L’acomplexament davant la defensa i la seguretat, senyal inequívoca de poble esclau

En les darreres setmanes hem pogut constatar l’acomplexament, fins i tot la por, que molts catalans tenen quan es parla de qüestions de seguretat i defensa. La darrera conferència d’en Pol Molas n’és un exemple a petita escala, però les reaccions a la proposta d’una associació política, Reagrupament Independentista, que aquest diumenge va presentar un document en que preveu la creació d’unes forces armades per a una Catalunya independent, han estat d’un patetisme digne d’un esclau feliç del seu estat d’esclavatge.

És pot ser independentista, o no, com es pot ser més o menys partidari de l’existència dels exèrcits i de quina ha de ser la composició i funcions d’aquests, però no es pot negar que tots els Estats 100% independents del món disposen d’un sistema propi de defensa. De la mateixa manera que no es pot afirmar alegrement que hi ha pobles que no serveixen per a la milícia, com si pel fet de parlar una llengua o de dur un cognom o un altre, es produís alguna mena de bloqueig físic i mental que impedís realitzar una tasca determinada.

Aquesta discussió tan pobre i ridícula, ja es va viure fa 25 anys quan es va començar a construir el Cos de Mossos d’Esquadra. Es deia que els catalans no servíem per a fer de policies, per a dur armes, i altres bestieses semblants. I ara resulta que tenim a Catalunya més de 24.000 efectius armats entre Policies Locals i Mossos d’Esquadra, que són catalans i depenen de governs catalans. I a més, aquesta policia, demostra dia a dia, que és capaç de garantir la seguretat d’aquest país a tots els nivells. Només cal recordar l’operació duta a terme la setmana passada contra la màfia georgiana en la que els Mossos van treballar al màxim nivell. De fet, no va ser a la nostra policia a qui se li va escapar cap dels dirigents d’aquest grup mafiós.

El plantejament públic de la construcció d’unes forces armades catalanes en un estat independent suposa una novetat en el panorama polític català i un acte de valentia, al marge d’estar d’acord o no amb el model plantejat per Reagrupament Independentista, però és innegable el realisme davant d’un escenari polític nou, que el document d’aquesta associació ha posat sobre la taula.

Les reaccions, ja ho hem dit, són pròpies d’esclau. Pròpies d’aquell que es pensa que la seva condició de submissió és merescuda perquè no té capacitat per a ser un esser humà complert. Tant els anomenats pacifistes, que en la seva ingenuïtat creuen que un estat independent pot ser-ho sense un sistema de defensa equiparable als sistemes d’atac de la resta d’estats, com aquells que, amagats rere tòpics de covard i d’esclau, en realitat, el que fan és deixar la pròpia seguretat en mans d’un altre, en aquest cas, Espanya.

Hi ha alguna multinacional, per posar un exemple, que no disposi d’un sistema de seguretat i de contraespionatge propi? Doncs si les empreses necessiten protegir-se, com no ha de fer-ho un estat?

El món és dels audaços, no dels covards ni dels esclaus voluntaris, i mai seran aquests els que aconseguiran res positiu. Alguns haurien de plantejar-se què són i què volen ser, abans de fer uns escrits que algun dia poden avergonyir els seus fills.

Col·lectiu Francesc Macià

Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya