dimarts, 23 de març del 2010

L’acomplexament davant la defensa i la seguretat, senyal inequívoca de poble esclau

En les darreres setmanes hem pogut constatar l’acomplexament, fins i tot la por, que molts catalans tenen quan es parla de qüestions de seguretat i defensa. La darrera conferència d’en Pol Molas n’és un exemple a petita escala, però les reaccions a la proposta d’una associació política, Reagrupament Independentista, que aquest diumenge va presentar un document en que preveu la creació d’unes forces armades per a una Catalunya independent, han estat d’un patetisme digne d’un esclau feliç del seu estat d’esclavatge.

És pot ser independentista, o no, com es pot ser més o menys partidari de l’existència dels exèrcits i de quina ha de ser la composició i funcions d’aquests, però no es pot negar que tots els Estats 100% independents del món disposen d’un sistema propi de defensa. De la mateixa manera que no es pot afirmar alegrement que hi ha pobles que no serveixen per a la milícia, com si pel fet de parlar una llengua o de dur un cognom o un altre, es produís alguna mena de bloqueig físic i mental que impedís realitzar una tasca determinada.

Aquesta discussió tan pobre i ridícula, ja es va viure fa 25 anys quan es va començar a construir el Cos de Mossos d’Esquadra. Es deia que els catalans no servíem per a fer de policies, per a dur armes, i altres bestieses semblants. I ara resulta que tenim a Catalunya més de 24.000 efectius armats entre Policies Locals i Mossos d’Esquadra, que són catalans i depenen de governs catalans. I a més, aquesta policia, demostra dia a dia, que és capaç de garantir la seguretat d’aquest país a tots els nivells. Només cal recordar l’operació duta a terme la setmana passada contra la màfia georgiana en la que els Mossos van treballar al màxim nivell. De fet, no va ser a la nostra policia a qui se li va escapar cap dels dirigents d’aquest grup mafiós.

El plantejament públic de la construcció d’unes forces armades catalanes en un estat independent suposa una novetat en el panorama polític català i un acte de valentia, al marge d’estar d’acord o no amb el model plantejat per Reagrupament Independentista, però és innegable el realisme davant d’un escenari polític nou, que el document d’aquesta associació ha posat sobre la taula.

Les reaccions, ja ho hem dit, són pròpies d’esclau. Pròpies d’aquell que es pensa que la seva condició de submissió és merescuda perquè no té capacitat per a ser un esser humà complert. Tant els anomenats pacifistes, que en la seva ingenuïtat creuen que un estat independent pot ser-ho sense un sistema de defensa equiparable als sistemes d’atac de la resta d’estats, com aquells que, amagats rere tòpics de covard i d’esclau, en realitat, el que fan és deixar la pròpia seguretat en mans d’un altre, en aquest cas, Espanya.

Hi ha alguna multinacional, per posar un exemple, que no disposi d’un sistema de seguretat i de contraespionatge propi? Doncs si les empreses necessiten protegir-se, com no ha de fer-ho un estat?

El món és dels audaços, no dels covards ni dels esclaus voluntaris, i mai seran aquests els que aconseguiran res positiu. Alguns haurien de plantejar-se què són i què volen ser, abans de fer uns escrits que algun dia poden avergonyir els seus fills.

Col·lectiu Francesc Macià

Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya

dilluns, 22 de març del 2010

Torna el Nacionalisme!

Depèn com es llegeixi sembla que anunciï la vinguda de l’àngel exterminador, des de la guerra de Bòsnia la paraula nacionalisme s’ha volgut relacionar amb totalitarisme, genocidi, neteja ètnica. Els que foren hereus del nacionalisme català inventen paraules, ara ja no son nacionalistes, son sobiranistes, catalanistes, tot menys nacionalistes.


Però no hi ha un sol nacionalisme, hem de dir un cop més que no sempre tot és blanc o és negre? Es pot posar al mateix sac el nacionalisme serbi a Bòsnia i el nacionalisme català, no eren nacionalistes també els vietcong que lluitaven contra l’invasor americà?, no eren nacionalistes els patriotes de l’Armia Krajowa polonès que lluitaren contra els nazis? Sempre ha existit un nacionalisme expansiu, imperialista, d’opressió, però enfront seu hi ha un nacionalisme defensiu, alliberador, i el nacionalisme català està entre els segons, malgrat la propaganda de la caverna mediàtica, encara no veig els tancs catalans envaint Tolosa de Llenguadoc, ni imposant el català als pobres nens de Burgos, ni obligant a hissar la senyera al penyal de Perejil. Els catalans tenim una eina per reivindicar la nostra catalanitat i lluitar per la nostra llibertat, i aquesta eina tant sols te un mot: nacionalisme.


