L'editorial: dignitat?

L'editorial conjunta dels dotze diaris catalans demanant al TC que respecti l'Estatut em fa pixar de riure d'una banda i em sembla magnífic de l'altra. Em fa pixar de riure que els directors de La Vanguardia i El Periódico -que es veu que són els autors de l'editorial- ens vulguin fer creure que vetllen per la dignitat de Catalunya, quan els seus diaris contribueixen cada dia a rebaixar-la. On és la voluntat de dignificar Catalunya en un diari barceloní escrit en una llengua que ens va ocupar i en un altre que en les traduccions destrossa el català? On era la voluntat de dignificar Catalunya quan tots dos diaris, a través d'editorials i notícies, van celebrar un acord de finançament que no només no arregla gairebé res sinó que resulta que no compleix l'Estatut? Perquè és clar, no et pot semblar bo un pacte que incompleix l'Estatut i després fer un editorial demanant que Espanya te'l respecti. O dit d'una altra manera, de què servirà l'Estatut que ens acabin donant si després el nostre govern no ha d'exigir que es compleixi?

En fi, que als dos diaris que van propulsar l'editorial els és igual la dignitat de Catalunya, els és igual si el nostre Estatut diu que som una nació, els és igual el finançament que tinguem i els és igual si la llei s'aplica o no. Ells el que volen és mantenir l'statu quo, que no hi hagi trencadissa. Per això ara preguen perquè el TC no faci una destrossa, perquè si això passa, els radicals separatistes armarem un sagramental i els dubtosos començaran a veure que amb Espanya no hi ha manera. L'editorial, més que un reclam és un consell de col·lega a col·lega. "Vigileu o ens fotran!". I aquí és on jo veig la part positiva del cas. La Vanguardia, El Periódico i les ideologies que representen, estan espantats. Espantats de veure que l'independentisme creix i espantats de veure com Espanya, lluny d'intentar apaivagar el foc, encara hi tira més llenya. El moviment independentista ho està fent bé perquè està forçant els actors més centralistes de Catalunya a fer un discurs cada cop més sobiranista. És igual que el facin només per evitar un mal major. La qüestió és que s'hi veuen obligats i que això va a favor nostre. L'única cosa que ens separa de la llibertat és que encara no hi ha prou catalans que la vulguin. Això és el que hem de solucionar, fent-los veure que les seves butxaques -i la seva dignitat- hi sortirien guanyant. Encara no som majoria, però aquest editorial demostra que som suficients com per anar posant les forces centralistes entre l'espasa i la paret. L'objectiu és anar movent l'independentisme cap al centre, que deixi de ser vist com una opció radical per passar a ser vist com una opció sensata; i que l'opció que es consideri esbojarrada i extremista, sigui la de voler col•laborar amb una Espanya que fa el que li dóna la gana.

Àstrid Bierge

La nòmina catalana

Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya tingués Estat propi. En aquest cas, una família que cobra 4.000 euros bruts al mes, guanyaria gairebé 9.000 euros més a l’any. Aquests són els comptes que ha fet el Cercle Català de Negocis (CCN), un grup d’empresaris independentistes que presentaran, dimarts a Sant Cugat i dijous a Barcelona, la Nòmina Catalana a tots els empresaris que hi vulguin assistir. Compten amb el suport d’economistes com Emili Valdero, Jacint Ros Hombravella i Elisenda Paluzie, que clourà l’acte de Barcelona, i de l’enginyer Xavier Roig.

Els càlculs estan fets sobre la base que Catalunya, com a Estat propi, utilitzés el dèficit tributari actual amb Espanya per reduir els impostos directes: abaixar els tipus de l’IRPF en tots els seus trams, fins a una mitjana d’un 48,5%; reduir les quotes a la Seguretat Social en un 13,2% i reduir l’impost de societats per deixar-lo en un 20%.

Tot plegat costaria 8.200 milions, un terç dels 22.000 milions en què està calculat l’espoli fiscal. La resta, explica Ramon Carner, president del CCN, s’utilitzaria per assumir les competències pròpies d’un Estat i que ara Catalunya no té, i, a més, a polítiques socials i pensions i a construir i millorar les infraestructures.

La Nòmina Catalana és producte de molts mesos de treball per part del CCN i ara volen oferir-la als seus associats, més de mig miler, perquè la donin als seus treballadors juntament amb la nòmina real: “La Nòmina Catalana ha de ser la corretja de transmissió del sentiment nacional de l’empresari cap als treballadors, que així veuran el que hi perden. És important fer evident que l’espoli fiscal afecta totes les classes”, explica Carner. El CCN calcula que uns 10.000 treballadors catalans ja rebran la nòmina catalana aquest mes.
Units per la butxaca

Sobre les possibles reticències d’empresaris a apostar per l’independentisme per por a no vendre a Espanya, Carner es mostra clar: “El que té un prisma espanyolista, és un empresari mort, i nosaltres volem l’empresari del futur. El mercat mundial és molt més important que el mercat espanyol”. Al marge d’ideologies, el que vol el CCN és “unir els catalans basant-se en la butxaca. La ideologia desuneix; la butxaca uneix, i amb la crisi més”, conclou Carner.

Font: AVUI.cat

Comunistes mon amour

La setmana passada, arran del meu article ‘Estimats comunistes’, publicat en aquestes mateixes pàgines volàtils, vaig poder detectar, en els comentaris dels lectors, un prejudici bastant estès, el qual podríem resumir amb les paraules d’un l’articulista d’aquest mateix diari, Miquel Martín, que va deixar escrit que gràcies a l’herència del comunisme ara tenim una esquerra verda, l’única, diu ell, preocupada pel terrabastall climàtic.


És a dir, que de l’utopisme carnisser comunista va ser una farsa horrorosa —reconeguda gairebé per tothom amb dos dits de front—, però que en la seva intenció hi ha hagut mesures lloables, les quals, posades al dia, són les úniques que poden salvaguardar idees com la justícia social o la sostenibilitat.

El que no deuen saber els que afirmen aquestes coses és que, reivindicant el comunisme com a portador d’aquestes ànsies romàntiques van contra la veritat històrica: el pensament bolxevic va esclafar també els qui les esgrimien en el seu moment; els comunistes que triomfaren es van encarregar d’eliminar tots els que pensaven d’una manera similar als que ara es posen la medalla, curiosament, de ser els seus hereus! És a dir, reivindiquen l’herència d’un pare que pretenia eliminar-los.

A més, els que així pensen lliuren tot el comunisme al totalitarisme leninista i stalinista, el qual era d’un nacionalisme agressiu i triturador de totes les altres realitats nacionals i ètniques que incloïa (i inclou) Rússia: ucrainians, txetxens, jueus, tàrtars…

Basti un exemple: el moviment ecologista no comença a Europa ni a Rússia de la mà de l’esquerra, sinó als Estats Units als anys seixanta; tothom està d’acord en posar com a gènesi del moviment ecologista el llibre ‘La primavera silenciosa’ de Rachel Carson (una científica, no cap militant de cap partit): només en un país desenvolupat, culte, i amb una ciència poderosa podia sorgir la percepció real del mal que podien fer els pesticides en el medi ambient, per exemple. És a dir, és als demoníacs Estats Units —capdavanters en ciència i tecnologia que permet detectar-ho— on es descobreix de quina manera l’home pot estar fent mal a l’entorn planetari.

¿Què feia mentrestant el comunisme? Ara es declara portador de les idees verdes, però mentre aquestes començaven a córrer—repeteixo, des dels EUA…— als països comunistes es contaminava molt més que als països capitalistes! Escolteu aquestes paraules: ‘L’horror ecològic de l’antiga URSS no té rival a cap lloc del planeta. El menyspreu per la naturalesa i la salut de la població inculcats per la industrialització forçosa de l’estalinisme ha quedat en la ment de tots, particularment de la classe dirigent’. ¿Qui així parla sabeu qui és? Doncs el líder de Greenpeace a Rússia, Litvinov!

No sé d’on ha sorgit la idea, doncs, que ‘els hereus posats al dia’ dels comunistes són l’esquerra verda. Va contra la veritat dels fets; a més, tampoc oblidem que la tirania comunista de Kim Jong-Il —que no censuren els comunistes nostrats— és un dels països capdavanters en proves nuclears arreu del planeta. I mireu aquesta llista: entre els deu llocs més contaminats del món, a dia d’avui, n’hi ha quatre de Rússia —per culpa de la política comunista, com explica el líder Litvinov—: i els dos primers llocs són russos, a més, i tot per culpa de la Guerra Freda contra el maleït capitalisme destructor de l’atmosfera! ¿Sí o no?

És a dir: que comunisme no té res a veure amb protecció del medi ambient. I que els comunistes ‘actualitzats’ s’atribueixin la seva defensa en exclusiva em sembla, més aviat, una blasfèmia. ¿Com poden ser verds i, alhora, reivindicar el llegat comunista? És totalment contradictori.

Més coses: un comentarista deia que sense comunisme no hi hauria Seguretat Social. Doncs, tampoc, miri: l’Estat del Benestar és un invent alemany del segle XIX, el canceller Bismack, que no tenia ni un pèl de comunista, va implantar les polítiques de protecció social —ell en deia ‘Cristianisme aplicat’— per mirar de fer front a les reivindicacions comunistes, engegades vint anys abans pel Manifest de Marx. És a dir: és la gènesi del moviment obrer la que aconsegueix la implantació de la seguretat social, és cert, però no els bolxevics de gairebé cinquanta anys després —que van abolir-lo. I així recordem els obrers polonesos de Lech Walesa: els obrers de les drassanes de Gdansk s’oposaven a la política del suposat ‘paradís dels obrers comunistes’. Els obrers polonesos contra els hereus de Stalin!

Més dades: l’expressió ‘Estat Social i democràtic de dret’ és més antiga que els bolxevics, els quals la consideraven una perversió que s’havia de tallar per implantar la vertadera igualtat a la força. ¿Sabeu qui va implantar la Seguretat Social a Espanya? ¿No?

Doncs Franco!, i ja en plena Guerra Civil: molts dels anomenats avenços socials han vingut de la mà de governs altament conservadors. No fa falta ser comunista per crear polítiques de protecció social, ni ser d’esquerres ni de dretes per fer caritat a qui ho necessita, ni per tenir consciència ecològica. A vegades volen que sembli que si vostè s’apiada d’un gos apallissat o d’un veí a l’atur ho fa perquè l’esquerra —verda o roja— l’ha conscienciat. Un altra perversió ideològica: voler-se atribuir la paternitat dels sentiments altruistes de la ciutadania.

Diu també Miquel Martín: ‘A casa nostra convindria recordar que, durant dècades, l’única resistència antifranquista real van ser els comunistes’. Doncs miri, això tampoc és veritat: des del catalanisme (més o menys liberal, o independentista, ‘Estat català’, d’esquerra republicana…) es va fer molta oposició, des del primer dia, al règim franquista, i em sembla que la democràcia cristiana, per exemple, no té ni un pèl de comunista —Jordi Pujol, a la presó, i torturat…—, talment els republicans espanyols o els carlistes, o les altres ales de l’esquerra radical, com socialistes i anarquistes, els quals, a més, eren atonyinats pels propis comunistes, per les mateixes raons que matxucaven els burgesos. Hi havia, en temps de Franco, molts més partits polítics prohibits que els pròpiament comunistes. ¿Per què, doncs, donar-los l’exclusiva de l’oposició al dictador? Deixem de dir mentidetes, i fem servir una mica el carnet de la biblioteca.

A més, ¿quina legitimitat o puresa podria atorgar la simple oposició a la tirania franquista? Franco va ser un dictador infame —i un assassí de masses en bona mesura—, però si hagués perdut la Guerra Civil i Espanya hagués caigut en mans del partit comunista en l’òrbita bolxevic doncs no sé què hauria estat pitjor. Entre la Rússia de Stalin dels anys quaranta i cinquanta i l’Espanya de Franco trio aquesta, molt més respirable, sobretot a partir dels anys seixanta. Entre un totalitarisme i un autoritarisme hi ha diferències de grau: també la infàmia admet gradacions. Sí, un Pol Pot ibèric hauria pogut ésser molt pitjor que el tristíssim franquisme: potser el nostre Mariscal Tito hauria exterminat tots els catalans, un per un, un genocidi amb sang i fetge, amb milions i milions de morts —la capacitat per matar del Partit Comunista espanyol està més que demostrada en el llibre Paracuellos, de Ian Gibson, on es documenten dos milenars d’assassinats (serveixi de recomanació literària).

Un altra ximpleria —i acabo—: “l’independentisme que es trencava la cara, el que arriscava, procedeix de la tradició marxista”. Doncs tampoc, senyor Martin; Lord Byron marxa a Grècia per lluitar per la independència dels grecs contra els turcs l’any 1823, quan Marx tenia només 5 anyets. L’independentisme és d’arrel romàntica, deriva de Herder (segle XVIII) i del nacionalisme sorgit arreu d’Europa després dels estralls de Napoleó. La tradició marxista va ofegar les petites ètnies i nacions —tota utopia igualitària sempre vol esborrar les diferències.

Doncs res: alegria i, a la taula, bones maneres, que gràcies als comunistes i als seus hereus ara sabem agafar la forquilla i no fem rots mentre degustem les postres.


