeri hi tinc una fotografia de Pau Casals feta pel fotògraf Yosuf Karsh, el famós fill adoptiu d’Ottawa. Quan els meus visitants em pregunten qui és el personatge de la fotografia, em dedico a fer proselitisme catalanista i, alguna vegada – mentre se’m fa un nus a la gola – els he fet mostra de les emocionants paraules del geni català davant l’auditori de les Nacions Unides. Efectivament, tal com afirmà l’any 1971 el il·lustre fill de El Vendrell, el parlamentarisme català va néixer abans i tot que el parlamentarisme anglès.

Malauradament, mentre el Parlament de Catalunya només pot debatre els limitats afers corresponents a una comunitat autònoma sota domini espanyol, la Cambra dels Comuns britànica roman l’epicentre del parlamentarisme democràtic modern. Precisament, aquest diumenge, mentre la televisió canadenca retransmetia en diferit els sublims debats entre el Primer Minstre Gordon Brown i el cap de l’oposició David Cameron, no vaig poder evitar recordar l’estat d’indigència intel·lectual que es respira a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella cada cop que hi ha de prendre la paraula l’actual President de la Generalitat. A més, fou hilarant sentir com Gordon Brown es dedicà a justificar el lamentable estat de l’economia britànica gràcies a la comparació que féu amb l’encara més precària economia espanyola.

La terrible desgràcia que suposà la invasió espanyola de 1714 no només significà la interrupció del nostre parlamentarisme sinó que, anys més tard i en absència de dictadura, comportà la presència continuada de parlamentaris catalans a les Corts estrangeres de Madrid. Com una maledicció de caire màgic, els sis-cents quilòmetres que separen Catalunya de Madrid són suficients per transformar destacats catalanistes en compromesos estadistes – espanyols, és clar. Sembla que la paraula clau per formalitzar aquest encanteri és “governabilitat”. Cambó, Companys, Roca, Puigcercós, Duran i Lleida i, més recentment, Ridao han caigut de forma ineluctable en aquest parany. Mentre guanyen premis d’oratòria o bé d’atractiu sexual, els parlamentaris catalans a Madrid es converteixen en part de l’engranatge estatal espanyol.

Coneixem prou bé la dinàmica dels parlamentaris catalans a Madrid; de forma – suposadament – èpica, es negocien uns pressupostos que, amb tot l’esforç del món, arriben a ser prou satisfactoris com per garantir el suport català al govern espanyol de torn. Les quatre engrunes que aconsegueixen els nostres valents parlamentaris – com els 20 milions d’Euros aconseguits per ERC en la recent negociació del Senat – són presentades com compensacions extraordinàries pel suport català. La veritat però, és que 20 milions d’euros corresponen a una mil•lèsima part (1/1000) de l’espoli fiscal que pateix la nostra nació cada any. Per acabar-ho d’adobar, mentre aquesta misèria permet a la caverna espanyolista l’acusar-nos de fenicis, la despesa efectiva de l’Estat a Catalunya mai no s’acosta al 100% dels fons pressupostats. És la cançó de l’enfadós.

És hora de parlar clar: la presència catalanista a Madrid no serveix per a res. Entenguin que no parlo dels diputats socialistes i populars provinents de Catalunya ja que ells mai no han exercit de catalanistes. Així doncs, la realitat és tossuda i el catalanisme polític sempre acaba fent el ridícul quan es demostra que l’espanyolisme ens ha tornat a prendre el pèl. L’haver mantingut l’estabilitat política quan hi havia soroll de sabres o l’haver garantit l’entrada de l’Estat espanyol a la zona Euro ens és recompensat amb el menyspreu més absolut.

Ha arribat el moment del divorci. La publicació de la propera sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatutet ha de servir per exemplificar la separació efectiva entre l’Estat espanyol i Catalunya i la mesura immediata hauria de ser la retirada de la representació parlamentària catalanista de les Corts espanyoles. Al capdavall, els nostres diputats i senadors no hi han de fer res en un parlament aliè.

La consulta sobre la Independència, a Barcelona

Després de mesos de contactes i reunions demà es presentarà Barcelona Decideix, el moviment que amb el recolzament decidit de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència promourà la Consulta a Barcelona. També es presentarà el web www.barcelonadecideix.cat.

La presentació anirà a càrrec de persones representatives dels diferents districtes i de les moltes entitats i associacions que treballen a Barcelona.

Totes les persones que vulgueu formar part dels grups de treball adreceu-vos a partir de demà a www.barcelonadecideix.cat. Comptem amb tothom per formar plegats Barcelona Decideix!

La presentació es farà davant de la Sagrada Família com a símbol que és de la ciutat i de catalanitat.

Sí a la Independència

Francesc Macià, 150 anys després (crònica, aquí)

O ets Espanyol o ets Català

En aquest País tenim la tendència a l’esquizofrènia col•lectiva, sobretot quan alguns teòrics pares de la pàtria espanyola moren. Ens va passar en el covard assassinat per part d’ETA de l’Ernest Lluch i ens ha passat en la mort d’uns dels pares de la Constitució “Espanyola” en Soler Tura. El nostre condol per endavant.
Però cal separar el dolor per la mort de les persones, de la feina feta. No fer-ho és falsejar la realitat. La mort no pot amagar el treball, la feina i el servei al País sigui a Espanya o Catalunya. Però sobretot cal ser fidels a la realitat.

Si Ernest Lluch va ser un dels pares de la famosa LOAPA (llei per dinamitar l’autogovern de Catalunya), Soler Tura va ser un dels pares de la Constitució Espanyola, on va defensar clarament un visió anticatalana d’aquesta constitució. Avui patim aquell greu error de la transició on per ser solidaris amb Espanya alguns van renunciar a Catalunya.

Obrir les portes de la Generalitat per acollir la capella ardent de personalitats de la política espanyola deu ser el políticament correcte, però veure com “grans amics” de Catalunya com el Princep Felip, Jiménez de Parga, el fill d’Adolfo Suarez o la ministra autora de la venjança de l’arxiu de Salamanca fan gala del seu espanyolisme a la seu del govern del nostre País, ens dol.

I pel contrari, els veritables patriotes del País els hi neguem el dret a ser herois a la seva terra, amaguem masses vegades a tots aquells que fins i tot han donat la vida en la defensa de la nostra dignitat.

És, aquesta Constitució Espanyola, la que ens impedeix exercir el dret democràtic i inalienable a decidir; és la que no permet anular el consell de guerra indigne contra el nostre President Lluís Companys i els milers de consells de guerra que van comportar l’assassinat de milers de patriotes catalans, és la que cada dia ens fa més pobres, és la que dia a dia ens vol impedir la nostra llibertat, és la que ens impedeix que guanyem al Palau Sant Jordi la Copa Davis de torn i a la que tenim dret...........

La independència guanya

Per sobre de tot, democràcia. Els ciutadans de Catalunya consideren que el seu país pot decidir el propi futur polític sense limitacions, sempre que es respectin els procediments democràtics. No només això, sinó que, per primera vegada, hi ha constància demoscòpica que la victòria del sí és perfectament possible. Ho demostra un macrosondeig encarregat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) al qual ha tingut accés l’AVUI, que ofereix uns resultats demolidors: un espectacular 83% dels enquestats creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític, mentre que els que s’hi declaren en contra no arriben al 15% del total. La xifra estrella, però, és el 50,3% dels ciutadans que responen que, en el cas d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, votarien afirmativament. Crida l’atenció, en aquest sentit, que només un 17,8% tenen decidit que, davant l’urna, prendrien la papereta del no. En aquest cas, els que es declaren abstencionistes són un 24,6% i només un 7,2% entren en l’apartat del No ho sap / No contesta.

‘Sí’ racional, ‘no’ emocional
De tota manera, l’enquesta, que ha tingut el suport del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, que depèn de la Generalitat, ofereix resultats imprevistos. Els principals motius dels partidaris del sí addueixen un cert percentatge de resultats emocionals –com, per exemple, un 29,6% que confessen que pateixen un fort cansament respecte a Espanya–, però combinats amb d’altres de tipus econòmic i de relació amb l’aprofundiment democràtic. Curiosament, en canvi, el grup que més apel·la als sentiments és el dels que votarien en contra de la independència. La immensa majoria introduiria la papereta del no, segons l’estudi, bàsicament per sentiment o convicció personal. Hi ha més sorpreses encara en l’apartat de la percepció de la independència com a possibilitat. Per origen dels enquestats, són els nascuts fora d’Europa els que creuen que aquest escenari és probable. De fet, són els únics que confien que la independència de Catalunya serà tangible algun dia. Un 50,2% consideren que això passarà en una data sense determinar i només un 42,1% consideren que aquest escenari no es donarà mai. A partir d’aquí, com més proximitat a Catalunya, menys es creu en la possibilitat que s’arribi a disposar d’un Estat propi. Els originaris de la resta d’Europa i d’Espanya afirmen que Catalunya no serà mai independent en uns percentatges que superen el 50%. Però són els catalans de naixement els que veuen menys clar que el seu país esdevingui mai un Estat. Només s’ho creuen un 28,1%, per un contundent 63% que asseguren que això no passarà ni ara ni mai. És a dir, haver nascut a Catalunya disminueix molt la convicció en les prediccions independentistes i, per contra, els ciutadans provinents d’altres llocs se sorprenen menys del fet que un procés d’aquest tipus sigui possible.