Quan Macià va crear l’Estat Català va donar impuls polític a un sentiment prou arrelat entre el nostre poble, va posar-hi clau política i, cal dir-ho també, clau militar, al nacionalisme. Els anys 20 i 30 va ser l’esclat d’aquest sentiment alliberador. I era un nacionalisme sense condicionants, patriòtic, d’arrel popular, lluny de Moscou i de Berlin, en Francesc Macià, Daniel Cardona, els germans Badia, Josep Dencàs, Josep Maria Batista i Roca i centenars més de noms impulsaren un moviment que tant sols fou frenat per la guerra d’Espanya. Enfront seu hi havia un altre nacionalisme el de Francisco Franco i Juan Negrín, enemics en el tema social i agermanats en el nacional, tant era que fossin de dretes o d’esquerres, els espanyols, els nacionalistes espanyols (car tots els espanyols exerceixen de nacionalistes quan davant seu hi ha Catalunya) senten la pàtria com un element vital que es veu en perill quan els catalans volem deslliurar-nos del jou que ens agenolla.


Com he dit, la guerra d’Espanya va obrir un llarg parèntesis que el Front Nacional de Catalunya va intentar endarrerir, des d’aleshores aquest nacionalisme català alliberador l’hem viscut quasi com una anomalia, des dels anys 60 del segle passat el concepte alliberament nacional ha estat supeditat a una ideologia determinada, es podrà criticar o no, però és un fet que des d’aquells anys i degut a les guerres d’emancipació colonial, la guerra d’Algèria, la del Vietnam i moltes altres, el nacionalisme català s’havia anat maridant amb ideologies alienes, fins a quedar supeditat i condicionat. Es veia amb recança qui defensava un nacionalisme sense etiquetes, fins i tot se’l escarnia i insultava. L’any 1977 semblava que es podria tornar a emprar el mot patriotisme com sinònim de nacionalisme, va ser la campanya Llibertat Patriotes Catalans, engegada per Socors Català, després amb la constitució de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! l’any 1980 i la reactivació de l’Estat Català i les seves Joventuts un any després.


Tot plegat va ser una llarga marxa pel desert, es va condemnar a tots els que crèiem que el nacionalisme català no li calia una ideologia social per poder hissar la bandera de l’alliberament nacional. A tot hora calia excusar-se per ser nacionalista, s’inventaven expressions com alliberament nacional i de classe, com si existissin catalans que mereixien ser alliberats i altres que no calia. I s’ha arribat a l’extrem d’escarnir el mot, de foragitar-lo, condemnar-lo, de fer veure que mai havia existit, calia inventar els mots i amb ells el contingut, ja ningú volia ser nacionalista, retornant al principi hem vist com sobiranisme, catalanisme i altres expressions maldaven per arraconar un mot, un sentiment i un objectiu. Nacionalisme i patriotisme ja no eren necessaris, i no tant sols els mots sinó la seva semàntica.


I amb Reagrupament aquesta tendència s’ha invertit, de nou els mots nacionalisme i patriotisme tornen a sortir a la palestra. Després de la segona assemblea i tot llegint Organitzant el nostre futur lliure i Constitució de Catalunya podem constatar que com au fènix el nacionalisme català ha renascut de les seves cendres, però no han estat tant sols els documents, ho han estat els seus associats, el seu President. Durant unes hores els que creiem en Catalunya i la seva llibertat hem viscut una catarsi col·lectiva, ens hem donat compte que el futur està a les mans del nostre poble i cal tant sols despertar-lo per què prengui les brides del seu futur.


Els atacs contra Reagrupament i el seu President han estat i seran constants, ho seran per la por d’un projecte que no està meditat en els alambins de la política sinó en el sentiment de llibertat d’un poble, en la por d’uns patriotes que l’únic suborn possible és la independència. S’acusa de messianisme, de cabdillisme, potser la grisor dels líders de la classe política no pot suportar que un polític que va deixar-ho de ser per dignitat torni a la palestra política justament per aquesta dignitat.