Melcior Comes / Escriptor Mallorquí, llicenciat en dret, i guanyador del premi Josep Pla de Literatura 2008

Acte Nacional de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència

El proper diumenge 29 de novembre a les 12:00h a l´auditori del Fòrum de Barcelona, celebrarem l’Acte Nacional d’inici de la campanya de la Consulta sobre la Independència. En aquest acte hi intervindran representants de les Comissions Organitzadores de tot el país a més del filòsof Josep-Maria Terricabras.

Aprofitarem la trobada, i de les 10:00h i fins les 12:00h convocarem el Consell Plenari de la Coordinadora de la Consulta sobre la Independència on farem tallers de formació en cadascun dels àmbits de treball prioritaris de la Consulta: campanya de participació, vot anticipat, jornada electoral, aspectes jurídics...

Volem omplir l´Auditori del Fòrum de Barcelona, que té una capacitat per 3.500 persones. No és fàcil, però si ho aconseguim donarem una imatge de força que impulsarà la Consulta en tot el territori just en el moment que comença formalment la campanya de participació. Per això demanem a tothom un esforç de mobilització i que es difongui l’acte al màxim.

Una sala amb tanta capacitat l’hem hagut de llogar. No disposem de cap subvenció pública, per això haureu de fer un ingrés de 5€, cadascun dels voluntaris i adherits a les Comissions Locals que hi vulgueu assistir, i de 10€ el públic en general, al compte corrent de la Caixa de Pensions 2100/3084/89/2200404263. Podeu fer l´ingrés de forma individual o col·lectiva. Guardeu el resguard, serà la vostra entrada. El mateix dia de l´acte -si queden places disponibles- es vendran entrades a la guixeta del Fòrum a 10€.

Més informació a: www.referendumindependencia.cat

Estimats comunistes

Aquesta setmana hem celebrat la caiguda del mur de Berlin, i això, que a la capital alemanya ha estat commemorat amb canapès de fruita confitada i focs d’artifici, ha fet treure el cap als comunistes més gratinats, als quals se’ls ha demanat el parer sobre la caiguda de la trista farsa comunista.

Els comunistes són una gent molt graciosa, molt recalcitrant. Aquest diari digital va publicar dilluns passat una suculenta contraposició d’idees entre un brillant Carles Llorens (CiU), i Jordi Miralles (d’EUiA), on aquest darrer va deixar anar veredictes corprenedors, grans bogeries que fan plorar els àngels: reivindicacions de personatges tan sinistres com Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin: “Sense les elaboracions i pràctiques d’aquests dirigents revolucionaris (i d’altres) no es poden analitzar els avenços civilitzadors que ha viscut el món”. Això va dir el senyor Miralles.

Jo no sé si el senyor Miralles llegeix, viu en aquest planeta o si és simplement intel•ligent, però el que demostra amb aquestes paraules és que té una intolerància inexprimible a la veracitat dels fets, una incorregible mania per no adonar-se de la naturalesa de tot el que aquests personatges —assassins de masses, o ideòlegs de matances de burgesos— van atrevir-se a executar o a promoure. (Déu meu, si basta llegir la vikipèdia!)

Segurament, el senyor Miralles considerarà que jo sóc el desinformat, que estic emmetzinat per una historiografia capitalista o tendenciosa o ideològicament adreçada a mantenir les desigualtats socials, encara que crec que la veritat —del que feren aquests individus que ell no critica ni qüestiona— està per sobre del que jo o ell en pensem. Suposo que, per Miralles, tot el que expliquen Eric Hobsbawn, Tony Judt, Solyenitzin, Berlin, Brodsky, Gao Xingjian, Shalámov, i tants d’altres estudiosos i literats que han parlat de la mania d’aquests personatges per portar la gent en camps de reeducació —d’on no en tornen amb gaire salut, o convertits en cadàvers muts—, doncs tot això deu ser mentida, ¿oi?: els ‘avenços civilitzadors’ que aquesta gent ha portat al món són tan majestuosos que poden amagar, disculpar, dissimular, els milions de persones que moriren sota la fèrula de la seva bondat humanitària.

Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin han fet molt menys —molt i molt menys!— per la humanitat que l’inventor de la bombeta de baix consum, o que Pietro Ferrero, creador de la Nutella. ¿Hi ha cap ‘avenç civilitzador’ que pugui competir amb el lliure mercat i la democràcia? ¿Quin?