Cau un mite
L’estudi està fet sobre un mapa de sis vegueries. Per territoris són les comarques gironines les que aportarien més vots afirmatius (64,5%). A poca distància se situa la vegueria de les comarques centrals, amb un 64,2% de partidaris del sí. Les Terres de l’Ebre (63,4%) també hi votarien favorablement, així com les de Ponent (56,3%). Per sota del 50% només hi ha dues vegueries, la del Camp de Tarragona, amb un 47,2%, i la de Barcelona, que baixa fins al 46,3%. Cal dir, però, que el sí seria l’opció guanyadora a tot arreu i que és Tarragona (25,9%) i no pas Barcelona (19,8%) la que registra un percentatge més alt de partidaris del no a la independència de Catalunya. Cauen els mites.

FITXA TÈCNICA
Recollida de la informació: enquesta telefònica assistida per ordinador (C.A.T.I).
Dates del treball de camp: del 14 de setembre al 2 d'octubre de 2009.
Univers: població de 15 a 74 anys (ambdós inclosos).
Àmbit: Catalunya.
Mostra final: 2.614 entrevistes.
Error mostral: ±2% calculat per a un nivell de confiança del 95,5% i sota el supòsit de màxima indeterminació estadística (p=q=50) segons la fòrmula d'errors mostrals per universos infinits.

Font: AVUI.cat

Baixa't el macrosondeig en pdf

L'editorial: dignitat?

L'editorial conjunta dels dotze diaris catalans demanant al TC que respecti l'Estatut em fa pixar de riure d'una banda i em sembla magnífic de l'altra. Em fa pixar de riure que els directors de La Vanguardia i El Periódico -que es veu que són els autors de l'editorial- ens vulguin fer creure que vetllen per la dignitat de Catalunya, quan els seus diaris contribueixen cada dia a rebaixar-la. On és la voluntat de dignificar Catalunya en un diari barceloní escrit en una llengua que ens va ocupar i en un altre que en les traduccions destrossa el català? On era la voluntat de dignificar Catalunya quan tots dos diaris, a través d'editorials i notícies, van celebrar un acord de finançament que no només no arregla gairebé res sinó que resulta que no compleix l'Estatut? Perquè és clar, no et pot semblar bo un pacte que incompleix l'Estatut i després fer un editorial demanant que Espanya te'l respecti. O dit d'una altra manera, de què servirà l'Estatut que ens acabin donant si després el nostre govern no ha d'exigir que es compleixi?

En fi, que als dos diaris que van propulsar l'editorial els és igual la dignitat de Catalunya, els és igual si el nostre Estatut diu que som una nació, els és igual el finançament que tinguem i els és igual si la llei s'aplica o no. Ells el que volen és mantenir l'statu quo, que no hi hagi trencadissa. Per això ara preguen perquè el TC no faci una destrossa, perquè si això passa, els radicals separatistes armarem un sagramental i els dubtosos començaran a veure que amb Espanya no hi ha manera. L'editorial, més que un reclam és un consell de col·lega a col·lega. "Vigileu o ens fotran!". I aquí és on jo veig la part positiva del cas. La Vanguardia, El Periódico i les ideologies que representen, estan espantats. Espantats de veure que l'independentisme creix i espantats de veure com Espanya, lluny d'intentar apaivagar el foc, encara hi tira més llenya. El moviment independentista ho està fent bé perquè està forçant els actors més centralistes de Catalunya a fer un discurs cada cop més sobiranista. És igual que el facin només per evitar un mal major. La qüestió és que s'hi veuen obligats i que això va a favor nostre. L'única cosa que ens separa de la llibertat és que encara no hi ha prou catalans que la vulguin. Això és el que hem de solucionar, fent-los veure que les seves butxaques -i la seva dignitat- hi sortirien guanyant. Encara no som majoria, però aquest editorial demostra que som suficients com per anar posant les forces centralistes entre l'espasa i la paret. L'objectiu és anar movent l'independentisme cap al centre, que deixi de ser vist com una opció radical per passar a ser vist com una opció sensata; i que l'opció que es consideri esbojarrada i extremista, sigui la de voler col•laborar amb una Espanya que fa el que li dóna la gana.

Àstrid Bierge

La nòmina catalana

Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya tingués Estat propi. En aquest cas, una família que cobra 4.000 euros bruts al mes, guanyaria gairebé 9.000 euros més a l’any. Aquests són els comptes que ha fet el Cercle Català de Negocis (CCN), un grup d’empresaris independentistes que presentaran, dimarts a Sant Cugat i dijous a Barcelona, la Nòmina Catalana a tots els empresaris que hi vulguin assistir. Compten amb el suport d’economistes com Emili Valdero, Jacint Ros Hombravella i Elisenda Paluzie, que clourà l’acte de Barcelona, i de l’enginyer Xavier Roig.

Els càlculs estan fets sobre la base que Catalunya, com a Estat propi, utilitzés el dèficit tributari actual amb Espanya per reduir els impostos directes: abaixar els tipus de l’IRPF en tots els seus trams, fins a una mitjana d’un 48,5%; reduir les quotes a la Seguretat Social en un 13,2% i reduir l’impost de societats per deixar-lo en un 20%.

Tot plegat costaria 8.200 milions, un terç dels 22.000 milions en què està calculat l’espoli fiscal. La resta, explica Ramon Carner, president del CCN, s’utilitzaria per assumir les competències pròpies d’un Estat i que ara Catalunya no té, i, a més, a polítiques socials i pensions i a construir i millorar les infraestructures.

La Nòmina Catalana és producte de molts mesos de treball per part del CCN i ara volen oferir-la als seus associats, més de mig miler, perquè la donin als seus treballadors juntament amb la nòmina real: “La Nòmina Catalana ha de ser la corretja de transmissió del sentiment nacional de l’empresari cap als treballadors, que així veuran el que hi perden. És important fer evident que l’espoli fiscal afecta totes les classes”, explica Carner. El CCN calcula que uns 10.000 treballadors catalans ja rebran la nòmina catalana aquest mes.
Units per la butxaca

Sobre les possibles reticències d’empresaris a apostar per l’independentisme per por a no vendre a Espanya, Carner es mostra clar: “El que té un prisma espanyolista, és un empresari mort, i nosaltres volem l’empresari del futur. El mercat mundial és molt més important que el mercat espanyol”. Al marge d’ideologies, el que vol el CCN és “unir els catalans basant-se en la butxaca. La ideologia desuneix; la butxaca uneix, i amb la crisi més”, conclou Carner.

Font: AVUI.cat

Comunistes mon amour

La setmana passada, arran del meu article ‘Estimats comunistes’, publicat en aquestes mateixes pàgines volàtils, vaig poder detectar, en els comentaris dels lectors, un prejudici bastant estès, el qual podríem resumir amb les paraules d’un l’articulista d’aquest mateix diari, Miquel Martín, que va deixar escrit que gràcies a l’herència del comunisme ara tenim una esquerra verda, l’única, diu ell, preocupada pel terrabastall climàtic.


És a dir, que de l’utopisme carnisser comunista va ser una farsa horrorosa —reconeguda gairebé per tothom amb dos dits de front—, però que en la seva intenció hi ha hagut mesures lloables, les quals, posades al dia, són les úniques que poden salvaguardar idees com la justícia social o la sostenibilitat.

El que no deuen saber els que afirmen aquestes coses és que, reivindicant el comunisme com a portador d’aquestes ànsies romàntiques van contra la veritat històrica: el pensament bolxevic va esclafar també els qui les esgrimien en el seu moment; els comunistes que triomfaren es van encarregar d’eliminar tots els que pensaven d’una manera similar als que ara es posen la medalla, curiosament, de ser els seus hereus! És a dir, reivindiquen l’herència d’un pare que pretenia eliminar-los.

A més, els que així pensen lliuren tot el comunisme al totalitarisme leninista i stalinista, el qual era d’un nacionalisme agressiu i triturador de totes les altres realitats nacionals i ètniques que incloïa (i inclou) Rússia: ucrainians, txetxens, jueus, tàrtars…

Basti un exemple: el moviment ecologista no comença a Europa ni a Rússia de la mà de l’esquerra, sinó als Estats Units als anys seixanta; tothom està d’acord en posar com a gènesi del moviment ecologista el llibre ‘La primavera silenciosa’ de Rachel Carson (una científica, no cap militant de cap partit): només en un país desenvolupat, culte, i amb una ciència poderosa podia sorgir la percepció real del mal que podien fer els pesticides en el medi ambient, per exemple. És a dir, és als demoníacs Estats Units —capdavanters en ciència i tecnologia que permet detectar-ho— on es descobreix de quina manera l’home pot estar fent mal a l’entorn planetari.

¿Què feia mentrestant el comunisme? Ara es declara portador de les idees verdes, però mentre aquestes començaven a córrer—repeteixo, des dels EUA…— als països comunistes es contaminava molt més que als països capitalistes! Escolteu aquestes paraules: ‘L’horror ecològic de l’antiga URSS no té rival a cap lloc del planeta. El menyspreu per la naturalesa i la salut de la població inculcats per la industrialització forçosa de l’estalinisme ha quedat en la ment de tots, particularment de la classe dirigent’. ¿Qui així parla sabeu qui és? Doncs el líder de Greenpeace a Rússia, Litvinov!

No sé d’on ha sorgit la idea, doncs, que ‘els hereus posats al dia’ dels comunistes són l’esquerra verda. Va contra la veritat dels fets; a més, tampoc oblidem que la tirania comunista de Kim Jong-Il —que no censuren els comunistes nostrats— és un dels països capdavanters en proves nuclears arreu del planeta. I mireu aquesta llista: entre els deu llocs més contaminats del món, a dia d’avui, n’hi ha quatre de Rússia —per culpa de la política comunista, com explica el líder Litvinov—: i els dos primers llocs són russos, a més, i tot per culpa de la Guerra Freda contra el maleït capitalisme destructor de l’atmosfera! ¿Sí o no?