Després d’aquesta segona assemblea un projecte es consolida i sabem que caldrà sovintejar l’esprint amb la carrera de fons, però la idea, el nacionalisme, de nou pren força, i aquest cop sense condicionaments ideològics, lluny queden els anys 80 del segle passat quan quatre bojos intentàvem fer renéixer aquest nacionalisme, quan, per aquesta causa, rebíem els insults i els descrèdits de molts dels que ara han comprès que justament aquest és l’únic camí per assolir la independència. Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres que avui dirigeixen Reagrupament provenen d’un independentisme que creia que calia un reforçament ideològic per tenir vigència, ara, després de la seva caiguda del cavall, segueixen un camí que ja vàrem començar a marcar fa trenta anys des de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! I les Joventuts d’Estat Català.


Des de la nostra militància de base donem el nostre Visca! a aquest renaixement del nacionalisme, que lluita per preservar la identitat i assolir la llibertat del nostre poble. Reagrupament és el camí i no hi ha temps per perdre, deixem de banda antigues querelles, enveges o rancúnies, no hi ha espai per personalismes ni crítiques estèrils, el futur del nostre país està molt per sobre de nosaltres mateixos. Ja tothom s’ha tret la careta, a Catalunya tant sols hi ha dos bàndols, el dels catalans que volem la llibertat del nostre país i el bàndol, dels espanyols, dels descastats, dels venuts... dels traïdors.


En quin vols estar?


Xavier Andreu

El rei Pere el Gran, al descobert


L'obertura de la tomba del rei Pere II el Gran i els primers treballs sobre el seu cos i els seus teixits han permès localitzar que sota el cos hi havia un farcell de roba amb un manyoc de cabells que haurien de pertànyer al monarca i que podrien formar part d'un ritual funerari propi del món antic, però desconegut fins ara a la Corona d'Aragó.
Les primeres observacions li donen al cos del rei una estatura de 173 centímetres –una alçada molt destacada per l'època–, una complexió física gran i tenia un bon estat de salut.

A més, han comprovat que disposen de prou teixit facial per reconstruir-li els trets de la cara. Les restes de Pere el Gran s'han trobat parcialment momificades, és a dir, que va ser embalsamat, com era habitual amb les figures reials de l'Europa de l'època.

Les seves característiques òssies permeten afirmar que va viure "com un rei", en paraules de Marina Miquel, coordinadora general del projecte, perquè no va tenir desgast.

El conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ha destacat que els estudis permetran donar visibilitat a la figura del rei Pere el Gran, de gran vocació europea i mediterrània, i al pes de Catalunya en l'època.

Font: AVUI.cat

Més informació a: ElPunt.cat, El Singular Digital i 3cat24.cat

Vídeo

divendres, 19 de març del 2010

Com hauria de ser l'exèrcit català?

Un model com l'holandès, danès o suec i que costaria el 1,6% del PIB català. Així es pot entendre un hipotètic exèrcit català, segons l'analista l’analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), Pol Molas. Molas va pronunciar una interessant conferència en el marc de les jornades que van organitzar les JERC a Vilafranca del Penedès. La xerrada titulada “Sobirania, Seguretat i Defensa”, va desgranar la necessitat de l'existència d'unes forces armades catalanes. Ateses les raons de Molas és que si algun dia Catalunya arriba a constituir-se en estat necessitarà unes forces armades pròpies “ja que no podrem dependre de l’exèrcit espanyol o francès”.

L’analista del CEEC va explicar que, utilitzant els models holandès, danès i suec, es pot calcular en un 1’6% del PIB català la quantitat de diners que contarien unes forces armades pròpies. En aquest sentit, va recordar que actualment, Catalunya perd el 10% dels seu PIB, més de 22.000 milions d’euros, en mans de l’estat espanyol, i que, per tant, el finançament per a la defensa nacional no seria cap gran càrrega.

Molas també va voler desfer la creença que els catalans no servim per a gestionar qüestions de seguretat i defensa, tot recordant que actualment a Catalunya hi ha més de 24.000 efectius armats entre policies locals i mossos d’esquadra, i que aquest fet és percebut amb normalitat i gestionat des de les administracions pròpies com són els ajuntaments i la Generalitat. També va ressaltar que si de vegades Catalunya ha de recórrer a l’exèrcit espanyol en tasques de suport a catàstrofes naturals, és perquè no disposem d’exèrcit propi, no perquè no siguem capaços de gestionar-lo.
Durant la conferència va fer especial esment a la longitud del litoral català, un fet que obligaria ha disposar d’una potent guàrdia costanera, i va tractar el tipus d’armament que necessitarien les forces armades de Catalunya.