Elogiar aquesta genteta —Mao, Lenin…— és d’una perversió moral sorprenent, sobretot a aquestes altures de segle, sí, sobretot després de tots els testimonis, historiadors, biògrafs, de tots els que van poder avaluar en la seva pròpia pell aquests ‘avenços civilitzadors que ha viscut el món’ dels quals ens parla Miralles. Segur que Miralles considera que tots aquests personatges són els pares d‘el compromís amb la lluita contra les desigualtats i per la justícia social’. Assassins plens de bones intencions; Miralles salva els assassins perquè ho feien de bona fe —‘l’estimava, per això la vaig matar, etc…’, així parla el criminal masclista—: volien fer de la humanitat una raça més igualitària i més pura, a base d’eliminar els que se sentien una mica allunyats d’aquest somni infantil i sinistre.

¿I si jo sóc partidari de les desigualtats? Perquè en sóc: de les desigualtats de resultats. ¿És igual que jo el senyor Miralles? ¿Igual en què? Estic segur que ell amb la seva tasca política guanya més diners que jo alineant paraules —sóc un míser poeta liberal—, però: ¿tinc dret, en nom de la igualtat, a demanar un tros del seu pastís? ¿Me’l donarà? ¿Com podria fer jo per donar-li una mica del meu escàs talent literari i humanístic, ell que, pel que sembla, n’està més necessitat? La seva incapacitat per llegir un llibre d’història —o d’economia—: ¿no el fa inferior a tanta altra gent que podria no fer de la política un ofici frívol i pocavergonya?

¿Com s’ho farà per corregir la desigualtat que crea un argument superior, una eloqüència més elaborada, una superior bellesa física, un invent més útil que un altre? ¿Qui decideix quina desigualtat s’ha de corregir? ¿Jo? ¿O Miralles? ¿O el fantasma de Mao i Lenin, passejant-se per les Rambles fent llistes negres de gent que cal reeducar amb la fredor d’un canó d’escopeta a la nuca? ¿Per què, si és que volem corregir les desigualtats, no comencem apartant de la vida política i pública els més imbècils de la tribu?

En el col•loqui que esmentava —entre Llorens i Miralles— tinc molt clar que hi ha una desigualtat: Llorens està molt per sobre: en argumentació, en veritat, en elegància, i Miralles està per sota, tant que frega la ignomínia, tant que cau en l’apologia dels assassinats de masses. ¿Què faria Miralles si tingués el poder? Segurament enviar-me a mi a un camp de reeducació, on, curiosament, no em deixarien llegir els autors que diuen la veritat sobre l’home i la seva història horrorosa. Al camp de reeducació hi anirien arribant tots els col•laboradors d’aquest diari digital, i una bona part de la seva audiència. Quina tristor!

A més, però, els comunistes que queden no van de cara. Pels comunistes la democràcia no és el punt d’arribada. Si poguessin l’abolirien, perquè les majories no desitgen aquesta igualtat creada a cops de martell. Els comunistes creuen en una minoria de savis selectes directors del món, un petit comitè del Partit que dictamina, mana i dirigeix l’economia, la cultura i la vida civil: un grupet d’il•luminats que tot ho saben i que ens poden dir què hem de fer en tot moment. Són els purs, els nets de cor, els reis filòsofs que no solen tenir manies a l’hora de sacrificar unes quantes desenes de milers de dissidents, tots perquè el país —la massa oprimida, els bons ara redimits sota el Terror— ho exigeixen per arribar a la igualtat de fet.

¿Què és ser comunista l’any 2009? Ho demanava el diari El País a dos innocents que segueixen militant en el PC; una noia deia que ser comunista significa el mateix de sempre: repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció. A més, elogia Cuba dient que és més democràtica que Espanya (?), i accepta que hi hagi presos polítics a les presons cubanes, reeducant-se. ¿Us imagineu? Això ho diu una noia de vint-i-sis anys, que milita a EU des dels vint!

Déu meu: surt el secretari general dels comunistes ibèrics, un tal Centella, i diu que ‘els comunistes no hem de demanar perdó’. Admet els crims que en nom del comunisme es van cometre però no se’n sent hereu, encara que el programa polític que esgrimeix davant els nassos del paisanatge els pressuposa: ¿com podrien fer aquest repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció si no és tancant la classe empresarial a la presó, expropiant una part de les nostres cases i portant a reeducar els qui no els agradi que els fiquin la mà a la butxaca o manifestin desacord?

Diuen que treballen pel proletariat, però —ho mostrava Ferran Sáez en un article memorable aquesta setmana—: els barris proletaris no els voten.