És a dir: que comunisme no té res a veure amb protecció del medi ambient. I que els comunistes ‘actualitzats’ s’atribueixin la seva defensa en exclusiva em sembla, més aviat, una blasfèmia. ¿Com poden ser verds i, alhora, reivindicar el llegat comunista? És totalment contradictori.

Més coses: un comentarista deia que sense comunisme no hi hauria Seguretat Social. Doncs, tampoc, miri: l’Estat del Benestar és un invent alemany del segle XIX, el canceller Bismack, que no tenia ni un pèl de comunista, va implantar les polítiques de protecció social —ell en deia ‘Cristianisme aplicat’— per mirar de fer front a les reivindicacions comunistes, engegades vint anys abans pel Manifest de Marx. És a dir: és la gènesi del moviment obrer la que aconsegueix la implantació de la seguretat social, és cert, però no els bolxevics de gairebé cinquanta anys després —que van abolir-lo. I així recordem els obrers polonesos de Lech Walesa: els obrers de les drassanes de Gdansk s’oposaven a la política del suposat ‘paradís dels obrers comunistes’. Els obrers polonesos contra els hereus de Stalin!

Més dades: l’expressió ‘Estat Social i democràtic de dret’ és més antiga que els bolxevics, els quals la consideraven una perversió que s’havia de tallar per implantar la vertadera igualtat a la força. ¿Sabeu qui va implantar la Seguretat Social a Espanya? ¿No?

Doncs Franco!, i ja en plena Guerra Civil: molts dels anomenats avenços socials han vingut de la mà de governs altament conservadors. No fa falta ser comunista per crear polítiques de protecció social, ni ser d’esquerres ni de dretes per fer caritat a qui ho necessita, ni per tenir consciència ecològica. A vegades volen que sembli que si vostè s’apiada d’un gos apallissat o d’un veí a l’atur ho fa perquè l’esquerra —verda o roja— l’ha conscienciat. Un altra perversió ideològica: voler-se atribuir la paternitat dels sentiments altruistes de la ciutadania.

Diu també Miquel Martín: ‘A casa nostra convindria recordar que, durant dècades, l’única resistència antifranquista real van ser els comunistes’. Doncs miri, això tampoc és veritat: des del catalanisme (més o menys liberal, o independentista, ‘Estat català’, d’esquerra republicana…) es va fer molta oposició, des del primer dia, al règim franquista, i em sembla que la democràcia cristiana, per exemple, no té ni un pèl de comunista —Jordi Pujol, a la presó, i torturat…—, talment els republicans espanyols o els carlistes, o les altres ales de l’esquerra radical, com socialistes i anarquistes, els quals, a més, eren atonyinats pels propis comunistes, per les mateixes raons que matxucaven els burgesos. Hi havia, en temps de Franco, molts més partits polítics prohibits que els pròpiament comunistes. ¿Per què, doncs, donar-los l’exclusiva de l’oposició al dictador? Deixem de dir mentidetes, i fem servir una mica el carnet de la biblioteca.

A més, ¿quina legitimitat o puresa podria atorgar la simple oposició a la tirania franquista? Franco va ser un dictador infame —i un assassí de masses en bona mesura—, però si hagués perdut la Guerra Civil i Espanya hagués caigut en mans del partit comunista en l’òrbita bolxevic doncs no sé què hauria estat pitjor. Entre la Rússia de Stalin dels anys quaranta i cinquanta i l’Espanya de Franco trio aquesta, molt més respirable, sobretot a partir dels anys seixanta. Entre un totalitarisme i un autoritarisme hi ha diferències de grau: també la infàmia admet gradacions. Sí, un Pol Pot ibèric hauria pogut ésser molt pitjor que el tristíssim franquisme: potser el nostre Mariscal Tito hauria exterminat tots els catalans, un per un, un genocidi amb sang i fetge, amb milions i milions de morts —la capacitat per matar del Partit Comunista espanyol està més que demostrada en el llibre Paracuellos, de Ian Gibson, on es documenten dos milenars d’assassinats (serveixi de recomanació literària).

Un altra ximpleria —i acabo—: “l’independentisme que es trencava la cara, el que arriscava, procedeix de la tradició marxista”. Doncs tampoc, senyor Martin; Lord Byron marxa a Grècia per lluitar per la independència dels grecs contra els turcs l’any 1823, quan Marx tenia només 5 anyets. L’independentisme és d’arrel romàntica, deriva de Herder (segle XVIII) i del nacionalisme sorgit arreu d’Europa després dels estralls de Napoleó. La tradició marxista va ofegar les petites ètnies i nacions —tota utopia igualitària sempre vol esborrar les diferències.

Doncs res: alegria i, a la taula, bones maneres, que gràcies als comunistes i als seus hereus ara sabem agafar la forquilla i no fem rots mentre degustem les postres.


Melcior Comes / Escriptor Mallorquí, llicenciat en dret, i guanyador del premi Josep Pla de Literatura 2008

Acte Nacional de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència

El proper diumenge 29 de novembre a les 12:00h a l´auditori del Fòrum de Barcelona, celebrarem l’Acte Nacional d’inici de la campanya de la Consulta sobre la Independència. En aquest acte hi intervindran representants de les Comissions Organitzadores de tot el país a més del filòsof Josep-Maria Terricabras.

Aprofitarem la trobada, i de les 10:00h i fins les 12:00h convocarem el Consell Plenari de la Coordinadora de la Consulta sobre la Independència on farem tallers de formació en cadascun dels àmbits de treball prioritaris de la Consulta: campanya de participació, vot anticipat, jornada electoral, aspectes jurídics...

Volem omplir l´Auditori del Fòrum de Barcelona, que té una capacitat per 3.500 persones. No és fàcil, però si ho aconseguim donarem una imatge de força que impulsarà la Consulta en tot el territori just en el moment que comença formalment la campanya de participació. Per això demanem a tothom un esforç de mobilització i que es difongui l’acte al màxim.

Una sala amb tanta capacitat l’hem hagut de llogar. No disposem de cap subvenció pública, per això haureu de fer un ingrés de 5€, cadascun dels voluntaris i adherits a les Comissions Locals que hi vulgueu assistir, i de 10€ el públic en general, al compte corrent de la Caixa de Pensions 2100/3084/89/2200404263. Podeu fer l´ingrés de forma individual o col·lectiva. Guardeu el resguard, serà la vostra entrada. El mateix dia de l´acte -si queden places disponibles- es vendran entrades a la guixeta del Fòrum a 10€.

Més informació a: www.referendumindependencia.cat

Estimats comunistes

Aquesta setmana hem celebrat la caiguda del mur de Berlin, i això, que a la capital alemanya ha estat commemorat amb canapès de fruita confitada i focs d’artifici, ha fet treure el cap als comunistes més gratinats, als quals se’ls ha demanat el parer sobre la caiguda de la trista farsa comunista.

Els comunistes són una gent molt graciosa, molt recalcitrant. Aquest diari digital va publicar dilluns passat una suculenta contraposició d’idees entre un brillant Carles Llorens (CiU), i Jordi Miralles (d’EUiA), on aquest darrer va deixar anar veredictes corprenedors, grans bogeries que fan plorar els àngels: reivindicacions de personatges tan sinistres com Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin: “Sense les elaboracions i pràctiques d’aquests dirigents revolucionaris (i d’altres) no es poden analitzar els avenços civilitzadors que ha viscut el món”. Això va dir el senyor Miralles.

Jo no sé si el senyor Miralles llegeix, viu en aquest planeta o si és simplement intel•ligent, però el que demostra amb aquestes paraules és que té una intolerància inexprimible a la veracitat dels fets, una incorregible mania per no adonar-se de la naturalesa de tot el que aquests personatges —assassins de masses, o ideòlegs de matances de burgesos— van atrevir-se a executar o a promoure. (Déu meu, si basta llegir la vikipèdia!)

Segurament, el senyor Miralles considerarà que jo sóc el desinformat, que estic emmetzinat per una historiografia capitalista o tendenciosa o ideològicament adreçada a mantenir les desigualtats socials, encara que crec que la veritat —del que feren aquests individus que ell no critica ni qüestiona— està per sobre del que jo o ell en pensem. Suposo que, per Miralles, tot el que expliquen Eric Hobsbawn, Tony Judt, Solyenitzin, Berlin, Brodsky, Gao Xingjian, Shalámov, i tants d’altres estudiosos i literats que han parlat de la mania d’aquests personatges per portar la gent en camps de reeducació —d’on no en tornen amb gaire salut, o convertits en cadàvers muts—, doncs tot això deu ser mentida, ¿oi?: els ‘avenços civilitzadors’ que aquesta gent ha portat al món són tan majestuosos que poden amagar, disculpar, dissimular, els milions de persones que moriren sota la fèrula de la seva bondat humanitària.

Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin han fet molt menys —molt i molt menys!— per la humanitat que l’inventor de la bombeta de baix consum, o que Pietro Ferrero, creador de la Nutella. ¿Hi ha cap ‘avenç civilitzador’ que pugui competir amb el lliure mercat i la democràcia? ¿Quin?