Molas va cloure el seu parlament citant l’escriptor Joan Sales que va ser oficial de l’exèrcit de la República durant la guerra del 36-39, amb la següent frase: “tot el que no sigui anar al front amb serietat em sembla un carnaval imperdonable”.

Font: NacioDigital.cat

dijous, 18 de març del 2010

Les manipulacions de El Triangle contra Reagrupament i Unitat Nacional Catalana

Un cop més, El Triangle escup les seves mentides contra Reagrupament i Unitat Nacional Catalana:

- Amb quin nom han batejat els crítics de Reagrupament l’estratègia per no ser escombrats?

Operació Gol-Sud. Sembla que és un nom ideat per militants procedents d’Unitat Nacional Catalana, molts d’ells exBoixos Nois, que en els seus orígens es reunien al gol sud del Camp Nou i que estan en contra que hi hagi un enteniment entre Joan Laporta i Joan Carretero, per l’odi manifest que professen contra el president del Barça.

El Triangle
-

Tot l’article traspua manipulació, falsedat i engany. Unitat Nacional Catalana ha donat recolzament a Reagrupament des del seu naixement com a associació, públicament ha donat el seu suport a Joan Carretero i si es decideix una candidatura conjunta independentista amb en Joan Laporta ens hi posicionarem a favor i treballarem per què l’independentisme arribi al Parlament.

El Triangle juga a manipular, mentir i intentar crear divisions on no hi ha.


Un cop més, Unitat Nacional Catalana referma el seu recolzament en el projecte de Reagrupament amb el lideratge de Joan Carretero.


Barcelona, 17 de març del 2010


Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana


dimarts, 16 de març del 2010

Un país emmanillat, humiliat i espoliat. Víctor Alexandre

La vella expressió segons la qual no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir ens escau força com a poble, als catalans. Si hem de jutjar per l’augment de vots que va obtenir el Partit Socialista a Catalunya en les passades eleccions espanyoles –després de la gran apagada que va col•lapsar Barcelona el 2007 i del caos de Renfe Rodalies del mateix any–, és evident que tenim el que ens mereixem. Ja sabem que molts catalans es van deixar entabanar pel missatge socialista de la por –vota’m a mi que si no vindrà el PP i serà pitjor–, però sobta que una nació que es vanta de tenir mil anys d’història caigui de quatre grapes en un parany tan infantil. L’única diferència entre Partit Popular i Partit Socialista és merament formal. Pots introduir la papereta a l’urna amb la mà dreta o amb l’esquerra, però el resultat sempre és el mateix. Per això, mani qui mani a Madrid, les conseqüències són invariablement nefastes per a Catalunya. I els esperpèntics efectes de la nevada del passat 8 de març, amb bona part del país sense llum, en són una prova, una prova de les infraestructures tercermundistes que tenim i de la impossibilitat de capgirar la situació a causa de l’espoliació fiscal, de la falta d’inversions de l’Estat i de la desídia del nostre govern, que canalitza tots els seus esforços en la retenció del poder en lloc de fer-ho en l’emancipació del país.

Produeix una tristesa immensa veure el nivell de pati d’escola que mostren les nostres autoritats –“senyoreta, jo no he sigut, ha sigut aquell”– cada cop que han d’afrontar un desastre com el de l’incendi d’Horta de Sant Joan o la nevada esmentada. L’arrogància i la falta de dignitat de Joan Saura i de Joan Boada negant-se a dimitir parla per si sola. Ara ens diuen que posaran helicòpters amb càmeres que enviïn imatges aèries al centre de comandament avançat, que tots els bombers tindran GPS per estar localitzats permanentment, que els helicòpters tindran un sistema informàtic que permetrà situar i seguir els GPS dels bombers, que es crearan equips de treball específics per donar suport als comandaments i que es reforçarà la formació per a la presa de decisions en situacions crítiques d’alta tensió. Esplèndid. I com és que totes aquestes mesures, que són habituals en altres països europeus, no se’ls havien acudit abans? Per què ha calgut el ressò mediàtic de la mort de cinc bombers per estimular-los el magí?