El proletariat —com deia Tom Wolfe en el llibre que us recomano aquesta setmana, El periodisme canalla i altres escrits— està de vacances al Carib amb la seva tercera esposa.

Fins i tot en temps de crisi, el proletariat no es deixa enganyar i quan sent això de ‘el problema segueix sent el capitalisme’ es posa la mà a la butxaca, es treure uns bitllets de cinquanta i es compra un bon parell de sabates de xarol.


Melcior Comes / Escriptor Mallorquí, llicenciat en dret, i guanyador del premi Josep Pla de Literatura 2008

Suspès de sou i feina per defensar el seu nom

El cambrer del restaurant 'Coloma' del Masnou Jaume Valls ha estat suspès de sou i de feina per dir-li a un client que es diu 'Jaume' i contestar així als crits de 'Jaime' que li feia un client. Segons explica Valls el client, un habitual que anava begut, el va provocar en diverses ocasions cridant el seu nom en castellà i amb un to despectiu: 'Mira el Jaime éste'. Llavors Valls es va sentir ofès i es va dirigir al client per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català, i que no dir-li així era una falta de respecte. Aquesta resposta va irritar el client, que va amenaçar els propietaris del local amb no tornar-hi si Valls continuava treballant-hi. L'empresa ha sancionat Valls durant una setmana al·legant 'manca de lleialtat'.

Els fets es remunten al passat 10 d'octubre al voltant de les dues del migdia, quan en Jaume Valls va entrar a treballar al restaurant 'Coloma' del port del Masnou. Aquest treballador explica que es va posar a servir les taules mentre, des de la barra, sentia com un dels clients habituals de l'establiment anava cridant frases com 'Mira el Jaime éste', amb ànim de 'provocar' Valls.

El cambrer assegura que es va fer el sord es diverses ocasions perquè el client havia begut, però reconeix que va arribar a un punt en el qual no va poder suportar més aquella situació i es va dirigir al client. 'Es tracta d'un client habitual amb el qual teníem un bon tracte: parlàvem de futbol, econòmica, política...', comenta Valls. Aquell dia també s'hi va dirigir per 'fer-li entendre' que el seu nom és 'Jaume' i no 'Jaime'.

Va ser en aquest moment quan la conversa, segons Valls, o la discussió, segons l'empresa, va anar pujant de to. Finalment, el client va amenaçar el propietari del local amb no tornar-hi si Valls continuava treballant-hi. L'empresa va demanar al cambrer que es disculpés al client, però Valls no ho va fer, al·legant que l'havien ofès: 'És una falta de respecte', assegura.

Un mes després dels fets, 'Coloma' ha comunicat a aquest cambrer que l'imposa una sanció de sou i feina durant una setmana, al·legant 'manca de confiança i lleialtat'. Valls recorrerà la sanció i estudia també presentar una denúncia contra el client amb el qual es va discutir perquè aquells fets, comenta, li han suposat un perjudici econòmic i d'imatge.

Jaume Valls comenta que la discriminació en vers el català és un fet 'habitual' i amb el qual s'hi ha trobat en diverses ocasions al llarg de la seva vida professional. 'Déme la carta en castellano' o 'Hábleme en castellano' són algunes de les expressions més comuns, segons Valls. 'Les persones que ho demanen sempre ho fan d'una manera impositiva', afegeix

Font: Directe.cat i Nació Digital

Les columnes es podrien inaugurar l'11 de setembre

Les quatre columnes que Puig i Cadafalch va construir a Montjuïc el 1919 i que el dictador Primo de Rivera va fer enderrocar el 1928, perquè eren un símbol de catalanitat, es reconstruiran a partir del mes de febrer de l’any que ve. L’Ajuntament, que ahir va presentar oficialment el projecte de construcció, confia que el monument estarà acabat en un termini de set mesos i, segons aquesta previsió, es podria inaugurar l’Onze de Setembre de l’any que ve. El piromusical de la Mercè, que tanca la festa major de Barcelona, ja podria incorporar les quatre columnes com a part de la posada en escena de l’espectacle.

Les obres per fer de nou les quatre columnes i adequar-les a l’entorn costaran uns dos milions d’euros, tal com va avançar l’AVUI en la seva edició d’ahir. El cost de l’obra i el conjunt del projecte va ser presentat ahir pel tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, Ramon García-Bragado, juntament amb el president del grup municipal d’Esquerra Republicana (ERC), Jordi Portabella.