Elogiar aquesta genteta —Mao, Lenin…— és d’una perversió moral sorprenent, sobretot a aquestes altures de segle, sí, sobretot després de tots els testimonis, historiadors, biògrafs, de tots els que van poder avaluar en la seva pròpia pell aquests ‘avenços civilitzadors que ha viscut el món’ dels quals ens parla Miralles. Segur que Miralles considera que tots aquests personatges són els pares d‘el compromís amb la lluita contra les desigualtats i per la justícia social’. Assassins plens de bones intencions; Miralles salva els assassins perquè ho feien de bona fe —‘l’estimava, per això la vaig matar, etc…’, així parla el criminal masclista—: volien fer de la humanitat una raça més igualitària i més pura, a base d’eliminar els que se sentien una mica allunyats d’aquest somni infantil i sinistre.

¿I si jo sóc partidari de les desigualtats? Perquè en sóc: de les desigualtats de resultats. ¿És igual que jo el senyor Miralles? ¿Igual en què? Estic segur que ell amb la seva tasca política guanya més diners que jo alineant paraules —sóc un míser poeta liberal—, però: ¿tinc dret, en nom de la igualtat, a demanar un tros del seu pastís? ¿Me’l donarà? ¿Com podria fer jo per donar-li una mica del meu escàs talent literari i humanístic, ell que, pel que sembla, n’està més necessitat? La seva incapacitat per llegir un llibre d’història —o d’economia—: ¿no el fa inferior a tanta altra gent que podria no fer de la política un ofici frívol i pocavergonya?

¿Com s’ho farà per corregir la desigualtat que crea un argument superior, una eloqüència més elaborada, una superior bellesa física, un invent més útil que un altre? ¿Qui decideix quina desigualtat s’ha de corregir? ¿Jo? ¿O Miralles? ¿O el fantasma de Mao i Lenin, passejant-se per les Rambles fent llistes negres de gent que cal reeducar amb la fredor d’un canó d’escopeta a la nuca? ¿Per què, si és que volem corregir les desigualtats, no comencem apartant de la vida política i pública els més imbècils de la tribu?

En el col•loqui que esmentava —entre Llorens i Miralles— tinc molt clar que hi ha una desigualtat: Llorens està molt per sobre: en argumentació, en veritat, en elegància, i Miralles està per sota, tant que frega la ignomínia, tant que cau en l’apologia dels assassinats de masses. ¿Què faria Miralles si tingués el poder? Segurament enviar-me a mi a un camp de reeducació, on, curiosament, no em deixarien llegir els autors que diuen la veritat sobre l’home i la seva història horrorosa. Al camp de reeducació hi anirien arribant tots els col•laboradors d’aquest diari digital, i una bona part de la seva audiència. Quina tristor!

A més, però, els comunistes que queden no van de cara. Pels comunistes la democràcia no és el punt d’arribada. Si poguessin l’abolirien, perquè les majories no desitgen aquesta igualtat creada a cops de martell. Els comunistes creuen en una minoria de savis selectes directors del món, un petit comitè del Partit que dictamina, mana i dirigeix l’economia, la cultura i la vida civil: un grupet d’il•luminats que tot ho saben i que ens poden dir què hem de fer en tot moment. Són els purs, els nets de cor, els reis filòsofs que no solen tenir manies a l’hora de sacrificar unes quantes desenes de milers de dissidents, tots perquè el país —la massa oprimida, els bons ara redimits sota el Terror— ho exigeixen per arribar a la igualtat de fet.

¿Què és ser comunista l’any 2009? Ho demanava el diari El País a dos innocents que segueixen militant en el PC; una noia deia que ser comunista significa el mateix de sempre: repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció. A més, elogia Cuba dient que és més democràtica que Espanya (?), i accepta que hi hagi presos polítics a les presons cubanes, reeducant-se. ¿Us imagineu? Això ho diu una noia de vint-i-sis anys, que milita a EU des dels vint!

Déu meu: surt el secretari general dels comunistes ibèrics, un tal Centella, i diu que ‘els comunistes no hem de demanar perdó’. Admet els crims que en nom del comunisme es van cometre però no se’n sent hereu, encara que el programa polític que esgrimeix davant els nassos del paisanatge els pressuposa: ¿com podrien fer aquest repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció si no és tancant la classe empresarial a la presó, expropiant una part de les nostres cases i portant a reeducar els qui no els agradi que els fiquin la mà a la butxaca o manifestin desacord?

Diuen que treballen pel proletariat, però —ho mostrava Ferran Sáez en un article memorable aquesta setmana—: els barris proletaris no els voten.

El proletariat —com deia Tom Wolfe en el llibre que us recomano aquesta setmana, El periodisme canalla i altres escrits— està de vacances al Carib amb la seva tercera esposa.

Fins i tot en temps de crisi, el proletariat no es deixa enganyar i quan sent això de ‘el problema segueix sent el capitalisme’ es posa la mà a la butxaca, es treure uns bitllets de cinquanta i es compra un bon parell de sabates de xarol.


Melcior Comes / Escriptor Mallorquí, llicenciat en dret, i guanyador del premi Josep Pla de Literatura 2008

Suspès de sou i feina per defensar el seu nom

El cambrer del restaurant 'Coloma' del Masnou Jaume Valls ha estat suspès de sou i de feina per dir-li a un client que es diu 'Jaume' i contestar així als crits de 'Jaime' que li feia un client. Segons explica Valls el client, un habitual que anava begut, el va provocar en diverses ocasions cridant el seu nom en castellà i amb un to despectiu: 'Mira el Jaime éste'. Llavors Valls es va sentir ofès i es va dirigir al client per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català, i que no dir-li així era una falta de respecte. Aquesta resposta va irritar el client, que va amenaçar els propietaris del local amb no tornar-hi si Valls continuava treballant-hi. L'empresa ha sancionat Valls durant una setmana al·legant 'manca de lleialtat'.

Els fets es remunten al passat 10 d'octubre al voltant de les dues del migdia, quan en Jaume Valls va entrar a treballar al restaurant 'Coloma' del port del Masnou. Aquest treballador explica que es va posar a servir les taules mentre, des de la barra, sentia com un dels clients habituals de l'establiment anava cridant frases com 'Mira el Jaime éste', amb ànim de 'provocar' Valls.

El cambrer assegura que es va fer el sord es diverses ocasions perquè el client havia begut, però reconeix que va arribar a un punt en el qual no va poder suportar més aquella situació i es va dirigir al client. 'Es tracta d'un client habitual amb el qual teníem un bon tracte: parlàvem de futbol, econòmica, política...', comenta Valls. Aquell dia també s'hi va dirigir per 'fer-li entendre' que el seu nom és 'Jaume' i no 'Jaime'.

Va ser en aquest moment quan la conversa, segons Valls, o la discussió, segons l'empresa, va anar pujant de to. Finalment, el client va amenaçar el propietari del local amb no tornar-hi si Valls continuava treballant-hi. L'empresa va demanar al cambrer que es disculpés al client, però Valls no ho va fer, al·legant que l'havien ofès: 'És una falta de respecte', assegura.

Un mes després dels fets, 'Coloma' ha comunicat a aquest cambrer que l'imposa una sanció de sou i feina durant una setmana, al·legant 'manca de confiança i lleialtat'. Valls recorrerà la sanció i estudia també presentar una denúncia contra el client amb el qual es va discutir perquè aquells fets, comenta, li han suposat un perjudici econòmic i d'imatge.

Jaume Valls comenta que la discriminació en vers el català és un fet 'habitual' i amb el qual s'hi ha trobat en diverses ocasions al llarg de la seva vida professional. 'Déme la carta en castellano' o 'Hábleme en castellano' són algunes de les expressions més comuns, segons Valls. 'Les persones que ho demanen sempre ho fan d'una manera impositiva', afegeix

Font: Directe.cat i Nació Digital

Les columnes es podrien inaugurar l'11 de setembre

Les quatre columnes que Puig i Cadafalch va construir a Montjuïc el 1919 i que el dictador Primo de Rivera va fer enderrocar el 1928, perquè eren un símbol de catalanitat, es reconstruiran a partir del mes de febrer de l’any que ve. L’Ajuntament, que ahir va presentar oficialment el projecte de construcció, confia que el monument estarà acabat en un termini de set mesos i, segons aquesta previsió, es podria inaugurar l’Onze de Setembre de l’any que ve. El piromusical de la Mercè, que tanca la festa major de Barcelona, ja podria incorporar les quatre columnes com a part de la posada en escena de l’espectacle.

Les obres per fer de nou les quatre columnes i adequar-les a l’entorn costaran uns dos milions d’euros, tal com va avançar l’AVUI en la seva edició d’ahir. El cost de l’obra i el conjunt del projecte va ser presentat ahir pel tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, Ramon García-Bragado, juntament amb el president del grup municipal d’Esquerra Republicana (ERC), Jordi Portabella.

Les columnes originals feien uns vint metres d’alt per dos metres de diàmetre i estaven col·locades a la plaça Amèrica, avui plaça Carles Buïgas, en el mateix emplaçament on ara hi ha la Font Màgica. En la reconstrucció es mantindrà el mateix diàmetre, però l’alçada serà de 18,7 metres perquè no sobrepassin els dos pavellons laterals de la plaça del Marquès de Foronda (Maria Cristina i Alfons XII), que també són obra de Puig i Cadafalch. La disminució de l’alçada es fa també per donar una millor perspectiva al monument.

