Un país emmanillat, humiliat i espoliat. Víctor Alexandre

La vella expressió segons la qual no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir ens escau força com a poble, als catalans. Si hem de jutjar per l’augment de vots que va obtenir el Partit Socialista a Catalunya en les passades eleccions espanyoles –després de la gran apagada que va col•lapsar Barcelona el 2007 i del caos de Renfe Rodalies del mateix any–, és evident que tenim el que ens mereixem. Ja sabem que molts catalans es van deixar entabanar pel missatge socialista de la por –vota’m a mi que si no vindrà el PP i serà pitjor–, però sobta que una nació que es vanta de tenir mil anys d’història caigui de quatre grapes en un parany tan infantil. L’única diferència entre Partit Popular i Partit Socialista és merament formal. Pots introduir la papereta a l’urna amb la mà dreta o amb l’esquerra, però el resultat sempre és el mateix. Per això, mani qui mani a Madrid, les conseqüències són invariablement nefastes per a Catalunya. I els esperpèntics efectes de la nevada del passat 8 de març, amb bona part del país sense llum, en són una prova, una prova de les infraestructures tercermundistes que tenim i de la impossibilitat de capgirar la situació a causa de l’espoliació fiscal, de la falta d’inversions de l’Estat i de la desídia del nostre govern, que canalitza tots els seus esforços en la retenció del poder en lloc de fer-ho en l’emancipació del país.

Produeix una tristesa immensa veure el nivell de pati d’escola que mostren les nostres autoritats –“senyoreta, jo no he sigut, ha sigut aquell”– cada cop que han d’afrontar un desastre com el de l’incendi d’Horta de Sant Joan o la nevada esmentada. L’arrogància i la falta de dignitat de Joan Saura i de Joan Boada negant-se a dimitir parla per si sola. Ara ens diuen que posaran helicòpters amb càmeres que enviïn imatges aèries al centre de comandament avançat, que tots els bombers tindran GPS per estar localitzats permanentment, que els helicòpters tindran un sistema informàtic que permetrà situar i seguir els GPS dels bombers, que es crearan equips de treball específics per donar suport als comandaments i que es reforçarà la formació per a la presa de decisions en situacions crítiques d’alta tensió. Esplèndid. I com és que totes aquestes mesures, que són habituals en altres països europeus, no se’ls havien acudit abans? Per què ha calgut el ressò mediàtic de la mort de cinc bombers per estimular-los el magí?

Pel que fa a la nevada, produeix vergonya aliena veure com el govern i Endesa es donen la culpa l’un a l’altra i es neguen a assumir responsabilitats. Endesa, prou que ho sabem, fa el mateix que Renfe amb Catalunya, però el govern de Catalunya què fa per controlar Endesa? La imatge de José Montilla amagant-se dels veïns del Baix Empordà per no ser esbroncat davant les càmeres de televisió ja ho diu tot. És el fruit d’un govern indolent i impotent, el govern regional d’una nació emmanillada, humiliada i espoliada que s’empobreix per moments davant la impossibilitat de gestionar els seus propis recursos. Tot, per sort, té un cantó positiu, i el d’aquesta història és que per fi els catalans comencen a adonar-se que no hi ha cap altra manera, cap ni una, d’aturar l’esfondrament de Catalunya que la consecució d’un Estat propi. Si som un poble adult, comportem-nos com a tal. Un poble adult no té govern regional, un poble adult té govern estatal.