Les columnes originals feien uns vint metres d’alt per dos metres de diàmetre i estaven col·locades a la plaça Amèrica, avui plaça Carles Buïgas, en el mateix emplaçament on ara hi ha la Font Màgica. En la reconstrucció es mantindrà el mateix diàmetre, però l’alçada serà de 18,7 metres perquè no sobrepassin els dos pavellons laterals de la plaça del Marquès de Foronda (Maria Cristina i Alfons XII), que també són obra de Puig i Cadafalch. La disminució de l’alçada es fa també per donar una millor perspectiva al monument.

Les torres originals s’aguantaven directament sobre el sauló de la plaça, però ara es col·locaran sobre una peanya de 20 metres quadrats de pedra del Figaró. Després del llarg litigi que ha enfrontat la Xarxa d’Entitats i l’Ajuntament, es va decidir finalment que les columnes es col·locarien en posició frontal a l’avinguda de Maria Cristina i mirant cap a les Torres Venecianes. Però el grup municipal del PP ha presentat una al·legació en què demana que es col·loquin de costat.

Font: AVUI.cat

Multat per dur el CAT a la matrícula

La Guàrdia Urbana de Barcelona va multar dissabte un conductor perquè duia a la matrícula del cotxe el distintiu CAT. El conductor es va negar a desenganxar l'adhesiu i els agents van decidir sancionar-lo. Segons el reglament, dur un adhesiu a la matrícula és sancionable, però la Guàrdia Urbana no té instruccions de multar els conductors que portin el CAT.

David Fernàndez Escolà, membre de la junta provisional de Reagrupament Vila de Gràcia, ha estat sancionat per circular amb el distintiu CAT enganxat sobre la E de la matrícula del seu cotxe. Segons Fernàndez, els agents van amenaçar de denunciar-lo per desobediència si no desenganxava allà mateix l'adhesiu. Els fets van tenir lloc dissabte a la tarda als Jardinets de Gràcia, on la Guàrdia Urbana feia un control rutinari. «Em van aturar i em van demanar la documentació del cotxe. Quan els agents van veure que duia el CAT, em van dir que era il·legal portar un adhesiu a la matrícula i que l'havia de desenganxar», explica Fernàndez. «Com que m'hi vaig negar la patrulla em van dir que em denunciarien per desobediència o m'immobilitzarien el cotxe.» La discussió va pujar de tot. Una altra patrulla s'hi va acostar i va aconsellar a Fernàndez que retirés el distintiu i que si volia el tornés a enganxar més tard, recorda Fernàndez. La picabaralla es va asserenar quan una amiga de Fernàndez, advocada, va intervenir-hi. Finalment, Fernàndez va marxar amb el distintiu enganxat, però multat perquè duia l'adhesiu. Al juny un altre conductor va ser multat a Barcelona per portar el CAT a la matrícula.

Font: elPUNT.cat

Metges estrangers insulten i escridassen malalts per parlar en català

La Plataforma per la Llengua ha denunciat que ha rebut més de 40 denúncies de malalts que han estat escridassats, insultats i vexats per metges de la sanitat pública per expressar-se en català i no voler passar a fer-ho en castellà , segons ha informat RAC 1.

Segons la Direcció General de Política Lingüística, els cursets de català que organitzen alguns hospitals per a metges estrangers són d'assistència voluntària, mentre que les sessions formatives sobre el sistema sanitari català que es fan als professionals nouvinguts són en castellà.

Actualment, un 14% dels metges que exerceixen a Catalunya no tenen passaport espanyol. La Plataforma per la Llengua voldria que fossin informats amb claredat que segons la legislació vigent, la llengua pròpia del país és el catala , ja que és d'ús oficial, juntament amb el castellà.