Les torres originals s’aguantaven directament sobre el sauló de la plaça, però ara es col·locaran sobre una peanya de 20 metres quadrats de pedra del Figaró. Després del llarg litigi que ha enfrontat la Xarxa d’Entitats i l’Ajuntament, es va decidir finalment que les columnes es col·locarien en posició frontal a l’avinguda de Maria Cristina i mirant cap a les Torres Venecianes. Però el grup municipal del PP ha presentat una al·legació en què demana que es col·loquin de costat.

Font: AVUI.cat

Multat per dur el CAT a la matrícula

La Guàrdia Urbana de Barcelona va multar dissabte un conductor perquè duia a la matrícula del cotxe el distintiu CAT. El conductor es va negar a desenganxar l'adhesiu i els agents van decidir sancionar-lo. Segons el reglament, dur un adhesiu a la matrícula és sancionable, però la Guàrdia Urbana no té instruccions de multar els conductors que portin el CAT.

David Fernàndez Escolà, membre de la junta provisional de Reagrupament Vila de Gràcia, ha estat sancionat per circular amb el distintiu CAT enganxat sobre la E de la matrícula del seu cotxe. Segons Fernàndez, els agents van amenaçar de denunciar-lo per desobediència si no desenganxava allà mateix l'adhesiu. Els fets van tenir lloc dissabte a la tarda als Jardinets de Gràcia, on la Guàrdia Urbana feia un control rutinari. «Em van aturar i em van demanar la documentació del cotxe. Quan els agents van veure que duia el CAT, em van dir que era il·legal portar un adhesiu a la matrícula i que l'havia de desenganxar», explica Fernàndez. «Com que m'hi vaig negar la patrulla em van dir que em denunciarien per desobediència o m'immobilitzarien el cotxe.» La discussió va pujar de tot. Una altra patrulla s'hi va acostar i va aconsellar a Fernàndez que retirés el distintiu i que si volia el tornés a enganxar més tard, recorda Fernàndez. La picabaralla es va asserenar quan una amiga de Fernàndez, advocada, va intervenir-hi. Finalment, Fernàndez va marxar amb el distintiu enganxat, però multat perquè duia l'adhesiu. Al juny un altre conductor va ser multat a Barcelona per portar el CAT a la matrícula.

Font: elPUNT.cat

Metges estrangers insulten i escridassen malalts per parlar en català

La Plataforma per la Llengua ha denunciat que ha rebut més de 40 denúncies de malalts que han estat escridassats, insultats i vexats per metges de la sanitat pública per expressar-se en català i no voler passar a fer-ho en castellà , segons ha informat RAC 1.

Segons la Direcció General de Política Lingüística, els cursets de català que organitzen alguns hospitals per a metges estrangers són d'assistència voluntària, mentre que les sessions formatives sobre el sistema sanitari català que es fan als professionals nouvinguts són en castellà.

Actualment, un 14% dels metges que exerceixen a Catalunya no tenen passaport espanyol. La Plataforma per la Llengua voldria que fossin informats amb claredat que segons la legislació vigent, la llengua pròpia del país és el catala , ja que és d'ús oficial, juntament amb el castellà.

Font: Nació Digital

Els atacs al cinema català. Víctor Alexandre

Les gestions que l’Acadèmia del Cinema Català ha fet a Los Angeles, a través del seu president, Joel Joan, per tal que les pel•lícules catalanes puguin entrar en l’apartat de films de parla no anglesa en els Oscars de Hollywood han esverat força els immobilistes catalans. Alguns les han blasmat obertament i d’altres les han menyspreat tot menyspreant també el cinema català fins al punt de dir que no existeix. Però no és veritat. Cada any produïm tantes pel•lícules com Suècia, per exemple. L’única diferència –gran diferència- és que Suècia és un Estat amb un mercat interior cohesionat i amb un grau molt elevat d’autoestima. Nosaltres, en canvi, no sols no tenim Estat, sinó que la nostra incohesió nacional –en el conjunt dels Països Catalans- és brutal i, a més, tenim un mercat veí que és hostil a les produccions en la nostra llengua. Vull dir que els mateixos espectadors espanyols que no tenen cap problema a l’hora de veure una pel•lícula en versió original danesa a Burgos, posem per cas, rebutgen obertament una versió original catalana. Fins i tot encara que la presència del català hi tingui un caràcter testimonial. Aquest va ser el cas de la pel•lícula Salvador. Un espectador va ser testimoni de la irritada reacció d’altres persones quan va arribar l’escena en què Puig Antich parla en català amb la seva germana. Hi va haver un gran rebombori a la sala i molts espectadors la van abandonar. En acabar-se la projecció, el testimoni, intrigat, va preguntar a la taquillera si aquella reacció era normal i aquesta li va respondre literalment això: “En algunes sessions hi ha gent que marxa, però n’hi podria haver més perquè són moltes les que ja ni entren a la sala. Pregunten si és cert que s’hi parla català i com que els he de dir la veritat, que hi ha algunes frases en aquest idioma, ja en tenen prou per no comprar l’entrada”.

Aquesta és la situació. D’això no en parla el senyor Ignasi Guardans, director general de l’Institut de Cinematografia espanyol, quan diu que la selecció de films que poden anar a Hollywood la decideix l’Acadèmia espanyola, no pas l’Estat. La selecció, certament, la fa l’Acadèmia, però aquesta selecció és indestriable del prejudici espanyol de no considerar representativa tota producció estatal que no parli la seva llengua. I aquest prejudici sí que és responsabilitat de l’Estat. L’Estat sí que té l’obligació d’explicar que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que tot rebuig a una llengua és també un rebuig al poble que la parla. Per això, perquè no sols no tenim Estat sinó que tenim un Estat en contra, ens veiem obligats a cercar altres vies per a la projecció exterior del nostre cinema. I això és el que està fent Joel Joan amb intel•ligència, conscient que una nominació als Oscars, encara que no passi d’aquí, ja garanteix una certa distribució a Europa. Exquisit, per altra banda, el seu raonament i exquisida també l’autoestima que traspua: “El català ens fa únics al món. En un món globalitzat, ser únic és vital. I això, en lloc de treure’t espectadors, te’n pot aportar, perquè diluir-te en una massa angloparlant o hispanoparlant és desaparèixer. La teva llengua demostra que ets especial, que tens un punt de vista propi”.

Els partits incompleixen el pacte sobre la transparència

Després de firmar l’acord sobre transparència i autolimitació de despeses de l’any 2001 els partits han continuat amb la mateixa línia de despeses electorals; no s’ha creat el grup de treball que havia de limitar el cost de les campanyes i la informació que s’havia compromès d’enviar a la Sindicatura de Comptes, sovint no s’ha presentat o s’ha presentat fora de termini. Tampoc s’ha facilitat tota la informació acordada sobre comptabilitat ordinària dels partits mentre que la majoria de fundacions vinculades a les formacions polítiques han enviat les seves xifres fora de termini i sovint a requeriment del síndic. Aquestes són algunes de les conclusions que extreu la Sindicatura en l’informe sobre l’Acord de transparència i autolimitació de despeses electorals i de finançament dels partits corresponents als anys 2003 a 2006, el primer que es fa sobre aquest tema.

“De l’anàlisi individual es desprèn que cap formació política va disminuir les despeses en les eleccions del 2003 respecte de les de 1999”, assenyala l’informe. En la següent convocatòria, el 2006, només el PSC va reduir la despesa electoral un 10,5% –també és la formació que més havia gastat–, mentre que la resta van augmentar entre un 6,9% i un 23,5%. “Fet que contradiu el primer punt de l’acord de transparència”, lamenta l’informe.

En els comicis de l’any 2003 només ICV va complir el compromís pactat de presentar el pressupost de campanya cinc dies abans de l’inici de la cursa electoral. El 2006, ICV-EUiA i CiU van presentar-ho en el termini previst mentre que ERC i PSC ho van fer fora de termini i PP i C’s van passar. D’altra banda, únicament CiU ha informat de les quantitats que ha rebut a través de crèdits i cap partit ha informat sobre les variacions de pressupost.

La comptabilitat ordinària dels partits és un altre dels punts que provoquen les queixes del síndic, tant pels incompliments de calendari com per la falta d’informació. Tampoc les fundacions es van afanyar gaire a aportar les seves xifres i en la majoria de casos el síndic les va haver de reclamar.

Font: AVUI.cat

Dependència és corrupció. Alfons López Tena

A principis dels anys noranta tota una sèrie d'empreses de Suècia es van establir a Barcelona. En pocs anys, totes van marxar, i no han tornat. Vaig treballar com a notari per a moltes d'elles, amb els advocats que les assessoraven, en una feina que cobria tot l'espectre jurídic necessari per crear una empresa, organitzar-la, assegurar-ne el finançament i les inversions, i crear els llocs de treball. Els juristes locals vam establir una relació estreta amb els directius i juristes suecs, i un rere l'altre, tard o d'hora, contava amb astorament i indignació la mateixa història: un cop s'havien complert tots els requisits necessaris, i s'estava en condicions d'obtenir els incomptables permisos, llicències i autoritzacions administratives, sempre apareixia algú de l'Ajuntament que demanava una aportació a una o una altra finalitat pública, amb l'argument de la conveniència per a una empresa de fora de contribuir a les càrregues ciutadanes. La finalitat, llavors, era sempre lloable: comprar un solar i cedir-lo com a pati d'escola, donar diners a l'Orquestra Ciutat de Barcelona, aportar fons per restaurar la façana de la Seu, etc.; i en cap cas ningú, llavors, els va demanar diners per al PSC ni per a si mateix.