Pel que fa a la nevada, produeix vergonya aliena veure com el govern i Endesa es donen la culpa l’un a l’altra i es neguen a assumir responsabilitats. Endesa, prou que ho sabem, fa el mateix que Renfe amb Catalunya, però el govern de Catalunya què fa per controlar Endesa? La imatge de José Montilla amagant-se dels veïns del Baix Empordà per no ser esbroncat davant les càmeres de televisió ja ho diu tot. És el fruit d’un govern indolent i impotent, el govern regional d’una nació emmanillada, humiliada i espoliada que s’empobreix per moments davant la impossibilitat de gestionar els seus propis recursos. Tot, per sort, té un cantó positiu, i el d’aquesta història és que per fi els catalans comencen a adonar-se que no hi ha cap altra manera, cap ni una, d’aturar l’esfondrament de Catalunya que la consecució d’un Estat propi. Si som un poble adult, comportem-nos com a tal. Un poble adult no té govern regional, un poble adult té govern estatal.

dilluns, 8 de març del 2010

El rebuig al rei d'Espanya. Víctor Alexandre

Una bona manera de mesurar el grau d'espanyolisme d'un interlocutor crític amb la projecció política del Barça és comptant el nombre de vegades que repeteix aquesta frase: "L'esport no s'ha de barrejar amb la política". I és que, llevat d'alguns casos d'entranyable bona fe, la majoria de persones que diuen aquesta frase se senten còmodes amb la subordinació de Catalunya a Espanya i, per tant, tots els elements propis del nacionalisme espanyol que emmanillen esportivament el nostre país així com la simbologia política que els acompanya els resulten invisibles de dalt a baix. Per això els sona tan neutra i apolítica l'expressió "els nostres pilots", per exemple, referida a pilots espanyols, perquè troben que és molt natural identificar els esportistes amb la seva nacionalitat. Sempre, això sí, que aquesta nacionalitat tingui un Estat al darrere. Altrament, ja no és esport, és política. En canvi, no és política que un futbolista pugui ser inhabilitat, suspès o privat de llicència federativa, amb caràcter temporal o definitiu, per negar-se a jugar amb la selecció d'Espanya, d'acord amb l'article 76 de la llei espanyola de l'esport. Política, això? I ara! Això només és esport. I també és esport que el rei d'Espanya presideixi una final de futbol o de bàsquet i que la seva entrada al recinte sigui acompanyada amb l'himne nacional espanyol. Hi ha res més esportiu i apolític que això?

També deu ser molt apolític -i deontològic- que TVE amagui l'espectacular esbroncada al monarca i a l'himne espanyols en la final de la copa de bàsquet del passat 21 de febrer a Bilbao entre el Barça i el Madrid (80 a 61). Els professionals de TVE, al capdavall, tenen molta experiència a amagar la realitat. En l'època de Franco ho practicaven cada dia. Tanmateix, per més que l'amaguin, l'esbroncada va existir. Va existir per la senzilla raó que el públic era majoritàriament català i basc i així és com l'afecció d'aquests dos pobles expressa el seu rebuig a un rei i a un himne nacional amb els quals no s'identifica. En aquest sentit, són il·lustratives les paraules del senador basc Iñaki Anasagasti sobre els fets: "No vaig ser-hi, però, si hi hagués estat, hauria dut una trompeta d'aquestes que porten incorporats dos mil megavats de potència, per mostrar el meu rebuig al rei. [...] No se n'ha adonat, sa graciosa Majestat, que això cada cop va a més?".


Tres dies més tard, referint-se a l'independentisme desinhibit de Joan Laporta i a la dimensió política del Barça en clau catalana, Joan Gaspart -potser el més nefast president que ha tingut el club-, deia a Catalunya Ràdio que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. I hi afegia que ell no és independentista: "Jo no sóc independentista, jo sóc catalanista". No va explicar, però, com algú pot dir-se catalanista, és a dir, partidari de Catalunya, i alhora voler ser súbdit espanyol. Pot adduir, és clar, que se sent 50% catalanista i 50% espanyolista, però si això és realment així com s'explica que només concebi Catalunya subordinada a Espanya? Per què no al contrari? Per què no una Espanya subordinada a Catalunya? O per què no una Catalunya tan independent com Espanya? Hi ha preguntes que es contesten soles.