Font: Nació Digital

Els atacs al cinema català. Víctor Alexandre

Les gestions que l’Acadèmia del Cinema Català ha fet a Los Angeles, a través del seu president, Joel Joan, per tal que les pel•lícules catalanes puguin entrar en l’apartat de films de parla no anglesa en els Oscars de Hollywood han esverat força els immobilistes catalans. Alguns les han blasmat obertament i d’altres les han menyspreat tot menyspreant també el cinema català fins al punt de dir que no existeix. Però no és veritat. Cada any produïm tantes pel•lícules com Suècia, per exemple. L’única diferència –gran diferència- és que Suècia és un Estat amb un mercat interior cohesionat i amb un grau molt elevat d’autoestima. Nosaltres, en canvi, no sols no tenim Estat, sinó que la nostra incohesió nacional –en el conjunt dels Països Catalans- és brutal i, a més, tenim un mercat veí que és hostil a les produccions en la nostra llengua. Vull dir que els mateixos espectadors espanyols que no tenen cap problema a l’hora de veure una pel•lícula en versió original danesa a Burgos, posem per cas, rebutgen obertament una versió original catalana. Fins i tot encara que la presència del català hi tingui un caràcter testimonial. Aquest va ser el cas de la pel•lícula Salvador. Un espectador va ser testimoni de la irritada reacció d’altres persones quan va arribar l’escena en què Puig Antich parla en català amb la seva germana. Hi va haver un gran rebombori a la sala i molts espectadors la van abandonar. En acabar-se la projecció, el testimoni, intrigat, va preguntar a la taquillera si aquella reacció era normal i aquesta li va respondre literalment això: “En algunes sessions hi ha gent que marxa, però n’hi podria haver més perquè són moltes les que ja ni entren a la sala. Pregunten si és cert que s’hi parla català i com que els he de dir la veritat, que hi ha algunes frases en aquest idioma, ja en tenen prou per no comprar l’entrada”.

Aquesta és la situació. D’això no en parla el senyor Ignasi Guardans, director general de l’Institut de Cinematografia espanyol, quan diu que la selecció de films que poden anar a Hollywood la decideix l’Acadèmia espanyola, no pas l’Estat. La selecció, certament, la fa l’Acadèmia, però aquesta selecció és indestriable del prejudici espanyol de no considerar representativa tota producció estatal que no parli la seva llengua. I aquest prejudici sí que és responsabilitat de l’Estat. L’Estat sí que té l’obligació d’explicar que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que tot rebuig a una llengua és també un rebuig al poble que la parla. Per això, perquè no sols no tenim Estat sinó que tenim un Estat en contra, ens veiem obligats a cercar altres vies per a la projecció exterior del nostre cinema. I això és el que està fent Joel Joan amb intel•ligència, conscient que una nominació als Oscars, encara que no passi d’aquí, ja garanteix una certa distribució a Europa. Exquisit, per altra banda, el seu raonament i exquisida també l’autoestima que traspua: “El català ens fa únics al món. En un món globalitzat, ser únic és vital. I això, en lloc de treure’t espectadors, te’n pot aportar, perquè diluir-te en una massa angloparlant o hispanoparlant és desaparèixer. La teva llengua demostra que ets especial, que tens un punt de vista propi”.

Els partits incompleixen el pacte sobre la transparència

Després de firmar l’acord sobre transparència i autolimitació de despeses de l’any 2001 els partits han continuat amb la mateixa línia de despeses electorals; no s’ha creat el grup de treball que havia de limitar el cost de les campanyes i la informació que s’havia compromès d’enviar a la Sindicatura de Comptes, sovint no s’ha presentat o s’ha presentat fora de termini. Tampoc s’ha facilitat tota la informació acordada sobre comptabilitat ordinària dels partits mentre que la majoria de fundacions vinculades a les formacions polítiques han enviat les seves xifres fora de termini i sovint a requeriment del síndic. Aquestes són algunes de les conclusions que extreu la Sindicatura en l’informe sobre l’Acord de transparència i autolimitació de despeses electorals i de finançament dels partits corresponents als anys 2003 a 2006, el primer que es fa sobre aquest tema.

“De l’anàlisi individual es desprèn que cap formació política va disminuir les despeses en les eleccions del 2003 respecte de les de 1999”, assenyala l’informe. En la següent convocatòria, el 2006, només el PSC va reduir la despesa electoral un 10,5% –també és la formació que més havia gastat–, mentre que la resta van augmentar entre un 6,9% i un 23,5%. “Fet que contradiu el primer punt de l’acord de transparència”, lamenta l’informe.

En els comicis de l’any 2003 només ICV va complir el compromís pactat de presentar el pressupost de campanya cinc dies abans de l’inici de la cursa electoral. El 2006, ICV-EUiA i CiU van presentar-ho en el termini previst mentre que ERC i PSC ho van fer fora de termini i PP i C’s van passar. D’altra banda, únicament CiU ha informat de les quantitats que ha rebut a través de crèdits i cap partit ha informat sobre les variacions de pressupost.

La comptabilitat ordinària dels partits és un altre dels punts que provoquen les queixes del síndic, tant pels incompliments de calendari com per la falta d’informació. Tampoc les fundacions es van afanyar gaire a aportar les seves xifres i en la majoria de casos el síndic les va haver de reclamar.

Font: AVUI.cat