ELS SUECS, PERÒ, REBIEN LA INVITACIÓ com el que era, una extorsió que se'ls imposava, perquè no era prou complir les normes sinó que també calia complir el caprici del governant, que en els casos que vaig conèixer no era corrupte, però que col·locava Barcelona en la llista de ciutats on no regeix l'imperi de la llei sinó la llei de qui impera. Deia Friedman que a l'hora d'invertir la distinció és entre els llocs on la pregunta és "què diu la llei?", i aquells on cal preguntar "amb qui s'ha de parlar?". Els primers suren, creixen i progressen; els segons decauen, s'enfonsen i es col·lapsen.

NOMÉS AMB UNS POLÍTICS I FUNCIONARIS de molt alt nivell i unànimement honestos és sostenible un sistema on l'arbitrarietat (també anomenada discrecionalitat) no degenera en la pura i simple corrupció i saqueig dels pressupostos públics, en el robatori sistemàtic dels diners dels ciutadans. Els signes de la metàstasi han estat i són a la vista, i s'han estès fins posar en risc la mateixa viabilitat de la societat catalana: cada cop són més els permisos, llicències, autoritzacions i gestions que calen per tirar endavant qualsevol projecte, que sempre es justifiquen en grans paraules i en ideologies afavoridores de tot el que és "públic" i contràries a tot el que és "privat", però que són en realitat una mera coartada per robar: cada pas administratiu és una ocasió per fer-ho, com més passos administratius més ocasions.

CADA COP APAREIXEN MÉS PERSONES amb capacitat de decisió sense cap mena de trajectòria prèvia que avali llur capacitat i competència, i que sovint no tenen res més a exhibir que un cognom o un parentesc. De mica en mica són apartats els experts sense cognom i predominen els experts amb cognom, estrany fenomen de transmissió genètica de coneixements que només s'esdevé als països i ciutats corruptes. De cop, ser nebot de Narcís Serra és rellevant per dirigir un museu, ser nebot nét del fundador de l'Orfeó Català és rellevant per dirigir una sala de concerts, o ho és ser filla d'un empresari i mecenes, i ser cunyada del príncep d'Astúries habilita per dur la projecció internacional de l'Ajuntament de Barcelona. Pot ser que en algun cas els experts amb cognom efectivament ho siguin, però tants? Només ells? El que és segur és que tenen cognom, que no han hagut de demostrar res per ocupar el càrrec, i que no s'hauran d'esforçar gens per mantenir-lo; el que és segur és que als que no en tenen, de cognom, els és més difícil arribar-hi i mantenir-s'hi, perquè ningú no els ajudarà i molts els destrossaran. Pateixen la competència deslleial de la casta provinciana i espanyolitzada que mana i monopolitza els càrrecs.

ÉS INEVITABLE AQUESTA CREIXENT DEGENERACIÓ en una societat sense projecte col·lectiu, sota un Estat que li va a la contra, que no se'n surt en cap de les comeses que ha intentat en els darrers lustres, i és sistemàticament saquejada i insultada pels espanyols. L'impuls de fa trenta anys, construir la democràcia i l'autogovern, fer una societat moderna i meritocràtica on tothom tingui igualtat d'oportunitats, s'ha dissolt en una grisor d'incompetents i inútils que només volen durar, en una casta caduca i provinciana sense ambició ni tremp que ha abonat el camp per fer surar els mediocres i els mesells, més duradors com més llepin i s'ajupin, i com més parents col·locats tinguin.

UN SISTEMA OPAC I CLIENTELAR NOMÉS el poden fer funcionar els fundadors, els que al seu temps van ser capaços d'arriscar-se i trencar, els primers governants en democràcia que s'oposaren a la dictadura. La transmissió posterior del poder, no tenint els estris, les oportunitats i l'ambició que donen comptar amb un Estat propi, ens ha dut on som, al marasme de la incompetència on totes les corrupcions floreixen. Flors del fangar, profit dels mercenaris de la dependència. Vam tenir uns presidents que es creien que ho eren de la nació, i uns alcaldes que es creien que ho eren d'una ciutat de nivell global. La realitat tard o d'hora s'imposa, i Catalunya i Barcelona acaben tenint els governants que corresponen al que realment són: una comunitat autònoma espanyola, com Múrcia, i una capital de província, com Albacete. És el pas de Pujol i Maragall a Montilla i Hereu, que és on ara som i d'on no sortirem sense una nova ambició, un nou impuls col·lectiu que ens tregui del fangar on ens han dut el fracàs de l'autonomisme i la impossibilitat del federalisme.

ASSOLIR UN ESTAT PROPI, LA INDEPENDÈNCIA, és l'únic projecte a l'abast dels catalans que només depèn de les nostres pròpies forces, il·lusions i capacitats; continuar xipollejant en el marasme del fracàs autonòmic ens afonarà més al toll mefític dels inútils enriquits a costa dels ciutadans, els que es construeixen cases inassolibles amb sous públics, reben bitllets de loteria premiats i frueixen de milions d'euros de deutes bancaris perdonats. No els importa res més, a aquesta gentola, excepte col·locar cònjuges, amants i parents. Mentrestant, els millors fugen: de les institucions, de la política, de Catalunya. No tenim més opció: o independència o decadència.

Una altra de kinkis (segona part)

Benvolguts compatriotes,

no sé si a vosaltres us passa el mateix, però quan el Tio Pepe ens demana confiança en les institucions i contundència dels partits davant dels casos de corrupció, a mi em ve al cap aquesta imatge:

És del dia que Josep Maria Sala va entrar a la presó de Can Brians, condemnat pel cas Filesa, relacionat amb el finançament il·legal dels socialistes. Al seu costat, donant-li suport, s'hi pot veure l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Montilla. Lluny, doncs, de ser contundents amb la corrupció, aquell dia els sociates catalans van optar per plorar amb emoció l'entrada a la garjola d'un dels seus. En fi, tot i que ja han passat una colla d'anys d'ençà d'aquell moment, la veritat és que no ha canviat res: avui, Josep Maria Sala té una cadira a l'executiva del partit i a Nicaragua encara se'l tracta amb tots els honors.


Tot això ve a tomb a propòsit del 'Cas Bartolo', destapat ahir amb tot el rebombori mediàtic. Per mi no és cap sorpresa que un sociata com l'alcalde de Santako robi a mans plenes, ni tampoc que ho faci amb la connivència de dos fantasmes del passat amb 'look' de mafiosos com el Prenafeta i l'Alavedra. Aquest parell sempre m'han fet mala espina. Representen el pitjor de CDC, i l'Àrtur faria bé de deixar-los caure i passar pàgina del tot. La sociovergència en surt malparada, i jo que me n'alegro. D'una banda, tràfic d'influències de la vella guàrdia convergent, i xusmeta sociata empastifant i parasitant l'àrea metropolitana, de l'altra. Amb aquests ingredients només en podia sortir merda. Tot plegat, doncs, cap sorpresa. Però sí que em fa pensar en un tema que tenia arraconat i que ara recupero.

Recordeu aquest post? Fa uns quants mesos, vaig proposar-vos el començament d'una historieta típica de kinkis baixllobregatins. El sainet dels números de loteria va causar furor, i servidor es va engrescar per cercar més carnassa per l'estil. I aquí la tenim. Ja em perdonareu que us posés la mel als llavis i després hagi trigat mesos a oferir-vos el tast complet. Però el Cimera és rigor, i el tema calia treballar-ho, i no despatxar-lo de qualsevol manera. I treballar-ho, que vol dir investigar, volia temps. I de temps, darrerament, servidor no en té gaire, lamentablement.

Aquesta història té ingredients similars a la de Santa Coloma, però en comptes de passar a Xarnegolàndia, ens traslladem a la falda del Montseny, i en comptes de vella guàrdia convergent hi tenim sector negocis de can PSC (que també n'hi ha). També hi ha la xusmeta sociata empastifant-ho tot però, per allò del factor sorpresa, els noms me'ls reservo pel final.

Sant Celoni és una bonica població del Vallès Oriental, amb uns 17 mil habitants i situada en un paratge deliciós, tocant al Montseny. Els resultats de les últimes eleccions municipals van permetre l'entrada de les CUP al consistori, que van ser decisives per canviar el govern. Van tancar un pacte amb CiUT, i el PSC va passar a l'oposició després de sis legislatures retenint el poder (amb el suport d'Esquerra, per cert, que ja no té representació municipal). Una de les primeres decisions del nou equip de govern va ser la ubicació on s'havia de construir el nou hospital. L'increment de la població dels últims anys feia necessari dotar-se de més recursos i equipaments sanitaris. Per fer-ho, es va decidir expropiar uns situats a la zona del Pertegàs, a Can Riera de l'Aigua. Un espai que feia pocs dies que el departament de Medi Ambient va recomanar que fos qualificat de "zona d'especial protecció" en el Pla Territorial Metropolità. El projecte de l'hospital, doncs, havia de ser respectuós amb l'orografia i totes aquestes mandangues de l'ecologisme d'ordre.

Segons ens ha explicat algú molt proper a les CUP de Sant Celoni, per tirar endavant el projecte, l'ajuntament havia d'expropiar els terrenys a preu de sòl rústic, ja aquesta era la qualificació que tenien a l'estar situats a les afores del poble. Però... vès per on (ara és quan es posa interessant la cosa) que, al cap de pocs dies de saber-se la intenció de l'Ajuntament, aquests terrenys van passar a ser urbanitzables gairebé per decret. De cop i volta, la Generalitat decideix fer-hi una Àrea Residencial Estratègica i, per tant, classificar-los com a sòl urbanitzable, amb un preu incalculable, el que significa que l'expropiació li costaria a l'administració un ull de la cara.

I us preguntareu... com pot ser que uns terrenys rústics que el Departament de Medi Ambient -en mans de la Palangana original- ha considerat d'especial protecció, es converteixin, d'un dia per l'altre i gràcies al Departament -en mans sociates- de Política Territorial i Obres Públiques, en sòl urbanitzable on s'hi construiran mig miler d'habitatges???

La pregunta que cal fer-se és la sempre: Cui prodest? és a dir, a qui beneficia tot això?

Bona part dels terrenys que s'havien d'expropiar són propietat de la senyora Leonor Riera Oliveras, una dona ja gran. Però que sigui gran, no li impedeix ser administradora d'una societat anomenada IrisMillenium 2004 S.L. dedicada a l'activitat immobiliària. L'empresa té dos administradors més, Elena Cabarrocas Riera (filla de la senyora Leonor) i José Manuel Navas Marqués (marit de la filla i, per tant, gendre de la senyora Leonor). Però... qui són aquests? I, sobretot, per què la Generalitat els va fer un tracte de favor requalificant els seus terrenys per decret?

La família Cabarrocas també és la propietària i administradora de la societat Escotorres 2502 S.L. que gestiona part dels terrenys i la construcció d'alguns projectes del WTC Almeda Park de... Cornellà de Llobregat. Ens hi anem acostant... Un dels projectes estrella era la construcció d'un gratacels espectacular. La idea va sorgir cap a l'any 2001. Més endavant la societat semipública WTC Almeda Park va arribar a un acord amb la família Cabarrocas i el projecte del gratacels va passar a les seves mans. Les males llengües diuen que la 'concessió' (si se'n pot dir així) va ser feta a dit per un dels representants de WTC Almeda Park, que era amic de la família Cabarrocas. Endevineu qui? Doncs sí: José Montilla Aguilera, que ostentava el càrrec dins la societat perquè en aquella època era alcalde de Cornellà.

Montilla tenia la dèria personal d'aixecar un gratacels al municipi tant sí com no. Però la "Torre Montilla", com es coneix el projecte megalomaníac del Tio Pepe, sembla que de moment queda aparcada, i la família Cabarrocas demanava a crits una compensació. I el seu amic, que ara ja no és alcalde sinó president de la Generalitat, els hi ha fet arribar finalment en forma de requalificació de terrenys. Per sort, el bonic poble de Sant Celoni ha aconseguit -almenys de moment- frenar la tramitació de la polèmica ARE. Veurem què passa.

Diu el Molt Execrable que no tots són iguals. I és clar que no: alguns són més iguals que altres. El Tio Pepe ens vol donar lliçons d'ètica i moral, i a sobre pretén defensar l'honorabilitat de les institucions, quan la seva sola existència ja és una indignitat en si mateixa. Però, com tothom sap, els 'kinkis', per molt que se'ls disfressi de President continuen sent això: 'kinkis'. I és per aquest motiu que espais com el Cimera i la seva parròquia són tan necessaris: per desemmascarar la farsa que ell i els seus representen.

Extret de: Cimera (extraordinària)

L'acte de covardia del PSOE a Sant Cugat. Víctor Alexandre

No havia vist mai una cosa igual. No havia vist mai que uns representants polítics incomplissin el reglament -que especifica que tota votació només admet tres opcions: el vot favorable, el vot en contra o l'abstenció- i es neguessin a votar sense abandonar la sala. Tanmateix, això és el que va fer el grup socialista en el ple que l'Ajuntament de Sant Cugat va celebrar el passat 19 d'octubre quan es va votar la moció per la consulta sobre la independència de Catalunya. En arribar el moment de la votació, els grups de CiU, d'ICV i d'ERC ho van fer favorablement, el PP ho va fer en contra i el PSOE va dir que no volia votar. Es va negar a votar. Aquest comportament, no cal dir-ho, va despertar una gran indignació a la sala, que era plena de gom a gom, i el portaveu d'Esquerra, Raül Grangé, visiblement irritat, va demanar al grup socialista que rectifiqués. Grangé, amb tota la raó, va parlar del menyspreu que suposa negar-se a votar, menyspreu a la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, promotora legítima de la consulta, menyspreu a la resta de grups municipals i menyspreu a la ciutadania en general. Va ser debades, però. Al contrari. Els membres del grup socialista encara van fer més explícit el seu menyspreu quedant-se asseguts durant la votació en lloc d'abandonar la sala, com fan, per exemple, els diputats al Parlament quan no volen expressar el seu parer.

Tot té una explicació, això no obstant. I l'explicació es troba en la mala consciència del Partit Socialista. Aquest partit pensa exactament el mateix que el Partit Popular amb relació a Catalunya. Exactament el mateix. L'única diferència rau només en el fet que, mentre els populars expressen aquest pensament sense embuts, els socialistes no volen que se sàpiga. I això els crea una forta dissonància cognitiva cada cop que el seu nacionalisme espanyol els alinea amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange. De fet, són com el ric que aparenta que és pobre. Està encantat de ser ric, però no vol que sigui dit. Per això guarda les aparences, unes aparences que no tenen res a veure amb el seu compte bancari. Arribats aquí, no és estrany que el PSOE de Catalunya odiï tan profundament les consultes sobre la independència. Sap que, entre moltes altres coses, tenen la virtut de desemmascarar-lo. Quines ironies que té la vida, oi? Ves per on, unes innocents consultes no vinculants han deixat al descobert la vinculació ideològica d'aquest partit amb l'extrema dreta espanyola. Es comprèn, per tant, la seva negativa a votar a Sant Cugat. No podien fer res més. No els quedava cap més alternativa que fer un acte de covardia. L'acte de covardia de l'hipòcrita.

Una altra versió de l'article: la por del grup socialista a la democràcia

Nous estats a Europa des del Segle XX

I ) Des de 1900 fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica (1990)

Noruega (1905): El 1815 i com a conseqüència de les Guerres Napoleòniques, Noruega havia deixat de formar part de Dinamarca i passava a ser-ho de Suècia amb una certa autonomia i Parlament propi. Fins que, desitjant ampliar les seves representacions consulars, que Suècia no permetia, el Parlament Noruega declarà la independència que aconseguiren pacíficament el 1905.

Finlàndia (1918): Des de 1150 fins a1809 Finlàndia formava part de Suècia fins que el 1809 ho passa a ser de Rússia com a Gran Ducat Autònom. El 1918, entre el trasbals de la 1a Guerra Mundial i el de la Revolució Russa, aconsegueix la seva total independència.

Polònia (1918): El 1795 Polònia va desaparèixer del mapa i el seu territori repartit entre Rússia, Àustria i Prússia fins que el 1918 torna a ressorgir com Estat independent. Arrasada d’una banda pels nazis i més tard pels soviètics (1939-1945), i més retallat el seu territori per l’est que pel que li afegiren per l’oest a la Conferència de Jalta (1945) queda dins la zona d’influència soviètica com a país satèl·lit de la URSS fins el 1990 en què esdevé estat de ple dret.

Hongria (1918): Com a conseqüència de la 1a Guerra Mundial i l’esfondrament de l’Imperi Austríac, Hongria esdevé Estat independent. A la fi de la 2a Guerra Mundial torna a ser sotmesa al quedar dins la zona d’influència soviètica com a país satèl·lit de la URSS fins que aquest s’esfondrà el 1990.

Txecoslovàquia* (1918): Com a conseqüència de l’esfondrament de l’Imperi Austríac al final de la 1a Guerra Mundial, els guanyadors decideixen inventar-se un nou país amb Txecs i Eslovacs junts.
Veure Grup II: Txèquia i Eslovàquia.

Iugoslàvia** (1918): Com que s’havia de desmuntar com fos els Imperis Austríac i Otomà a la fi de la 1a Guerra Mundial, els guanyadors cometeren l’error d’aglutinar les diverses ètnies i religions dels Balcans en un sol país: Iugoslàvia, que vol dir els eslaus del sud. L’invent durà el què durà sota la dictadura comunista (no alineada amb la URSS) del croata Tito. A la mort d’aquest, l’invent s’esmicolà i de manera brutal com tots hem vist recentment. Veure-les al Grup II per separat.

Repúbliques Bàltiques (1918) Estònia, Letònia i Lituània: aconsegueixen la independència el 1918 a la fi de la 1a Guerra Mundial que els durà fins a la 2a quan Stalin decidí absorbir-les dins la Unió Soviètica i desaparegueren del mapa. Tornen a recuperar la independència amb l’esfondrament de la URSS. Veure-les per separat a Grup II.

Irlanda (1921): a partir del segle XIII, Irlanda queda sota la influència anglesa, com demostra el predomini actual que té l’anglès en relació al gaèlic irlandès. Amb la independència de la major part de l’illa el 1921 i la seva integració a la Comunitat Econòmica Europea el 1972, Irlanda ha experimentat, especialment en les darreres dècades del segle XX, un creixement econòmic que la fa un dels països amb millors perspectives de l’Europa contemporània

II) Des de l’esfondrament de la Unió Soviètica (1990) fins avui:

Lituània (1990): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea.

Estònia (1991): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea

Letònia (1991): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea

Ucraïna (1991): El segle XIX Ucraïna passa a ser integrada dins l’Imperi Rus. A la fi de la Revolució, el 1922 passa a ser una de les Repúbliques fundadores de la Unió Soviètica fins que amb el declivi de la URSS es converteix en estat independent.

Bielorússia (1991): Els seus territoris estigueren repartits entre Prússia, Rússia i Àustria fins que alliberats al final de la 1a Guerra Mundial el 1922 s’uniren a la Revolució i, junt amb Ucraïna, fou una de les Repúbliques fundadores de la Unió Soviètica fins al seu esfondrament el 1990.

Moldàvia (1991): Situació semblant a la de les dues anteriors, Ucraïna i Bielorússia, amb l’esfondrament de l’antiga URSS aconsegueix la independència.

Eslovènia (1991): Juntament amb la seva veïna Croàcia va aconseguir la independència gràcies a la intervenció d’Alemanya (malgrat el disgust d’Espanya per raons òbvies) i es començava a esmicolar l’invent de Iugoslàvia. Avui és membre de ple dret de la Unió Europea.

Croàcia (1991): Amb similars antecedents als d’Eslovènia, i a desgrat d’Espanya, aconsegueix la independència reafirmant l’esfondrament de Iugoslàvia. Té demanada la seva integració a la Unió Europea.

Macedònia (1991): Menys rica i atractiva que les dues anteriors també aconsegueix la independència al anar-se esfondrant l’antiga Iugoslàvia malgrat les males arts del serbi Milosevic. També té demanada la seva integració a la Unió Europea.

Bòsnia i Hercegovina (1992): Després de patir una de les més salvatge guerres, mentre el primer món s’ho mirava de prop amb milers de cascos blaus de la ONU, van aconseguir la independència del que quedava de l’antiga Iugoslàvia.

Txèquia (1993): El primer de gener de 1993 quedava dissolta la república de Txecoslovàquia en dos estats per decisió pròpia i sense cap guerra ni enfrontament armat. Avui són dos estats de la Unió Europea en ple creixement econòmic i social.

Eslovàquia (1993): Eslovacs i Txecs han donat tota una lliçó de civisme al separar-se de comú acord i sense enfrontaments de cap mena. Un exemple a seguir.

Montenegro (2006): Després de diferents canvis en la relació amb Sèrbia, els montenegrins, en un referèndum afavorit per la UE, va declarar-se independent d’aquesta república. Aquesta decisió ha establert el marc jurídic dins de la UE per declarar la independència d’un territori mitjançant un referèndum. Tot un detall a tenir amb compte. Primera independència del segle XXI a desgrat de les Espanyes.

Kosovo (2008): Han reconegut la seva independència 22 dels 27 estats de la UE, així com 24 dels 28 de la NATO, a més de molts d’altri d’entre els més poderosos i democràtics del món. Mentre que Espanya, rodejada d’un grup de petits i dèbils s’hi oposa per raons ben evidents.

Extret de: Reagrupament - Osona

Congrés Nacional d’Unitat Nacional Catalana

El proper 12 de desembre celebrarem el Congrés d'Unitat Nacional Catalana, el farem a Barcelona i demanem als militants que hi vulguin assistir que escriguin a correu@unitat.org per rebre la documentació i confirmar la seva assistència.

Recordem que cal estar al dia de la quota de militant per poder-hi assistir.

L'ordre del dia serà comunicat per correu electrònic a tots els militants que hagin confirmat la seva assistència.

La independència no és xauxa. Salvador Cardús

L’èxit actual, gairebé descarat, de l’adhesió a l’opció independentista pot estar generant unes expectatives desmesurades. I sense haver de disminuir l’eufòria del moment (la sensació de benestar i d’alliberament emocional), crec que potser val la pena moderar-ne l’entusiasme (l’exaltació dels ànims i els engrescaments fàcils). El cert és que molts catalans, després d’haver comprovat el fracàs de la via autonomista, que no ha satisfet les promeses que l’havien justificat, saben que no hi ha altra via per a la plenitud nacional que no sigui la independència. D’una banda, hi ha una generació jove que no pot entendre per què s’haurien de limitar les possibilitats d’una opció si s’aconseguia democràticament. De l’altra, al seu davant, hi ha una generació que ha vist defraudades les esperances d’una Espanya veritablement plurinacional i que, sense esperar més, sap que li ha arribat l’hora d’assumir responsabilitats directes en el destí del país. I, encara més endavant, hi ha una generació madura que no vol anar-se’n d’aquest món sense, com a mínim, haver proclamat el somni secret que fins ara havia cregut impossible.

Que la independència és la solució, a hores d’ara, ja ho sap tothom. I ho saben fins i tot els que, per raons ben legítimes, no la volen. Uns, perquè tenen por del que podria passar. Hi ha qui –jo crec que erròniament– encara creu que a Europa es poden treure els tancs al carrer davant d’una decisió de ruptura presa per un Parlament democràtic. Però, tocant de peus a terra, sincerament, algú pot imaginar l’exèrcit espanyol bombardejant el Parc de la Ciutadella o interrompent les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, després d’ocupar-les? N’hi ha d’altres, de catalans, que no la volen (de moment, diuen) perquè –a mi em sembla ben estrany– conserven encara una darrera esperança en la viabilitat d’un model federalista del qual els espanyols, ara i adés, han dit que no els interessa ni parlar. Per una raó que se m’escapa, troben més fàcil canviar Espanya que no fer respectar Catalunya. Finalment, hi ha també lleialtats polítiques històriques o vincles emocionals personals, i fins i tot interessos mercantils, tots absolutament respectables, que obliguen molts catalans a recelar de la independència o a descartar-la. Però fins i tot aquests darrers, cada vegada en proporcions més grans, quan hi pensen de manera freda i racional, també s’adonen que la independència és l’únic camí per superar l’actual atzucac polític nacional que ens ha dut a la profunda desconfiança vers els nostres polítics.

Però allò en què vull insistir és en la idea que la independència no és xauxa. Potser la prova més evident és la que ens dóna la mateixa Espanya, que, essent independents com són, ara mateix –i permeteu-me el punt d’exageració sarcàstica, però ja se m’entendrà– estan abocats al dilema d’haver de ser governats o per mentiders o per corruptes. La independència, enlloc del món, no assegura un bon govern. Fins i tot, malgrat que és cert que s’acabaria la sagnia de l’espoli fiscal actual, és de preveure que els primers anys caldria fer un sobreesforç de treball per sobreposar-nos a les pèrdues que inevitablement provocarien les resistències de fora i de dins. Fins i tot en un tema tan sensible com és el de la llengua, disposar d’estructures d’Estat no asseguraria automàticament que tothom es posés a parlar en català i que ho fes correctament. Es disposaria d’eines, això sí, però amb resultats a mitjà termini i no sense risc d’errors ni al marge d’altres fortíssimes influències exteriors. Possiblement, el principal desengany de l’endemà de la proclamació unilateral de la independència per una majoria significativa de parlamentaris catalans, i passada la celebració al carrer, és que res no canviaria massa. Tot just seria el punt de partida per a un lent procés de negociació de separació amistosa i de reagregació a un espai superior, i també de recerca de suports internacionals. L’endemà de proclamar la independència, ni ens abaixarien els impostos, ni a la Rambla de Barcelona es parlaria català.

Ja m’imagino que tothom amb dos dits de seny és perfectament conscient del que dic. La independència és, com sap tothom, la via ordinària per la qual tots els països normals aconsegueixen veu pròpia al concert de les nacions. Però l’important és saber si tenim res a dir en aquest concert. La independència és un dret i ha de ser, per fer-la possible, l’expressió d’una voluntat majoritària manifestada pels camins formals de la democràcia parlamentària. El referèndum, d’altra banda, només és una corroboració, un vistiplau, que es produeix a posteriori, quan tot és madur. És el darrer pas. Així va ser el referèndum per a la Constitució espanyola –ningú no va consultar prèviament els espanyols– o els referèndums catalans per als Estatuts. La independència, doncs, no és en cap cas un paquet de desgravacions fiscals, ni una garantia de fàbrica indefinida per al futur de la llengua catalana, ni una pòlissa d’assegurança a tot risc de bon govern. La independència, d’entrada, significa una més gran responsabilitat que, això sí –i aquesta n’és la grandesa–, ens permetria demostrar al món sencer qui som, de què som capaços i què hi podem aportar.

En aquest sentit, no hi ha altra manera d’entendre la independència si no és com un projecte, certament arriscat, de futur. És a dir, la independència finalment valdrà el que valgui el projecte de futur que aquesta sigui capaç de fer realitat. La bona notícia és que ara hi ha una part prou gran de país que se sent capaç d’imaginar aquest projecte i que vol dur-lo a la pràctica. Però que se’n senti capaç no vol dir que ja el tingui dibuixat. Ni que tingui convençuda la majoria que l’ha de voler. Ara és el temps dels delineants i dels arquitectes, dels enginyers, dels programadors i dels dissenyadors. Un país no s’improvisa, però s’ha de començar a pensar abans de tenir-ne els plànols detallats. I com que ara és el temps de prendre la decisió de posar-se mans a l’obra, no seria just que ja s’exigís un projecte acabat. En qualsevol cas, per fer el primer pas, el que és segur és que cal una dosi enorme de confiança, autoestima i ambició. Per tenir un país petit, més val que no ens hi posem.

I un apunt final. És a la vista de totes aquestes consideracions, doncs, que són de mal entendre les impaciències i els protagonismes que podrien provocar unes noves decepcions que el país no s’ha de permetre. El referèndum d’Arenys de Munt, per molt bones raons, però també per alguns atzars i per errors de càlcul dels adversaris, va ser un magnífic toc d’alerta amb ressò internacional. ¿Quina necessitat hi ha, ara, d’espatllar-ho amb gestos repetitius que difícilment superaran el primer? La independència es mereix, també, si es demostra intel·ligència política.